Clip de Me & The Bees A Viva Veu 23:40

Me & The Bees és un grup de noies al qual, posteriorment, s’hi va unir el Carlotto. Del Carlotto segur que coneixereu, si més no, algun dels grups dels quals n’ha format part; Half Foot Outside, sense anar més lluny. La qüestió és que quan ell va entrar al grup, la qualitat de Me & The Bees va fer un pas endavant. El so de la seva guitarra vertebra el grup, solidifica la música i qualitativament és l’engranatge que possibilita que la maquinària treballi més fàcilment i a l’oïda li faciliti aquell toc de gràcia final. Val a dir, però, que tot i la genialitat del Carlotto, sense l’Esther, l’Eli i la Vero, Me & The Bees no tindria cap mena de gràcia. Les guitarres destartalades, les melodies de les cançons i les influències en el segell de Calvin Johnson fan de Me & The Bees un grup que destil·la una personalitat única. Sobretot per la veu de l’Esther, que estèticament assoleix una textura lo-fi per si sola, molt propera a la de veus femenines del rock’n’roll dels cinquanta. Al concert del Fantástico, les Me & The Bees van venir només les noies, el Carlotto estava malalt i només va poder assistir de forma espiritual. El concert va ser Me & The Bees al més pur estil primitiu, i és que la història de la banda comença quan l’Esther i la Eli feien cançons a casa seva abans de sortir de festa. Mentre una esperava que l’altra es canviés, anaven fent cançons amb la guitarra. Després de veure el potencial del que havien composat s’hi van anar afegint la resta. Les cançons són curtes però intenses, i en aquest vídeo n’hi ha dues, una de les quals és “Tibidabo”. La nostra preferida.

Aquest concert va tenir lloc el dia 10 de febrer del 2011 al Fantástico Club, i tot el contingut del vídeo ha estat enregistrat per 3 Headed Monkey.

Llegir més...

Foehn Live! Regalem entrades 13:19

Costa seguir el ritme a Foehn Records. A vegades ens preguntem com s’ho fa un segell tan petit per editar propostes tan grans. No només això, sinó que el nombre de publicacions és proporcional al d’una major. En l’últim any han estat 15 les referències que ha editat Foehn. Apostant sempre per l’avantguarda, i per mantenir fidelitat a una línia estètica que tan sols gosen trair quan confien en propostes més properes al pop. Santiago Latorre ha estat, sense cap mena de dubte, la referència que més ha destacat darrerament, del seu catàleg. Disc d’ambient nebulós i petjada neoclàssica evident. Melancòlic i fred, aquest ha estat el millor disc estatal segons el criteri de redacció d’A Viva Veu. D’altra banda, però, enguany també hi ha hagut altres que han destacat per la seva qualitat, segell constantment present en qualsevol de les edicions de Foehn. Així doncs, divendres 27 de gener, alguns dels artistes del segell oferiran quatre hores seguides de música amb El Gran Amant, Cherry, Vànova, Marina Gallardo i I Am Drive.

Regalem dues entrades dobles pel concert. Si hi voleu participar tan sols cal que ens envieu un mail a cridem [arroba] avivaveu [punt] com i ens digueu quin és el vostre disc favorit de Foehn Records i per què. Les dues respostes que més gràcia ens facin s'enduran el premi. A la resta, els que hagin comprat l'entrada anticipada o la comprin d'aquí al dia del concert, a més d'estalviar-se 2 euros, rebran un disc de regal a escollir entre el catàleg del segell.

Hem preparat una llista Spotify amb un recull de cançons dels grups que hi tocaran. Hi afegim cançons d'El Gran Amant, al que enguany hem prestat molta atenció, i que divendres vindrà acompanyat dels nostres estimats Allstars del Mediterrani com a banda acompanyant. Però d’altra banda també volem posar de manifest la genialitat i el talent amagat rere la música còsmica electroacústica del Murcià Cherry –especialment recomanat per fans d’Apeiron-, sense desmerèixer pas a Vànova, un grup sitgetà que troba el seu lloc en la cançó mediterrània. Hi ha qui diu que busquen l’equilibri perfecte entre el rock sedós nordamericà que grups com Mojave 3 practiquen a la perfecció, i altres de més propers, vinculats a l’Ona Laietana. Marina Gallardo és una altra de les grans apostes de la nit, menys experimentals, i dins el sac de la cançó d’autor, arrelada al folk-rock. Finalment, I Am Drive, un grup força recomanat per aquells amants del cançoner indie nordamericà, amb un peu a la cançó d’autor, però d’altra banda, estretament relacionat al pop ambiental, i textures que ens fan pensar en grups tant allunyats però alhora tant relacionats com The Album Leaf o Songs: Ohia. Que gaudiu de la selecció.

Escolteu la llista aquí.

Llegir més...

Cicle A Viva Veu, nous grups, més concerts 10:10

Ben a prop de complir tres anys, avui presentem la programació del Cicle A Viva Veu des de principis de febrer fins a l'abril. Reprenem l'activitat després de l'aturada nadalenca i el sempre difícil, llarg i dur mes de gener. Tornem, i ho fem amb una programació que ens fa estar contents, un seguit de grups que combinen els tres eixos sobre els quals ha descansat des del maig del 2009 la programació del Cicle. D'una banda, els consolidats, els grups i artistes que ja no són una sorpresa sinó un gran valor i petit patrimoni. Són d'aquest grup La Orquesta del Caballo Ganador, que ja fa anys que amenitza de tant en tant improvisades i frenètiques vetllades, i Bedroom, que aquest 2011 ha publicat un dels millors discos del país, "El fum blanc" (Foehn). En segon lloc, l'emergència d'avui, els grups que es preparen per viure el seu primer gran estiu: Arthur Caravan, Mates Mates i Ferran Palau, d'Alcoi, la Plana de Vic i la falda del Montseny. Els alicantins han publicat fa pocs mesos el seu segon disc, que els ha de servir per posar definitivament posar un peu al Principat i consolidar-se a casa. De moment ja els tindrem al popArb a finals de juny. Els vigatans Mates Mates, al seu torn, són en boca de tothom com la darrera sorpresa de la colla de Famèlic Records, que ja ens ha donat amb L'Hereu Escampa una primera gran alegria i, per tancar el grup, una de les dues veus d'Anímic, Ferran Palau, que enguany es llançarà a l'aventura en solitari. Finalment, tancaran la programació del Cicle per aquesta temporada que anirà del febrer a l'abril els secrets de mistu-mistu i Monsieur H. El primer és Miquel Sospedra, baixista de Sanjosex i Mazoni, que ben acompanyat pels amics de LaSentina ens ha regalat quatre fantàstiques cançons que ara es disposa a explotar. L'altre és Hugo Alarcón, multi-instrumentista a l'esquerra de Clara Viñals a Renaldo & Clara, de qui ja vam veure un sensacional tastet de la seva chanson al concert del grup lleidatà al darrer Faraday A Viva Veu. A continuació us deixem el calendari.

2 de febrer mistu-mistu
16 de febrer Monsieur H
1 de març La Orquesta del Caballo Ganador
15 de març Arthur Caravan
29 de març Ferran Palau
12 d'abril Mates Mates
19 d'abril Bedroom

Tots els concerts cauen en dijous, l'entrada és gratuïta i comencen a les 21:30h. Els assistents, però, poden fer la donació que creguin oportuna després de cada actuació. El Cicle A Viva Veu és una iniciativa de l'Associació A Viva Veu, el Fantástico Club, i la productora audiovisual 3 Headed Monkey / Look Behind You. El Fantástico es troba al Passatge Escudellers, 3, a Ciutat Vella, a tocar de la Rambla de Santa Mònica.

Us hi esperem!

PER MÉS INFORMACIÓ DE LA NOVA TEMPORADA,
CONSULTEU EL DOSSIER DE PRESENTACIÓ

Llegir més...

The Pains of Being Pure at Heart al Razzmatazz 2 (13.I.2012) 14:00

Sembla que per cada visita que The Pains of Being Pure at Heart han fet a Barcelona aquests han multiplicat els seus seguidors. Així doncs, divendres passat a les nou i mitja (una hora després de la obertura de portes i després que el concert previ que Ruidoblanco van fer per sorpresa de tothom) la segona sala del Razzmatazz estava plena a vessar d'un públic que creava un ambient propi del primer o segon concert a la ciutat del grup de moda de la temporada. Un xic estrany, fins i tot ells es van sorprendre, tenint en compte que ja van viure aquest moment entre el 2008 i el 2009. Hi poden haver diversos arguments per explicar aquest increment de públic, el més coherent és el context de nostàlgia de la dècada dels noranta en el que ens trobem i la capacitat del grup de fer més accessible i acostar a les noves generacions el so de grups mítics d'aquest temps com són My Bloody Valentine o The Smashing Pumpkins, però vist el concert del qual parlarem a continuació i tenint en compte que es diu que en aquesta gira sonen millor que mai podem afirmar que segur que no és pels seus directes.

