"El silencio de Lorna" ("Le silence de Lorna"). Els Dardenne i la fosca Europa.

Històries de redempció, de superació, d’enteniment, de comprensió, d’admiració, de recerques, anhels de felicitat, voluntat de canvi i èpoques millors en la falsa Europa de les oportunitats. Els cineastes Jean-Pierre i Luc Dardenne saben com enfrontar-se a les misèries morals d’una societat (la belga en particular, l’europea en general) mitjançant uns personatges a la deriva que conformen algunes de les millors obres que el cinema contemporani ens ha fet arribar. Els Dardenne són els putos amos, parlant clar. Així ho demostren les dues Palmes d’Or aconseguides a Canes (per les extraordinàries pel·lícules “Rosetta” i “El niño”), a més d’altres mencions en aquest i altres festivals cinematogràfics d’àmbit internacional. Amb més de dos anys de retard (això ja sembla un lamentable costum, si recordem casos com els de “Two lovers” o “I’m not there”), fa unes setmanes que aquests realitzadors van tornar a fer acte de presència a les nostres cartelleres amb “El silencio de Lorna” (Le silence de Lorna), una pel·lícula que, tot i estar un petit esglaó per sota de les seves predecessores, torna a ficar el dit a la ferida de l’Europa més fosca i casposa.

La Lorna (Arta Dobroshi) que dóna títol a la pel·lícula és una immigrant albanesa que, per tal d’aconseguir la nacionalitat belga i mitjançant un acord entre màfies a canvi de diners, fa gairebé dos anys que forma un matrimoni de conveniència amb Claudy (Jérémie Renier), un ionqui atrapat en la seva pròpia desgràcia. El context de la pel·lícula se situa en el moment en què, tal com dicta l’acord, la màfia se n’ha d’encarregar d’assassinar a Claudy (simulant una sobredosi) per tal que la protagonista, un cop vídua, es pugui tornar a casar amb un delinqüent rus que també pretén adquirir la nacionalitat. Amb aquest plantejament, doncs, la naturalesa social i humanista de la pel·lícula se’n fixa en tot el que això suposa per Lorna, una dona que haurà de mantenir un silenci forçat davant les seves ja irrenunciables necessitats i que li plantegen un seguit de dilemes morals de difícil assimilació. “El silencio de Lorna”, premi al millor guió en l’edició de 2008 del Festival de Cannes, presenta una evident diferenciació (o fragmentació) entre les seves respectives primera i segona part del relat. Una primera part que se centra en les sensacions i sentiments dels personatges mitjançant, en primer terme, la fredor d’una Lorna que espera un futur millor. I una segona part amb aires de thriller i ambient noir que, sense avançar-vos el tarannà de la trama, ens mostra a una Lorna completament a la deriva entremig de sentiments de redempció, desesperació, bogeria, culpa i resignació. Totes dues parts unides per una monumental, elogiada i ja comentadíssima el·lipsi que trenca de forma abrupta la narració i que inicia la segona part tot provocant-nos als espectadors un tall de digestió bastant considerable. Comença la segona part i Lorna canvia. La textura canvia. L’esdevenir canvia. I el relat pren un altre rumb cap a la desesperació més subconscient.

“El silencio de Lorna” vehicula entre la tragèdia i la comprensió humana. Són d’extrema cruesa segons quines escenes entre Lorna i Fabio, el mafiós més visible. O entre Lorna i Claudy (l’escena sexual, per exemple). Cruesa que es converteix en afecte. Afecte que es converteix en destrucció, fruit de la ment volàtil de la pròpia Lorna. La pel·lícula, a més, intenta destapar l’Europa negra via els clans mafiosos, l’aprofitament dels immigrants i els matrimonis de conveniència forçats i a cop de talonari. Ens parla dels diners com a tòtem social (reminiscències de les esplèndides “El séptimo continente”, de Michael Haneke, o “Lilya forever”, de Lukas Moodysson) i el preu que pot arribar a tenir una vida humana. Sobretot, aquella entesa per segons qui com a socialment prescindible. Aquí també hi influeix un egoisme que, sovint, esdevé necessari a la força. I com en el primer món encara hi impera la llei del més fort. O la llei del més poderós envers la púrria urbana. Els Dardenne filmen i retraten a la perfecció les tenebres del propi paisatge urbà (sempre present en les seves produccions) i, com també és habitual, el nivell interpretatiu dels actors i actrius protagonistes de les seves produccions acostuma a tocar la glòria. Ho feia la deliciosa Émilie Dequenne a “Rosetta”, Jérémie Renier i Déborah François a “El niño” (L’enfant) o els formidables Olivier Gourmet i Morgan Marinee (que també apareixen breument a “El silencio de Lorna”) en aquesta obra mestra impecable i absoluta anomenada “El hijo” (Le fils), una de les pel·lícules més acollonants de la història del cinema i que, des d’A Viva Veu, us animem a veure (els que encara no ho hagueu fet). En el cas de la pel·lícula que ens ocupa, el mateix Jérémie Renier s’adapta a la perfecció al personatge de Claudy. I Arta Dobroshi ocupa tot el pes del relat en la seva acurada interpretació de la protagonista, Lorna. La pel·lícula és notable, però no immaculada. A vegades arriba a pecar d’excessiva i de mostrar-nos llocs comuns en aquest tipus de cinema i en la pròpia filmografia dels seus autors. Però cada cop que s’estrena una pel·lícula dels Dardenne a les nostres contrades, convé sentir-nos afortunats. I no mantenir-nos en silenci davant la seva mestria.