2011. Els millors discos estatals

I aquí tenim la primera llista de discos d'enguany. En tenim quatre, en total, la d'electrònica, la de discos catalans, la dels estatals i la d'internacionals. La llista d'avui ve encapçalada per dos discos poc ortodoxos que s'allunyen cada un a la seva manera de la imatge del pop que any rere any sembla l'únic gran gènere cultivat a la pell de brau. D'alguna manera hem volgut reivindicar dos discos que no tenen en el format tradicional de cançó els seus fills musicals, dos discos que exploren els límits de les possibilitats del seu gènere. Parlem de Santiago Latorre i Lisabö, que des de l'ambient electrònic i el post-hardcore han fet dos dels millors discos d'enguany. Aquest parell estan acompanyats al nostre podi, això sí per un clàssic de la música pop espanyola que sempre ha treballat des de la indepèndencia i coherència pròpia amb militància, en Fernando Alfaro que des de Barcelona ha tornat a fer un nou disc. A continuació, doncs, els 20 millors discos estatals del 2011 segons A Viva Veu.


1. Santiago Latorre "Eclíptica" (Foehn)

Molts grups que militen al bonic barceloní segell de Foehn tenen una característica comuna. Clar que tot es deu remetre als gustos del Marc Campillo, un dels fundadors del projecte i l'únic que hi queda des que la discogràfica va passar a ser un treballat hobby i no un projecte empresarial, i si és realment així se li ha de reconèixer el mèrit. Però aquest no és el tema. El que sí que importa ara és això que tenen aquests grups, aquesta recerca introspectiva que d'una forma més o menys heterogènia ens ha catapultat discos com els d'Úrsula, el de Suma, Isaac Ulam, El Gos Binari o, fins i tot estrictament dins del pop, el de Gran Amant. Tots tenen un punt atormentat, de calma dura. També és així "Eclíptica", el segon disc de l'enginyer Santiago Latorre, una mena de coco que, com si es tractés d'un Alva Noto a l'aragonesa, compon una música d'alta volada científica però que ataca el més profund de les emocions. Científica perquè la música de Latorre és d'una precisió d'enginyeria, amb pujades i baixades que semblen extremadament mesurades i calculades. En qualsevol cas, val a dir que més enllà d'aquest símil més o menys desafortunat, les cançons de Santiago Latorre poc tenen a veure amb Alva Noto. L'aragonès es mou essencialment per passatges de l'ambient que en alguns moments deriven al post-rock dolç de grups com Sigur Rós a "Takk" (Geffen / EMI, 2005). Però tampoc no ens confonguem, no és la dolça èpica el recurs principal d'"Eclíptica", un disc que necessita foscor per desplegar la seva lluminositat a base de repeticions i capes condimentades amb imperceptibles sorollets rítmics que fan que tot plegat avanci lentament. Com si fos una banda sonora, aquest disc embolcalla i recomforta, acompanya desassossecs i tranquil·litats d'esperit. Tot, però, resulta molt críptic, des dels títols de les cançons, numerades des d'"E1" fins a "E8", amb excepcions a la 3 i la 5, com remarcant les cançons menys cançons, les més ambientals de totes, diferenciades de les líriques "Si el sol no calienta" i la il·legible "半個月亮", una mena de cançó de bressol cantada en xinès (llegim al seu web que Santiago Latorre va viure i treballar a Taiwan). Aquestes dues, si bé en una primera escolta sobten per trencar l'homogènica concepció de l'àlbum d'ambient que havíem començat a tastar, acaben jugant un preciós paper de contrapunt molt més personal, per allò de la veu, amb l'autor. Al cap del carrer, però, Santiago Latorre enganxa amb aquest disc, i encantats estem d'haver-lo conegut.[spotify]


