El CCCB parla d'atopia 12:56

Els grecs utilitzaven "atopia" per a definir algú o alguna cosa sense lloc, perdut i els metges l'utilitzen per un tipus de transtorn, inestable. Des del 25 de febrer, també és el nom que el CCCB dóna a l'exposició que reuneix 41 artistes que utilitzen fotografia, pintura, fotomuntatge, escultura i la instal·lació sonora per a parlar del fracàs de la ciutat com a context per a l'home. Atopia fuig de les ideologies o reivindicacions d'avantguarda dins la urbs, reconeix la ciutat post-capitalista en tots els seus sentits i, sobretot, destil·la el que els seus comissaris Josep Ramoneda i Ivan de la Nuez molt bé anomenen "l'agonia universal: la de l'individu davant l'apoteosi urbana". I és que l'exposició parla de pessimisme, però ho fa des d'un punt d'acceptació, no s'enrabia, no crida. Com el mateix individu massificat, accepta el gra de sorra que és i assumeix que tot plegat el supera. La mostra acaba desprenent violència de com de passives que són les seves obres, i aquí recau la qualitat del recull, el qual et va gratant no-sé-què que acaba esmicolant la teva moral de diumenge plàcid.

La ciutat contra l'habitant, la ciutat sense habitant, l'habitant sense ciutat i l'apoteosi urbana, són les parts en què s'ha dividit Atopia. Es tracta d'un reconeixement d'allò que només alguns oloren. L'exposició sembla aturar-se en el present i retratar el caos de la ciutat que s'ha generat en l'últim segle. No dóna solucions i posa l'home en la categoria de "sedat mental" al ser capaç de conviure amb tota la deixalla de l'era materialista. Des del cinisme que pot comportar la reflexió artística sobre la desgràcia humana, el desequilibri i les frustracions de l'home contemporani, aquesta exposició posa en un primer pla el sentiment de l'individu. Deixa de banda les complexitats del funcionament del món humà i enfronta una petjada urbana agressiva amb la fragilitat de l'home, que sembla despertar en un infern i no tenir-ne cap mena de responsabilitat.

Abstraccions a part, us proposo una modesta tria entre tots els artistes que podeu veure a l'exposició per aquells que es vulguin anar preparant.


Carey Young, artista visual de Zàmbia resident a Londres, exposa fotografies de la sèrie Body Techniques, on enfronta el cos humà amb paisatges de desenvolupaments urbanístics dantescos.


Emeka Okereke, fotògrafa africana, retrata persones en estats d'acceptació de diferents situacions agressives.


Montserrat Soto, artista barcelonina, mostra una sèrie de fotografies que parlen del desajustament urbanístic en contra del sentit comú, la ciutat per error que es tradueix en pobresa.


El fotògraf alemany Andreas Gursky ens continua bocabadant amb dues peces de gran format. Des de la panoràmica exposa l'abundància en el seu màxim exponent, en aquest cas focalitza en la humana i l'escombraria.

David La Chapelle està inclòs a la llista d'artistes convidats portant una sèrie de fotografies que encapçalen la secció de l'oci, la festa dins de la ciutat o com el deixar fluir de l'individu.

El meu contrapunt i desacord amb l'exposició l'enfoco a la solitud d'Atopia en quant ella mateixa. M'explico. El tema del que parla dóna molt de si i en queda exclosa de les contextualitzacions que normalment el CCCB fa de les seves exposicions. Atopia podria generar molt debat, molta informació, molt intercanvi entre persones de diferents disciplines o fins i tot, (total, per demanar) generar instal·lacions o utilitzar la mateixa ciutat com a discussió. En entrar trobem un recull d'esdeveniments que han passat durant la primera dècada del segle XXI com a únic coixí d'una exposició que és pair lentament. Tampoc no s'ha comptat amb obres que utilitzin les noves tecnologies en el seu màxim exponent, però com que per això ja tenim el Sònar, us recomano plenament que hi aneu a passejar; teniu fins el 24 de maig!

Llegir més...

The Secret Society A Viva Veu 9:51

Aquest concert té història abans de fer-se. El dia que tancàvem la programació fins l'abril, vam acordar que si Pepo Márquez no ens confirmava la data que li havíem ofert, no l'inclouríem al Cicle A Viva Veu, i a última hora vam rebre el correu. El madrileny ens deia que estava encantat de fer-ho, que la proposta l'havia entusiasmat i que no volia passar l'oportunitat. No cal dir que vam baixar a fer gintònics per celebrar-ho. Després va arribar el dia d'anunciar la temporada, on vam passar per alt el seu nom artístic, The Secret Society. Diligent Pepo Márquez, va escriure'ns immediatament per dir-nos que parléssim d'ell amb el nom en anglès i no amb el seu nom de pila, cosa que ens va fer corregir i reenviar a cent per hora la nota de premsa a la nostra interminable base de dades plena de correus que ja no funcionen. Aquell dia és quan més gent que no sabem de què tenim a la nostra llista ens va demanar que, si us plau, els esborréssim del mailing. Ells s'ho perden, perquè com va dir el mateix Pepo aquell mateix dia, el d'avui serà el concert més bonic i més trist de tota la història de The Secret Society.

The Secret Society és un projecte individual del cantautor, de la mateixa escola que Himson, que també va tocar al Cicle fa uns mesos. Les influències de hardcore melòdic i emo dels 90 són les principals, cosa que l'han dut a ser equiparat amb tòtems de la música més depriment de la història del pop com Joy Division, Elliott Smith o Nirvana. Més enllà del vertigen que provoca escriure aquests noms a l'hora de parlar de Pepo Márquez, ens trobem davant de l'autor d'un dels discos més ben valorats l'any 2008, "I'm Becoming What I Hate the Most" (Acuarela), segon LP de l'artista després del primer "Sad Boys Dance When No One's Watching" (Acuarela, 2005). A part de la seva carrera en solitari, Pepo Márquez és també membre indispensable de Garzón / Grande-Marlaska, un conjunt amb nassos que després de l'amenaça del jutge de l'Audiència Nacional ara investigat pels companys de gremi i defensat per un dels pitjors polítics espanyols de la democràcia, va adoptar el nom de l'altre magistrat de moda de fa uns anys, Grande-Marlaska. I més enllà dels grups de nom de jutge, aquesta primavera ha de veure la llum la nova iniciativa, Buena Esperanza. Un noi inquiet.