Els novaiorquesos van començar amb la peça que obre i dóna nom al seu últim treball, “Beyond” (Slumberland, 2011). El pas del riff inicial a la distorsió que tant recorda el “Today” dels esmentats Pumpkins en el disc va servir per evidenciar, en cosa de deu segons, que alguna cosa fallava. Els anivellaments dels volums dels músics estaven descompensats i això va restar molts punts a l'actuació. Al principi alguns detalls no quedaven definits i el so feia bola i més endavant els teclats de Peggy Wang estaven tan alts que gairebé convertien les cançons del grup en politons. La veu de Kip Berman també va ser tota una decepció: sense producció pel mig perdia en gran part el seu timbre xiuxiuejant i, en alguna cançó, fins i tot quedava desafinada. Els Pains van anar desgranant els èxits dels seus dos discs sacrificant detalls i matisos com arpegis a la guitarra per intentar aconseguir, sense massa sort, una mica més d'energia dalt l'escenari. Mai hagués pensat que diria una cosa així, però en aquest cas les comparacions amb Superchunk van ser un altre punt negatiu. Res de tot això semblava importar al públic que ocupava les primeres files i el centre de la sala, que va passar-se tot el concert saltant, corejant les cançons i picant de mans al ritme d'aquestes. En les anteriors visites del grup alguns els criticaven per la brevetat de les seves actuacions. En aquest cas, si més no, van estirar més i es van allargar uns bons tres quarts d'hora abans de retirar-se per oferir seguidament un bis que iniciat amb una versió despullada de “Contender”, interpretada únicament per Berman i dedicada al periodista Xavi Sánchez de Mondosonoro. Aquesta adaptació íntima va ser la millor cançó del concert i va reforçar la nostra teoria que els volums desnivellats i les ganes de carregar d'intensitat unes cançons que no ho necessiten van ser els culpables de la nostra mala impressió d'aquesta actuació. Després d'aquesta dues o tres cançons més amb tota la formació i cap a casa.

Mentre esperava que la multitud abandonés la sala per així poder marxar tranquil vaig poder parlar amb gent que havia quedat satisfeta amb el concert, alguns fins i tot em van dir que els preferien en directe. Així doncs no sé si part del problema de sonoritat va ser culpa de la meva ubicació (meitat de la sala al cantó dret, res estrany) o si a mi no em van agradar perquè els tenia massa idealitzats i no havia volgut fer cas a les crítiques prèvies que m'advertien del seu directe regular.

Text de Pau Cristòful i fotografia de Dani Cantó Llegir més...

Els Surfing Sirles en 3 Mpx (5. I. 2012) 12:46

Si tres hores abans els reis de l'Orient havien inundat de màgia i il·lusió els carrers principals de la gran majoria de ciutats del món, a partir de les onze de la nit Els Surfing Sirles van banyar el Sidecar de suor i psicodèlia tot demostrant que ells també són els reis, concretament els reis del mambo. I és que pocs grups del gènere poden igualar els Sirles en termes d'intensitat dalt l'escenari, fent-se evidents en cada concert els anys que el grup va estar sacsejant els concerts de punk a peu de terra abans de fitxar pel segell Bankrobber l'any 2010. Tot i que qui els ha vist un cop no necessita cap excusa per tornar-hi, aquest cop n'hi havia una: la celebració del llançament del seu segon disc a Bankrobber "Romaní, semen i sang", dotzè millor disc català de l'any, “Romaní, semen i sang” (Bankrobber, 2011). Tot i ser una data complicada, una cua descomunal ocupava el carrer del costat del Sidecar passats pocs minuts de les deu. No va ser fins les onze que els del Montseny van sortir a l'escenari davant d'un públic que mesclava amics de sempre, intel·lectuals, noies mones, algun modern de revista, força gent per sobre de la trentena, aixelles suades i aquells qui no se'n perden ni una. I és que els Sirles apleguen un públic d'allò més divers gràcies als seus orígens i actitud punk, el revival estatal del garage que han viscut amb Mujeres, l'auge que està vivint la música en català, la genuïnitat de les seves lletres i el fet que el seu cantant i guitarrista, Martí Sales, sigui també escriptor.

Els del Montseny no van necessitar ni un quart d'hora per convertir la sala en un autèntic festival d'empentes, salts, ulleres trencades i sabates voladores. A diferència d'altres grups, quan en un concert dels Sirles s'inicia un pogo aquest ja no s'atura, i és que tenen himnes i carisma per donar i per vendre. Les cançons dels seus dos discs publicats a l'escuderia catalana es van intercalar amb algun tema previ a aquesta última etapa, felicitacions d'aniversari amb la pertinent referència a Carmen de Mairena i pseudoversions de temes com “El ritmo de la noche”, carregades del sentit de l'humor, la simpatia i la proximitat que impregna l'univers sirlero. Després de fer vibrar les parets de la sala durant prop d'una hora amb el seu garage espitat es van retirar dos minuts al camerino per agafar forces i rematar l'actuació amb “Cap al sol”, en la qual el grup baixa el tempo i apuja més que mai el component psicodèlic de la seva música, el vell hit “Pubilla” i la genial “Anunnakis (Reprise)”, que protagonitza un dels millors minuts (1:19 concretament) de l'últim disc. El que ningú s'esperava és que, animats pels seus amics, rescatessin les cançons “Fricandó” i “Lourdes”, publicades en el disc que van publicar amb el Tripartit Invertit completat pels FP i El mal ja està fet. Com havia passat una estona abans amb “Poble d'stars”, “El meu avi” i la ja esmentada “Pubilla”, alguns van quedar parats en no ubicar les cançons en els seus treballs a Bankrobber, però els qui coneixien el passat del grup van celebrar-les amb una passió descomunal.

En acabar el concert tothom coincidia en el mateix: el públic havia perdut part del pes acumulat durant les festes i el grup havia guanyat una nova tongada de seguidors demostrant, un cop més, que dalt d'un escenari (i també a peu de terra) són pràcticament imbatibles.

Text de Pau Cristòful. Llegir més...

2011. Els millors discos internacionals 9:00

Bé, ja està. Per fi publiquem avui l'últim post de repàs al que ha donat el 2011 amb la principal llista, la dels discos internacionals. D'alguna manera, aquesta llista neix força esbiaixada ja que la magnífica collita de discos d'electrònica de l'any s'endú tota la mostra del gènere, per bé que no ens podem queixar pel que ha donat de si. Dan Bejar s'ha endut el primer lloc a la nostra llista i a moltes altres, quelcom que en una extensa ressenya mirem de justificar. El mateix per John Maus i Noah Lennox, que completen el podi, i Real Estate i PJ Harvey que tanquen el Top 5. Cadascun d'ells representa una tendència, un gènere dins del gran espectre musical d'arreu, artistes consolidats que segueixen reinventant-se cedeixen el pas a promeses que ja no ho són tant i es consoliden. Artistes bojos i minuciosos que es concentren i perfilen grans obres que la falta de perspectiva no ens permet saber si trascendiran o no. És aviat per dir-ho, però tot just després que hagi acabat el 2011, aquest és el nostre particular repàs.



1. Destroyer "Kaputt" (Merge)


“Kaputt” és un disc embolcallat d’una tristesa i un abatiment estranys, gairebé imperceptibles, perquè la frescor i suavitat del seu so amaguen, en aquesta atmosfera carregada d’una sensualitat ubiqua, unes lletres sufocades d’una amargor i una aflicció colpidores. En aquest recull d’al·lusions i elusions a Nancies, Dixies, Christines, Jessiques, Mary-Janes i altres figures femenines, Dan Bejar combina una solitud emocional esfereïdora amb l’encantament del saxòfon –alerta amb les dissonàncies i exploracions d’acid jazz a “Chinatown” i “Downtown”-, línies de baix tremoloses i el lliscament dels teclats tot afegint aquest matís dels vuitanta (“your first love’s New Order”, a “Blue Eyes”), més proper al treball de Roxy Music, The Field Mice o els ja oblidadíssims Saint Etienne. El que diferencia el novè treball de Destroyer dels anteriors és que aquest anacronisme de l’excés de midi-pop més propi dels anteriors queda enrere per donar pas a una atmosfera similar amb cançons pop més estructurades. En ell, Bejar xipolleja entre textures passades, abandona el bel nasal (només cal recordar cançons anteriors com “The Sublimation Hour” o “Beggars Might Ride”), en favor d’un to més derrotat i subtil, que tot seduint l’oient condueix directament a un dels temes més potents de l’àlbum, “Poor in Love”, possiblement una de les cançons més sentides, nues i profundes del seu catàleg musical. No és que la música de Destroyer no mereixi una homilia, però són les lletres el centre de la seva producció, perquè és en elles on es demostra que tot el que suggereix no és el que sembla, i és en elles que tot el que es pot concebre per endavant trontolla, es destrueix. Les extensíssimes referències a tot allò que coneix -bàsicament la cultura popular i la tradició moderna- serveixen de base per les seves crítiques (aquí mereixen una menció especial “Suicide Demo for Tara Walker” i l’immensa “Song for America”), que xoquen frontalment amb la suavitat melòdica que les acompanya, s’escolen poc a poc i suaument a la inconsciència i un cop dins, implosionen i s’exoneren, tot omplint amb aquesta aura de derrota i fracàs els patrons establerts contra els que lluita. Si en alguna cosa triomfa “Kaputt”, és que en aquesta pétite mort, Dan Bejar transcendeix a un altre estrat molt superior, clarament superb -per sobre de tot allò que hagi pogut fer abans-, tot perdent la vista a les bases del seu treball. És en aquesta “poetry for myself” on instal·la aquestes noves fundacions, on no hi ha discussió possible, perquè aquesta renovada consciència d’un mateix i aquesta cohesió impactant, perfectament plantejada i elaborada, escrupolosa, s’aguanta per sí sola. “Kaputt” és un diàleg de Bejar amb un món més enllà del palpable. En aquesta entesa pròpia, que s’aguanta com un pilar sense cap ajuda externa, l’oient no és més que una mera anècdota. I és precisament això, aquesta real indiferència, aquesta declaració d’intencions, aquesta intel·ligència, brutal honestedat i dolorosa indiferència aliena el que el fa excels. Que no t’agrada? És el teu problema. “Kaputt” és tan, tan autosuficient que ni tan sols et necessita. I alhora és tan bo que fa dubtar que un primer lloc a un pòdium li pugui arribar a la sola de la sabata. [spotify]