2. Fernando Alfaro "La vida es extraña y rara" (Marxophone)

El pitjor d’aquest disc és probablement la portada, però tant se val perquè el retorn de l’ex-Surfin’ Bichos és una de les millors coses que li ha passat a la música en molt de temps. De les seves mans han sortit peces claus de la discografia que pretén entendre, i dóna sentit a la paraula indie, d’independent. Qui sap si la seva etapa amb Los Alienistas, després de Chucho, va ser la que més desapercebuda va passar pel públic més fidel de Fernando Alfaro, el que està clar, però, és que ara reprèn altre cop els valors inicials de la seva música, i que de fet no ha abandonat mai. Les seves cançons tenen quelcom que atrapa. Potser el seu to de veu calmat i melangiós, o vés a saber si són les lletres que juguen a aquell equilibri quasi perfecte entre el drama i l’humor àcid que tanta petjada ha deixat en la influència d’aquesta música que ara ja gairebé costa de definir com “indie”. No hi ha cap cançó que es faci pesada en aquest disc. les preferides són, per aquest ordre “Camisa hawaiana de fuerza”, “Teléfono de atropellados” i “El dolor del miembro fantasma”. El retorn d’aquest home misteriós ens permet no despendre’ns de la seva música tant fàcilment. Una música atemporal, i amb la qual ens hi sentim molt familiaritzats. [spotify]


3. Lisabö "Animalia lotsatuen putzua" (Bidehuts)

Imaginem que seria una experiència molt més bèstia saber basc i entendre els títols i les lletres de Lisabö, no ara, sinó ja de fa temps. Si ja ho és ara, si ara ja ens quedem garratibats escoltant aquest còctel de hardcore, post-rock i bateries gairebé metàl·liques, amb el reconeixement que té aquesta banda d'Irun admetem que ens falta un bon tros per acabar d'entendre i admirar. En qualsevol cas, en un tòpic que de tan utilitzat sembla ja que l'utilitzin els d'esports de TV3, la música és un llenguatge suficientment universal com perquè la frontera lingüística sigui prou alta com per no traspassar-la. Ja ha estat per nosaltres "Oinazearen intimitatea" una de les millors cançons d'enguany de l'estat, però les altres cinc cançons que formen "Animalia lotsatuen putzua" no són gaire menys que la nostra escollida i, de fet, si fóssim prou influents en els voltants del grup basc podríem causar un petit debat sobre quina de totes és la més reconeguda, la més aconseguida, quina mena de quòrum suscita. En qualsevol cas, amb aquest Lisabö ofereixen una continuïtat més que benvinguda respecte l'anterior i profusament celebrat "Ezlekuak" (Bidehuts, 2007), amb guitarres gens compassives, durament afilades, crits aparentment reivindicatius, forta contundència rítmica i poques i fosques concessions melòdiques. Com és habitual al hardcore, la ràbia juga un paper clau en l'escolta de la música de Lisabö, de la mateixa manera que l'ha de jugar en la composició per acabar sent igual de creïble com ho és "Animalia lotsatuen putzua". És pura ràbia i agressivitat, cap treva, cap concessió, molt estómac però també molt cor. D'alguna forma la música d'aquests bascos sempre acaba sonant com un llant, un lament, però no de revenja, sinó de reivindicació. Lamentablement, no hem trobat cap enllaç per poder escoltar-lo en streaming.


4. Guadalupe Plata "Guadalupe Plata" (autoeditat)

Guadalupe Plata és un grup anti-cool. L’altre dia dèiem que és un grup de músics en majúscula. De fanàtics del blues, de paios que surten de la feina i se’n van al bar dia si i dia no. El dia que no van al bar és perquè són al local assajant. A la llista dels millors concerts del 2011, dèiem que són rockers de camisa tacada de vi i pantalons bruts de pols. La seva terra de procedència és la influència més directa en la execució. Desèrtica, crua, directa i desoladora. Així és la música de Guadalupe Plata i així és el blues. Els que tingueu curiositat per la banda, abans de sintonitzar amb ells penseu amb una spaghetti western aplicat a la música contemporània andalusa d’arrels. El blues podria haver nascut a Andalusia si els Guadalupe Plata haguessin nascut als anys 50, i amb aquest segon treball s’autoconsoliden i es posen al punt de mira dels amants de la música d’arrels nord-americana. Alerta, però, no els relacioneu amb l’escena sunshine-pop o alt-country de la qual se n’allunyen força. Ens vam enamorar d’ells amb el seu fantàstic EP “Guadalupe Plata” (autoeditat, 2009) i el seu “Baby me vuelves loco”, una autèntica catarsi de rock-blues violent i eixelebrat. La seva actitud els consolida com una banda de culte i experimentació. Amb el seu elapé, editat per Folc Records (en una cuidada edició en vinil) no fa més que reafirmar la nostra passió per una reencarnació en persona de Captain Beefheart, Jeffrey Lee Pierce o Screamin’ Jay Hawkins a l'espanyola. [spotify]