Avui, però, serà The Secret Society, el Pepo tot solet, que agafarà un AVE aquesta tarda per ser al Fantástico a les 21:30h per encarregar-se de fer plorar al personal. L'únic temor que tenia el xicot era que coincidir amb el primer dels dos concerts que uns granadins que ara comencen faran avui i demà al Palau de la Música. És el vostre deure demostrar-li que els barcelonins som inquiets i tots aquells que no vagin al Palau serem al Fantástico. El bar obrirà una hora abans de l'actuació, a dos quarts de nou, l'entrada serà gratuïta i les cerveses, ben fresques. El cartell del concert d'avui és obra, per variar, de la Vanessa Millet, que no anirà a veure Los Planetas al Palau perquè li tenen vetada l'entrada després de les malifetes del seu oncle Fèlix, i que també és l'autora del cartell amb guix dibuixat a la paret negra del Fantástico Club.

L'actuació començarà a les 21:30h puntualment, i tots aquells que vingueu tard o que us trobeu l'aforament complet no podreu accedir-hi, no perquè els impuntuals no ens agradin, ans al contrari, sinó perquè trencaríem la màgia de la nit, i és quelcom que no vol cap de nosaltres. Com sempre també, l'equip de Festucada TV enregistrarà en vídeo l'actuació i l'Albert Eritja en farà les fotografies.

Llegir més...

(((Gargall))), cita amb el soroll al cor de Catalunya 17:20

Els que vivim a la capital però tenim el nostre orígen a les comarques sabem valorar de manera especial que propostes culturals de qualitat es consolidin fora d’allò que habitualment es coneix com a nucli cultural, que en el cas del nostre país és Barcelona. Per sort, tot i les mancances aparents, moltíssimes propostes emergents –i d’altres que no tant-, intenten fer-se un lloc en el mapa, tot i que l’afluència de públic es vegi limitada per les pròpies característiques de l’esdeveniment, o la mandra que li pugui fer a la gent descentralitzar la seva motivació per desplaçar-se fins a la població en qüestió que aculli l’acte cultural.



La descentralització fa crèixer un país en totes els aspectes, fins i tot en els culturals. La riquesa, com més repartida millor, i quan aquesta es refereix concretament a la de la creació cultural, encara més. Propostes com les del (((Gargall))), tot i veure’s limitades a un segment de públic molt concret i especialitzat, són les que més ens alegren l’existència. D’una banda perquè ens permeten contrastar que no estem sols, i que de llunàtics el país n’està ple. Però el que més ens enforteix és el comprovar que les propostes que ens apropa aquest festival que, per cert, enguany arriba a la seva tercera edició –en aquest cas hivernal-, són d’una qualitat insòlita. El (((Gargall))) omple el buit que falta i alhora complementa altres propostes llençades des d’altres poblacions en suport a la música experimental, la improvització i el culte a l’art sonor. 

Als Països Catalans trobem moltes referències desconegudes que per desconeixença, falta de promoció o ignorància, a vegades passen desapercebudes. Probablement perquè la dissonància, la manca de melodies i els ritmes extrems limiten aquestes músiques al gust d’una minoria, que en qualsevol cas tampoc té la intenció de fer-se un lloc en la fama. El (((Gargall))), doncs, s’encarrega d’agrupar totes aquestes propostes en una mostra bianual per demostrar que aquest país té la suficient quantitat i qualitat cultural d’avantguarda perquè aquesta mostra s’allargui durant quinze dies.


El cartell, que consta de més de trenta actuacions, entre artistes nacionals i internacionals, es reparteix entre el 4 i el 14 de març a Manresa en set espais diferents, repartits per tota la ciutat. Tot i que alguns dels concerts ja s’han realitzat, trobareu tota la informació de la resta del festival al seu web. Nosaltres hem fet un recull de propostes d’artistes catalans o residents a Catalunya que trobareu a continuació.



Rosemary’s Babe.

Palma de Mallorca.

Mallorca sempre m’ha semblat un lloc fascinant. No només per la seva geogràfica situació al mig del Mediterrani, sinó per la gran capacitat d’aglutinar personalitats diverses, més enllà del turisme abusiu i l’esperit tradicional que encara resideix a l’interior de la illa. D’un lloc tant petit, al mig del mar, sempre ens arriben propostes musicals molt interessants, i l'última que he descobert ha estat gràcies a les referències d’aquest festival. Resulta que aquest és un projecte en solitari on col·lisionen diverses influències de rock experimental i psicodèlia d’avantguarda. Res més enllà de la senzillesa d’una guitarra, pedals d’efectes i un orgue. L’Àlex, de 22 anys, troba influències d’allò més interessants i les explota en un producte insòlit que, a més, acompanya amb la passió per la fotografia i la poesia macarrònica que penja al seu blog. La millor manera de veure com explota el seu ego es fer una ullada al seu canal Vimeo o Youtube, on penja vídeos que grava d'actuacions seves en solitari, al menjador de casa. Té un EP que data del 2008, "Scarecrow", i que està penjat en descàrrega lliure al seu myspace. Combina una sonoritat molt interessant, recordant a una mescla impossible d'influències que van de Kraftwerk fins a Sonic Youth. No us perdeu "Panchromatic Panic", que és tota una delícia.



Les Pilotes Vermelles Ataquen de 9

Solsona i Berga

Rere el surrealisme del nom del grup s’hi amaga un projecte de música experimental, de toc clàssic i amb seu a Solsona i Berga. El grup està capitanejat per Ivan Dach i Xavier Guiltó, que és teclista habitual del grup d’en Roger Mas. La seva música aglutina diverses personalitats, i configura un prisma d’estils en el directe que pot evolucionar del minimalisme clàssic a la electrònica barroca, passant per la improvització amb piano sobre una base d’efectes de drone, sense obviar cançons de caire orgànic més entretingudes i paisatges d’electrònica ambiental. Segons apunten al seu myspace, els seus shows en directe han estat presentats en diversos festivals, l’últim dels quals va ser a l’InVictro de 2008 sota el nom de "Concert per a guitarra elèctrica, piano i electroacústica ‘Tourist W.C. Adventure’, Op.3"



Larry Gus

Grècia i Barcelona

Larry Gus és un dels descobriments més sorprenents que hem fet últimament, a nivell local. El projecte és una proposta en solitari de Panagiotis Melidis, que és un grec afincat a Barcelona, que crea cançons amb samplers, percussions i ritmes llençats en directe. Sorprèn la capacitat que assoleix la seva creativitat, i de seguida t'adones que la seva influència freak no té límits. Només fa falta posar el seu nom al Google per veure que moltíssims blogs estrangers se’n fan ressò i el comparen amb artistes de primera fila. Ha editat “Stitches” (Cast-a-Blast, 2009) on conviuen 36 cançons en tan sols 50 minuts. La majoria són d’ànima pop i sobreviuen amb màxima frescor. La majoria sonen polièdriques i dissonants. D’altres son més fosques, però us asseguro que no tenen res a envejar a grups com Ariel Pink, John Maus o Xiu Xiu.

Hidròfon 1.0.

L’Orquestra dels dels Luthiers Drapaires.