2. John Maus "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" (Upset the Rythm)


El tercer disc oficial de John Maus venia precedit de certes expectatives. Durant els mesos previs al seu llançament, s’havien anat filtrant amb comptagotes algunes de les noves composicions, les quals feien pensar que es tractaria del millor que havia editat fins aleshores. Al final, potser no n'hi havia per tant, però "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" manté perfectament el pols de "Love Is Real" i ha fet pujar Maus un esglaó a nivell de popularitat. Però el més important és que aconsegueix nodrir de hits monumentals el seu repertori en directe, una de les experiències més intenses i físiques d’aquest 2011. I és que després del seu pas per Barcelona, absolutament convertits en creients, se’ns fa difícil valorar el treball d’estudi de Maus de manera autònoma o semiobjectiva. Tot a "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" és pura reivindicació, tal i com ho és el seu directe, un atac frontal a través de la ineludible influència de la música dels 80, que John Maus reconverteix fins a fer-la sonar totalment contemporània i en absolut com un homenatge al post punk. En qualsevol cas, a estones sembla que el músic de Minnesota estigui més emparentat amb la resistència social de la movida madrilenya que no pas amb el plàstic innocu dels coetanis britànics. Cal, però, ser conscients de la transversalitat de John Maus a l'hora d'escoltar els seus discos, de comprendre el rerefons d'un personatge que, a part de crear polèmica i debat amb el seu transgressor espectacle, ja sigui en directe o des de l'estudi, és un rara avis en l'escena musical, un personatge que enfoca les seves inquietuds més enllà de la música, convertint-se en una mena d'artista total que emparenta la música amb els estudis en filosofia política. John Maus és molt més que un karaoke. "We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves" amaga molt més que una simple provocació. Rights for gays! [spotify]


3. Panda Bear "Tomboy" (Paw Tracks)

Aquest quart disc de Panda Bear és potser el més emocional que ha compost mai, després de "Young Prayer" (Paw Tracks, 2004), un àlbum que segons sembla va fer durant l'agonia del seu pare, mort poc després de la publicació. La portada (que en avui en dia no és necessàriament el primer impacte que dóna un disc) és el dibuix d'una noia plorant llàgrimes negres, i ja tant pot ser la noia a qui li canta "You Can Count on Me", o la noia de la relació que es trenca a "Last Night at the Jetty". Però com diuen els més músics i menys poetes, les cançons són música i les veus, uns instruments més. Les lletres de Panda Bear no són tampoc res més que colors que poden ajudar a il·lustrar millors els sentiments però que, en el fons, no tenen en absolut més importància que les harmonies i atmosferes que creen. El disc està plagat de grans moments, que consti. L'arrancada melòdica, com a tornada, a mitja "Tomboy", la cançó titular, que al cap del carrer és la més abrupta del disc, fa de glopada d'aire; el final d'"Alsatian Darn", la més gregoriana de totes, entonant "say, can I make a bad mistake?"; el principi de llumetes de "Surfer's Hymn", la referència més animalària de tot el disc, i l'entrada de la percussió amb la tornada, agafant un nivell que no decau en tota la cançó. També la constant roda de "Drone", sempre decaient als greus, enduent-se la veu cap a notes impossible de baixes, que mor anticipadament, anunciant-se lentament. L'última petita gran joia del disc és "Benfica", que acaba i tanca el disc amb una dolça sensació de felicitat, sent un cant com és a l'ambició i a la voluntat de vèncer, amb soroll de vent i càntics d'estadi al fons, fent el soroll de base. Coneixent l'esperit artístic i la voluntat d'autosuperació de l'artista, "Benfica" és la final signatura del disc, l'apunt més personal que descriu el procés de creació que condueix cap al disc com a obra final. I arribats aquí, la rúbrica pren aquest doble valor, amb el petit homenatge a la ciutat que l'ha acollit i li ha donat una família al títol. [ressenya] [spotify]


4. Real Estate "Days" (Domino)

El que fa “Days” destacable és la fidelitat que per molt que ho intenti no deixa de ser notable ni es desvia de la seva intenció musical. Aquesta confiança en l’atractiu d’una única estètica només podria contradir-se si no fos pel fet que cadascun dels talls del disc brilla amb una falta d’esforç que encaixa perfectament amb el caràcter alegre i estiuenc. Clarament Real Estate dibuixa les mateixes línies que en els moments més lleugers de “Crooked Rain” de Pavement, unint la indiferència dels anys 90 amb l’extesa obsessió del chil-wave i una idealitzada infantesa casolana d’una manera que la seva persistent qualitat no sembla de cap manera que pugui envellir, així com li dóna a l’àlbum un sentiment de tranquil·litat i continuitat. En aquesta època de virtuosisme competent, veure una banda ensenyar les seves habilitats a l’hora d’escriure cançons amb aquesta bella simplicitat sempre és una bona raó per celebrar. "Days" és el segon LP de Real Estate, un grup que va sortir a la llum amb la benedicció de Pitchfork als seus EPs primigenis. Aleshores eren una promesa, però una promesa amb molt bones raons per confiar-hi, gràcies als projectes paral·lels dels seus membres com Ducktails i Alex Bleeker and the Freaks i que pertanyia a una escena tan fèrtil com la de Nova Jersey. Ara han perdut prou aquella aura mig psicodèlica de la que molta gala feien al principi, però en canvi han guanyat en efectivitat, en arrodonir cançons, en compondre. [spotify]


5. PJ Harvey "Let England Shake" (Vagrant / Island)

Hi ha artistes que senten que han d’evolucionar i canviar per necessitat, i després hi ha els que, no és que marxin, sinó fugen de la seva zona de confort amb l'única finalitat d’experimentar i descobrir. PJ Harvey cau sense cap mena de dubte al segon grup, i encara que els resultats d’aquestes obstinades aventures haurien pogut resultar en quelcom inconsistent, la profunditat i sinceritat musical de “Let England Shake” té prou envergadura per fer callar els detractors per una bona temporada. Tenint en compte que cada ressenya del disc sembla insistir en els seus obvis nuclis conceptuals (principalment l’absurd i el desemparament que acompanya la guerra), no és cap sorpresa que molta gent hagi assumit erròniament que es tracta d’un disc autoritari i moralitzant. En lloc d’això ens trobem que la Polly Jean ha gravat un disc que és qualsevol cosa menys dominant, i triomfa gràcies a les majestuoses melodies gens condescendents amb la humanitat al camp de batalla. Aquest canvi en el to líric va en marcat contrast amb els altaments carregats aires dels 90 i demostra que es poden aconseguir meravelles si s’actua en conseqüència i amb lògica interior. “Let England Shake” és l’evidència que per molt que ens hagin vacunat contra la guerra, la inquietud psicològica que implica mai no es pot amagar. [spotify]


6. Bill Callahan "Apocalypse" (Drag City)

Aquest cavaller de la cançó està més còmode quan tot gira al voltant de la seva veu. Després d'anys i discos, amb "Apocalypse" Bill Callahan torna a fer un tros de disc, però per primera vegada el més important és ell i la seva veu, que pausadament, tranquil·lament embolcalla i abraça. Conceptualment, aquest àlbum és la continuació lògica de "Sometimes I Wish We Were an Eagle" (Drag City, 2009), un disc on era més Bill Callahan i menys Smog, menys banda, presentant-se com un artista molt més madur i transversal, amb certa voluntat de romandre. Semblen els darrers discos de Callahan més un exercici d'egolatria, d'ell, el seu personatge, la seva música, la seva veu greu que sona increïblement més present que la resta d'instrumentació, que segueixen senzilles al voltant, com si no vulguessin destorbar els desitjos de l'amo. Però una vegada dit tot això, al Cèsar se li ha de reconèixer el que és del Cèsar, i quan Bill Callahan decideix que els seus discos sigui un culte a la seva creació i perícia artística no se li pot retreure que hagi pres les decisions equivocades. A la penúltima visita de l'autor de "Battysphere" a Barcelona va venir acompanyat només d'un bateria i entre tots dos van ser capaços d'omplir una sala Apolo expectant. Al disc repeteix els compassos d'aquell directe, si bé la instrumentació no és tan moderada com aleshores. Aquella nit, Bill Callahan va cantar la seva versió de "The Breeze / My Baby Cries" de Kath Bloom, inclosa al recopilatori d'homenatge a ella. La idea musical del disc ara és la mateixa amb la que versionar d'una manera excel·lent aquell tema. Guitarra, veu i colors al voltant. La melodia, però, és la més ressentida, com si la voluntat de Callahan hagi estat despullar, deconstruir, buidar al màxim la melodia i deixar-la només amb l'indispensable. Només les mínimes notes. Sobrietat. "Apocalypse". Bill Callahan podrà mirar de rendir culte a la seva figura, però mentre faci discos tan notables, tot li serà permès.


