Mira que s'ha escrit sobre músics infravalorats, ens encanta, no ens enganyem. Tant és així que, en un exercici de recerca gens contrastat, fins i tot ja n'hem parlat moltes vegades, però és clar, és el que té quan nosaltres mateixos programem concerts de grups petits. Que s'han de reivindicar. Altres vegades, fins i tot, hem reivindicat artistes i grups que no hem portat a tocar nosaltres, esplèndids que som. Un d'ells és Juli Bustamante, que és del millor que ha sortit del País Valencià fent música pop. Bustamante, però, malgrat ser d'aquests artistes infravalorats i injustament desconeguts, té una petita legió d'amics fans aquí a València del Nord que per ell es trencarien la cara, i si fes falta caminarien per mig Sàhara buscant la tomba de Gaddafi. Aquest diumenge 30 d'octubre, a les 21h, en Juli tornarà a Barcelona des d'aquella memorable trobada a l'Heliogàbal amb Fred i Son. Serà a La [2], un espai molt més gros, però és que l'ocasió s'ho val. Aquest grup d'amics li han organitzat una festa d'homenatge al bo d'en Juli. Fins a DOTZE grups catalans aniran pujant a l'escenari una darrera a l'atra per acompanyar l'homenatjat a dalt de l'escenari. És una festa, celebrem que un dels millors autors d'aquest país és precisament d'aquest país i el podem tocar i olorar. Aprofitant l'ocasió, hem demanat a alguns dels més fans de Juli Bustamante com són en Xesc Cabot, en Juan de Pablos i l'Adrià González, que ens escriguin el que vulguin sobre en Juli. I malgrat les presses d'última hora, aquí us ho deixem. Val a dir també que ens hem pres la llibertat d'incloure les paraules d'en Quique Ramos, activista musical subterrani barceloní, que han servit de mailing i text promocional del concert. Recordeu, diumenge 30 d'octubre, a les 21h, a La [2] d'Apolo, Juli Bustamante i amics per a tots vosaltres.
Xesc Cabot, actor i baixista de Fred i Son
En Juli Bustamante me’l va descobrir una amiga, la Míriam Garcia (Aias), no farà més d’un parell anys. La Míriam és una persona de criteri i bon gust, i em va dir que les cançons d'en Juli m’agradarien molt. Vaig fer-li cas, i tenia tota la raó del món; quan vaig sentir el disc "Cambrers" (Anec, 1981) per primer cop em va fer girar el cap, gairebé literalment. Tinc família a Castelló, i des de petit que conec la cultura valenciana de molt a prop (de fet, cada dos anys em passo el nadal “plegant olives”, com diuen allà), però les cançons del "Cambrers", tot i tenir un regust mediterrani i parlar de la València d’aquell moment, constituint-se en un retrat personalíssim de l’època, em van semblar, per sobre de tot, absolutament universals. Entre la base rítmica trepidant, les melodies entrellaçades de guitarres, teclats, saxos i flautes i la veu d'en Juli, narrant les cançons des d’un lloc on la veu és la veritat, la seva veritat, una veritat personal, petita i suggerent que es fa present des de la primera paraula, el "Cambrers" se’m va revelar d’entrada com un dels discs més brillants, àgils i evocadors que hagués sentit mai.
Després vaig investigar la seva discografia i resulta que en Juli ha editat ni més ni menys que dotze discos més, incloent el de Maderita, "Vivir para creer" (elvolcanmusica.com, 2010), un disc fet amb els músics joves del grup valencià Ciudadano. Sempre amb cançons molt autorals, d’aquelles que només poden ser seves, que el constitueixen en creador, la música d'en Juli és eminentment vivencial, i si hom passeja per la seva discografia té la sensació de caminar amb ell per moments diversos de la seva vida. I el millor de tot és que en Juli segueix actiu, actiu com sempre i últimament com mai, tocant amb Maderita i fent concerts i discos amb en Carlos Carrasco i la Montse Azorín.