Girona

L’activitat d’aquest col·lectiu amb seu a Girona consisteix en fer ús de polítiques de reciclatge i reutilització. Però no només això, sinó que a més, utilitzen l’enginy i l’astúcia per dissenyar instruments musicals insòlits a base de deixalles i materials recollits del carrer. Al seu blog expliquen com ho fan, així com mostren alguns exemples d’instruments que han creat, com per exemple l’hidròfon, que és un instrument que permet escoltar els microsons de l’aigua en l’aire o en estat líquid. És absolutament recomanable fer una volta pel seu blog i veure les seves creacions, que mesclen innovació i coneixement enginyer a fons.



Huan

Barcelona

En l’àmbit de la música més extrema, el (((Gargall)) té un espai especialment reservat per acollir tot aquest tipus de propostes. És diu (((Còlics))), i es celebra a l’interior del convent de Sant Francesc. Les propostes que participen en aquest espai són més aviat reservades a un públic reduït, especialitzat, i molt més cordial a gèneres que troben en el soroll el clímax de totes les sensacions. No per arriscat deixarem de destacar propostes, ja que entre els nou artistes que hi van participar, Huan va ser un dels que ens va cridar més l’atenció. Pel fet de que és el projecte de Victor Hurtado, que és un dels integrants dels nostres admiradíssims Qa’a, i perquè probablement és un dels projectes més assequibles, ja que barreja composicions minimalistes amb síntesis d’electrònica industrial. Té un treball editat en cd-r pel segell Màgia Roja, que també va editar el "Chi’en" de Qa’a, i la portada li va dissenyar Arnau Sala.

Llegir més...

Oscar 2010. Petites reflexions 9:00

Després d’un dia d’haver paït ja (suposem) tota la parafernàlia que representen aquests premis cinematogràfics anomenats Oscar (o Academy Awards, si volem ser més guais), des d’A Viva Veu ens disposem a analitzar/criticar/valorar/desprestigiar/vanagloriar situacions, persones, sensacions i altres impressions que ens ha fet sentir la cerimònia d’enguany. Amb una gala tirant a avorridota i amb nul·les sorpreses dalt de l’escenari, aquesta 82ª edició presentada pel (a vegades) divertit Steve Martin i pel (molt sovint) genial Alec Baldwin ens ha deixat certes consideracions a tenir en compte, més enllà del morbós i satisfactori resultat final que ha elevat als altars a una petita/gran pel·lícula anomenada “En tierra hostil”, la qual ja vaig aplaudir amb entusiasme en aquest post setmanes enrere. Analitzem, doncs, la cerimònia dels Oscar des de dues vessants, i amb petits retalls. Primer, els premis. Després, la gala. Ah! Si encara queda alguna ànima completament despistada, podeu consultar el resultat final en aquest mateix enllaç.

And the winner is...

"En tierra hostil". Sis premis. La meva apreciada “The Hurt Locker” guanya per golejada a la bèstia d’en James Cameron. Sense desprestigiar “Avatar” (no és en absolut una mala pel·lícula), feia temps que no aplaudia de manera tan entusiasmada un resultat que ha beneficiat una pel·lícula que comptava amb un pressupost de només quinze milions de dòlars i que ha aconseguit fins ara una recaptació de vint milions, després del seu llarg recorregut per festivals internacionals. Finalment, algú va tenir la decència d’apostar sàviament per ella. “En tierra hostil” representa el bon cinema i s’ha endut la pel·lícula, la direcció, el guió adaptat, el muntatge, el so i l’edició sonora. En l’apartat de millor pel·lícula, personalment, també m’hauria fet gràcia veure guanyar “Malditos bastardos” o “An education”.


Enamorat de Kathryn Bigelow. Tot i haver vist alguna de les seves pel·lícules, mai havia tingut en el punt de mira la trajectòria de la senyora Bigelow. M’entusiasma especialment que li hagin donat el premi a la millor direcció, amb el permís del sempre desfasat Quentin Tarantino. Kathryn Bigelow és, ara per ara, la directora que millor retrata la masculinitat en pantalla. Li passa la mà per la cara al seu hipermilionari ex-marit.


La Bullock. Ai, la Bullock. Els quatre premis interpretatius es van anar succeint sense cap mena de sorpresa. Per sobre de tots, destaca el paper de Christoph Waltz i el seu ja mític coronel Landa d’"Inglourious basterds". Oscar cantat i gloriosament merescut. Com també cantat (mai millor dit) fou el reconeixement a Jeff Bridges per la pel·lícula “Corazón rebelde”, estrenada aquí el passat divendres i que un servidor intentarà veure aquesta mateixa setmana. També es mereixia el premi al millor actor, en tot cas, un immens i sorprenent Colin Firth pel gloriós paperàs que fa en la bona pel·lícula “Un hombre soltero”, del dissenyador (i ara cineasta) Tom Ford. Cap sorpresa, tampoc, amb el premi a la millor actriu secundària. Mo’nique fa una d’aquelles interpretacions tan contundents (i fàcils de fer, si més no) de mare miserable i filla de la gran puta. Insulta i plora. I té un d’aquells monòlegs finals amb intent de redempció que tant agraden als acadèmics. En tot cas, ella és una de les poques coses interessants (sense passar-se) d’aquesta grandiosa estupidesa anomenada “Precious”. Pel que fa al premi a la millor actriu protagonista, fins l’últim instant vaig albergar la possibilitat que fos la categoria on hi hagués la gran sorpresa de la nit. Malauradament, Sandra Bullock es va emportar el premi a casa. Vull que consti que no li tinc especial mania a la Bullock. De fet, crec que és una noia que l’únic que voldria és fer grans interpretacions en grans pel·lícules. Però és que, en aquest cas, la pel·lícula que representava (“The blind side”) és una de les merdes més grosses d’aquest últim any cinematogràfic. I ho dic sense esnobisme ni ganes de tocar la moral. “The blind side” és nefastament conservadora, catòlica i amb un desgraciat missatge de caritat cristiana que fa ganes de vomitar. La que havia de rebre el premi fa dues nits era la britànica Carey Mulligan, tot un descobriment. Ella sola és el centre d’atenció de la gran pel·lícula “An education”. Llàstima.


Guió. Cara i creu. En l’apartat d’escriptura cinematogràfica, la cara va ser el premi que va rebre Mark Boal pel seu guió original d’En tierra hostil, tot i competir amb Quentin Tarantino i el seu excepcional “Malditos bastardos” o amb els germans Coen i una de les seves millors creacions miserablement còmiques, la genuïna, extraordinària i infravalorada “Un tipo serio”. La creu de la nit va ser Geoffrey Fletcher, que va rebre el premi al millor guió adaptat per la ridícula “Precious”. Encara fou més greu aquesta consideració, tenint en compte que competia amb els genials guions d’”An education”, “District 9”, “Up in the air” i “In the loop”, una de les pel·lícules que més m’ha fet riure aquest darrer any.

