Facebook

dimecres 10 de març de 2010

Oscar 2010. Petites reflexions


Després d’un dia d’haver paït ja (suposem) tota la parafernàlia que representen aquests premis cinematogràfics anomenats Oscar (o Academy Awards, si volem ser més guais), des d’A Viva Veu ens disposem a analitzar/criticar/valorar/desprestigiar/vanagloriar situacions, persones, sensacions i altres impressions que ens ha fet sentir la cerimònia d’enguany. Amb una gala tirant a avorridota i amb nul·les sorpreses dalt de l’escenari, aquesta 82ª edició presentada pel (a vegades) divertit Steve Martin i pel (molt sovint) genial Alec Baldwin ens ha deixat certes consideracions a tenir en compte, més enllà del morbós i satisfactori resultat final que ha elevat als altars a una petita/gran pel·lícula anomenada “En tierra hostil”, la qual ja vaig aplaudir amb entusiasme en aquest post setmanes enrere. Analitzem, doncs, la cerimònia dels Oscar des de dues vessants, i amb petits retalls. Primer, els premis. Després, la gala. Ah! Si encara queda alguna ànima completament despistada, podeu consultar el resultat final en aquest mateix enllaç.

And the winner is...

"En tierra hostil". Sis premis. La meva apreciada “The Hurt Locker” guanya per golejada a la bèstia d’en James Cameron. Sense desprestigiar “Avatar” (no és en absolut una mala pel·lícula), feia temps que no aplaudia de manera tan entusiasmada un resultat que ha beneficiat una pel·lícula que comptava amb un pressupost de només quinze milions de dòlars i que ha aconseguit fins ara una recaptació de vint milions, després del seu llarg recorregut per festivals internacionals. Finalment, algú va tenir la decència d’apostar sàviament per ella. “En tierra hostil” representa el bon cinema i s’ha endut la pel·lícula, la direcció, el guió adaptat, el muntatge, el so i l’edició sonora. En l’apartat de millor pel·lícula, personalment, també m’hauria fet gràcia veure guanyar “Malditos bastardos” o “An education”.


Enamorat de Kathryn Bigelow. Tot i haver vist alguna de les seves pel·lícules, mai havia tingut en el punt de mira la trajectòria de la senyora Bigelow. M’entusiasma especialment que li hagin donat el premi a la millor direcció, amb el permís del sempre desfasat Quentin Tarantino. Kathryn Bigelow és, ara per ara, la directora que millor retrata la masculinitat en pantalla. Li passa la mà per la cara al seu hipermilionari ex-marit.


La Bullock. Ai, la Bullock. Els quatre premis interpretatius es van anar succeint sense cap mena de sorpresa. Per sobre de tots, destaca el paper de Christoph Waltz i el seu ja mític coronel Landa d’"Inglourious basterds". Oscar cantat i gloriosament merescut. Com també cantat (mai millor dit) fou el reconeixement a Jeff Bridges per la pel·lícula “Corazón rebelde”, estrenada aquí el passat divendres i que un servidor intentarà veure aquesta mateixa setmana. També es mereixia el premi al millor actor, en tot cas, un immens i sorprenent Colin Firth pel gloriós paperàs que fa en la bona pel·lícula “Un hombre soltero”, del dissenyador (i ara cineasta) Tom Ford. Cap sorpresa, tampoc, amb el premi a la millor actriu secundària. Mo’nique fa una d’aquelles interpretacions tan contundents (i fàcils de fer, si més no) de mare miserable i filla de la gran puta. Insulta i plora. I té un d’aquells monòlegs finals amb intent de redempció que tant agraden als acadèmics. En tot cas, ella és una de les poques coses interessants (sense passar-se) d’aquesta grandiosa estupidesa anomenada “Precious”. Pel que fa al premi a la millor actriu protagonista, fins l’últim instant vaig albergar la possibilitat que fos la categoria on hi hagués la gran sorpresa de la nit. Malauradament, Sandra Bullock es va emportar el premi a casa. Vull que consti que no li tinc especial mania a la Bullock. De fet, crec que és una noia que l’únic que voldria és fer grans interpretacions en grans pel·lícules. Però és que, en aquest cas, la pel·lícula que representava (“The blind side”) és una de les merdes més grosses d’aquest últim any cinematogràfic. I ho dic sense esnobisme ni ganes de tocar la moral. “The blind side” és nefastament conservadora, catòlica i amb un desgraciat missatge de caritat cristiana que fa ganes de vomitar. La que havia de rebre el premi fa dues nits era la britànica Carey Mulligan, tot un descobriment. Ella sola és el centre d’atenció de la gran pel·lícula “An education”. Llàstima.


