Llegir una traducció de poesia clàssica xinesa és quedar-se, sempre, en terra de ningú. Ja ho adverteix a la introducció Guojian Chen (també traductor) que, precisament per exhaustiva i acurada, deixa ben clar que en setanta pàgines, estimat lector, no seràs capaç d’entendre segles de poesia oriental: les distàncies lingüístiques i culturals entre Europa i la Xina són difícilment salvables. Així, doncs, els intents escadussers del traductor i del lector de construir un pont més o menys segur que els uneixi fan que aquesta poesia exhali sempre un aire estrany. El minimalisme expressiu xinès, en la prosaica llengua castellana, queda, a vegades, ridícul. D’altres, terriblement solemne. Fins i tot, en un excés d’emoció, Chen arriba a equiparar la poesia de Fray Luis de León o de Jorge Manrique amb la d’alguns poetes xinesos que conviden a la vida lliure i retirada. A veure si així el lector aconsegueix endinsar-s’hi millor. Aquests poetes xinesos, però, dels quals el mateix traductor diu “que son, en cierta manera, predecesores [dels poetes espanyols esmentats]” (pobre Horaci!, pobra escolàstica!), no hi tenen res a veure. Seria com dir: mireu!, els poetes xinesos i els espanyols menjaven per sobreviure.
Tanmateix, els esforços de Chen no són del tot endebades. Amb una capacitat de resum francament envejable, repassa tota la història de la poesia clàssica xinesa, això és, des de la redacció del Shi-Jing o llibre de poemes model (amb composicions d’entre el segle XI fins al VI aC), fins a principis del segle XX, amb la caiguda de la darrera dinastia, anomenada Qing. Després, es disposa a comentar breument la mètrica de la poesia xinesa, les diferents composicions existents i els temes que generalment tracten, així com també les peculiaritats que té respecte a la poesia occidental. De fet, quant al tema, Chen declara que la poesia xinesa es podria separar en dos grandíssims grups: per una banda, la romàntica, més acarada a situacions intimistes, descripcions fantàstiques (en el sentit primari del terme), sentiments profunds. Per una altra, la realista, en què també hi caben les descripcions de sentiments però, sempre, a partir d’un fet social determinat tal com una guerra o l’exili, el mal govern del país o la desfragmentació de la pàtria. El cert és que si bé parlàvem, fa poc, que és difícil travessar el gran esvoranc cultural que ens separa d’aquest tipus de poesia, aquest text introductori, com a mínim, ofereix uns binocles per veure-hi de lluny.
L’antologia, com és lògic, dedica més pàgines al període de la dinastia Tang (618-907), que és considerat, per la quantitat i la qualitat de les composicions, com a l’època d’or, dins de la qual destaquen els tres grans poetes xinesos de tots els temps: Li bai, Bai Juyi i Du Fu. I és clar, a mida que un va llegint en ordre cronològic els 252 poemes dels 92 autors diferents de què consta l’antologia, va caient a poc a poc en l’error, de nou, de comparar-la amb la poesia que coneix. Si apareix un ocell blau, o si es nombra la pàl•lida llum d’una lluna plena sobre el llac, de seguida aflora la poesia de principis de segle: és com si Maeterlinck hagués decidit escapçar la meitat dels seus versos per fer-los, diríem, més eteris. Una escena força recurrent, també, és la del subjecte embriagat, ja que l’alcohol esdevé sempre font de plaer i de somriure, de reflexió i de tranquil•litat: sovint, per a la poesia xinesa, l’estat d’embriaguesa és el més semblant a un estat superior, diríem, de felicitat. Així, l’esmentat Li Bai titula un dels seus poemes A beber, que clou amb “vinos generosos, / que vierto en vuestros vasos / para ahogar juntos la tristeza de mil años” o a Regresando solo del paseo es confesa “embelesado por el vino [i] embriagado, me levanto y regreso, llevado por la luna del arroyo. Los pájaros se han ido, y yo me quedo solo.” La lluna, ja esmentada, és també una imatge força recorrent que convida al repòs i a la reflexió: suposa el símbol del que és etern perquè després de buidar-se sempre torna plena i això, alhora, recorda al poeta que ell, la vida, és sempre passatgera. Sobta molt, també, comprovar a la biografia de cada autor que s’adjunta abans dels seus poemes que la gran majoria de poetes han estat, sempre, desterrats pel monarca de l’època o forçats a l’exili per intentar portar a bon port, des d’un lloc important dins de la cort, la política del país posant en dubte, a vegades, l’estratègia imperant. Aquesta implicació social per part dels poetes, propulsada en gran part per la influència del confucionisme, demostra que un cop més, poesia i política tenen una relació força conflictiva. Una bona mostra d’això, i força irònica, n’és el poema Recreándome bañando a mi hijo, de Su Dongpo (1036-1101), p.290:
Todos quieren tener un hijo inteligente,
pero la inteligencia me ha arruinado la vida.