7. Ducktails "Ducktails III: Arcade Dynamics" (Woodsist)

El 2011 ha resultat un any profitós per Matthew Mondanile. Al segon disc de Real Estate, hem de sumar-li una nova referència del seu projecte més personal, Ducktails. En ambdós fronts, Mondanile sembla haver-li agafat el gust a composicions d’estructura més convencional, però és amb "Ducktails III: Arcade Dynamics", on aquesta evolució es fa més palesa, i on sembla particularment més inspirat, oferint-nos un bon grapat de joies pop assolellades de baixa fidelitat de treure’s el barret, acotar el cap i fer la preceptiva reverència. I és que darrere les pintes de nerd pijo que es gasta Mondaline s’amaga un gran talent per a les melodies, com ho demostren "Don’t Make Plans", "Hamilton Road" o "Art Vandellay", mentre que a l’altra banda de l’espectre trobem una joia tan evocadora i cinematogràfica com "Porch Projector", que tanca magistralment el disc. Naturalment que trobem a faltar aquell Ducktails més oníric i ambiental, però amb un disc pop així, on aquella màgia del primer àlbum tampoc no és que hagi desaparegut, la nostàlgia es digereix molt bé. El millor de tot, és que fa la sensació que es tracta d’un grapat de cançons parides sense gaire esforç i que són fruit d’un Mondanile en estat de gràcia. Que duri.


8. Grouper "A I A : Alien Observer" "A I A : Dream Loss" (Yellow Electric)

Liz Harris és un misteri de dona. Aliena a tot circuit professional, poc amiga de les gires i sí d'aparèixer sense avisar a cartells en llocs allunyats, amb el seu àlies Grouper s'ha guanyat una fama arreu gràcies a poques fotos promocionals i un cabàs de discos d'ambient pop dels quals la preferència canvia segons el dia. A través del segell Yellow Electric, a més, publica tirades limitadíssimes provocant autèntiques subhastes a internet on els preus dels àlbums s'inflen escandalosament tractant-se de publicacions dels darrers anys. La darrera referència de Grouper no és, doncs, aquest doble àlbum "A I A" sinó un set polzades amb dos temes, de nom "Water People", i un EP facturat a mitges amb el guitarrista oníric Ilyas Ahmed, autor d'algun indispensable disc d'experimentació acústica. No obstant, "A I A" és un dels projectes més ambiciosos de Grouper, ja que és concebut com un doble àlbum amb aquestes dues cares "A I A : Alien Observer" i "A I A : Dream Loss". El primer segueix més l'estela que va obrir l'anterior "Dragging a Dead Deer Up a Hill" (Type, 2008), segurament el seu disc més pop, mentre que a "Dream Loss" retorna molt més a la pura atmosfera i la buidor melòdica de "Way Their Crept" (Type, 2005) i "Cover the Windows and the Walls" (Roostrata, 2007). Seria precipitat mirar de jutjar si era necessària aquesta separació en dos discos diferenciats, però la veritat és que és un debat estèril ja que les dues cares d'"A I A" simbolitzen una sola Grouper i un sol objecte artístic. També seria malsà voler comparar aquest darrer LP amb els anteriors, especialment amb el "Dragging a Dead Deer Up a Hill", perquè Liz Harris aconsegueix una cosa molt estranya, que és que tot i jugar al mateix joc, practicar el mateix gènere a tots els àlbums i treballar amb les mateixes textures i atmosferes des que va començar, cada disc per separat juga un paper diferenciat, independent de l'altre, sense confondre's malgrat relacionar-se els uns amb els altres de manera sistemàtica. Tot és diferent però sempre està fent el mateix. Són com noves versions d'ella mateixa, com si fos possible, que ho deu ser, introduir la seva personalitat a la seva pròpia creació, fent imaginar una Liz Harris com un personatge reservat, tímid, fosc, patidor i inquiet. Els adjectius que suposadament la descriuen són els que il·lustren la seva música. Cançons regeneradores, de pausa, d'aturar-se, apagar els llums i deixar que els colors s'introdueixin pels forats del cos i ens netegin per dins. No és estrany que sigui un misteri ella, que els seus discos costin barbaritats als mercats de segona mà. Grouper és una de les joies d'aquest principi de segle i serà una llàstima quan, tal com va arribar del no-res, desaparegui sense fer soroll. S'acosta el temps de la seva reivindicació. [spotify] [spotify]


9. Kurt Vile "Smoke Ring for My Halo" (Matador)

Kurt Vile fa discos clàssics que sonen moderns, i això és una meravella. La tasca de Kurt Vile com a músic s’ha guanyat el nostre respecte disc rere disc, tant en la seva faceta en solitari com quan ho fa amb The War On Drugs, un altre grup que enguany s’ha endut premi a un dels discos de l’any, que trobareu més avall. “Smoke Ring for My Halo” és un disc menys oníric que la resta d’àlbums editats fins ara, té un aire més classicot. Guitarres que ben bé podrien definir-se com country-pop o rock reverberant, i d’efecte sedant. Gens estrident, com per exemple “Puppet to the Man”. En general, “Smoke Ring for My Halo” és un disc que transmet una sensació d’alliberament, és un disc agradable i molt fàcil d’escoltar. Crea uns paisatges plàcids, i gairebé diríem que desprenen llum. És la màgia de la seva guitarra la que transmet aquesta sensació càlida i gens pretensiosa. Deixeu sonar “Society Is My Friend” i sense voler ja us haureu enamorat d’aquest disc, i és que probablement aquesta és la millor cançó per entrar a l’àlbum. La resta és qüestió de temps. [spotify]


10. Yuck "Yuck" (Fat Possum)

Recordeu a finals del 2010, quan, basculant al voltant del Primavera Club d'aleshores, uns joves establerts a Londres que no sonaven gaire al prostituït indie-pop britànic van començar a causar sensació. Vivim encara una mica la ressaca d'aquell furor, que ha portat el disc a situar-se en aquesta i en moltes altres llistes de repàs de l'any. Ara fa un any llarg, ens vam atrevir a comparar Yuck amb Yo La Tengo, Dinosaur Jr., My Bloody Valentine i tots els clàssics del noise pop que se'ns acudien. Naturalment, com tot fulgor era exagerat es mirés per on es mirés, però no n'hi havia prou, s'havia de cridar ben fort la gran nova sensació. Els mesos posteriors els han posat al lloc que es mereixen, com autors de cançons efímers que necessiten una altra volta abans de passar a l'olimp dels clàssics del pop, però més enllà d'això, Yuck també comptaven amb una sinceritat que ha enamorat post-adolescents pretesament postmoderns que llegeixen el catàleg sencer de Blackie Books. Formen part del clixé que ha alimentat la seva fama però repescar el seu disc i superar "Georgia" i "The Wall" es redescobreixen com, el que dèiem, autèntics autors de cançons. Corrien el risc de ser un "one-hit wonder" però no són res d'això. És clar que tenen una carrera per demostrar i ens encantaria bé a tots per poder mantenir la coherència i comptar fins a tres i saltar tots alhora cridant "ja us ho dèiem!". Però, va, desenganyem-nos, aquesta recopilació de demos regravades és el millor exemple i mirall de centenars de bandes amateurs del rotllo. I que sí, que encara creiem que compondre cançons pop té molt de mèrit quan està ben fet, les lletres no són estúpides i hi ha cançons com "Suicide Policeman". Que ben fet tot, quin gust. [spotify]


11. Woods "Sun and Shade" (Woodsist)

Seguim Woods des de la primera referència. "At Rear House" (Shrimper, 2007) destil·lava un caràcter nord-americà que ens va enamorar des de la primera escolta. Així com de la magnífica veu de Jeremy Earl, que és probablement el fet distintiu més característic d’un grup que juga a dues cartes, la de no trair les arrels de l’americana però tampoc caure en el classisme recurrent. El pas endavant el van fer l’any passat editant l’excel·lent “At Echo Lake”, fidels al seu segell, Woodsist, i amb un rerefons molt més pop que el primer disc, i l'última referència editada enguany i que nosaltres hem decidit per unanimitat que mereixia ser entre els millors discos de l’any. El pop d’”At Echo Lake” segueix vigent, això sí, se l’han endut cap un terreny més psicodèlic. Segueixen existint temes al més pur estil sunshine american pop com “Pushing Onlys” o “Be All Be Easy”, que té un encant paisatgístic desèrtic. “Sun and Shade” és el primer disc on estiren obertament d’aquest halo psicodèlic que sempre els ha acompanyat (especialment en directe. Per cert molt recomanables en aquest format). Gràcies a aquesta actitud han pogut desenvolupar en llibertat cançons com “Out of Eye” o “Sol y Sombra”, les cançons més llargues de l’àlbum, que no queden gens descontextualitzades amb el contingut que resta del disc. Imprescindible, no en tingueu cap dubte. [spotify]


12. James Pants "James Pants" (Stones Throw)

Parlar de Stones Throw és fer-ho d’un dels millors segells discogràfics amb més prestigi de l’actualitat. El prestigi se l’ha guanyat a pols, i gairebé cadascuna de les referències que edita són sinònim de qualitat, així que qualsevol novetat d’aquest segell és mereix com a mínim una petita atenció. Amb James Pants va ocórrer precisament això, descobrir-lo entre el seu catàleg va obrir un nou horitzó del pop, sobretot pel que fa a la seva capacitat de concebre aquest gènere tan ampli i heterogeni pel que fa a estils i evolucions. Que un segell principalment de hip hop editi artistes com James Pants fa suposar que la fusió d’estils en un sol disc sigui suficientment coherent com perquè el resultat sigui qualificat de pop, així en el sentit menys ortodox del terme, però sense ser-ho en realitat. Ens trobem davant d’un disc heterogeni, conscients que no és pas la millor referència editada per aquest artista americà però un bon disc, si més no, per aparèixer entre els millors de l’any. Esperem que almenys això serveixi com a carta de presentació per entrar en la seva música. L’àlbum podria ben bé formar part d’allò que en anglès definiríem com “Ariel Pink friendly”, precisament per aquesta mateixa obsessió pel pop plusquamferfect dels seixanta fins a la necessitat de trobar referències en el minimalwave, el disco-pop o la psicodèlia. Feu una ullada a “Clouds over the Pacific”, un tema que està fet amb pasta de hit! [spotify]


13. Connan Mockasin "Forever Dolphin Love" (Phantasy / Because Music)

“És frustrant que em descriguin com un artista emergent, perquè tinc la sensació que he estant emergint durant una pila d’anys… Quan emergiré de veritat?”.