Idiomes estrangers, cintes d’animació i documentals. Com ja acostuma a passar últimament, la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa és la més desconcertant de la nit. Les favorites mai guanyen. No va guanyar “La clase” l’any passat. Ni “Paradise Now”, en la seva edició. Ni “El laberinto del fauno”. Ni “Amélie”. Enguany ha tornat a passar. La disputa entre la meravellosa “La cinta blanca” i la colpidora “Un profeta” va reportar que el premi se l’acabés emportant la tercera en discòrdia, l’argentina “El secreto de sus ojos”. Caldria fer dues consideracions al respecte. Primer, aquesta categoria era la més interessant de la nit. Les pel·lícules nominades a millor pel·lícula de parla no anglesa eren clarament superiors a la majoria de produccions reconegudes en l’apartat principal de millor pel·lícula. Segon, em dol moltíssim que Michael Haneke no s’alcés amb el premi. “La cinta blanca” era, en diferència, la millor de les cinc nominades. Tot i que s’ha de reconèixer que “El secreto de sus ojos” és també una gran producció. Pel que fa a les cintes d’animació, victòria cantada i contundent d’”Up” (també nominada a millor pel·lícula) per sobre d’altres preciositats com ara “Fantastic Mr. Fox” o “Los mundos de Coraline”. El documental tampoc va fallar pronòstics i la clandestina “The cove” es va alçar amb el premi.


Altres premis. Els Oscar també van reconèixer a Michael Giacchino per les seves precioses partitures d’”Up”. La cançó de “Corazón rebelde”. La fotografia (¿?) d’”Avatar”, per sobre de les contundents imatges de “Malditos bastardos” o “La cinta blanca”. El vestuari de la pel·lícula d’època de torn, “La reina Victoria”. El maquillatge d’”Star Trek”. Els curtmetratges “The New tenants”, “Logorama” i “Music by Prudence”. I els altres premis d’”Avatar”, la millor direcció artística i els millors efectes visuals.


Petites reflexions d'una tova cerimònia

Primera reflexió. Steve Martin i Alec Baldwin podien haver donat més de si si haguessin disposat d’un guió amb més consistència. Flac favor ha fet a la cerimònia el responsable d’enguany, el cineasta d’encàrrec Adam Shankman. El monòleg inicial va ser divertit, però blanc. I el duo de presentadors a penes van aparèixer de manera habitual per la gala. Ricky Gervais, als Globus d’Or, se’ls va menjar en patates. Trobo a faltar a Jon Stewart o, fins i tot, al presentador de l’any passat, Hugh Jackman. La cerimònia hauria de barrejar espectacle i humor amb les millors condicions possibles. Jackman ho va aconseguir. I Stewart és el millor humorista dels States.


Segona reflexió. Es va fer un sentit homenatge a la figura de John Hughes, mort aquest any. Un seguit d’actors que havien treballat amb ell, de Jon Cryer a Matthew Broderick, hi van participar. L’homenatge, però, ens va servir als més freaks per veure la gloriosa reaparició d’un demacrat Macauly Culkin dalt de l’escenari. Gràcies.

Tercera reflexió. Lamentable la decisió dels productors d’haver atorgat, enguany, els premis honorífics en una cerimònia anterior. És de vergonya aliena i absolutament intolerable veure a Roger Corman o Lauren Bacall saludant des del pati de butaques. Ridícul.

Quarta reflexió. Cada cop que algun afroamericà guanyava un premi (vegi's Mo’nique o el guionista de “Precious”), el realitzador automàticament enfocava les cares, al pati de butaques, d’altres afroamericans il·lustres allí presents, de Morgan Freeman a Samuel L. Jackson. Reflexionem-hi.

Cinquena reflexió. Abans de la cerimònia, els productors ens van prometre el millor número musical d’obertura mai fet. El número no el vaig acabar d’assimilar. L’encarregat va ser Neil Patrick Harris, star de la sèrie “How I met your mother” i solvent presentador de la passada edició dels premis Emmy.

Sisena reflexió. Tom Hanks tenia pressa en llegir el nom de la pel·lícula guanyadora.

Setena reflexió. Tot i les breus aparicions d’Steve Martin i Alec Baldwin, els presentadors ens van regalar el millor gag de la nit. Una gloriosa paròdia de la pel·lícula “Paranormal Activity” que podeu veure aquí. També va ser interessant la presència de l’avatar de Ben Stiller, un senyor que sempre acostuma a destacar en les seves aparicions als Oscar. Recordem, si més no, la seva imitació de Joaquin Phoenix l’any passat. Vam constatar també la no-aparició de Sacha Baron Cohen, qui pretenia realitzar una incòmoda paròdia a costa d’”Avatar”.

Vuitena reflexió. Sembla que Barbra Streisand només es dediqui, últimament, a lliurar premis als Oscar. No se la veu més. Per cert, necessita ajuda per baixar dos escalons.

Novena reflexió. El sempre interessant “In memoriam” va cometre la sonora errada de deixar-se el nom de Farrah Fawcett entre els morts il·lustres d’aquest any. Una errada que ja ha tingut conseqüències.

Desena reflexió. Alguns dels presentadors de la cerimònia van ser els següents: Zac Efron, Miley Cyrus aka Hannah Montana o Taylor Lautner. Tot per l’audiència adolescent. Si això és el futur del cinema nord-americà, ja ens podem anar retirant.

Onzena reflexió. L’any que ve vull que els presentadors de la cerimònia siguin Quentin Tarantino i Pedro Almodóvar.

Dotzena i última reflexió. La retransmissió dels Oscar pel Canal + (Espanya és dels pocs països del món on s’ha d’estar abonat a una plataforma de pagament per veure la gala) té els comentaristes més insubstancials de la humanitat. Trobem a faltar Jaume Figueras. Les connexions d’Antonio Muñoz de Mesa amb aquella festa plena de pijería eren per posar-se les mans al cap i no aportaven absolutament res al desenvolupament del programa.

Celebrem, en tot cas, l'èxit d'"En tierra hostil". Per comentaris, valoracions i acords/desacords amb els premiats, ja sabeu on adreçar-vos. Deixeu els vostres comentaris i els tindrem en compte amb molt de gust.

Llegir més...