I allà era jo una nit, punxant pels companys de rodatge de Pop Ràpid (C33), i posant "Avions", la cançó més ballable i nocturna del Cambrers, entre Felt, Feelies, The Church i altres grups de la vida, quan en Marc Crehuet, el guionista i director de la sèrie em va preguntar per la cançó, entusiasmat i excitat com aquell a qui li acaben d’explicar un secret que li pot canviar la vida. La cançó es va convertir en un must de les nostres nits, fins al punt que en Marc va contactar amb en Juli per oferir-li tocar a la sèrie, i ens va posar en contacte amb la proposta de que Fred i Son li féssim de banda. Els companys del grup van estar encantats, i ens vam animar a muntar un concert conjunt a l’Heliogàbal.
Quan vaig anar a rebre en Juli a l’estació de Sants per anar junts a la prova de so del concert de l’Helio vaig veure clar que ens faríem amics. És un home estilitzat, alt i prim, que mira amb la mirada profunda de qui ha viscut la vida amb una intensitat radical i alhora amb la innocència juganera de qui no ha parat mai de buscar, de perseguir la bellesa, de beure-se-la a glopades profundes, d’anar al darrera de la més esquiva de les amants possibles. La converses amb ell eren una lliçó constant de vida, de música, d’amistat i de senzillesa, i el concert a l’Heliogàbal i la gravació d’Avions per a Pop Ràpid un veritable honor, a més d’una altra lliçó, en aquest cas de directe. Els dos dies d'en Juli a Barcelona van passar volant i amb les seues llums enceses, com els avions. Després d’uns mesos en Juli ens va convidar a tocar a València per celebrar el seu “50 + 10” aniversari, com deia ell fent broma, i ens va obrir les portes de casa. Va ser un cap de setmana entranyable, que va suposar la constatació de l’amistat de’n Juli amb tots els qui hi vam anar: els Fred i Son, en Jordi Irízar, que ens va acompanyar a la bateria, i en Marc Andreu, company d'en Xavi a Senderos i amic del grup.
Després d’aquestes experiències vaig estar reflexionant. Un sempre vol que allò que li agrada agradi també a tothom, que tothom sigui partícep d’aquelles obres, ja siguin llibres, pel·lícules, cançons o discos, que fan que se’t moguin coses per dins, buscant la complicitat, l’evidència d’un criteri estètic compartit i, sobretot, el reconeixement de la figura de l’autor. Però això poques vegades passa, i la realitat del consum cultural és tan plural i diversa com el món contemporani, pronunciï's mentalment aquesta darrera frase amb un cert regust sarcàstic, si us plau. En qualsevol cas, si bé hi ha elements i artefactes que més o menys és lògic i comprensible que no assoleixin un reconeixement públic al nivell del seu mèrit artístic, hi ha casos flagrants en què no es pot evitar una certa ràbia continguda, una petita punxada de dolor intens per dins.
En Juli Bustamante, l’únic Bustamante que reconec, és per mi a dia d’avui un amic i un mestre, un autor a reivindicar, un artista multidisciplinar en recerca constant, una persona entregada a la música i a les paraules que hauria d’estar sempre en boca de tothom, referent obligat per tot aquell qui estimi la música i la vida de veritat, amb els braços oberts i la mirada neta. Per això li hem muntat un concert a Barcelona, perquè en Juli té cançons com a punys, i en tocarem tantes com puguem, i farem que les melodies i les paraules del nostre amic de València ressonin ben fort dins de tots aquells qui vulguin escoltar-les, abraçar-les i, per sobre de tot, fer-se-les seves.
Juan de Pablos, "Flor de Pasión" de Radio 3
Julio Bustamante ha sido para mí un remanso de paz. Lo descubrí en otoño de 1986, en un momento delicado por el cambio de programa de radio, cuando me enviaron su segundo disco, que me influyo mucho, fue toda una fuente de inspiración con esa gran canción amuleto “Cargo de mí” y es que hay canciones que me ayudan mucho y esta es un talismán a la que siempre acabo volviendo.