5. Los Pilotos "Los Pilotos" (El Volcán)

Que els membres de Los Planetas són uns tipus inquiets que fa temps que en van tenir prou del shoegaze de The Jesus and Mary Chain ho tenim molt clar els que els hem seguit sempre. No només sabem l'obvietat de les incursions flamenques que els han dut a facturar el seu millor disc ("La leyenda del espacio", per si hi havia dubtes), sinó també que la música electrònica i l'experimentació són part important del seu recorregut com a músics i també com a oients. Per això no ens ha d'estranyar gens que el primer grup paral·lel que surt de la banda granadina sigui Los Pilotos i Los Pilotos sonin com sonen. Format a mitges per Florent i Banin, aquest disc homònim és una gran obra de melodia sintètica, on la feina i l'esforç per deixar unes cançons rodones pràcticament aptes per unes sessions de ball fines i agradables, sense estridències i amb gran gust a la boca. Com dèiem, com a Los Pilotos, aquest parell sembla que han fet una cerca exhaustiva de les possibilitats que un gènere allunyat al que han estat fent públicament durant tota la seva carrera els oferia. I a bona fe que han aconseguit un resultat notable. Llegíem en alguna entrevista que ells mateixos reconeixen que ja feia anys que s'ajuntaven per intentar donar sortida a aquests impulsos creatius més allunyats de les guitarres i els sons analògics però sense cap resultat satisfactori. És, doncs, un d'aquells i tants casos en què s'ha de deixar reposar les idees perquè acabin donant fruit en el moment adequat. La resta, especular què hauria passat si en lloc de venir ara l'haguessin parit d'aquí uns anys és quelcom que més d'hora que tard puguem començar a respondre. Com serà l'evolució de Los Pilotos, si és que n'hi ha i no passa per ser un divertimento més del parell de granadins. Ara que hem descobert que hi ha fusta, es fa difícil resignar-se a que aquesta aconseguida nova carta de presentació sigui massa passatgera. Esperarem. [spotify]


6. Chiquita y Chatarra "Animal de amor" (Discos humeantes)

Amb Chiquita y Chatarra ens uneix una relació d’amor molt similar a la que citàvem més amunt amb Guadalupe Plata. La diferència, però, rau en l’execució musical. En totes dues bandes hi ha eixos que es mantenen ferms i per tant s’estableixen en un gènere proper al rock. Actitud punk, posada en escena agressiva i actitud per davant de tot. Els Guadalupe Plata són tres tios, i un d’ells toca un contrabaix improvisat amb un pal, una galleda de fregar metàl·lica i una corda. Chiquita y Chatarra són dues, una toca la bateria i l’altra la guitarra. Són una parella que pretén emular el so dels Stooges més primerencs amb el format que més endavant van utilitzar The White Stripes, i que per una banda de rock’n’roll és absolutament sorprenent si sap adaptar-se com Déu mana. Caràcter del nord i una equalització que desesperaria qualsevol fan del rock d’estadis, els dels riffs virtuosos i el serrell ben pentinat. La música de Chiquita y Chatarra és cavernícola, bruta i fa pudor de tabac, suor i Jack Daniel’s. Per norma general les cançons no superen els dos minuts i mig, però qui necessita més quan les coses poden explicar-se en poques paraules. Country accelerat, melodies que acompanyen les cançons a ritme de corus de veus i guitarres que li donen una personalitat com pocs grups aconsegueixen en les seves cançons. “La Surf” sona com si la toquessin The Cramps, i “Paradise” hereta aquell ritme de la tornada d'“I Don’t Wanna Leave” del seu treball previ. Els edita Discos Humeantes i això significa que el disc és una autèntica peça de museu. No sigueu rates i compreu-vos-el, que elles tenen la decència de regalar-vos-el al seu bandcamp. [bandcamp]