Así que quiero que mi hijo
sea tonto y estúpido:
sin penas ni penalidades
llegará a ser ministro.
A vegades, però, aquesta relació pot esdevenir també profitosa: algú s’imagina que ara, tal i com es va fer durant llarg temps a la Xina, per arribar a ser funcionari cada aspirant hagués de ser un expert en poesia catalana i hagués de saber escriure sonets? (Una meravella, realment).
Al final, és cert, al lector li queda un lleu regust de blau. Hi predomina el sentiment de nostàlgia, una llàstima profundíssima, com de llaüt i salzes que ploren. Fins i tot la poeta Li Qingzhao (1081?-1154?) es pregunta si “¿será suficiente la palabra ‘pena’ / para describir mi estado de ánimo?” (p.303). Les paraules, doncs, es queden curtes. Si a més a més, com dèiem, son traslladades, esdevenen totes de biaix. És difícil no somriure amb un poema com el de Inspirado en lo ocurrido, l’últim antologat, del poeta Su Manshu (1884-1918), p.375:
Eres la Diosa de la Belleza,
esbelta y ligera como la brisa.
Una hoja roja en la mano,
me pides con gran cariño
mi firma y dedicatoria.
A tu amor sólo puedo responder
con una lágrima de angustia.
Me desespera pensar:
¿por qué no te hubiera conocido
antes de hacerme fraile?
I malgrat tot, segurament està escrit amb un sofriment terrible. Les distàncies, dèiem, emeten boira i, en aquesta terra de ningú, tota interpretació és excessiva. Millor, doncs, que després de l’intent, ens abandonem al silenci.
Tanmateix, els esforços de Chen no són del tot endebades. Amb una capacitat de resum francament envejable, repassa tota la història de la poesia clàssica xinesa, això és, des de la redacció del Shi-Jing o llibre de poemes model (amb composicions d’entre el segle XI fins al VI aC), fins a principis del segle XX, amb la caiguda de la darrera dinastia, anomenada Qing. Després, es disposa a comentar breument la mètrica de la poesia xinesa, les diferents composicions existents i els temes que generalment tracten, així com també les peculiaritats que té respecte a la poesia occidental. De fet, quant al tema, Chen declara que la poesia xinesa es podria separar en dos grandíssims grups: per una banda, la romàntica, més acarada a situacions intimistes, descripcions fantàstiques (en el sentit primari del terme), sentiments profunds. Per una altra, la realista, en què també hi caben les descripcions de sentiments però, sempre, a partir d’un fet social determinat tal com una guerra o l’exili, el mal govern del país o la desfragmentació de la pàtria. El cert és que si bé parlàvem, fa poc, que és difícil travessar el gran esvoranc cultural que ens separa d’aquest tipus de poesia, aquest text introductori, com a mínim, ofereix uns binocles per veure-hi de lluny.
