Guillamino
"Whip Gymnastix"
Bankrobber, 2010
No és fàcil parlar d'estils com el dubstep, així com tampoc no ho és establir diferències entre gèneres colindants que en precedeixen i en justifiquen l'existència. El que està clar, però, és que el dubstep neix com un gènere absolutament versàtil i que obre un nou horitzó als productors d'electrònica d'avantguarda. El dubstep és un més dintre la gran família de la música underground britànica. L'uneixen i el separen a desenes d'estils, milers de detalls que parteixen tots d'una escena alternativa a la música de club, que va beure molt de l'esperit rave dels 80, i sobretot de l'actitud que han heredat les segones i terceres generacions d'immigrants jamaicans al Regne Unit, i dels joves anglesos que també en van quedar encisats. És molt complicat diferenciar quin és el millor adjectiu que pot arribar a diferenciar un gènere d'un altre, sobretot per no iniciats, als quals una cançó que a la primera escolta tot pot sonar força semblant, els recorda a una altra d'un artista diferent. Ritmes sincopats, aires frenètics, predomini de baixos pronunciats, textures difícils de digerir, percussions accelerades... És cert que, ens els últims anys, el dubstep ha estat en boca de tots els que fullegen premsa especialitzada, i si més no ha cridat l'atenció a més d'un no habitual en aquest camp per conèixer la novetat. L'extensió d'aquesta paraula, però, ha fet que sovint se'n faci un ús abusiu i a vegades equívoc. Tot sona a dubstep quan no és classificable (i quelcom semblant va passar amb l'ús de l'adjectiu "experimental"). Als que escoltem molta música ens agrada utilitzar com més termes millor, per això l'horitzó dels tecnicismes s'amplia quan volem catalogar la versatilitat dels artistes que s'inspiren en el que un dia va partir del dub, el dancehall i el hip hop, i des d'aleshores no ha parat de diversificar-se. Sigui Garage, 2-step, Grime, Wonky, Crunk o UK-Funky, el ventall de possibilitats que ofereix la producció de música en aquest segment tan concret és vastament ampli.
En Guillamino, que nosaltres vam destacar com un dels millors músics catalans de la dècada, és un personatge multidisciplinar i excèntric. No sabem si és perquè ve de terres on bufa la tramuntana, però el cert és que ha convertit la seva condició d'arriscat en una de les seves màximes virtuts. Si en altres treballs feia una aproximació al soul amb clau d'electrònica de ball, és cert que tampoc mai ha deixat de banda l'harmonia dels acords, convertint les seves idees des d'una vessant força pop, que ve de popular (veure "eXile" amb el músic xilè Manuel García). En les entrevistes que es poden llegir a la xarxa afirma que li agrada la idea de l'actitud trobadoresca heredada de l'esperit D.I.Y. Sempre altament influenciat pel house en la seva vertent més clubber (escolteu com sona "Emre (Can't Stand)" del maxi de l'anterior treball), ara ha virat cap un altre horitzó molt més experimental. Menys accessible per les masses tot i que molt més atractiu per un públic diametralment oposat al que probablement va disfrutar més de l'últim single "La Vida" del seu anterior disc, "Les minves de gener" (Bankrobber, 2008), clarament classificable com soul-pop.
Pau Guillamet torna amb un EP sota el braç, i no amb un àlbum com alguns podien arribar a pensar. Un fet que justifica la seva condició tastaolletes i un fet no aïllat de convertir-se al wonky o al dubsptep desequilibrat de forma magistral. El nou treball és brillant, "Whip Gymnastix (Bankrobber, 2010)" és la seva introducció al gènere que porto introduint des del primer paràgraf que ja tardava en arribar, i ho afirmo sense pèls a la llengua pel que s'intuïa en els seus últims àlbums i el plantejament dels seus directes. Aquest EP de sis temes, dos dels quals són reinterpretacions instrumentals de les originals, és l'evolució lògica del so Guillamino fidel fins i tot al de les seves influències. Sinó només cal que vegeu com el House Music degenera, al llarg de la història, i segons qui el manipula, amb UK Garage. Guillamino ha estat amb contacte directe amb el Sónar i la Red Bull Music Academy, compartint gira amb artistes que no tenen res a envejar al que hi ha en aquesta nova referència. Cortesia de Bankrobber podeu escoltar "Whyp Gymastix" que és el tema que obre l'EP, una peça de dub sintètic ultra accelerat amb samplejats que al voler reproduir-los venen ganes de girar-se la gorra, tot seguint amb la mà el ritme flow de la línia de baix que reproduïda a alt volum despentinaria el serell de qualsevol dels vostres amics moderns. "Left in the Wild" ens obre les portes a un horitzó més groovy, molt més accessible en tots els sentits que no pas la peça inicial i on veiem com Guillamino s'explaia amb la veu. "Son of a Beach" sí que ens recorda purament a grime o dubsptep, sobretot pels baixos gruixuts i aquesta atmosfera de samplers de sintetitzadors que ell s'encarrega d'acompanyar amb rapejats no massa agressius. Un argument que es repeteix a "Cricketbug", de dubstep desequilibrat i absolutament hipnotitzant. Destacar finalment la meravella del disc en format físic, i és que l'artwork és absolutament magnífic. Fidel a la calor que transmet aquest EP de principi a final. Fantàstic per punxar a les vostres festes estiuenques de xiringuito.