7. Fasenuova "A la quinta hoguera" (Discos humeantes)

Només pel simple fet de dur vint anys a sobre un grup ja es mereix pujar al capdavant d’una llista. Sense desmerèixer-ho pas, “A la quinta hoguera” pot presumir de ser un dels millors discos editats enguany més enllà de Fraga. Bé, Fasenuova són asturians, i d’aquesta terra n’han adaptat la seva vessant més fosca i industrial, la que des de fa dues dècades caracteritza la seva música. La conca minera asturiana ha calat fort en aquest duet que ha hagut d’esperar molts anys i alguns projectes paral·lels per editar una de les seves referències més assequibles de la seva discografia. Tal com Esplendor Geométrico ho van fer amb singles com “Moscú está helado”, Fasenuova s’enfila al rail del pop en un disc que inclou autèntiques joies com “Vamos a bailar a la noche” que ens recorda a Aviador Dro o “A la quinta hoguera” que podria haver sortit perfectament del tinter d’Alan Vega. El disc funciona a base de sintetitzadors analògics que en descriuen la secció rítmica i que acompanyen la veu que, en aquest disc és un dels elements més principals. Les lletres són poesia industrial. [bandcamp]


8. The Secret Society "Peores cosas pasan en el mar" (Gran Derby)

És un exercici la mar d'interessant per conèixer la peculiar figura de Pepo Márquez escoltar aquest darrer disc de The Secret Society. "Peores cosas en el mar", amb aquest sempre indissoluble optimisme marca de la casa -noti's la ironia- que ha impregnat els títols del grup d'aquest madrileny des de sempre. Només una petita menció perquè realment val la pena: "Sad Boys Dance When No One's Watching" (Acuarela, 2005) va ser el primer, ja farà set anys (déu n'hi do) i "I Am Becoming What I Hate the Most" (Acuarela, 2008), el segon i penúltim. Ara sí, és clar, pitjors coses passen al mar. I a l'Antàrtida també. Qui no es consola és perquè no vol, segurament. Els més observadors hauran vist que després de tota (curta, però sencera) carrera amb Acuarela aquest és el primer disc de The Secret Society amb el segell que han contribuït activament a crear i a gestionar, Gran Derby. Però bé, dèiem que escoltar aquest "Peores cosas pasan en el mar" és un peculiar exercici per comprendre els dimonis interiors del Pepo, un tipus que no té cap vergonya en despullar-se emocionalment amb les seves cançons. A més, tal com està muntat el disc amb l'ordre de les cançons fa que fins i tot una escolta gens exigent i poc atenta provoqui un crescendo i vagi augmentat segon a segon la fe amb el disc. Totalment en pilotes, el disc té tres punts àlgids, cançons que fa temps que se senten en directe, "Las pistas falsas conducen al desamor", "El día que empezamos a querernos fue el día que empezamos a olvidarnos" i "Guernica (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía)", tres pistes que expliquen en quina mena de moment devia ser compost aquestes "Peores cosas...". En qualsevol cas, valgui l'apunt per explicar que aquest és el primer disc de The Pepo Society en castellà, després de deixar el mimètic anglès en els dos primers discos i, sens dubte que el salt líric que hi ha hagut a conseqüència (a conseqüència del canvi idiomàtic i de l'experiència vital que acumula el nostre amic) explica el salt global de la seva música. [spotify]