Adrià Gonzàlez, cantant i guitarra de Samitier
Fa uns quants anys, tornant d'un assaig de l'Ana és un koala, el Roger Palacín (Anímic), aleshores bateria nostre em va posar un disc tot dient: "Escolta això". L'enamorament va ser instantani; el que només passa amb la bona música. El disc era "Entusiastas". I és que en aquelles cançons es condensava tot el que al meu entendre ha de ser el pop i la música en general: entusiasme i cançons fetes amb el cor.
A partir d'aquí vaig començar a regirar la seva discografia, descobrint i arribant fins al "Cambrers", un disc que no s'entén com no té un estatus similar al "Diòptria" d'en Pau Riba, una fita en la música cantada en la nostra llengua. No exagero si dic que per a mi és un dels millors lletristes que tenim, com si es tractés del nostre Walt Whitman particular o el millor Vicent Andrés Estellés, cantant des de l'amor absolut a la vida i a tot el que l'envolta.
Per això ens trobem amb l'obligació de reivindicar en Juli Bustamante i desitjar que segueixi fent discs, i, que de tant en tant, ens vagi recordant de què va això de la música.
Quique Ramos, activista underground
El meu amic Edu sempre parlava d'en Juli Bustamante. Ell l’escoltava cada dia a “Flor de Pasión”, el programa de Radio 3. Se li omplia la boca quan pronunciava el seu nom: Bustamante, com si el el nom contingués algun secret divertidíssim per explicar-nos. El secret d’aquell món prodigiós, comfortable i “de categoria” de la cançó. Un món de murris enamoradissos, de gatets petits i lliçons de vida per aprendre.
A l’Edu li va fer molta ràbia que al cap de poc aparegués un altre Bustamante molt més vulgar, però a nosaltres no ens va importar gens: per a nosaltres només hi ha i hi haurà un Bustamante. En Juli Bustamante, cantautor pop valencià, autor d’alguna de les millors cançons que coneixem. De “Mundo sereno” i de “Jove Carolina” d’“Hazte cargo de mí” i d’“Avions”, d’“Al sur del corazón” i de “El carrer dels artistes”, cançons que no només contenen la màgia del seu nom, sinó que connecten amb alguns dels meus artistes i discos preferits en el món: Jonathan Richman, Charles Trenet, Lucio Battisti, el Van Morrison de “Moondance”. Al meu cap, els d'en Juli Bustamante són discos de soul mediterrani, Bill Withers de butxaca, l’artista de mirada neta a qui mai deixaríem penjat.
Calia tornar a dir el seu nom, és de justícia. No només perquè el seu passat ha estat la llavor, el mirall en què alguns dels millors grups del “nou pop català” han pogut mirar-se amb orgull, sinó perquè la seva capacitat per a fer cançons que fan feliç a la gent segueix intacta a discos com “Lluvia Cascabel” o com el de Maderita.
Per tot això 12 grups amics s’aniran mesclant amb l’artista valencià per tocar amb ell i cel·lebrar les seves cançons com la gran festa que són. Com un “Último Vals”, mític concert de The Band, però a la inversa: un nou principi, una ocasió idònia per a redescobrir en Juli Bustamante acotxat per alguns dels millors grups de l’escena independent catalana recent.
Xesc Cabot, actor i baixista de Fred i Son
En Juli Bustamante me’l va descobrir una amiga, la Míriam Garcia (Aias), no farà més d’un parell anys. La Míriam és una persona de criteri i bon gust, i em va dir que les cançons d'en Juli m’agradarien molt. Vaig fer-li cas, i tenia tota la raó del món; quan vaig sentir el disc "Cambrers" (Anec, 1981) per primer cop em va fer girar el cap, gairebé literalment. Tinc família a Castelló, i des de petit que conec la cultura valenciana de molt a prop (de fet, cada dos anys em passo el nadal “plegant olives”, com diuen allà), però les cançons del "Cambrers", tot i tenir un regust mediterrani i parlar de la València d’aquell moment, constituint-se en un retrat personalíssim de l’època, em van semblar, per sobre de tot, absolutament universals. Entre la base rítmica trepidant, les melodies entrellaçades de guitarres, teclats, saxos i flautes i la veu d'en Juli, narrant les cançons des d’un lloc on la veu és la veritat, la seva veritat, una veritat personal, petita i suggerent que es fa present des de la primera paraula, el "Cambrers" se’m va revelar d’entrada com un dels discs més brillants, àgils i evocadors que hagués sentit mai.