Guió. Cara i creu. En l’apartat d’escriptura cinematogràfica, la cara va ser el premi que va rebre Mark Boal pel seu guió original d’En tierra hostil, tot i competir amb Quentin Tarantino i el seu excepcional “Malditos bastardos” o amb els germans Coen i una de les seves millors creacions miserablement còmiques, la genuïna, extraordinària i infravalorada “Un tipo serio”. La creu de la nit va ser Geoffrey Fletcher, que va rebre el premi al millor guió adaptat per la ridícula “Precious”. Encara fou més greu aquesta consideració, tenint en compte que competia amb els genials guions d’”An education”, “District 9”, “Up in the air” i “In the loop”, una de les pel·lícules que més m’ha fet riure aquest darrer any.

Idiomes estrangers, cintes d’animació i documentals. Com ja acostuma a passar últimament, la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa és la més desconcertant de la nit. Les favorites mai guanyen. No va guanyar “La clase” l’any passat. Ni “Paradise Now”, en la seva edició. Ni “El laberinto del fauno”. Ni “Amélie”. Enguany ha tornat a passar. La disputa entre la meravellosa “La cinta blanca” i la colpidora “Un profeta” va reportar que el premi se l’acabés emportant la tercera en discòrdia, l’argentina “El secreto de sus ojos”. Caldria fer dues consideracions al respecte. Primer, aquesta categoria era la més interessant de la nit. Les pel·lícules nominades a millor pel·lícula de parla no anglesa eren clarament superiors a la majoria de produccions reconegudes en l’apartat principal de millor pel·lícula. Segon, em dol moltíssim que Michael Haneke no s’alcés amb el premi. “La cinta blanca” era, en diferència, la millor de les cinc nominades. Tot i que s’ha de reconèixer que “El secreto de sus ojos” és també una gran producció. Pel que fa a les cintes d’animació, victòria cantada i contundent d’”Up” (també nominada a millor pel·lícula) per sobre d’altres preciositats com ara “Fantastic Mr. Fox” o “Los mundos de Coraline”. El documental tampoc va fallar pronòstics i la clandestina “The cove” es va alçar amb el premi.


Altres premis. Els Oscar també van reconèixer a Michael Giacchino per les seves precioses partitures d’”Up”. La cançó de “Corazón rebelde. La fotografia (¿?) d’”Avatar”, per sobre de les contundents imatges de “Malditos bastardos” o “La cinta blanca”. El vestuari de la pel·lícula d’època de torn, “La reina Victoria”. El maquillatge d’”Star Trek”. Els curtmetratges “The New tenants”, “Logorama” i “Music by Prudence”. I els altres premis d’”Avatar”, la millor direcció artística i els millors efectes visuals.


Petites reflexions d'una tova cerimònia

Primera reflexió. Steve Martin i Alec Baldwin podien haver donat més de si si haguessin disposat d’un guió amb més consistència. Flac favor ha fet a la cerimònia el responsable d’enguany, el cineasta d’encàrrec Adam Shankman. El monòleg inicial va ser divertit, però blanc. I el duo de presentadors a penes van aparèixer de manera habitual per la gala. Ricky Gervais, als Globus d’Or, se’ls va menjar en patates. Trobo a faltar a Jon Stewart o, fins i tot, al presentador de l’any passat, Hugh Jackman. La cerimònia hauria de barrejar espectacle i humor amb les millors condicions possibles. Jackman ho va aconseguir. I Stewart és el millor humorista dels States.


