"La vida en tiempos de guerra" ("Life during wartime"). Champagne & Shit.

You think I don’t appreciate art? You think I don’t understand fashion? You think I’m not hip? You think I’m pathetic? A nerd? A lard-ass fat-so? You think I’m shit? Well, you’re wrong, ‘cause I’m champagne, and you’re shit! Until the day you die, you, not me, will always be shit. La ja mítica seqüència que obria la magistral “Happiness” (1998) ens mostrava un delirant diàleg en un restaurant on dues ànimes en pena sense rumb, sense èxit (Joy i Andy, losers i mediocres segons la societat) intentaven congeniar en el que vindria a ser una de les cites romàntiques més radicals que el cinema ens ha mostrat en molt de temps. La seqüència, incòmoda i gloriosament patètica, ens preparava per les gairebé dues hores i mitja de metratge d’una pel·lícula que acabaria esdevenint una de les obres mestres més cíniques, salvatges i contundents de l’audiovisual contemporani. “Happiness” fou un precedent. I va acabar d’ubicar al mapa (amb permís de la seva anterior obra, la també extraordinària “Welcome to the dollhouse”) un artista anomenat Todd Solondz. Un artista de New Jersey (EUA) que enalteix la misèria existencial i ens la refrega per la cara, que pateix i crea empatia amb els personatges que ell mateix perfila i que apunta i dispara a totes direccions. Un artista de la decència, la indecència i la perversió. Cineasta d’immaculada carrera (en la seva filmografia també hi brillen “Storytelling” i “Palindromes”), Solondz ens porta ara “La vida en tiempos de guerra” (Life during wartime), una atípica segona part a mode de revisió de la seva obra magna, “Happiness”, en un moment on ens sembla que la societat encara camina en un rumb desencaixat i ple de descontrol, desconsol i crueltat.

“La vida en tiempos de guerra” (guanyadora del premi al millor guió en el darrer Festival de Cinema de Venècia) explora la realitat actual de les germanes Jordan i la majoria dels altres personatges que conformaven la història de la primera part, afegint altres criatures ferides en aquest nou context. Ho fa, però, amb un nou elenc d’intèrprets. Com el mateix Solondz explica, “durant l’escriptura del guió vaig veure que podia ser més creatiu si m’alliberava de la imatge dels actors de Happiness. Vaig decidir fer quelcom a mig camí entre la seqüela i la variació. Alguns personatges han envellit cinc anys, altres vint. Alguns han canviat el color de la seva pell. Així és molt més interessant”. El nou cast, d’altíssim nivell, inclou els noms de Shirley Henderson, Michael K. Williams, Allison Janney, Ciarán Hinds, Charlotte Rampling, Michael Lerner, Ally Sheedy, Chris Marquette, el nen Dylan Riley Snyder o un ressuscitat Paul Reubens (conegut pel seu Pee-wee Herman), que també va viure en la seva vida personal un autèntic enderrocament i judici públic, tal com els passa a segons quins personatges de la filmografia de Solondz. “La vida en tiempos de guerra” juga constantment amb els conceptes del perdó i l’oblit (forgive/forget en anglès) pel que fa a moltes de les accions passades o presents dels seus personatges. I torna a analitzar conceptes com la redempció, l’acceptació social, la pederàstia, el suïcidi o la perversió. Tanmateix, situa una de les accions principals en el moment en el qual Bill Maplewood (ara interpretat per Ciarán Hinds) surt de la presó després d’haver complert la seva condemna per pederàstia.

La pel·lícula, de durada més limitada, presenta certs paral·lelismes amb la seva predecessora en forma de referències (l’escena inicial, el cendrer amb el nom de Joy gravat, certs diàlegs...), s’implica molt més en el judaisme (que Solondz ja tocava de passada a la magistral “Storytelling”) i continua tenint debilitat en una essència suburbial (de barri residencial) en la construcció del relat, que aquest cop presenta una fotografia més marcada per uns colors clars i alegres que, en el fons, amaguen la tristesa del seu missatge. Tanmateix, ens retrobem amb el sarcasme, el cinisme i amb aquells habituals diàlegs hilarants de riure incòmode. En tot cas, i tot i que considero que el resultat final de la pel·lícula és notable, penso que “La vida en tiempos de guerra” segueix massa el mateix esquema de “Happiness” sense aportar-hi moltes novetats. Tanmateix, hi ha molta desproporció entre personatges, i això fa que alguns d’ells estiguin completament desaprofitats. Penso en Helen Jordan (Ally Sheedy), la germana esnob i ara guionista televisiva, que està present en una única escena amb diàleg (memorable, en tot cas) o en Allen (Michael K. Williams) que només n’apareix a dues i que demana a crits més atenció. Per altra banda, s’agraeix el protagonisme de Trish Jordan (una sempre immensa Allison Janney), l’ús del nen Timmy Maplewood (Dylan Riley Snyder) com un dels principals fils conductors del relat o l’aparició de Charlotte Rampling com a dona completament descol·locada. Menció a part es mereix tot el metratge corresponent a la sortida de la presó i recerca personal del pare pederasta (un monstre social) que vehicula entre la comprensió i la resignació en la seva patètica solitud. De fet, ell és el protagonista de la seqüència més al límit de la pel·lícula. Aquella on visita al seu fill ja universitari (recordem el Billy de “Happiness”), tot esperant que no hagi crescut a la seva imatge i semblança i que no esdevingui un nou monstre pervertidor d’infants.

El relat es complementa amb el pas de la infància a l’etapa adulta mitjançant un bar mitzvah, referències a l’estat d’Israel, el nou pretendent de Trish i el seu fill obsessionat amb el futur domini xinès, imatges oníriques que es repeteixen, fluids vaginals, aparicions espirituals i pretensions d’èxit. Tot un poti-poti de cinisme racional que mai arriba a l’alçada de “Happiness” però que torna a interpretar una realitat encara vigent, que va a parar sempre al mateix lloc: People are fucked up. Riguem a gust, doncs, de tots els xampanys i totes les merdes d’aquest planeta.