Inspira
"Escapistes"
Amniòtic, 2010
"Escapistes" és el disc on Inspira sembla haver-s'hi deixat l'energia i posat la confiança per consolidar-se com autors i reivindicar-se a sí mateixos. O com autor, que Inspira és el Jordi Lanuza, d'una banda acompanyat -entre d'altres però principalment- del Pau Vallvé (u_mä) a l'estudi, i de l'altra, del seu grup que converteix Inspira en una formació de cinc membres a dalt dels escenaris. A l'estudi, però, l'un, el Lanuza, i l'altre, el Vallvé, s'han passat tres mesos jugant i experimentant per cohesionar un segon disc alhora que els mateixos invents anaven enriquint les cançons. D'entrada, l'esforç ha fet que tot i l'immens ventall de registres, la marca d'"Escapistes" sigui present a totes les cançons, enllestint-lo de manera que entra a l'escola del pop artístic i pren el mateix full de ruta, malgrat les evidents diferències de propòsits i estils, de grups d'aquí com Sanpedro o Standstill o de més enllà com A Silver Mount Zion, farcint les cançons, carregant-les, omplint-les fent que fins i tot les senzilles, les que a priori no tenen el caire èpic que d'altres sí adopten, tinguin cos, molt cos. Però, malgrat la consistència, la calculada mesura o la racionalitat de les visceralitats dels seus responsables fa que el disc sigui i es faci curt, i les disertacions que beuen de l'èpica del post-rock de Constellation Records siguin, a la llarga, massa poc presents.
Les primeres sensacions en escoltar "Escapistes" són la conseqüència lògica d'aquesta introducció i el gran encert d'algunes cançons i la presa de consciència que d'altres no estan al mateix nivell. En qualsevol cas i sense cap mena de dubte, no és un disc agraït d'entrada, d'assumpció i digestió simple. Els elements i les capes introduïdes amb discreció, però traïdores, formen massa batibull per formar-se'n una opinió prou merescuda. Cal desgranar no ja cada cançó sinó totes les idees abocades per poder apreciar el disc a la seva mida. Un dels peatges és el fet que estigui cantat en català, no com a estigma, al contrari, sinó com a barrera massa alta per superar i admirar la plenitud de l'obra. La música cantada en català té el problema que la lletra crida massa l'atenció, i gràcies i malgrat alguns afortunadíssims textos del Jordi Lanuza, distreuen massa de la part instrumental, que és on resideix la salsa del d'"Escapistes". I és que precisament les lletres poètiques, acurades, cuidades i preciosites són l'altra fita del disc, amb l'única pega de fugir de la senzillesa i la concreció en boga del lirisme pop en català.
Només "Despertador", que recorre a la quotidianitat de la mandra de llevar-se al matí, és la petita excepció d'aquesta tònica poètica i metafòrica, petita perquè no la deixa de banda, cosa que fa concloure que el Lanuza només se sap moure (o així ho ha volgut) per aquests camins a l'hora de compondre. Això és el que més alinea Inspira amb els Sanpedro de "La porta estreta" (Música Global, 2003), abans que l'imaginari del seu lletrista Oriol Canals es desviés cap a la concepció romàntica de l'Eixample barceloní a "L'atracció monumental" (Cydonia, 2007, i tingut com a novè millor disc català de la dècada passada). En general, "Escapistes" està format per la inspiració romàntica, els llocs bucòlics i l'atmosfera màgica de la naturalesa. En aquest sentit, la senzillesa de la portada, buscada expressament com a contrapunt de la música, il·lustra acuradament la fredor i l'olor a foc i brases de les cançons. De vegades la música es pot representar amb colors i aquest cop són l'ocre, la fusta i els vermells, els mateixos del refugi a l'hivern. Escoltar aquest disc ara a l'estiu comporta, doncs, el mateix problema de desajust climàtic que l'any passat va provocar el "Wind's Poem" (P. W. Elverum & Sun) de Mount Eerie, de colors molt més blancs i grisos, més de l'hivern gèlid del nord d'Amèrica i no tant dels boscos mediterranis d'Inspira, però que també va publicar-se a ple estiu amb la calor.