Segona reflexió. Es va fer un sentit homenatge a la figura de John Hughes, mort aquest any. Un seguit d’actors que havien treballat amb ell, de Jon Cryer a Matthew Broderick, hi van participar. L’homenatge, però, ens va servir als més freaks per veure la gloriosa reaparició d’un demacrat Macauly Culkin dalt de l’escenari. Gràcies.

Tercera reflexió. Lamentable la decisió dels productors d’haver atorgat, enguany, els premis honorífics en una cerimònia anterior. És de vergonya aliena i absolutament intolerable veure a Roger Corman o Lauren Bacall saludant des del pati de butaques. Ridícul.

Quarta reflexió. Cada cop que algun afroamericà guanyava un premi (vegi's Mo’nique o el guionista de “Precious”), el realitzador automàticament enfocava les cares, al pati de butaques, d’altres afroamericans il·lustres allí presents, de Morgan Freeman a Samuel L. Jackson. Reflexionem-hi.

Cinquena reflexió. Abans de la cerimònia, els productors ens van prometre el millor número musical d’obertura mai fet. El número no el vaig acabar d’assimilar. L’encarregat va ser Neil Patrick Harris, star de la sèrie “How I met your mother” i solvent presentador de la passada edició dels premis Emmy.

Sisena reflexió. Tom Hanks tenia pressa en llegir el nom de la pel·lícula guanyadora.

Setena reflexió. Tot i les breus aparicions d’Steve Martin i Alec Baldwin, els presentadors ens van regalar el millor gag de la nit. Una gloriosa paròdia de la pel·lícula “Paranormal Activity” que podeu veure aquí. També va ser interessant la presència de l’avatar de Ben Stiller, un senyor que sempre acostuma a destacar en les seves aparicions als Oscar. Recordem, si més no, la seva imitació de Joaquin Phoenix l’any passat. Vam constatar també la no-aparició de Sacha Baron Cohen, qui pretenia realitzar una incòmoda paròdia a costa d’”Avatar”.

Vuitena reflexió. Sembla que Barbra Streisand només es dediqui, últimament, a lliurar premis als Oscar. No se la veu més. Per cert, necessita ajuda per baixar dos escalons.

Novena reflexió. El sempre interessant “In memoriam” va cometre la sonora errada de deixar-se el nom de Farrah Fawcett entre els morts il·lustres d’aquest any. Una errada que ja ha tingut conseqüències.

Desena reflexió. Alguns dels presentadors de la cerimònia van ser els següents: Zac Efron, Miley Cyrus aka Hannah Montana o Taylor Lautner. Tot per l’audiència adolescent. Si això és el futur del cinema nord-americà, ja ens podem anar retirant.

Onzena reflexió. L’any que ve vull que els presentadors de la cerimònia siguin Quentin Tarantino i Pedro Almodóvar.

Dotzena i última reflexió. La retransmissió dels Oscar pel Canal + (Espanya és dels pocs països del món on s’ha d’estar abonat a una plataforma de pagament per veure la gala) té els comentaristes més insubstancials de la humanitat. Trobem a faltar Jaume Figueras. Les connexions d’Antonio Muñoz de Mesa amb aquella festa plena de pijería eren per posar-se les mans al cap i no aportaven absolutament res al desenvolupament del programa.

Celebrem, en tot cas, l'èxit d'"En tierra hostil". Per comentaris, valoracions i acords/desacords amb els premiats, ja sabeu on adreçar-vos. Deixeu els vostres comentaris i els tindrem en compte amb molt de gust.

1 comentaris:

Eduard Gras ha dit...

El Ben Stiller disfressat d'Avatar sembla el Michael Scott.

Publica un comentari