Trabal: l'home que s'ha perdut

Vaig veure en Francesc Trabal. Jo dormia, cansat com estava de la nit anterior, i uns cops secs em van despertar de sobte. Creient, no sé perquè, que era el cobrador de la llum, vaig posar-me uns pantalons i vaig obrir la porta. Sempre recordaré aquella imatge. Sense somriure, portava una americana que segurament algun cop havia estat terriblement elegant. Els cabells, un pèl greixosos i mal clenxinats enrere, mostraven que feia temps que el pobre Trabal no dormia en un lloc fix. Amb unes bosses fosques sota els ulls, em va mirar fixament i em va dir: tu tampoc em reconeixes? Va entrar a empentes i es va asseure al meu sofà. Tranquil•lament, es va treure la pipa, va omplir-la, i va començar a xuclar d’una forma suau i magistral. Trabal?, li vaig dir. Oh, gràcies!, sí, estimat amic, Francesc Trabal!, aquest sóc jo. Me’l vaig quedar mirant estupefacte. Parlava un català acuradíssim, sense rastres americans: què hi fas, aquí?, de nou a Barcelona? Em va mirar com si hagués vist un fantasma: Barcelona?, però què dius!, ha!, Barcelona, diu, Barcelona..., tu has vist com està tot?, mare meva, això és un desastre, què va passar?, encara estem subjugats a la dictadura espanyola?, encara no ens n’hem deslliurat o què? No sabia què respondre-li, només vaig encertar a preguntar-li el perquè de tot el que em deia. Oh, estimat amic, he passejat pels carrers d’aquesta ciutat, abans tan estimada, i no he sentit ni gota de català. He intentat dirigir-me a un establiment per poder comprar una mica de tabac, i ni tan sols m’han entès!, i uns joves amb cara de buscar brega no paraven de fotre’s del meu català de poble, deien, de poble!, això és inconcebible. Però estimat Trabal, no es posi així, fa molt de temps que s’estava a Santiago de Xile, és normal que les coses canviïn, el temps, excepte per a vostè, no passa sense conseqüències. I alçant el dit i obrint els ulls: però això no és el pitjor!, sap?, això no és el pitjor... m’he atrevit a entrar a tres o quatre llibreries a prop de plaça Catalunya i, bé, mare meva!, en dues encara conservaven llibres meus, edicions de fa molt. Primer m’ha enrabiat que ningú no hagués decidit reeditar-me, però després he valorat encara més que, al costat de tants llibres nous, tinguessin la delicadesa de guardar-ne, com a mínim, alguns meus de vells. Però hi ha hagut una, estimat, una, que m’ha fet venir tota la sang al cap. Una macrollibreria, que també venia una mena de vinils en miniatura, i televisors plans, vaja, una macrollibreria on, en veure jo que no tenia cap llibre meu, i en preguntar a una de les treballadores al càrrec, ni tan sols encertaven a escriure el meu cognom. Fins i tot una m’ha dit: no, gràcies, ja no busco més trabal; encara que aquest sou sigui una merda (i ho transcric normativament per no espantar a ningú). Després, una noieta m’ha dit que només havien tingut Vals, però que l’havien retornada. Vals!, per favor!, després m’he assabentat que un tal Ferrater (que hom diu que és un poeta meritori) va dir-ne que és la millor novel•la catalana del segle XX, i d’altres elogis per l’estil, però Vals la vaig escriure de cara al públic, on queden les altres?, digui, on? Amb les botigues de llibres, ja se sap, li dic. Va estirar els braços amunt, la pipa a les dents, i va deixar-los caure sobre les cames, derrotat. Trabal, no el veig gaire bé, potser hauria d’anar al metge o; em va tallar en sec: al metge!?, ah, no, què vol que em digui, el metge, que em recomani dieta?, els metges són com els dissenyadors de moda, canvien de calçotets cada cinc minuts. Vaig deixar-lo mirant a l’infinit i, agafant el llibre de L’home que es va perdre, vaig començar a parlar-li’n. M’ha agradat molt, li deia, Lluís Frederic Picàbia, pobre, havent perdut la noia amb qui estava promès i la feina, decideix anar perdent objectes personals perquè amb la recerca posterior s’adona que el temps passa rapidíssim. Sense objectius, la vida és una llarga agonia. En canvi, amb el propòsit de trobar set plomes, dos paraigües, tres màquines fotogràfiques, etc., que ell mateix ha fet perdre, els dies volen. En aquest moment pensava: d’acord, molt bé, però i ara què? I era com si Picàbia m’estigués escoltant: havent trobat, de nou, una justificació a la vida, una justificació que sovint necessitem, com si haguéssim de retornar alguna cosa a canvi pel fet de poder gaudir-la, decideix fer-se “perdedor” professional: acaba per fer desaparèixer un edifici de vint-i-quatre plantes de Nova York, una església a Memphis, mil vuit-cents Fords a Hondures, cinc mil nens xinesos, les joies de la corona sueca...; en fi, que la troca es complica fins que decideix perdre’s ell mateix, per fugir de tot: vaja, que el leitmotiv de la seva existència es converteix, de fet, en la seva pèrdua, ell acaba sent, en efecte, el motiu del motiu. O és engolit per ell. Genial, Trabal, no voldria treure conclusions precipitades o grandiloqüents, no voldria haver de semblar un imbècil repetint frases tant amanides com, oh sí, aquesta novel•la tracta del desastre de l’home modern, encara que Picàbia bé ho sembli perquè se’n va a Amèrica i tot. Veig, estimat Sanglot, que té tots els meus llibres a la prestatgeria. Sí, i encara que pensi que vostè és un autèntic fantasma, algun d’ells ha estat prologat per Quim Monzó, no sé si el coneixerà... No, no el conec però he vist que té força èxit. I Javier Cercas, no fa gaire, l’ha traduït al castellà. Bé, suposo que també hauria de sentir-me’n orgullós; són bones, les traduccions? No ho sé, però estic segur que tot això demostra que la seva literatura, Trabal, ha fornit la literatura de molts altres autors. De totes maneres, Sanglot, és terrible la facilitat amb què s’obliden els literats. La facilitat amb què s’oblida la situació en la qual van trobar-se, les dificultats a què van haver de fer front. Mai no he tingut, però, la sensació que treballés amb una llengua en crosses, o una literatura perduda. Ara diuen que vostè, que el Grup de Sabadell, eren els més cosmopolites que ha tingut mai Catalunya. Ho sé, ho sé, però ser cosmopolita vol dir no adonar-se que s’és. I ara què en queda? No ho sé, Francesc. Aquest món, Sanglot, és tan estrany. Llavors, Trabal va aixecar-se i, abraçant-me amb molta força, va dirigir-se cap a la porta: molta sort, Corsaire, la necessitarà. Just quan estava a punt de dir-li que, si us plau, tornés algun cop a fer-me una visita, que restaven encara moltes coses a aprendre d’ell, va tancar la porta en sec i, de sobte, Francesc Trabal em va semblar, en efecte, l’home que es perd, en Picàbia, un pobre rodamón a qui segurament tothom haurà trobat una hora o altra (...) [passant] pel davant (...), com una sageta, entre les multituds de les grans vies, dels boulevards atapeïts, de les places amplíssimes, dels carrers obscurs, de les rambles alegres, (...) perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble, brut, fet un parrac, fet una despulla humana, al qual qui sap si la pietat haurà fet que acostéssiu sovint la mà enguantada, intentant d’allargar-li la vida perquè acabés de glopejar la seva enorme victòria. (p. 159)