El cavall més brillant. In memoriam Mark Linkous 17:04

From the Linkous Family: "It is with great sadness that we share the news that our dear friend and family member, Mark Linkous, took his own life today. We are thankful for his time with us and will hold him forever in our hearts. May his journey be peaceful, happy and free. There’s a heaven and there’s a star for you." - March 6, 2010

Tots plegats, i això és innegable, tenim referents. En alguns casos, aquests referents són els que ens fan escriure sobre les coses que, al cap i a la fi, ens fan vibrar. En el meu cas en concret no puc fer més que lamentar-me per les paraules que enceten aquest post, perquè la pèrdua d’un referent comporta un dol i un buit trist que es fa tant difícil d’assumir com d’acceptar. I si aquest referent és el teu màxim exponent de la teva llista de referents disciplinaris (és a dir, música, literatura, cinema, o qualsevol altra cosa que t’agradi), la pèrdua és pitjor que una puntada de peu a la boca, perquè et fa sentir una mica més orfe. El problema dels referents és que un cop se’n van no hi ha qui ocupi la seva plaça.

Això és el que m’ha passat a mi amb la pèrdua de Mark Linkous, qui fou líder i cervell de la banda Sparklehorse. Linkous es va treure la vida el passat diumenge a cop de pistola a la seva casa de Knoxville, Tennessee. No entraré en sensacionalismes i elucubracions sobre la seva psicologia o la seva figura, tan enigmàtica com estranyament propera. La conseqüència d’aquest acte és l’única opció que resta: desfer el seu camí i amarar-se del seu llegat a cada pas. I no és poc; aquest llegat és de les coses més importants que m’han passat en els darrers anys; per aquest motiu he decidit fer un repàs de la seva discografia a A Viva Veu.

Des de l’any 1995 fins ara, Sparklehorse han publicat quatre discs: Vivadixiesubmarinetransmissionplot (1995), el seu disc de debut; “Good Morning Spider” (1998), l’EP “Distorted Ghost (que inclou una versió espectacular de la cançó “My Yoke Is Heavy” de Daniel Johnston), el meravellós i colossal “It’s a Wonderful Life” (2001) i l’últim LP fins avui, el “Dreamt For Light Years In The Belly Of a Mountain” (2006). Paral·lelament, han col·laborat amb altres discs o artistes com Danger Mouse (la col·laboració amb el qual va resultar en un disc en majúscules anomenat “Dark Night Of The Soul”), Christian Fennesz (“In The Fishtank”, 2009), el disc-homenatge a Daniel Johnston (amb la cançó “Go”, compartida amb Flaming Lips), entre altres. Tampoc s’ha d’oblidar la faceta de Linkous com a productor.

I no us penseu, és una decisió que tinc al cap des de fa temps (i ara més que mai), i és tant egoista com altruista. Tenint en compte el que Mark Linkous va fer pel món, necessito tornar-li el favor. I, creieu-me, la curiositat no sempre mata el gat, sinó que el fa més savi. Imagineu un univers que és a la vegada tant increïblement opressiu com aclaparadament bell a la vegada, un món on el sexe, la mort, els animals i cada ésser vivent té un lloc especial, on els cavalls signifiquen la força de la soledat i, més, on els cavalls són símbols; on els altres éssers humans són tant llunyans com propers, perquè en realitat així són i així es troben. Imagineu un món on l’aigua i el sol són éssers vivents, tan perfectes com terribles, que tant glacen la sang com provoquen reverències. On les preguntes no sempre tenen resposta, on la joia camina amb la melangia i les profunditats de la depressió agafen la mà de les altures, l’alegria i l’eufòria. Imagineu un món on les petites coses, com l’últim dia de la vida d’una tortuga, o la pèrdua d’uns anells a la platja, són les més importants.

Això és i era Sparklehorse: l’ull de l’huracà, l'espai des d’on es pot observar la tragèdia i l’elegància de la tempesta, l’harmonia dels contraris, l’ordre natural del món, el lloc on l’ésser humà incideix tant com un bri de pols sota una calaixera. I, per llei, és la natura la que guanya. Linkous ja ho sabia tot plegat quan va dir allò de “everything that’s made is made to decay” i, per tant, sembla que la tristesa és només per nosaltres, que ell ja és on sempre ha desitjat ser. Linkous no era d’aquest món, i si mai ho va ser, va estar un pas per davant de nosaltres. Per això, i per mil raons més, en el fons de tot plegat tinc un sentiment de pau. I és que un cop una cosa s’endinsa a les profunditats del que ets, com un agent produeix un efecte i, com a modificador, et canvia de manera irreversible. El món és una mica més gris avui, i és una mica més brillant, com aquell cavall que va donar-li el nom i la poesia.

Llegir més...

Gosa poder ser fort, i no t'aturis 18:27

Com en un metrònom (noia, dona, noia, dona) passen els minuts incessants mentre es veuen imatges antigues d’un joveníssim Ferrater. Un apropament a la seva figura, tant maltractada pel gust a la mitologia que tenim d’antuvi, és ben necessari en aquesta literatura nostra. Quan veus que hi ha gent que és capaç de fer un documental com Metrònom Ferrater, feina de temps i –diuen- sense ajuda institucional, et sembla que el món és com un esglai que es reté, al final, de caure a terra.

I és que la feina duta a terme per l’equip d’Enric Juste és de gran importància: 56 minuts dedicats a un dels intel•lectuals més potents de l’Europa del segle XX, amb una una capacitat titànica per a la literatura i la cultura en general. Es nota que el documental ha seguit els llibres que en parlen d’una forma propera, presentant una persona i no el seu personatge, Gabriel sense faula ni història, a l’estil de l’Àlbum Ferrater (Quaderns Crema, 1993), a cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà (tots dos presents i encertats a les entrevistes). Juste recull al seu vídeo fotografies poc divulgades, imatges gravades des de la pàtina del temps en què un Ferrater juganer es mou i es diverteix, tot estructurant un relat gràcies a fragments de les 27 entrevistes amb persones que o bé en donen una visió, diríem, acadèmica (com Francisco Rico, Vargas Llosa o Enric Sullà) o bé, i encara més important, una de més personal, com la seva germana Amàlia o la seva ex dona Jill Jarrell. Són, de fet, aquestes últimes esmentades les que apropen l’esbós del poeta a la realitat, les que fan que Metrònom Ferrater mereixi ser vist. I és que realment l’estona passa ràpida: el format del vídeo és senzill i modern; amable, gràcies sobretot als talls de les entrevistes, encertats i necessaris per no convertir-les en un discurs feixuc, a la lectura de poemes de Ferrater per part de Rosa Novell i a les il•lustracions que de tant en tant s’hi insereixen, entre les quals hi ha Pluja, obra de Març Rabal (de qui es recomana ferventment visitar el seu bloc: http://mrabal.blogspot.com/ o http://mrabalillustracio.blogspot.com/); així el viatge al centre de Ferrater esdevé fàcil i interessant.