9. Reina Republicana "Reina Republicana" (Limbo Starr)

Poc a poc anem coneixent els nous projectes dels extingits Half Foot Outside i se'ns fa difícil creure que tots van formar part del mateix projecte. Mentre que n'hi ha que són per treure's el barret, n'hi ha d'altres que provoquen certa vergonya aliena, però afortunadament són majoria aquells que donen fe que aquell grup ha estat dels millors que han trepitjat els escenaris de la pell de brau els darrers anys. L'últim és aquest, el de Reina Republicana, projecte indissoluble a la figura d'Israel Medina, que molt ben acompanyat i ancorat sense cap vergonya a un lloc molt pròxim al power pop ens recorda dolçament a un dels comiats musicals més dolorosos que hi va haver a les espanyes l'any passat, el de Charades. No és un mèrit de Reina Republicana assemblar-se a Charades, el que és un mèrit, i del qual ens sentim estranya i allunyadament orgullosos és que hi hagi un nou grup que prengui el relleu d'aquell altre i que, un cop més, ho faci tan bé. El primer que es va poder escoltar de Reina Republicana és la sensacional "La reina", cantada per Amaia Tirapu de Kokoshca i ens vam posar molt alerta. Amaia va començar al projecte al costat d'Israel però que va deixar-ho estar uns quants mesos abans de la gravació del disc. Hi va haver temps, però, perquè Amaia gravés tres cançons (entre les quals "La reina", és clar) que acabarien formant part d'aquest disc que acabat cantant una altra noia, de nom Maite Rodríguez. El millor de tot és, al final, és que les veus d'una i altra acaben sent prou intercanviables com perquè pràcticament no hi hagi cap salt entre les cançons cantades per cada una, donant una homogeneïtat al disc, que vist com es va desenvolupar podria haver semblar més complicada d'aconseguir. A la fi, "La reina" segueix semblant com el hit més directe d'un disc que, però, amaga molt més del que sembla donar de bones a primeres. Tot molt pop, power pop, extremadament melòdic i amb l'afegit ensucrat que donen les veus d'Amaia Tirapu i Maite Rodríguez, sí, però s'encomana amb facilitat. Que Dios salve a la reina. [preview]


10. Los Eterno "Eterno saludo musical" (Sones)

Los Eterno és un grup que ha passat força desapercebut (està format pels que abans eren Clovis). La música que fan potser no té una vocació gaire comercial ni és fàcilment assimilable. Tanmateix cal dir que aquests arguments no entren pas en discòrdia en que la música que fan sigui emocionant i passional. Adjectius que sens dubte defineixen aquest disc de forma rotunda i concisa. “Eterno saludo musical” és un viatge cançons que dura el que tarden en transcórrer les onze cançons del disc, que està distribuït en un format molt idoni per un disc de música instrumental, que et manté atent i expectant. El valor d’aquest disc rau en la manca de singles, perquè valora la música en el seu conjunt i no pas en càpsules per separat. És un disc de la vella escola, com els de la millor etapa de Yo La Tengo, i de fet el disc discorre amb la mateixa facilitat que ho fa ”Autum Sweater” dels de Nova Jersey. Cal esmentar que el disc també ens apropa, d’alguna manera al krautrock de manual. El més assequible i menys cavernós, el que per exemple van popularitzar Kraftwerk del Tour de França, Electric Caffe. Les cançons del disc, que en realitat són set de les onze que conté l’àlbum, es reparteixen entre 4 interludis (“En Globo”, “Mandolina”, “Trance” i “Bitch, boys and sésamo”) que ajuden a fer més agradable aquest disc apte per qualsevol moment del dia, però sobretot per escoltar mentre esmorzes o mentre prens un té i escrius a la llibreta. [spotify]




11. Sr. Chinarro "Presidente" [spotify]
12. Bigott "The Original Soundtrack" (Grabaciones en el mar) [spotify]
13. Ainara Legardon "We Once Wished" (Aloud) [spotify]

14. Remate "Superluv (por lo que tiene de romántico)" (Everlasting) [spotify]
15. Atomizador "Pop radical" (Afeite al perro) [bandcamp]
16. Anntona "Grandes males, remedios regulares" (Gramaciones Grabofónicas) [bandcamp]

17. Ataque de caspa "Ataque de caspa" (Gramaciones Grabofónicas) [bandcamp]
18. Lüger "Concrete Light" (Marxophone / Giradiscos) [spotify]
19. Lagartija Nick "Zona de conflicto" (Chesapik) [spotify]
20. Picore "Imagínate que acierto" (Magofermín) [bandcamp]