No fa massa, Connan Hosford parlava amb una certa consternació a SUP Magazine del seu projecte, Connan Mockasin, arrel del llançament de “Forever Dolphin Love”, i del desassossec que aquest intent de créixer que no acaba d’arribar provoca. No ha estat fins la fi d’aquest any que aquest elaboradíssim treball s’ha vist recompensat, d’una manera o altra, a les llistes universals del millor de l’any. “Forever Dolphin Love” és un disc excel·lent que, si bé ha passat també força desapercebut en boca del públic general, ha ancorat amb una força extraordinària en circuits més reduïts. De tot plegat, el que fa més especial a Connan Mockasin és, de fet, el seu tarannà estrany, aquest univers particular també insòlit, prodigiós, d’una raresa encantadora i tanmateix captivadora; hom podria dir que Mockasin és un nigromant. La tendra salutació inicial (“Hello Conan!”) de “Megumi The Milkyway Above” és, de fet, el salconduit pel passavolant a aquest microcosmos de deu cançons que s’entortolliguen entre elles, es fan i es desfan amb una fluïdesa gairebé animal, instintiva, sense requerir un fil conductor o una coherència interna. Tot l’àlbum “Forever Dolphin Love” sona, de fet, com una massa sònica, on les cançons de bressol psicodèliques ballen amb els interludis jazzístics, les dissonàncies esdevenen gairebé esquizofrèniques, les intros i les outros experimenten amb cada nou estrat (o cançó) d’aquesta quimera, les guitarres deambulen i els xiulets acompanyen les indesxifrables –per incomprensibles, no per complicades- lletres. La meravellosa psicodèlia de Connan Mockasin no sona (ni sota cap concepte ho pretén) humana a l’orella humana, i és per aquest motiu que desconcerta; però el seu cant sirènid, divertit i càndid impulsa una mena de curiositat gairebé infantil que, com ja sabem d’avantmà, matarà el gat. Ja sigui navegant pels rierols de “It’s Choad My Dear”, enamorant-se de mamífers a la superba “Forever Dolphin Love” (atenció, també, al brillant remix d’Erol Alkan, propietari del segell que l’edita), ballant amb criatures estranyes a “Quadropuss Island” o el somni/malson de “Faking Jazz Together”, el viatge a través de “Forever Dolphin Love” és tan fascinant com nostàlgic, d’una honestedat brutal i una delicadesa excepcional, bella i torbadora. “Oh when I retire I hope the snat suit fits me well, I want to be a hybrid with lovely memories”. Tan de bo totes les faules sonessin així. [spotify]


14. Sonic Youth "Simon Werner a disparu" (SYR)

Disc estrany de Sonic Youth en tant que trenca la progressió dels darrers anys. És clar que voler definir la trajectòria d'aquesta seminal banda del noise rock, d'un grup que sempre ha navegat a contra corrent, sense cap mena d'imposició exterior i amb una vocació artística innegable, és arriscar-se a dir moltes tonteries. Però sí, la banda sonora que Sonic Youth han gravat i compost per la pel·lícula "Simon Werner a disparu", una pel·lícula francesa que no ha rebut cap mena de ressò ressenyable és un nou pas a la carrera dels nord-americans. La tasca encomanada era il·lustrar una història d'abusos sexuals infantils a una escola d'una zona residencial a França. Aquestes coordenades han portat el grup a facturar un meravellós disc de rock instrumental, que fuig de l'èpica del post-rock a una alta velocitat de creuer, on els matisos de les guitarres esdevenen un fantàstic exemple del millor que sap fer aquest grup, on fins i tot quan menys és més i no hi ha un exercici excessiu sonor, les guitarres rasquen, afilades, tallen i fan mal. És "Simon Werner a disparu" pura ambientació, Thurston Moore i Kim Gordon han desat els micròfons a la maleta, i malgrat rebaixar l'agressivitat explícita i posar-se a cercar atmosferes, per dins el disc és un fantàstic exercici que explica una vegada més la capacitat de la banda per reinventar-se, trobar-se, reescriure la seva obra i tornar a facturar un disc fantàstic. A més, potser gràcies a ser una banda sonora, aquest disc ha resultat com un dels més compactes de la seva carrera, on es van repetint i alternant els patrons més rítmics i afilats amb els més ambientals. Un disc de bilis i mala llet, que alerta els sentits i fa créixer l'energia. En el fons, és que Sonic Youth fa més de vint anys que fan això i ja en són uns mestres.


15. Bonnie 'Prince' Billy "Wolfroy Goes to Town" (Drag City / Domino)

Des de fa temps, Will Oldham sembla anar cremant etapes una darrera l'altra, canviant de registre i estat a pràcticament cada disc. Ja fa temps de la revisió del seu cançoner més antic a "Sings Greatest Palace Music" (Drag City / Domino, 2004) on va orquestrar tot el seu so amb una banda infinita, buscant mil i un detalls acústics, després d'això, va venir "The Letting Go" (Drag City / Domino, 2006), on començava a deixar enrere la imatge de singer-songwriter de country torturat i aconseguia el que és consensuadament l'últim gran disc del músic. Ara, però, esdevenia un enamorat trapella i de ple va entrar en una felicitat massa extrovertida que primer va passar pel notable "Lie Down in the Light" (Drag City / Domino, 2008), notable malgrat els decebuts amb la seva obra començaven a ser molt nombrosos. On pràcticament tothom va estar d'acord va ser amb el disc posterior, que encara manifestava aquesta imatge d'un Bonnie 'Prince' Billy encantat de conèixer-se a si mateix, el "Beware" (Drag City / Domino, 2009). Tot i que en cap cas es tractava d'un disc dolent era clar que Will Oldham ja era molt lluny del seu màxim creatiu. El pseudònim es veia amenaçat de perdre la credibilitat que havia amuntegat com a Palace (Music, Brothers o a seques) i els primers discos com Bonnie 'Prince' Billy, del sensacional "I See a Darkness" (Palace / Domino, 1999) en endavant. En els darrers dos anys, però, Will Oldham ha tornat a canviar de registre i si bé mai no tornarà a ser aquell que només veia foscor, està digerint la ressaca d'una manera molt més agradable que no pas va viure l'alegria. L'any passat, amb The Cairo Gang, una banda de jazz i experimentació, va tornar una mica a les arrels més íntimes i despullades, com quan era jove i va compondre "Viva Last Blues" (Palace / Drag City / Domino, 1995) encara amb el nom de Palace Music. El disc amb The Cairo Gang és el "The Wonder Show of the World" (Drag City / Domino, 2010), una mena de cant satisfet i introspectiu amb el qual, com hem vist a posteriori, va posar les bases per "Wolfroy Goes to Town". A cançons com "New Tibet", "We Are Unhappy" i "Time to Be Clear" tornem a tenir el Will Oldham que va enamorar i encandilar als circuits independents de fa prop de quinze anys. Ara, però, és la versió madura i reposada d'aquell barbut malforjat. Pràcticament només "Quail and Dumplings" recorda el pas rectificat de "Beware", que si malgrat no desentonaria en aquell disc sí que seria segurament de les millors cançons. Però no era ni el que s'espera mai de Bonnie 'Prince' Billy ni el que finalment ens ha donat, una versió molt més reposada i íntima d'ell mateix. És pràcticament segur que no haurà fet nous seguidors ni admiradors gràcies exclusivament als penúltims discos, ni segurament els hagi aconseguit amb "Wolfroy Goes to Town". Només, potser, haurà aconseguit que siguin el trampolí d'entrada als discos vells, els bons de veritat. És clar que hem arribat al punt que Will Oldham és llegenda viva del country i el folk americà, i ja qualsevol cosa que faci difícilment serà dolenta. Fa temps que és a un nivell superior, un lloc on els seus discos hauran de ser molt dolents per no perdurar, a diferència de cops de fogó molt més ràpids i de vida efímer. Will Oldham té mitja eternitat guanyada.


