Punks in the beerlight, burnouts in love

Si tens ganes de vomitar val més que tinguis a mà una bossa, encara que sigui la de paper on duies el bourbon. Això Dave Berman ho tenia clar en plena espiral autodestructiva politoxicòmana, abocat al pou i estirat sense poder moure's, preguntant on és la bossa. Dos anys abans d'escriure la cançó, el jueu de plata va caure en una depressió molt bèstia, accentuant-li la voluntat de consum, arribant al límit d'un intent de suicidi barrejant Xanax, coca, crack i alcohol. "Punks in the Beerlight" és la cançó que en va sortir. "Punks in the Beerlight" és l'himne d'una au fènix que no reneix de les seves cendres, sinó que s'aixeca fet una merda camina quatre passes, mira enrere i diu "què collons". Perquè la lucidesa aquí és extrema, tenim clar que les coses es posaran molt negres si continuem així, però per alguna cosa eren dos cremats enamorats, dos cremats enamorats que no saben si haurien seguit aquest camí si haguessin sabut del cert el que costava arribar-hi. No el que els havien dit que costava sinó si d'alguna manera tinguessin adquirida l'experiència abans de viure-la. En fi, això és impossible. No ens enganyem, això es posarà molt molt negre. Però ja ho sap tothom que els grans creadors són els que més es torturen. Diuen que Baudelaire entrava en trànsit per culpa de les ingestes desmesurades d'absenta i Berman va pretendre fer el mateix en una versió actualitzada de principis de segle XXI. Per gravar "Tanglewood Numbers", el disc on apareix "Punks in the Beerlight", va agrupar Stephen Malkmus, Bob Nastanovich i Will Oldham, a més de la seva dona, entre uns quants altres no tan mediàtics. Has sentit la notícia, que Adam i Eva eren jueus? Després de l'intent de suicidi es veu que la religiositat de David Berman va créixer, introduint aquest vers de manera que sembla que algú (ell) amb els dos peus a un altre món per efecte dels psicotròpics tingui un moment de lucidesa absurdament inconnexa i surti amb la idiosincrasia de les principals figures del Gènesi. Però les casualitats són capricioses i com l'Arca de Noè, el Jahvé sever que va salvar la barca dels animals va evitar de la crema la còpia del disc quan l'estudi on s'anava a masteritzar es va incendiar. "Aincha heard the news? Adam and Eve were Jews / And I always loved you to the max". "T'estimo al màxim" repeteix Berman una i altra vegada, perquè el viatge permet la llicència d'alliberar la vergonya i els lligams i deixar que el subconscient o el que en queda et porti a repetir aquesta veritat una i altra vegada, aconseguint el repte de superar la pesadesa per convertir-te en un plom absolut. Una vegada només vaig veure el David Berman en persona, acabat el concert dels Silver Jews al Primavera Sound del 2008, i ja aleshores em va fer una mica d'angúnia. Estava gran, duia la mà embenada i estava prim i, ja no sé si és el record que ho ha exagerat tot molt, tenia els cabells llardosos. Però tant era, com si fos atrezzo real, quan van acabar el concert amb "Punks in the Beerlight" vaig entendre la cançó una mica més. I me'n vaig anar cap a un altre escenari absolutament satisfet.