Entre l'Olimp i la terra. Yves Saint Laurent

“El meu major concerniment ha estat sempre el respecte pel meu ofici, que no és exactament un art, però sempre ha depès d’un artista per existir”.

El 1961, després d’haver treballat com assistent a la casa de Christian Dior (i després que el gran dissenyador hagués mort, hagués ocupat la seva plaça) Yves Saint Laurent va decidir crear una casa de costura. Feia tot just un any que havia hagut d’unir-se al servei militar francès i, quan va tornar, va descobrir que la casa Dior l’havia substituït pel dissenyador Marc Bohan. Saint Laurent va demandar la casa per danys morals, i amb els diners de la indemnització va aconseguir independitzar-se; esclar que, per aleshores, ja havia guanyat el Neiman Marcus Oscar i havia conegut a Pierre Bergé, cofundador de l’empresa i parella sentimental de Saint Laurent durant més de cinquanta anys, i havia dissenyat les seves primeres peces per obres de teatre i dansa, com el Cyrano de Bergerac. Fa tan sols cinquanta anys, el 1962, Yves Saint Laurent va revelar la seva primera col·lecció d’alta costura al 30 bis, rue d’Spontini; una autèntica declaració d’intencions. I tot plegat amb només vint-i sis anys.

La primera col·lecció de la firma va ser un èxit instantani. Les seves línies dels anys seixanta van destacar per la seva incorporació del classic tuxedo suit per dona, l’esmòquing, i del pret-à-porter femení, els pantalons bucaners i les bermudes. En aquesta època va obrir la primera Saint Laurent Rive Gauche prét-a-porter boutique, i durant la dècada següent va dibuixar les plantilles del vestuari de Maïa Plissetskaïa pel ballet La Rose Malade, de Roland Petit; per Jeanne Moreau, Delphine Seyric, Samy Frey i per Gérard Depardieu per l’obra “La calvalcada sobre el llac de Constança”, de Peter Handke. També havia traslladat el blazer i l’esquena a l’aire, i ja començava a interessar-se per les tendències orientals i folclòriques. Quan la casa Yves Saint Laurent es va traslladar a l’avinguda Marceau, la seva línia ja s’havia especialitzat en quatre vessants: l’alta costura, el prét-a-porter (una línia més assequible que es dirigia a una clientela més àmplia), la fabricació de complements sota llicència (mocadors, bijuteria, articles de cuir o sabates) i el mercat de cosmètica, amb perfums com "Y" o “Opium”. La seva afició a l’art també l’havia dut a homenatjar artistes com Mondrian, Picasso, Matisse, Van Gogh o Braque, amb vestits que reprodueixen els seus motius.

La qüestió rau, però, en el per què de la recuperació d’Yves Saint Laurent avui en dia. Dos anys després de la seva mort, el Petit Palais de París s’ha encarregat d’oferir una retrospectiva al públic des de l’onze de març fins fa dos dies. En ella –i gràcies a Pierre Bergé- s'han mostrat més de 300 models d’alta costura i prét-a-porter, que avarquen des del seu debut a la casa Dior –amb la famosa col·lecció “Trapèze”- fins els sumptuosos vestits de nit del 2002, i han comptat amb el suport de fotografies i pel·lícules que il·lustren el seu context històric, el desenvolupament de l’estil de Saint Laurent i la base del seu treball.

En quaranta anys de creació, Yves Saint Laurent va revolucionar l’armari femení extraient-ne del masculí les peces per vestir-la; d’aquesta manera va transmetre els símbols de poder que definien un sexe a l’altre en un altre àmbit. I mentre vestia la més sublim de les dones a través de l’alta costura, Saint Laurent també optava –i era el primer en fer-ho- per la roba de carrer, el veritable dia a dia, la vida real. I, en tot plegat, la riquesa pura de la seva inspiració cultural es revelava en un quadre artístic: per Saint Laurent la moda era una celebració, fos del que fos i allà on fos. I, tot i que la cua de l’exposició semblava un aparador digne dels Camps Elisis, la base era molt més simple, més mundana. I, en aquesta trista decadència que acompanya sempre París, s’hi ajustava a la perfecció. I és que tot allò que sembla exclusiu és, en realitat, a l’abast de tots. Perquè segons Saint Laurent, l’elegància no s’ha de confondre amb l’esnobisme. I perquè, en bona praxis, no hi ha res més dolorós que veure una persona víctima de la moda; no és allò que portes, sinó allò que tu ets i com ho portes el que et fa important. Així doncs, la moda és al nostre servei o viceversa? Saint Laurent desitjava haver inventat els texans –“no hi ha res més còmode, més simple, modest i pràctic”- i, al cap i a la fi, això era el que va fer i ser. Qui sap on ens trobem ara, i fins quin punt ens veiem abnegats per la necessitat d’agradar, agradar-nos, de seguir o malinterpretar la corrent. M’estalvio la moralina, però tot és més simple; l’art és art i nosaltres, lliures.