16. Peaking Lights "936" (Domino)

Originalment editat amb Not Not Fun, segell de moda entre la crítica underground, i posteriorment reeditat per Domino, “936” és un disc hipnòtic i sedant. Forma part, sens dubte, de la nostra banda sonora particular, d’aquest any que s’ha acabat i al qual, de ben segur recorrerem habitualment, en estones de calma i tranquil·litat. Perquè és un disc creat essencialment per complir amb aquesta finalitat. Molt menys obtús i cavernós que l’anterior referència editada en un maxi de 12” planxat per una sola cara i editat per Space Primitive. En aquella referència, Peaking Lights treballaven un so desconfigurat. Més propers al concepte de música que entenen els Lightning Bolt que no pas a la psicodèlia sedant molt més assequible de la referència per la qual s’han fet un lloc entre els grups més atractius del 2011. “All the Sun Shines”, “Hey Sparrow” són cançons paradoxalment perfectes per gaudir-les en escenaris tan oposats com tardes primaverals a la fresca i matins hivernals gèlids, en els quals cal una mica d’escalfor per fondre la neu de davant la porta. Sonen viscosos, profunds i és per això que l’adjectiu que millor s’adapta a la seva música és el dub-pop; Capacitat, sens dubte, de trobar el lloc en aquesta nova generació d’artistes que experimenten amb el pop i se l’enduen cap als racons més insòlits. Treballant amb un peu al passat però concebent la música mirant al futur. [spotify]


17. The Sea and Cake "The Moonlight Butterfly"

Es diu de la música pop que fa que músic i oient es posi al mateix nivell, on el que fa l'artista ho podria provar de fer l'inexperta audiència. És una de les grans fal·làcies de la història de la música, és clar, però sí que és cert en moltes ocasions, on la tècnica es substitueix per actitud i caràcter i gràcia a l'hora de compondre i escriure lletres. Tot i això, no és el cas de The Sea and Cake, que sempre s'han mogut entre el pop -per la seva alta quantitat melòdica i agradable- i altres gèneres molt més elevats com podrien ser el jazz amb bisos d'improvització, sempre executat per una perícia indubtable. No es tracta de repassar-los aquí, però els currículums dels membres d'aquest deliciós súper-grup és impecable, amb fortes experiències més enllà de The Sea and Cake. Però això no ha estat mai tampoc cap impediment perquè la banda, establerta a Chicago hagi adquirit el seu so. No en va, "The Moonlight Butterfly" és el novè disc en els 18 anys d'existència de la banda, una carrera que s'ha encarregat de caracteritzar-los com un el gran diamant que no arriba als seus punts màxims de popularitat perquè només juga totes les seves cartes al local d'assaig i a dalt dels escenaris, però no amb la promoció. És The Sea and Cake un grup per gourmets, apte només per paladars molt exigents, pacients i que escolten tots els instruments que sonen. [spotify]


18. Sonny & the Sunsets "Hit After Hit" (Fat Possum)

Ja són molts els que se n’han adonat que Sonny Smith és incapaç de facturar una mala cançó. Així que, anomenar "Hit After Hit" el segon disc de Sonny & the Sunsets, és una irònica declaració d’intencions, alhora que una definició prou acurada del que hom hi pot trobar. Particularment destaquen entre tot el lot, la nova versió d'"I Wanna Do It" (molt diferent de la publicada amb Earth girl Helen Brown), "Pretend You Love Me", "Hearts of Sadness", "Acres of Lust", ... que algú em pari o les acabaré esmentant totes! En definitiva, aquest nou treball de Sonny & the Sunsets, juntament amb les diverses referències dels seus múltiples projectes que han vist la llum en els dos darreres anys, demostren que el prolífic i promiscu senyor Smith, és un dels més ferms valedors de l’excitant nova escena de San Francisco. I això no és poca cosa. [spotify]


19. Julian Lynch "Terra" (Underwater Peoples)

Alguns quan senten el mot folk ja fan una ganyota. Ràpidament l’associen a l’enèsim barbut amb camisa de quadres que ens ve a cantar cançons avorrides que hem sentit mil una vegades. I tampoc van gaire errats, en un gènere como aquest, que mira al passat per definició, les sorpreses agradables, sovint són una rara excepció. Però, de tant en tant, apareix un artista com Julian Lynch, i hom agraeix no haver tancat definitivament la porta a la música d’arrel (més enllà dels clàssics particulars de cadascú). Lynch ja va avisar l’any passat amb "Mare" (Olde English Spelling Bee) i aquest any, amb "Terra", es confirma com un dels renovadors del gènere més a tenir en compte. "Terra" no és un disc difícil en absoult, però cala poc a poc. I després costa desprendre-se’n. La proposta de Lynch navega entre el folk més inquiet i crepuscular i la psicodèlia pop més reposada, però beu d’altres gèneres i tradicions, com el jazz o certa música d’arrel oriental i en definitiva suposa el millor exemple de que la música tranquil·la no ha de ser sinònima d’avorrida. [spotify]


20. Barn Owl "Lost in the Glare" (Thrill Jockey)

Barn Owl és la implosió dels ambients apocalíptics, absolutament arrítmics, on les capes entren i surten i els greus, per baix, es van ficant, amb un mal rotllo tremend, a sota la pell. La seva carrera és molt més àmplia, amb uns quants discos al farcell, però la seva noticiabilitat ve donada per la publicació, enguany, d'un nou disc i un EP, "Lost in the Glare", "Shadowland" (el tema que tanca l'EP, "Infinite Reach", és quelcom molt semblant a un ritus iniciàtic. Per assaborir més, una meitat de Barn Owl, Jon Porras, que amb aquest nom podria ser basc però és de San Francisco, és clar (i això que els bascos són d'on els dóna la gana), acaba de treure un disc en solitari que és, havent-lo tastat en menor mesura, tota una delicatessen en la línia del que fa anys que ensenya amb l'òliba. El disc es diu "Undercurrent" (Root Strata). És un bony any pel drone, ha estat un gran any pel drone. [spotify]



21. Smith Westerns "Dye It Blonde" (Domino) [spotify]
22. Low "C'mon" (Sub Pop) [spotify]



23. Atlas Sound "Parallax" (4AD) [spotify]
24. The Brian Jonestown Massacre "The Singles Collection (1992-2011)" (A Records) [spotify]

25. Vivian Girls "Share the Joy" (Polyvinyl) [spotify]
26. Youth Lagoon "The Year of Hibernation" (Lefse) [spotify]



27. The War on Drugs "Slave Ambient" (Secretly Canadian) [spotify]
28. Ty Segall "Singles 2007 – 2011" (Goner) [spotify]
29. Washed Out "Within and Without" (Domino) [spotify]

30. Cloud Nothings "Cloud Nothings" (Wichita) [spotify]
31. The Rapture "In the Grace of Your Love" (DFA) [spotify]
32. Thurston Moore "Demolished Thoughts" (Matador) [spotify]



33. Cass McCombs "Humor Risk" (Domino) [spotify]
34. Girls "Father, Son and Holy Ghost" (Turnstile) [spotify]
35. St. Vincent "Strange Mercy" (4AD) [spotify]

36. The Men "Leave Home" (Sacred Bones) [spotify]
37. Jon Porras "Undercurrent" (Root Sartra) [spotify]
38. Jesu "Ascension" (Caldo Verde)

39. Little Wings "Black Grass" (Marriage) [spotify]
40. Metronomy “The English Riviera” (Atlantic / Big Beat / Because) [spotify]
41. The Sandwitches "Mrs. Jones' Cookies" (Empty Cellar) [spotify]



42. Dan Melchior "Assemblage Blues" (Siltbreeze)
43. Liturgy "Aesthetica" (Thrill Jockey) [spotify]
44. J Mascis "Several Shades of Why" (Sub Pop) [spotify]

45. Joan of Arc "Life Like" (Polyvinyl) [spotify]
46. Little Dragon "Ritual Union" (Peace Frog) [spotify]
47. Fucked Up "David Comes to Life" (Matador) [spotify]

48. Times New Viking "Dancer Equired" (Wichita) [spotify]
49. Dirty Beaches "Badlands" (Zoo / Sones) [spotify]
50. Maria Minerva "Cabaret Cixous" (Not Not Fun) [spotify]

Llegir més...

2011. Els millors discos d'electrònica 9:30

Enguany hem tinguts alguns debats interns en si seguíem dividint els discos d’electrònica en una llista independent o la incorporàvem en un calaix de sastre immens, entre la resta de discos internacionals. De fet, precisament aquesta va ser la raó per la qual vam decidir mantenir-la. No té cap sentit fer una barreja heterogènia de discos, i d’aquesta manera aconseguíem més podis, i per tant posar de manifest altres talents que mereixen ser destacats. El talent en l’electrònica és doncs un punt d’interès en el nostre criteri, i volem reivindicar-lo. Sobre la llista, no hi trobareu gaires sorpreses. Al capdavant hi trobem Nicolas Jaar, una jove promesa que ens té el cor robat. Per fi ha arribat el moment de posar de manifest un evidència: que la seva creativitat és molt superior a les expectatives creades al voltant de la figura de James Blake, que en aquesta llista baixa fins al dotzè lloc, passant força inadvertit al costat de noms com els que destaquem en lletres majúscules. Hem considerat prioritaria, doncs, la genialitat còsmica d’Oneohtrix Point Never, així com la resta dels projectes en els quals hi participa Daniel Lopatin, l’orfebreria de discos com “An Empty Bliss Beyond This World” de The Carataker, el tribut als nous talents de l’electrònica internacional (Jamie XX, Clams Casino, The Weeknd, etc.) o altres discos simplement imprescindibles per enguany, com el dubstep makinero de Rustie, o la mala folla de Zomby. Finalment al podi també hi entren altres disciplines. És el cas d’SBTRKT, pura màgia en directe. La inspiració r’n’b/hip hop de Shabazz Palaces o la classe del techno suec de The Field. Esperem que us agradi...


1. Nicolas Jaar "Space Is Only Noise" (Circus Company)

“How can you talk about a landscape without showing the sky and the earth?”, suggereix "Être", el tema que enceta “Space Is Only Noise”. Fa no massa, Nicolas Jaar, tot parlant a RA del disc, mencionava que el resultat de l’àlbum no era fruit d’un dia, sinó que havia sofert un procés llarg, que havia acabat durant tres anys. Dels disset als vint, Jaar havia llegit a Bergson –al voltant del qual girava inicialment el concepte de l’àlbum- i havia modelat l’àlbum. Al tornar de l’escola, en els mandrosos diumenges, en l’etern dolce far niente de l’estiu. Poc després va adonar-se que “Space Is Only Noise” ja no responia al concepte que buscava, i va voler afegir un so més brut, més desagradable. Noves cançons van prendre relleu per formar el conjunt resultant de l’àlbum.