L’antologia, com és lògic, dedica més pàgines al període de la dinastia Tang (618-907), que és considerat, per la quantitat i la qualitat de les composicions, com a l’època d’or, dins de la qual destaquen els tres grans poetes xinesos de tots els temps: Li bai, Bai Juyi i Du Fu. I és clar, a mida que un va llegint en ordre cronològic els 252 poemes dels 92 autors diferents de què consta l’antologia, va caient a poc a poc en l’error, de nou, de comparar-la amb la poesia que coneix. Si apareix un ocell blau, o si es nombra la pàl•lida llum d’una lluna plena sobre el llac, de seguida aflora la poesia de principis de segle: és com si Maeterlinck hagués decidit escapçar la meitat dels seus versos per fer-los, diríem, més eteris. Una escena força recurrent, també, és la del subjecte embriagat, ja que l’alcohol esdevé sempre font de plaer i de somriure, de reflexió i de tranquil•litat: sovint, per a la poesia xinesa, l’estat d’embriaguesa és el més semblant a un estat superior, diríem, de felicitat. Així, l’esmentat Li Bai titula un dels seus poemes A beber, que clou amb “vinos generosos, / que vierto en vuestros vasos / para ahogar juntos la tristeza de mil años” o a Regresando solo del paseo es confesa “embelesado por el vino [i] embriagado, me levanto y regreso, llevado por la luna del arroyo. Los pájaros se han ido, y yo me quedo solo.” La lluna, ja esmentada, és també una imatge força recorrent que convida al repòs i a la reflexió: suposa el símbol del que és etern perquè després de buidar-se sempre torna plena i això, alhora, recorda al poeta que ell, la vida, és sempre passatgera. Sobta molt, també, comprovar a la biografia de cada autor que s’adjunta abans dels seus poemes que la gran majoria de poetes han estat, sempre, desterrats pel monarca de l’època o forçats a l’exili per intentar portar a bon port, des d’un lloc important dins de la cort, la política del país posant en dubte, a vegades, l’estratègia imperant. Aquesta implicació social per part dels poetes, propulsada en gran part per la influència del confucionisme, demostra que un cop més, poesia i política tenen una relació força conflictiva. Una bona mostra d’això, i força irònica, n’és el poema Recreándome bañando a mi hijo, de Su Dongpo (1036-1101), p.290:
Todos quieren tener un hijo inteligente,
pero la inteligencia me ha arruinado la vida.
Así que quiero que mi hijo
sea tonto y estúpido:
sin penas ni penalidades
llegará a ser ministro.
A vegades, però, aquesta relació pot esdevenir també profitosa: algú s’imagina que ara, tal i com es va fer durant llarg temps a la Xina, per arribar a ser funcionari cada aspirant hagués de ser un expert en poesia catalana i hagués de saber escriure sonets? (Una meravella, realment).
Al final, és cert, al lector li queda un lleu regust de blau. Hi predomina el sentiment de nostàlgia, una llàstima profundíssima, com de llaüt i salzes que ploren. Fins i tot la poeta Li Qingzhao (1081?-1154?) es pregunta si “¿será suficiente la palabra ‘pena’ / para describir mi estado de ánimo?” (p.303). Les paraules, doncs, es queden curtes. Si a més a més, com dèiem, son traslladades, esdevenen totes de biaix. És difícil no somriure amb un poema com el de Inspirado en lo ocurrido, l’últim antologat, del poeta Su Manshu (1884-1918), p.375:
Eres la Diosa de la Belleza,
esbelta y ligera como la brisa.
Una hoja roja en la mano,
me pides con gran cariño
mi firma y dedicatoria.
A tu amor sólo puedo responder
con una lágrima de angustia.
Me desespera pensar:
¿por qué no te hubiera conocido
antes de hacerme fraile?
I malgrat tot, segurament està escrit amb un sofriment terrible. Les distàncies, dèiem, emeten boira i, en aquesta terra de ningú, tota interpretació és excessiva. Millor, doncs, que després de l’intent, ens abandonem al silenci.
1 comentaris:
Aquest post és de treure's el barret.
Així doncs, em trec el barret
Publica un comentari