Després vaig investigar la seva discografia i resulta que en Juli ha editat ni més ni menys que dotze discos més, incloent el de Maderita, "Vivir para creer" (elvolcanmusica.com, 2010), un disc fet amb els músics joves del grup valencià Ciudadano. Sempre amb cançons molt autorals, d’aquelles que només poden ser seves, que el constitueixen en creador, la música d'en Juli és eminentment vivencial, i si hom passeja per la seva discografia té la sensació de caminar amb ell per moments diversos de la seva vida. I el millor de tot és que en Juli segueix actiu, actiu com sempre i últimament com mai, tocant amb Maderita i fent concerts i discos amb en Carlos Carrasco i la Montse Azorín.
I allà era jo una nit, punxant pels companys de rodatge de Pop Ràpid (C33), i posant "Avions", la cançó més ballable i nocturna del Cambrers, entre Felt, Feelies, The Church i altres grups de la vida, quan en Marc Crehuet, el guionista i director de la sèrie em va preguntar per la cançó, entusiasmat i excitat com aquell a qui li acaben d’explicar un secret que li pot canviar la vida. La cançó es va convertir en un must de les nostres nits, fins al punt que en Marc va contactar amb en Juli per oferir-li tocar a la sèrie, i ens va posar en contacte amb la proposta de que Fred i Son li féssim de banda. Els companys del grup van estar encantats, i ens vam animar a muntar un concert conjunt a l’Heliogàbal.
Quan vaig anar a rebre en Juli a l’estació de Sants per anar junts a la prova de so del concert de l’Helio vaig veure clar que ens faríem amics. És un home estilitzat, alt i prim, que mira amb la mirada profunda de qui ha viscut la vida amb una intensitat radical i alhora amb la innocència juganera de qui no ha parat mai de buscar, de perseguir la bellesa, de beure-se-la a glopades profundes, d’anar al darrera de la més esquiva de les amants possibles. La converses amb ell eren una lliçó constant de vida, de música, d’amistat i de senzillesa, i el concert a l’Heliogàbal i la gravació d’Avions per a Pop Ràpid un veritable honor, a més d’una altra lliçó, en aquest cas de directe. Els dos dies d'en Juli a Barcelona van passar volant i amb les seues llums enceses, com els avions. Després d’uns mesos en Juli ens va convidar a tocar a València per celebrar el seu “50 + 10” aniversari, com deia ell fent broma, i ens va obrir les portes de casa. Va ser un cap de setmana entranyable, que va suposar la constatació de l’amistat de’n Juli amb tots els qui hi vam anar: els Fred i Son, en Jordi Irízar, que ens va acompanyar a la bateria, i en Marc Andreu, company d'en Xavi a Senderos i amic del grup.
Després d’aquestes experiències vaig estar reflexionant. Un sempre vol que allò que li agrada agradi també a tothom, que tothom sigui partícep d’aquelles obres, ja siguin llibres, pel·lícules, cançons o discos, que fan que se’t moguin coses per dins, buscant la complicitat, l’evidència d’un criteri estètic compartit i, sobretot, el reconeixement de la figura de l’autor. Però això poques vegades passa, i la realitat del consum cultural és tan plural i diversa com el món contemporani, pronunciï's mentalment aquesta darrera frase amb un cert regust sarcàstic, si us plau. En qualsevol cas, si bé hi ha elements i artefactes que més o menys és lògic i comprensible que no assoleixin un reconeixement públic al nivell del seu mèrit artístic, hi ha casos flagrants en què no es pot evitar una certa ràbia continguda, una petita punxada de dolor intens per dins.