“Space Is Only Noise” és una obra mestra. És, possiblement, un dels millors discs que s’han publicat des dels ja llunyans anys 2000. És un DJ set que transcendeix i revoluciona per complet la idea de DJ set, perquè tot i ésser música de ball, no és en absolut música de ball. La seva brillant execució introdueix l’espai i la música que l’ocupa en una dimensió totalment diferenciada, en un món contingut i hermètic, on el silenci juga, pel seu pes, la seva distribució i també per la seva absència general (tot i jugar amb les pauses, no hi ha cap instant d’absoluta quietud) un rol protagonista indiscutible. Musicalment parlant, podria entendre’s “Space Is Only Noise” com un punt de partida, un replantejament estètic entre teoria i pràctica. La sofisticada recombinació de les textures i els tempos, els ritmes insectívors i els brunzits, les atmosferes cristal·lines –alerta a la recurrència dels elements naturals-, l’ambient disharmònic i el beat submergit inclinen l’equilibri cap a la ment en comptes dels peus. En general, “Space Is Only Noise” sona com un bricolatge impressionista, moderat, suau i diplomàtic, elegant; amb una classe exquisita però sense pretensió, tot deixant un efluvi de permanència i canvi al seu pas. L’ús de samples (la veu de Ray Charles a “I’ve Got A Woman”), referències (la superba cita de “Mouchette”, de Robert Bresson, a “Colomb”, entre d’altres) i les innegables influències –Mille Plateaux, Satie, Lhasa de Sela (indiscutible), Nino Ferrer, DJ Shadow, Villalobos- es combinen per deixar pas a una continuïtat d’una regularitat astorant i una qualitat superba. A “Space is Only Noise” no hi ha cap clímax perquè tot l’àlbum en sí reparteix l’algidesa entre aquesta contenció, aquest joc d’espais, silencis i transicions imperceptibles; adobat amb un coneixement enciclopèdic dels gèneres que intenta subvertir i aquesta panoràmica, aquest landscape que s’obsessiona –encertadament- en mostrar. “Colomb”, “Keep Me There”, “Problems with the Sun” o “Variations” són bons exemples d’aquesta profunditat també intel·lectual, espacial i sidèria inqüestionable. Diu Colomb, “trois jours et je te donne une monde”. En trenta minuts, Jaar dóna tot això i més. Als seus peus. [spotify]


2. Oneohtrix Point Never "Replica" (Mexican Summer / Software)

David Lopatin és un dels homes més productius de l’escena musical independent (menció a part pel bo i malaltís Bradford Cox). A banda d’aquest exercici musical còsmic que són els dos treballs com a Oneohtrix Point Never, Lopatin treballa habitualment amb Joel Ford, amb qui formava Games i posteriorment Ford & Lopatin. En aquests dos projectes, Lopatin i Ford treballaven en una vessant més enfocada a la pista de ball, però les apostes de risc sempre són un valor afegit en la carrera d’un artista, que en el seu cas ha esdevingut una peça clau i pràcticament principal. Enguany ha publicat "Replica", la cirereta d'un pastís que va començar a cuinar l’any passat amb "Retournal" (Editions Mego). Banda sonora pel descens d’una invasió alienígena, Oneohtrix Point Never ha fet sens dubte un dels discos de l’any, i fantàstic ambient crepuscular i misteriós. Passió pel retrofuturisme en tots els seus àmbits, i que fins i tot s’ha materialitzat en el videoclip que dóna nom al disc. I a sobre, en directe tampoc decepciona. [spotify]


3. Clams Casino "Instrumentals" (Clams Casino, autoed.)

Enguany caldria fer una menció especial pels artistes que s’han autoeditat el disc, ja que després d’haver visitat moltíssimes llistes de blocs i webs de referència, veiem com al capdavant hi ha unes quantes coincidències, i totes es caracteritzen per haver escollit l’opció de l’autoedició i autodistribució. Aquest nou fenomen potser defineix dins l’escena de la producció underground, l’adaptació dins el nou paradigma en la que la indústria musical s’ha vist immersa després que internet hagi entrat a totes les cases. És el que permet que l’artista posi en mans del públic un material susceptible d’infraccions sobre el dret de propietat individual, però que ofert de forma gratuïta al públic no incorre en cap delicte, i en canvi creix en viralitat i distribució (no cal dir que el benefici no el fan amb la venda de discos, oi? Tampoc cal que expliquem per què). No és pirateria, no patiu. És la música del segle XXI, i l’art del sampling. A$AP (que ha aconseguit contractes milionaris), l’èxit creixent del nou rei de l’R’n’B underground, The Weeknd i Clams Casino són alguns dels artistes que enguany han fet ús d’aquesta tècnica per editar un dels més brillants exercicis musicals del 2011. En el cas d’aquest músic de Nova Jersey, “Instrumentals” és un mixtape que ha fet créixer el talent d’aquest fisioterapeuta de professió i productor de beats per artistes com Lil B o Soulja Boy. Aquest mixtape està fet de peces que mai van ser escollides pels artistes mencionats anteriorment i altres samplejos. El disc, en conjunt és una autèntica peça de culte recomanable per aficionats a l’ambient i a les textures lo-fi amb certa devoció cap a ambients distorsionats, melancolies estranyes i passió pel futurisme. Actualment, el segell Type l’ha reeditat en una edició de doble LP. El trobareu a discogs. [soundcloud]


4. Gil Scott-Heron and Jamie xx "We're New Here" (XL / Young Turks)

Gil Scott-Heron va morir la mateixa nit que Jamie xx estava presentant “We’re New Here” al Primavera Sound. Recordo arribar a casa i rebre un missatge al mòbil: “Ha mort Gil Scott-Heron”. Era molt estrany anar-se’n a dormir amb aquella notícia. Evidentment, la sensació no arriba al nivell de pèrdua d’un familiar o un amic, però les morts sempre copsen, i quan t'assabentes d’una, aquell dia el sol brilla d’una altra manera. Potser la brillantor de l’astre rei es posa de dol, i els raigs de quarts de deu del matí semblen equalitzats amb la intensitat justa per retre homenatge a una mort. Gil Scott-Heron ha estat un dels poetes més importants de la músic moderna, però la sida malauradament se’l va endur a l’edat de 62 anys. Va marxar, i ho va fer per la més gran de les portes d’accés al cel. Concebem "We’re New Here" com un homenatge a aquest vell poeta, que l’any anterior tot just acabava d’editar el seu últim treball ("I’m New Here"), el que precisament Jamie xx va reinventar en un exercici impecable de música moderna en aquest darrer àlbum. La veu és la de Gil Scott-Heron, Jamie XX tan sols treballa les bases, i actualitza un disc que ja era modern quant a patrons de producció i concepció artística. Jamie xx gira la truita i l’embaluma amb un aire místic i destresa impressionant. "We’re New Here" sona tan diferent que és com si el disc mutés de repent, s’obvien algunes cançons (el disc no és idèntic al del poeta americà), però en canvi s’hi afegeixen alguns interludis que uneixen conceptualment la línia artística d’aquest disc que passa del primer a l’últim tall com si res. [spotify]


5. The Caretaker "An Empty Bliss Beyond this World" (History Always Favours the Winners)

L’altre dia vaig aprendre que "crepitar" és la paraula que descriu l’efecte sonor que produeix l’agulla d’un tocadiscos amb un disc de vinil brut de pols. És un soroll molt característic per aquells que tenim devoció pels discos i un reproductor més aviat mediocre. Si cerquem "crepitar" al diccionari, descobrim que és sinònim d'espetegar. Les petites partícules de pols tenen un so particular, i només un brètol s’atreviria a dir que la traducció sonora de l’agulla en contacte amb el disc en una particular textura de so envellit és molest a l’oïda. Aquest so tant característic impregna de personalitat un disc, tal com un vi ho fa havent envellit en barrica, assolint tanins foscos, gustos accentuats i, evidentment, el pòsit que queda al decantador quan oxigenem el Gran Reserva. Les crepitacions són, doncs, un element fonamental en l’últim disc de The Caretaker, "An Empty Bliss Beyong this World" que ens ha acompanyat llargues estones durant aquestes últimes setmanes del 2011. El vam descobrir tard, i aquesta ha estat la carta de presentació del músic que hi ha darrera. Jim Kirby és un productor anglès molt vinculat a l’ambient sorollós i referències d’electrònica d’avantguarda força inaccessibles per persones poc familiaritzades amb el gènere. La seva tasca amb The Caretaker, però, rau en obrir-se a produccions més accessibles, fins al punt de gairebé fregar la bellesa i la perfecció, tal com ho fa en aquest àlbum composat a base de samplejos d’antics discos de pissarra. El resultat és una mena d’ambient-lounge per una pel·lícula dadaista. L’àlbum, a més, conté un missatge que l’eleva a la dimensió que tanca el cercle: la conceptualització mitjançant la qual ha estat composat. Kirby l’ha produït perseguint una obsessió, la que els malalts d’Alzheimer són capaços de recordar determinades melodies i vincular-les en un moment concret de la seva vida. Així doncs ens trobem en el que probablement és una de les joies d’aquesta llista. Dediqueu-li un moment conscients que és una oda a la memòria. [soundcloud]


6. Rustie "Glass Swords" (Warp)

Compondre música dance hiperactiva amb l’objectiu descarat d'aconseguir nous conversos al mainstream en un moment on la introspecció intimista és exaltada i el silenci és l’instrument preferit per tothom sembla la recepta perfecta per cridar l’atenció de tothom. Queda clar després d’escoltar “Glass Swords” per què Rustie ha triat allunyar-se dels estàndars instrumentals que havíem començat a associar al dubstep i posar-se a fardar de totes les armes que componen el seu arsenal. Aquest suculent menú de música de club contemporània no està dissenyada per trencar cap barrera sinó per servir breus i intensos moments d’eufòria descontrolada provocada per una qualitat gairebé metàl·lica. Una expressió tan purament visceral en el pop és quelcom rar aquests dies i, malgrat no acabi de ser tot un gran repte, aquests més de quaranta minuts de sobrecàrrega auditiva és gairebé, a la seva manera, una mena de ritual iniciàtic. [spotify]