A poc a poc, doncs, l’espectador va descobrint un Ferrater de vida complicada i extrema, justament perquè fa l’efecte que era un home excessiu. Per això, potser, s’ha propiciat tant el mite. Un home que, tal i com esmenta Jaime Salinas al principi del documental, als 35 tenia claríssim que als 50 havia de treure’s la vida (i va tardar només una setmana després de l’aniversari a complir-ho). Un home vigorós però terriblement seu: “no tenía diplomacia”, com esmenta Jill Jarrell. I no n’hi ha dubte, l’escassa mostra que ens en dóna Castellet al seu darrer llibre Seductors, il•lustrats i visionaris (ed. 62, 2009) és ben clara: a causa de les desavinences literàries entre ell i Vargas Llosa quan als anys 60 compartien jurat d’un premi de literatura internacional, Ferrater va dir-ne que “és un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar de llegir La ciudad y los perros” (p.137), i per això el català va dimitir del premi, adduint que hi havia “una incompatibilitat del tot inconciliable entre certes concepcions de la literatura que podríem dir-ne sud-americana i la concepció meva” (p.136): el que passava és que el candidat de Ferrater per al premi era Gombrowicz (per qui va aprendre a contrarellotge el polonès per tal de poder traduir-lo) i el del peruà Guimarães Rosa, segons Gabriel, per unes raons nacionalistes que no es permetia ni a ell mateix i que, per tant, no podia permetre als altres. Això li va merèixer un càstig a Vargas Llosa de tot un any de no dirigir-li la paraula fins que el dia que en feia 365 va comunicar-li que, de nou, podien reprendre el contacte. Un Ferrater a qui, tal i com diu Rico, no només l’obra poètica honora, sinó també la seva obra crítica i assagística (sobre art, literatura, lingüística) o les seves traduccions; i és que Ferrater, ja ho sabem, tenia una avidesa inusual: només cal llegir (per favor!) les crítiques literàries que per encàrrec escrivia a les editorials Seix Barral i Rowohlt Verlag, d’un humor i una lucidesa esclatants (Noticias de libros, ed. Península, 2000). I així se’n podria anar extraient moltes més anècdotes.

Oi que és fàcil fer-ne mitologia? Per això és tant important Metrònom Ferrater: perquè pretén donar a conèixer un intel•lectual de gran valor, no des de l’errònia preceptiva d’impressionar, sinó des de la voluntat de mostrar el que hi ha. Ni més ni menys. Això és el que en queda: Ferrater, un home amb el foc profund de la inquietud i Juste, l’artífex d’aquest documental fet amb la paciència del qui sap que està complint un projecte potent, amb una voluntat divulgativa però gens superficial. I és que, com diu Rosa Regàs al vídeo, si aquest fos un país normal Ferrater hagués estat reconegut com cal. A poc a poc, però, sembla que es van fent les esmenes necessàries.

Llegir més...

Los Planetas "Una ópera egipcia" 12:00

Los Planetas
"Una ópera egipcia"
Sony Music Entertainment, 2010

El canvi d’aires al qual ha estat subjecte el nou so de Los Planetas respon a una necessitat genealògica evident de reconciliació amb una cultura que anys enrere havien rebutjat per una ruptura generacional que estrenyia vincles amb pares i avis, dels quals tot adolescent vol sentir-se’n desvinculat. Aquesta proesa consistia en un repte que van aconseguir superar amb molt bona nota. El disc, que personalment considero com el millor àlbum espanyol de la primera dècada del segle XXI, reinterpretava el flamenc i l’adaptava sense descontextualitzar a les seves influències tan minuciosament que fins i tot van gosar titular-lo “La Leyenda del Espacio” (RCA-Sony BMG, 2007), en referència al seminal disc de Camarón de la Isla "La Leyenda del Tiempo" (Polygram, 1979). El que ningú no s’imaginava a partir d’aleshores era que aquell so acabaria redefinint d'arrel les influències de la banda. "La leyenda del espacio" va marcar un abans i un després tan arrelat en la carrera de la banda que, fins i tot la portada del disc de “Cuatro palos” (Sony, 2009), dissenyada per Daniel D’Ors, està realitzada sobre el fons de la portada de “La Leyenda del Espacio”. Aquest detall, que probablement pot passar desapercebut per la majoria, mostra la clara vinculació que segueix havent-hi entre la música de l’EP i el seu anterior disc. Un fil argumental que comença a diluir-se a “Una ópera egipcia”, un disc on el títol fa referència a una expressió que els gitanos utilitzaven quan alguna cosa esgotava adjectius d’excel·lència.

Tot i la referència al títol, “Una ópera egipcia” no és un disc que arribi al nivell de qualitat que la banda va assolir amb “La Leyenda del Espacio”, però això no és un argument que ha de servir per carregar-se el disc, ja que n’hi ha d’altres que sí que son justificadament criticables. “Una ópera egipcia” ocupa el lloc que li toca en la carrera de la banda, i això justifica la coherència amb la qual Los Planetas s’han plantejat el desenvolupament d’un disc que, cauríem en la vulgaritat si el definíssim com flamenc, ja que des de la més pura humilitat i ignorància sobre el tema, m’atreveixo a assegurar que el que més uneix “Una ópera egipcia” amb aquest gènere, són les lletres –adaptades, majoritàriament, de cançons de cantaores com La Niña de los Peines, Manuel Vallejo i Manolo Caracol, entre d’altres-.

En aquest disc, J i companyia no només han fet un profund exercici de recerca en la història de la música popular de la seva terra, sinó que a més l’han sabuda adaptar al context de la música moderna. La mètrica és el que menys importa quan han aconseguit trobar el vincle d’unió lírica entre el flamenc i el que J porta intentant transmetre des de “Medusa”, la primera publicació dels granadins, l'any 1993. Les distincions del flamenc són la passió, la intensitat i la vivesa. En aquest sentit, J tan sols ha hagut d’adaptar les lletres de les cançons dels cantaores ja mencionats perquè no sonessin descontextualitzades en el temps, i l’únic esforç que ha hagut de fer és lluitar per aconseguir que sigui el primer disc en la història de la banda on s’entenen les lletres.

El disc engloba les cançons en dues parts fàcilment distingibles a cop d’orella. La primera part comença després de “La llave de oro”, un tema instrumental de quatre minuts on juguen amb la intensitat de rerefons, i on els riffs que recorden sutilment al de bandes sonores de pel·lícules de l’oest ens contextualitzen en l’Andalusia més desèrtica. Tot just després, “Una corona de estrellas”, “Soy un pobre granaíno”, “7 Faroles”, “No sé cómo te atreves” i “La Veleta” configuren la part més assequible del disc, aconseguint fusionar melodies del seu pop de tota la vida i que en bona part recorden alguna vegada a “Contra la ley de la gravedad” (RCA-BMG, 2004) o a temes com “La verdulera”, “Si me diste la espalda” o “Alegrías del incendio”, de "La Leyenda del Espacio", aquestes últimes. Tot i que si heu escoltat “Soy un pobre granaíno”, n’estic segur que us fareu una idea del que vull dir. De fet, ara que parlo d’aquesta cançó puc aprofitar per dir que el que més m’ha decebut del disc ha estat la introducció de cançons que, com “Soy un pobre granaíno”, no són inèdites, ja que també hi han inclòs “Una corona de estrellas”, apareguda a la pel·lícula de l'any passat a la pel·lícula "La Habitación de Fermat" i “Romance de Juan de Osuna, de l'EP "Cuatro palos".