Els passatges instrumentals de "Plou (i no vol parar)", "Marbres genealògics" i la ja mencionada "Despertador", que són els que recullen des de la llunyania els estralls sònics de Constellation, són les descàrregues que acaben sent el principal segell del disc que té amb la cançó de bressol "L'alè d'un nadó", gravada literalment amb un telèfon mòbil, i la cantada mà a mà amb l'Anaïs Pascual "Moments de cristall", els seus respirs íntims, oferint la mesura explicada abans. D'alguna manera, però, el que acaba convertint-se com a marca principal de l'àlbum no apareix fins ben entrat al disc, ja que els tres primers temes ofereixen una visió molt més immediata que no s'acaba corresponent. Les primeres "Talls nets d'arrel", curta i de melodia perfecta, "Onades de nit", rítmica i amb l'Enric Montefusco a les veus, i el single més reconeixible "Focs i brases", no comparteixen la dualitat de registres que vindrà a continuació. Un cop a dins, "El bosc del vell" crida especialment l'atenció ja que flueix com l'aigua, amb el bombo marcant el pas i la poesia del Lanuza arribant a la seva plenitud amb l'oxímoron "i els somiadors / que segueixin més desperts / que mai" per acabar la cançó i respirar tranquil.
En un moment que l'actualitat veu com la música pop premia l'espontaneïtat i la frescor, l'orfebreria d'"Escapistes" és la raresa. Suggerir reconeixement a aquest disc i a aquest grup és agosarat precisament perquè s'allunya d'aquestes coordenades. No es tracta de negar la frescor a Inspira, però la feina de rellotger ofereix un plaer molt més a llarg termini que no sabrem mesurar fins d'aquí un temps. A més a més, aquesta filosofia requereix perseverància per part de l'autor i incomptables avenços cap a la definició cada cop més precisa d'un so i una idea, i pregant a la fortuna que les cançons i la composició hi acompanyin, si és que la fortuna hi juga cap paper.
Inspira oferiran un primer tast d'"Escapistes" al Festigàbal el 15 d'agost de 2010 a la Plaça Rovira i Trias, dins d'aquest petit festival programat per l'Heliogàbal en el marc de la festa major de Gràcia, per presentar-lo de totes totes aquesta tardor a aquest mateix bar i a La [2] d'Apolo el 14 d'octubre.
Llegir més...
Les primeres sensacions en escoltar "Escapistes" són la conseqüència lògica d'aquesta introducció i el gran encert d'algunes cançons i la presa de consciència que d'altres no estan al mateix nivell. En qualsevol cas i sense cap mena de dubte, no és un disc agraït d'entrada, d'assumpció i digestió simple. Els elements i les capes introduïdes amb discreció, però traïdores, formen massa batibull per formar-se'n una opinió prou merescuda. Cal desgranar no ja cada cançó sinó totes les idees abocades per poder apreciar el disc a la seva mida. Un dels peatges és el fet que estigui cantat en català, no com a estigma, al contrari, sinó com a barrera massa alta per superar i admirar la plenitud de l'obra. La música cantada en català té el problema que la lletra crida massa l'atenció, i gràcies i malgrat alguns afortunadíssims textos del Jordi Lanuza, distreuen massa de la part instrumental, que és on resideix la salsa del d'"Escapistes". I és que precisament les lletres poètiques, acurades, cuidades i preciosites són l'altra fita del disc, amb l'única pega de fugir de la senzillesa i la concreció en boga del lirisme pop en català.