7. Shabazz Palaces "Black Up" (Sub Pop)

Hi ha molts moments que podrien definir “Black Up”, el primer LP de Shabazz Palaces després dels dos EPs del 2010, però si n’hi ha un que resumeix el que fa que aquest disc sobresurti de la resta d’àlbums de hip hop d’enguany seria la introducció d'“Are You Can You Were You (Felt)”, quan el piano va deixant caure petites gotes. Aquest simplíssima progressió d’acords que es treu de la màniga l’ex-Digable Planets Ishmael “Butterfly” Butler deriva sense esforç cap a una psicodèlica estrofa que al seu torn, d’una forma molt il·lustrativa, qüestiona els límits del llenguatge a l’hora de comunicar idees i reforça la teoria que els artistes no han de tenir por d’examinar la profunditat lírica d'un gènere com el hip hop. En optar per anar més enllà dels simples plaers estètics dels jocs de paraula enginyosos, Shabazz Palaces a “Black Up” invoquen un esperit infantil del descobriment on cada tema sembla brotar en diferents direccions i créixer orgànicament. Això d’apartar-se de la linealitat i ortodòxia del gènere podria veure’s com quelcom descarat per alguns puristes del hip hop, però és precisament la sorpresa causada per incomptables digressions del disc el que farà que romangui com a disc al qual recórrer en els pròxims anys. [spotify]


8. SBTRKT "SBTRKT" (Young Turks)

És, entre d’altres, amb el disc de debut d’Aaron Jerome, l’home rere la màscara de SBTRKT, que el terme “post-dubstep” s’ha encunyat per englobar un ‘gènere’ emergent que ja no respon a la concepció clàssica o generalitzada del dubstep. Si bé l’any passat aquest últim va semblar consolidar-se a les esferes dels clubs nocturns, enguany la presència d’artistes que segueixen la tònica del llorejat “Crooks and Lovers” de Mount Kimbie, com James Blake, Floating Points, Martyn o Pariah, ha impulsat una redefinició dels paràmetres que composen les seves produccions fins al punt de desintegrar una categorització ferma sobre els ingredients que les composen. La inclusió d’elements de la música d’ambient, l’R&B de la dècada passada i el funky britànic, la variació del tempo o la llibertat d’interacció amb altres gèneres semblen haver-se convertit en els únics estàndards identificables en aquestes noves produccions. A “SBTRKT”, Jerome no canta i cedeix la vocal a altres artistes com Sampha, Yukimi Nagano –de Little Dragon- o el britànic Jessie Ware, i s’abandona en la recopilació i homenatge a una varietat d’escenes i estils que engloben amb encert l’escena house de Chicago i l’early garage, nidificant el seu so en un terreny encara verge adobat de minimalisme i pop complex. “SBTRKT” és un disc marcat per una inconsistència que juga clarament al seu favor, tot convertint-se en la seva marca diferenciant: mentre que la seva base dubstep i el diàleg amb el pop l’acosten a la calidesa de les pistes, com la climàtica “Hold On”, “Sanctuary” o “Right Thing to Do”, l’evident introspecció que exigeixen temes “Trials of the Past”, “Something Goes Right” o “Never Never” permeten una personalització subtil, més humana i propera, i menys mecànica que sacseja –però paradoxalment també equilibra- la cohesió de l’àlbum. Cançons com “Ready To Set Loop” o “Go Bang” proven, així mateix, la magnífica habilitat de Jerome per la producció, tot regulant els clímaxs -que es succeeixen aquí de manera continuada- i el sospesament de l’energia de l’àlbum, que ascendeix i minva amb una lògica estranya però efectiva. El conjunt final de “SBTRKT” és d’una qualitat extraordinària, en part també perquè ja permet el sing along i l’eufòria de club com l’escolta solitària i reposada, i suggereix una possible combinació dels dos tot evidenciant un treball, un plantejament i una cohesió interna molt més ferma del que sembla. Mainstream ben fet, vaja. [spotify]


9. Zomby "Dedication" (4AD)

M’agrada el concepte Head Music. És un adjectiu molt adient per la música de Zomby, que et trasllada als racons més inhòspits del teu cervell. És música per escoltar amb auriculars, en soledat. A casa o al cotxe, en un lloc on la gruixudesa dels baixos, els ritmes narcòtics i les melodies són el que et fan circular entorn a cercles concèntrics, loops infinits. Els que seguien a Zomby fins ara saben que "Dedication" és un abans i un després a la seva carrera discogràfica. El que ha editat amb 4AD no és pas el mateix que les seves referències prèvies amb Hyperdub, molt més agressives i gamberres, d’un so que recuperava l’essència rave i que en directe executava amb màxima pulcritud i de la qual, a "Dedication" tant sols s’hi intueixen alguns detalls. El fet més destacat per captar l’atenció dels més vinculats a l’escena pop, agrairan saber que Noah Lennox (Panda Bear) col·labora al disc, en la cançó “Things Fall Apart”. Els que busquin música de ball en la última referència de Zomby més val que ni tant sols intentin aproximar-s’hi. “Dedication” és un disc més complex. Fàcil però complex, concebut per escoltar més que per fer ballar, malgrat tot compta amb un potencial força ampli, i pot seduir la mentalitat d’un públic molt transversal (alerta doncs si teniu passió pel gènere de l’electrònica). Zomby és un paio complicat però quan es posa a produir acosta posicions ben fàcilment amb nosaltres. [spotify]


10. The Field "Looping State of Mind" (Kompakt)

El concepte rere “Looping State of Mind” és d’una simplicitat astoradora. En aquest exercici d’experimentació, el loop és el leit motiv, i en les set cançons que conté l’àlbum, es converteix en l’eix d’òrbita principal. Però no ens equivoquem: la complexitat que embolcalla l’àlbum, d’una matisació exquisida, és tanmateix inqüestionable. Tot i la seva escassa variació, “Looping State of Mind” es basa en l’adició en comptes de la sostracció. En The Field, la repetició s’ha convertit en un element essencial, gairebé fins al punt de convertir-se en la seva forma d’expressió fonamental, que, plasmada al seu treball, suggereix una continuïtat desenfrenada. Tanmateix, el loop i els samples arpegiats es comprometen amb la progressió del so, i, per tant, permeten –malgrat no de manera evident, o gratuïta- la identificació d’aquests canvis en una paleta acústica aparentment lineal. “Looping State of Mind” indueix, no obstant, a una abstracció que no resta clara: tot i parlar d’un estat mental, no aclareix la naturalesa d’aquest estat. Mentre activament recula cap a l’onirisme del seu debut, “From Here We Go Sublime” (recordem aquella colossal “Over The Ice” seguida de “Paw In My Face”, que podrien encaixar perfectament en aquest darrer treball), la inquietud melòdica i el desassossec de “Looping State of Mind” suggereixen una evolució cap endavant, tot abandonant el dramatisme en favor de la subtilesa, i generant una estranya satisfacció mitjançant la repetició dels mateixos elements (brunzits distants, sintetitzadors atracallants i la melodia de baix). Així, de la solejada “Arpeggiated Love” i el caliu dormitiu de “Burned Out”, The Field bressola el so cap a l’ensonyació i nuesa de “Then It’s White”, tot rematant la feina amb la seducció de “Sweet Slow Baby”. Sigui quin sigui l’estat mental que repeteix, en aquest cas només una cosa és clara: la inversemblant infravaloració/ignorància general d’aquest àlbum és inversament proporcional a la seva grandesa, amb el valor afegit d’un directe espectacular que no fa més que corroborar una immensa qualitat global. Per molts anys més, Axel Willner, per favor. [preview]




11. The Weeknd "House of Balloons" (autoed.) [soundcloud]
12. James Blake "James Blake" (A&M / ATLAS / Polydor) [spotify]
13. Four Tet "Fabriclive, Vol. 59" (Fabric) [promo]
14. Tim Hecker "Ravedeath, 1972" (Kranky) [spotify]

15. Apparat Band "The Devil's Walk" (Mute) [spotify]
16. Egyptrixx "Bible Eyes" (Night Slugs) [spotify]
17. Balam Acab "Wander / Wonder" (Tri Angle) [preview]
18. Hype Williams "One Nation" (Hippos in Tanks) [spotify]



19. Kode9 & the Spaceape "Black Sun" (Hyperdub) [spotify]
20. A$AP Rocky "LiveLoveA$AP" (RCA) [soundcloud]
21. Isolée "Well Spent Youth" (Pampa) [spotify]
22. Prurient "Bermuda Drain" (Hydra Head Records) [spotify]

23. Walls "Coracle" (Kompakt) [soundcloud]
24. Com Truise "Galactic Melt" (Ghostly International) [spotify]
25. Trentemøller "Remixed/Reworked" (In My Room) [spotify]
26. Ford & Lopatin "Channel Pressure" (Software) [spotify]



27. Martyn "Ghost People" (Brainfeeder) [spotify]
28. Biosphere "N-Plants" (Touch) [spotify]
29. Alva Noto + Ryuichi Sakamoto "summvs" (Raster-Noton) [spotify]
30. Pinch & Shackleton "Pinch & Schakleton" (Honest Jon’s) [preview]

Llegir més...