En Juli Bustamante, l’únic Bustamante que reconec, és per mi a dia d’avui un amic i un mestre, un autor a reivindicar, un artista multidisciplinar en recerca constant, una persona entregada a la música i a les paraules que hauria d’estar sempre en boca de tothom, referent obligat per tot aquell qui estimi la música i la vida de veritat, amb els braços oberts i la mirada neta. Per això li hem muntat un concert a Barcelona, perquè en Juli té cançons com a punys, i en tocarem tantes com puguem, i farem que les melodies i les paraules del nostre amic de València ressonin ben fort dins de tots aquells qui vulguin escoltar-les, abraçar-les i, per sobre de tot, fer-se-les seves.
Juan de Pablos, "Flor de Pasión" de Radio 3
Julio Bustamante ha sido para mí un remanso de paz. Lo descubrí en otoño de 1986, en un momento delicado por el cambio de programa de radio, cuando me enviaron su segundo disco, que me influyo mucho, fue toda una fuente de inspiración con esa gran canción amuleto “Cargo de mí” y es que hay canciones que me ayudan mucho y esta es un talismán a la que siempre acabo volviendo.
Adrià Gonzàlez, cantant i guitarra de Samitier
Fa uns quants anys, tornant d'un assaig de l'Ana és un koala, el Roger Palacín (Anímic), aleshores bateria nostre em va posar un disc tot dient: "Escolta això". L'enamorament va ser instantani; el que només passa amb la bona música. El disc era "Entusiastas". I és que en aquelles cançons es condensava tot el que al meu entendre ha de ser el pop i la música en general: entusiasme i cançons fetes amb el cor.
A partir d'aquí vaig començar a regirar la seva discografia, descobrint i arribant fins al "Cambrers", un disc que no s'entén com no té un estatus similar al "Diòptria" d'en Pau Riba, una fita en la música cantada en la nostra llengua. No exagero si dic que per a mi és un dels millors lletristes que tenim, com si es tractés del nostre Walt Whitman particular o el millor Vicent Andrés Estellés, cantant des de l'amor absolut a la vida i a tot el que l'envolta.
Per això ens trobem amb l'obligació de reivindicar en Juli Bustamante i desitjar que segueixi fent discs, i, que de tant en tant, ens vagi recordant de què va això de la música.
Quique Ramos, activista underground
El meu amic Edu sempre parlava d'en Juli Bustamante. Ell l’escoltava cada dia a “Flor de Pasión”, el programa de Radio 3. Se li omplia la boca quan pronunciava el seu nom: Bustamante, com si el el nom contingués algun secret divertidíssim per explicar-nos. El secret d’aquell món prodigiós, comfortable i “de categoria” de la cançó. Un món de murris enamoradissos, de gatets petits i lliçons de vida per aprendre.
A l’Edu li va fer molta ràbia que al cap de poc aparegués un altre Bustamante molt més vulgar, però a nosaltres no ens va importar gens: per a nosaltres només hi ha i hi haurà un Bustamante. En Juli Bustamante, cantautor pop valencià, autor d’alguna de les millors cançons que coneixem. De “Mundo sereno” i de “Jove Carolina” d’“Hazte cargo de mí” i d’“Avions”, d’“Al sur del corazón” i de “El carrer dels artistes”, cançons que no només contenen la màgia del seu nom, sinó que connecten amb alguns dels meus artistes i discos preferits en el món: Jonathan Richman, Charles Trenet, Lucio Battisti, el Van Morrison de “Moondance”. Al meu cap, els d'en Juli Bustamante són discos de soul mediterrani, Bill Withers de butxaca, l’artista de mirada neta a qui mai deixaríem penjat.
Calia tornar a dir el seu nom, és de justícia. No només perquè el seu passat ha estat la llavor, el mirall en què alguns dels millors grups del “nou pop català” han pogut mirar-se amb orgull, sinó perquè la seva capacitat per a fer cançons que fan feliç a la gent segueix intacta a discos com “Lluvia Cascabel” o com el de Maderita.
Per tot això 12 grups amics s’aniran mesclant amb l’artista valencià per tocar amb ell i cel·lebrar les seves cançons com la gran festa que són. Com un “Último Vals”, mític concert de The Band, però a la inversa: un nou principi, una ocasió idònia per a redescobrir en Juli Bustamante acotxat per alguns dels millors grups de l’escena independent catalana recent.
0 comentaris:
Publica un comentari