Només "Despertador", que recorre a la quotidianitat de la mandra de llevar-se al matí, és la petita excepció d'aquesta tònica poètica i metafòrica, petita perquè no la deixa de banda, cosa que fa concloure que el Lanuza només se sap moure (o així ho ha volgut) per aquests camins a l'hora de compondre. Això és el que més alinea Inspira amb els Sanpedro de "La porta estreta" (Música Global, 2003), abans que l'imaginari del seu lletrista Oriol Canals es desviés cap a la concepció romàntica de l'Eixample barceloní a "L'atracció monumental" (Cydonia, 2007, i tingut com a novè millor disc català de la dècada passada). En general, "Escapistes" està format per la inspiració romàntica, els llocs bucòlics i l'atmosfera màgica de la naturalesa. En aquest sentit, la senzillesa de la portada, buscada expressament com a contrapunt de la música, il·lustra acuradament la fredor i l'olor a foc i brases de les cançons. De vegades la música es pot representar amb colors i aquest cop són l'ocre, la fusta i els vermells, els mateixos del refugi a l'hivern. Escoltar aquest disc ara a l'estiu comporta, doncs, el mateix problema de desajust climàtic que l'any passat va provocar el "Wind's Poem" (P. W. Elverum & Sun) de Mount Eerie, de colors molt més blancs i grisos, més de l'hivern gèlid del nord d'Amèrica i no tant dels boscos mediterranis d'Inspira, però que també va publicar-se a ple estiu amb la calor.
Els passatges instrumentals de "Plou (i no vol parar)", "Marbres genealògics" i la ja mencionada "Despertador", que són els que recullen des de la llunyania els estralls sònics de Constellation, són les descàrregues que acaben sent el principal segell del disc que té amb la cançó de bressol "L'alè d'un nadó", gravada literalment amb un telèfon mòbil, i la cantada mà a mà amb l'Anaïs Pascual "Moments de cristall", els seus respirs íntims, oferint la mesura explicada abans. D'alguna manera, però, el que acaba convertint-se com a marca principal de l'àlbum no apareix fins ben entrat al disc, ja que els tres primers temes ofereixen una visió molt més immediata que no s'acaba corresponent. Les primeres "Talls nets d'arrel", curta i de melodia perfecta, "Onades de nit", rítmica i amb l'Enric Montefusco a les veus, i el single més reconeixible "Focs i brases", no comparteixen la dualitat de registres que vindrà a continuació. Un cop a dins, "El bosc del vell" crida especialment l'atenció ja que flueix com l'aigua, amb el bombo marcant el pas i la poesia del Lanuza arribant a la seva plenitud amb l'oxímoron "i els somiadors / que segueixin més desperts / que mai" per acabar la cançó i respirar tranquil.
En un moment que l'actualitat veu com la música pop premia l'espontaneïtat i la frescor, l'orfebreria d'"Escapistes" és la raresa. Suggerir reconeixement a aquest disc i a aquest grup és agosarat precisament perquè s'allunya d'aquestes coordenades. No es tracta de negar la frescor a Inspira, però la feina de rellotger ofereix un plaer molt més a llarg termini que no sabrem mesurar fins d'aquí un temps. A més a més, aquesta filosofia requereix perseverància per part de l'autor i incomptables avenços cap a la definició cada cop més precisa d'un so i una idea, i pregant a la fortuna que les cançons i la composició hi acompanyin, si és que la fortuna hi juga cap paper.
Inspira oferiran un primer tast d'"Escapistes" al Festigàbal el 15 d'agost de 2010 a la Plaça Rovira i Trias, dins d'aquest petit festival programat per l'Heliogàbal en el marc de la festa major de Gràcia, per presentar-lo de totes totes aquesta tardor a aquest mateix bar i a La [2] d'Apolo el 14 d'octubre.
Cap dels artistes convidats en aquest cicle es podrien classificar dins dels formats de presentació de les seves obres i, de fet, sense una posada en escena, sembla impossible valorar els seus muntatges. El cicle ha volgut posar en relleu l'ordinador com a instrument musical de ple ordre, on les seves capacitats van molt més enllà del so i la imatge i on el concepte d'audiovisió té la màxima expressió. I si el Grec 2010 ha tingut la cultura japonesa de convidada, el sònar hi ha ficat cullerada complementant 
el programa amb artistes que treballen amb la relació entre so i imatge en la recerca tecnològica.
En el cas del 
fruit de l'atzar. A més, en tota l'obra s'hi afegeix el factor de procedència, és a dir, d'interpretació també cultural. El minimalisme japonès apareix com a rerefons estètic malgrat la complexitat de les imatges. L'apreciació de tonalitats visuals i sonores, l'utilització del blanc i el negre com a generador de 