La segona part de l’àlbum submergeix a l’oient en un viatge d’experiència psicodèlica. Per un servidor, la cançó que marca el punt d’inflexió entre les dues partes és “Señora de las alturas”, ja que recull els millors moments de Los Planetas d'“Una semana en el motor de un autobús” (RCA-BMG, 1998), “Unidad de desplazamiento” (RCA-BMG, 2000) o “Encuentros con entidades” (RCA-BMG, 2002). Les guitarres evolucionen en progressió ascendent, omplint de força el contingut líric d’una cançó que col·lisiona frontalment amb “La Veleta”, un tema purament pop construït a base de melodies de sintetitzadors que, juntament amb “No sé cómo te atreves” (totes dues interpretades per Ana Fernández-Villaverde de La Bien Querida) formen un curiós punt i a part en el disc.

“Creí morirme de pena” és una cançó dura però amb un horitzó molt ampli, que permet finalment mirar amb optimisme els paisatges levitants formats per les línies de guitarra fresquíssimes de Florent i les percussions rumberes que permeten el toc jazzístic del joc de metalls de la bateria d'Eric. Rere aquesta cançó el disc s’introdueix en una nebulosa, i “Virgen de la Soledad” és el tall més assequible dels que arriben just després, quan abandonen el toc tangencial flamenc per introduir-se de ple en el cante jondo, i cercar el punt de fuga perfecte d’aquest gènere amb la més pura psicodèlia. A “La pastora divina”, on canta Enrique Morente, experimenten amb el dolor i la densitat, aconseguint un final apoteòsic. Llest per introduir “Los Poetas”, una oda galàctica escrita per Jota i inspirada en l’Antic Testament, que pren influències del krautrock. Els sintetitzadors aguanten l’estructura de la cançó a mode de trance, i les nebuloses de distorsió donen densitat al cos de la cançó, que durant gairebé deu minuts aconsegueix fer entrar a l’oient en un univers místic de foscor. No hi ha millor manera d'acomiadar un disc.

Llegir més...

A Viva Veu presenta avui The Seihos i Samitier a l'Heliogàbal 9:26

Ningú no ens ha arribat a criticar-ho, però és veritat que de les poques escapades que hem fet a fora del Fantástico (el 28 de novembre al Miscelänea amb Murnau, el 14 de gener a l'Heliogàbal amb Desmond i el 5 de febrer a la sala BeCool amb Chinese Christmas Cards i Lasers) a cap ens hem centrat en el pop clàssic, la mare dels ous, la manera més senzilla de caure a les urpes de la música a una tendra edat, on la melodia i les tornades enganxoses són la majoria de requisits que hom reclama. Després, nous mentors ens han ensenyat que hi ha nous horitzons, però també que hi ha més prismes per veure i escoltar el pop, i nosaltres som afortunats de poder tenir-ne bones mostres a casa nostra. Avui, doncs, per primer cop, durem un concert de pop endollat fora del Fantástico. Aquesta nit, a l'Heliogàbal, tocaran The Seihos i Samitier a partir de dos quarts de deu. L'entrada costarà 7 euros, però la companyia i l'espectacle no tindran preu.

The Seihos fa més d'un any que tenen un disc gravat que encara no han publicat, tot i tenir-lo penjat al myspace. Gràcies a això hem sabut que basculen entre The Zombies i Teenage Fanclub, tot i que en algun moment semblen que estiguin fusilant, en el bon sentit de la paraula, a The Strokes. Per la seva banda, Samitier són més assolellats, ells mateixos diuen que fan jangle-pop i l'Adrià Koala cita The Byrds, Beach Boys i nosaltres diem que Cinerama. Però això no és concurs de referents perquè a l'hora de la veritat no és tan important això. El que realment aporta valor és que aquests dos grups exemplifiquen la bullent activitat a les cases d'aquesta ciutat, on els amics es troben i, beguts, diuen de fer un grup i, encabat, ho fan bé i creen legions de seguidors.

Recordeu, avui dijous 4 de març, a les 21:30h i per 7 euros, The Seihos i Samitier.

El cartell, com tots menys un, és obra de Vanessa Millet, i podeu veure'ls tots al Flickr d'A Viva Veu.

Llegir més...

Scout Niblett "The Calcination of Scout Niblett" 9:00

Scout Niblett
"The Calcination of Scout Niblett"
Drag City, 2010

Anar a dormir amb "The Calcination of Scout Niblett", en condicions normals, no és senzill. Aquest disc, farcit de retalls i cançons antigues recuperades per ser editades sota l'escruixidora portada de l'autora amb un bufador, rep de la mà, un cop més d'Steve Albini, transporta a la Scout nua de "Kidnapped by Neptune" (Too Pure, 2005), saltant-se sense escrúpols la feina feta a "This Fool Can Die Now" (Too Pure, 2007). Al disc de fa tres anys, aquesta Peter Pan que sempre farà cara de dimonieta entramaliada i de folleta de bosc de poders màgics, l'Emma Louise Niblett (el seu nom de naixement) es va fer acompanyar de Bonnie 'Prince' Billy per endolcir les cançons més amargues als electroxocs de "Do You Want to Be Buried with My People", la versió de Van Morrison "Comfort You", "River of No Return" i, sobretot, aquest míssil a l'estómac que és "Kiss". Aleshores, la dolça melodia era l'eix narratiu del disc, per molts cops de guitarra i les últimes cançons de només veu i bateria que hi apareguessin. Ara, a l'hivern del 2010, Scout Niblett es recrueix, i a excepció d'una gema, deixa anar un riu de fúria minimalista reduint tota instrumentació a veu, guitarra i, per redoblar l'energia, la bateria.

Més que una calcinació, aquest disc és una demostració de força com la d'una formiga que aixeca cossos més grossos que ella. Amb la mínima expressió oblida la corda fregada, el baix i les diferents línies de guitarra d'abans que ara s'endevinen com complements necessaris. Naturalment que aleshores l'exercici coïa més el producte per fer-lo més digerible, i això finalment ajudava a fer el cop alhora que l'esmorteïa, però ara, gràcies a "Bargin", l'única aclucada d'ull al camí emprès fa tres anys, Niblett xiscla "let me play in the morning" i fa innecessari qualsevol afegitó d'èpica. "The Calcination of Scout Niblett" no és el que "Bargin" resumeix, però sí que la cançó és una bona frontissa per passar d'un disc a l'altre i, principalment, ensenyar-nos que la Scout més desolada, passional, enamorada i capaç d'estovar una pedra no ha desaparegut. Encara que ara sembla que prefereixi llançar-les.