Guillamino és un peça clau en la música a Catalunya, i ja té collons que hagin de venir en Gilles Peterson o John Peel (que en pau descansi) a dir-nos-ho. Guillamino estarà tocant el proper 11 de novembre al Cicle A Viva Veu, demostrant que no només de wonky viu l'home.
En Guillamino, que nosaltres vam destacar com un dels millors músics catalans de la dècada, és un personatge multidisciplinar i excèntric. No sabem si és perquè ve de terres on bufa la tramuntana, però el cert és que ha convertit la seva condició d'arriscat en una de les seves màximes virtuts. Si en altres treballs feia una aproximació al soul amb clau d'electrònica de ball, és cert que tampoc mai ha deixat de banda l'harmonia dels acords, convertint les seves idees des d'una vessant força pop, que ve de popular (veure "eXile" amb el músic xilè Manuel García). En les entrevistes que es poden llegir a la xarxa afirma que li agrada la idea de l'actitud trobadoresca heredada de l'esperit D.I.Y. Sempre altament influenciat pel house en la seva vertent més clubber (escolteu com sona "Emre (Can't Stand)" del maxi de l'anterior treball), ara ha virat cap un altre horitzó molt més experimental. Menys accessible per les masses tot i que molt més atractiu per un públic diametralment oposat al que probablement va disfrutar més de l'últim single "La Vida" del seu anterior disc, "Les minves de gener" (Bankrobber, 2008), clarament classificable com soul-pop.
Pau Guillamet torna amb un EP sota el braç, i no amb un àlbum com alguns podien arribar a pensar. Un fet que justifica la seva condició tastaolletes i un fet no aïllat de convertir-se al wonky o al dubsptep desequilibrat de forma magistral. El nou treball és brillant, "Whip Gymnastix (Bankrobber, 2010)" és la seva introducció al gènere que porto introduint des del primer paràgraf que ja tardava en arribar, i ho afirmo sense pèls a la llengua pel que s'intuïa en els seus últims àlbums i el plantejament dels seus directes. Aquest EP de sis temes, dos dels quals són reinterpretacions instrumentals de les originals, és l'evolució lògica del so Guillamino fidel fins i tot al de les seves influències. Sinó només cal que vegeu com el House Music degenera, al llarg de la història, i segons qui el manipula, amb UK Garage. Guillamino ha estat amb contacte directe amb el Sónar i la Red Bull Music Academy, compartint gira amb artistes que no tenen res a envejar al que hi ha en aquesta nova referència. Cortesia de Bankrobber podeu escoltar "Whyp Gymastix" que és el tema que obre l'EP, una peça de dub sintètic ultra accelerat amb samplejats que al voler reproduir-los venen ganes de girar-se la gorra, tot seguint amb la mà el ritme flow de la línia de baix que reproduïda a alt volum despentinaria el serell de qualsevol dels vostres amics moderns. "Left in the Wild" ens obre les portes a un horitzó més groovy, molt més accessible en tots els sentits que no pas la peça inicial i on veiem com Guillamino s'explaia amb la veu. "Son of a Beach" sí que ens recorda purament a grime o dubsptep, sobretot pels baixos gruixuts i aquesta atmosfera de samplers de sintetitzadors que ell s'encarrega d'acompanyar amb rapejats no massa agressius. Un argument que es repeteix a "Cricketbug", de dubstep desequilibrat i absolutament hipnotitzant. Destacar finalment la meravella del disc en format físic, i és que l'artwork és absolutament magnífic. Fidel a la calor que transmet aquest EP de principi a final. Fantàstic per punxar a les vostres festes estiuenques de xiringuito.
Guillamino és un peça clau en la música a Catalunya, i ja té collons que hagin de venir en Gilles Peterson o John Peel (que en pau descansi) a dir-nos-ho. Guillamino estarà tocant el proper 11 de novembre al Cicle A Viva Veu, demostrant que no només de wonky viu l'home.
0 comentaris:
Publica un comentari