El disc comença amb una veu, que a sobre d'una distorsionadíssima i impacient guitarra que sembla accelerar-se, insta a fer alguna cosa, perquè algú ho ha de fer, i ella pren la iniciativa. Prenem-nos-ho com una declaració d'intencions, ben dura, per preparar-nos pel que vindrà després. Títols com "Duke of Anxiety", "Lucy Lucifer", "Cherry Cheek Bombs", "Strip Me Pluto" o la mateixa "The Calcination of Scout Niblett", mesclats entre alguna amabilitat, fan presagiar què és el disc, la fúria continguda, la fúria alliberada i alguns oasis de tranquilitat, que passat "Bargin" anuncien més tempestes. És a "Ripe with Life", on l'acoblament de la guitarra al fons fa presagiar que això no acabarà bé. Passar de la calma a la tempesta, en una cançó, és relativament senzill, predictible i, segons com, innocu, però a mans de la mirada de sonada que fa hola a la portada, les pulsions augmenten i la llarga espera que té "Ripe with Life", als moments de calma i escolta atenta, pot arribar a posar molt nerviós. Perquè més que els cops definitius i l'explosió vocal on la vena és a punt d'explotar, "The Calcination of Scout Niblett" és una llarga espera mancada de paciència que deixa molt mal cos al final de la final "Meet and Greet".

És "Meet and Greet" la cirereta d'un pastís amarg, nou minuts on es succeeixen els puntejats lentament i cops de fúria fugaces que fan imaginar, sempre amb la seva figura, un enuig creixent que ella sola allibera amb els dos minuts finals de riff que, des d'una perspectiva de la cançó pop, no encaixen de cap de les maneres amb els primers set minuts. Però és que de cap manera, i amb les honroses excepcions de la ja mencionada "Bargin" i la més clàssica "I.B.D.", aquest és un disc de cançons corrents. Tampoc no és de cap de les maneres una reinvenció d'Scout Niblett respecte a la seva obra anterior. Paràgrafs com el que suposa "The Calcination..." s'han repetit periòdicament a la seva obra, i així com "This Fool Can Die Now" va fer que l'anglesa guanyés tendresa per obrir-nos els braços, ara ens avisa que són les seves cançons la via d'escapament de la seva energia. No ha canviat res i no hi ha res de nou, només la recrudició de la seva música, l'oblit de més canals musicals per interpretar la seva música, la representació en disc del que és realment ella en directe, on no duu més, si és que ho fa, que un bateria a dalt de l'escenari.

Scout Niblett serà al festival Primavera Sound 10, la que sembla l'única via perquè ens visiti ja que serà la tercera vegada consecutiva que ve a Barcelona sota el mateix paraigües, després del Primavera Sound 08 i el Primavera Club 09.

Llegir més...

Thalia Zedek Band en 3 Mpx (25.II.10) 19:19

Thalia Zedek tornava a Barcelona per presentar dos anys més tard de la seva publicació, el seu darrer disc "Liars and Prayers" (Thrill Jockey, 2008). Ho feia acompanyada de la banda amb la qual ha gravat i girat darrerament, és a dir, amb els habituals David Curry a la viola i el pianista Mel Lederman, aparentment recuperat dels dolors d’esquena que el van impossibilitar de tocar a Madrid dies abans, així com els dos membres incorporats més recentment que ja van participar en la gravació del darrer àlbum, el percussionista Daniel Coughlin i el peculiar Winston Braman al baix, com sempre descalç i amb una cinta al cap que li dóna un aire a Björn Borg ficat a músic.

Només hi havia mitja entrada al Sidecar per rebre la considerada per molts, com la Patti Smith del rock alternatiu. Una dona que ha format part activa de l'underground de la costa est dels darrers trenta anys i que si aquest món fos just, rebentaria de gent qualsevol sala de la ciutat. Evidentment tampoc ajudava el fet de programar un concert un dijous a dos quarts d'onze de la nit. Els qui treballem entre setmana els ho agraïm profundament.

Així doncs, amb el retard de rigor, passades les onze, Zedek i companyia iniciaven la seva actuació igual que ho fa "Liars and Prayers", amb "Next Exit", que va servir per escalfar motors i per comprovar que hauríem de patir novament uns problemes de so desgraciadament massa habituals a la sala. Va quedar palès des del principi, doncs, que aquella nit enyoraríem i molt les condicions del Teatre Principal de Castelló on al Tanned Tin del 2008 la mateixa banda van sonar a glòria. Per sort l’ex-Come va sobreposar-se a les dificultats i va oferir un recital com és habitual, ple d’intensitat i ofici. La guitarra i la veu de Zedek, aspra i punyent com poques, funcionen com a eix vertebrador d’un discurs perfectament vestit per una banda de músics més que solvents que no cauen en el virtuosisme. Cronista del desamor banyat en alcohol, Zedek va seguir desgranant el seu disc curiosament més polític (del qual només van quedar tres cançons al tinter) amb "Body Memory", "Come Undone" i una emotiva "Do You Remember". "Green and Blue" va suposar una treva que va precedir una de les dues noves cançons que van presentar i que vaticinen un nou disc novament molt intens.

Després de "Lower Allston", la banda es va recordar de l’anterior "Trust Not Those in Whom Without Some Touch of Madness" (Thrill Jockey, 2004), del qual van recuperar "Sailor" y "Brother". Malauradament, però, sorprèn que tingui tan oblidat el seu gran disc de debut en solitari per la discogràfica Matador, "Been Here and Gone" (2001). Qui sap, potser és perquè es tracta d’un treball molt més reposat i a Thalia Zedek, als seus gairebé cinquanta anys, el cos li demana guerra.

Després d’"Stars" Thalia i acompanyia van abandonar l’escenari per tornar a pujar a continuació com manen els cànons i rematar la feina amb "Begin to Exhume". No vam tenir la sort dels qui la van veure a Madrid, on al bis va interpretar també la seva gran versió de "Dance Me to the End of Love" de Leonard Cohen acompanyada de Nacho Vegas. Però un cop acabada l’actuació, Zedek no havia acabat de treballar aquella nit i mentre rebia una merescuda ovació per part dels assistents, va deixar la guitarra al terra i es va asseure a l'escenari per vendre discs i conversar amb qualsevol que s’hi acostés.

Una autèntica obrera del rock.

Escrit per l'Albert Giralt.

Llegir més...