Els que vivim a la capital però tenim el nostre orígen a les comarques sabem valorar de manera especial que propostes culturals de qualitat es consolidin fora d’allò que habitualment es coneix com a nucli cultural, que en el cas del nostre país és Barcelona. Per sort, tot i les mancances aparents, moltíssimes propostes emergents –i d’altres que no tant-, intenten fer-se un lloc en el mapa, tot i que l’afluència de públic es vegi limitada per les pròpies característiques de l’esdeveniment, o la mandra que li pugui fer a la gent descentralitzar la seva motivació per desplaçar-se fins a la població en qüestió que aculli l’acte cultural.
La descentralització fa crèixer un país en totes els aspectes, fins i tot en els culturals. La riquesa, com més repartida millor, i quan aquesta es refereix concretament a la de la creació cultural, encara més. Propostes com les del (((Gargall))), tot i veure’s limitades a un segment de públic molt concret i especialitzat, són les que més ens alegren l’existència. D’una banda perquè ens permeten contrastar que no estem sols, i que de llunàtics el país n’està ple. Però el que més ens enforteix és el comprovar que les propostes que ens apropa aquest festival que, per cert, enguany arriba a la seva tercera edició –en aquest cas hivernal-, són d’una qualitat insòlita. El (((Gargall))) omple el buit que falta i alhora complementa altres propostes llençades des d’altres poblacions en suport a la música experimental, la improvització i el culte a l’art sonor. Als Països Catalans trobem moltes referències desconegudes que per desconeixença, falta de promoció o ignorància, a vegades passen desapercebudes. Probablement perquè la dissonància, la manca de melodies i els ritmes extrems limiten aquestes músiques al gust d’una minoria, que en qualsevol cas tampoc té la intenció de fer-se un lloc en la fama. El (((Gargall))), doncs, s’encarrega d’agrupar totes aquestes propostes en una mostra bianual per demostrar que aquest país té la suficient quantitat i qualitat cultural d’avantguarda perquè aquesta mostra s’allargui durant quinze dies.
El cartell, que consta de més de trenta actuacions, entre artistes nacionals i internacionals, es reparteix entre el 4 i el 14 de març a Manresa en set espais diferents, repartits per tota la ciutat. Tot i que alguns dels concerts ja s’han realitzat, trobareu tota la informació de la resta del festival al seu web. Nosaltres hem fet un recull de propostes d’artistes catalans o residents a Catalunya que trobareu a continuació.
Rosemary’s Babe.
Palma de Mallorca.
Mallorca sempre m’ha semblat un lloc fascinant. No només per la seva geogràfica situació al mig del Mediterrani, sinó per la gran capacitat d’aglutinar personalitats diverses, més enllà del turisme abusiu i l’esperit tradicional que encara resideix a l’interior de la illa. D’un lloc tant petit, al mig del mar, sempre ens arriben propostes musicals molt interessants, i l'última que he descobert ha estat gràcies a les referències d’aquest festival. Resulta que aquest és un projecte en solitari on col·lisionen diverses influències de rock experimental i psicodèlia d’avantguarda. Res més enllà de la senzillesa d’una guitarra, pedals d’efectes i un orgue. L’Àlex, de 22 anys, troba influències d’allò més interessants i les explota en un producte insòlit que, a més, acompanya amb la passió per la fotografia i la poesia macarrònica que penja al seu blog. La millor manera de veure com explota el seu ego es fer una ullada al seu canal Vimeo o Youtube, on penja vídeos que grava d'actuacions seves en solitari, al menjador de casa. Té un EP que data del 2008, "Scarecrow", i que està penjat en descàrrega lliure al seu myspace. Combina una sonoritat molt interessant, recordant a una mescla impossible d'influències que van de Kraftwerk fins a Sonic Youth. No us perdeu "Panchromatic Panic", que és tota una delícia.
Les Pilotes Vermelles Ataquen de 9
Solsona i Berga
Rere el surrealisme del nom del grup s’hi amaga un projecte de música experimental, de toc clàssic i amb seu a Solsona i Berga. El grup està capitanejat per Ivan Dach i Xavier Guiltó, que és teclista habitual del grup d’en Roger Mas. La seva música aglutina diverses personalitats, i configura un prisma d’estils en el directe que pot evolucionar del minimalisme clàssic a la electrònica barroca, passant per la improvització amb piano sobre una base d’efectes de drone, sense obviar cançons de caire orgànic més entretingudes i paisatges d’electrònica ambiental. Segons apunten al seu myspace, els seus shows en directe han estat presentats en diversos festivals, l’últim dels quals va ser a l’InVictro de 2008 sota el nom de "Concert per a guitarra elèctrica, piano i electroacústica ‘Tourist W.C. Adventure’, Op.3"
Larry Gus
Grècia i Barcelona
Larry Gus és un dels descobriments més sorprenents que hem fet últimament, a nivell local. El projecte és una proposta en solitari de Panagiotis Melidis, que és un grec afincat a Barcelona, que crea cançons amb samplers, percussions i ritmes llençats en directe. Sorprèn la capacitat que assoleix la seva creativitat, i de seguida t'adones que la seva influència freak no té límits. Només fa falta posar el seu nom al Google per veure que moltíssims blogs estrangers se’n fan ressò i el comparen amb artistes de primera fila. Ha editat “Stitches” (Cast-a-Blast, 2009) on conviuen 36 cançons en tan sols 50 minuts. La majoria són d’ànima pop i sobreviuen amb màxima frescor. La majoria sonen polièdriques i dissonants. D’altres son més fosques, però us asseguro que no tenen res a envejar a grups com Ariel Pink, John Maus o Xiu Xiu.
L’Orquestra dels dels Luthiers Drapaires.
Girona
L’activitat d’aquest col·lectiu amb seu a Girona consisteix en fer ús de polítiques de reciclatge i reutilització. Però no només això, sinó que a més, utilitzen l’enginy i l’astúcia per dissenyar instruments musicals insòlits a base de deixalles i materials recollits del carrer. Al seu blog expliquen com ho fan, així com mostren alguns exemples d’instruments que han creat, com per exemple l’hidròfon, que és un instrument que permet escoltar els microsons de l’aigua en l’aire o en estat líquid. És absolutament recomanable fer una volta pel seu blog i veure les seves creacions, que mesclen innovació i coneixement enginyer a fons.
Huan
Barcelona
En l’àmbit de la música més extrema, el (((Gargall)) té un espai especialment reservat per acollir tot aquest tipus de propostes. És diu (((Còlics))), i es celebra a l’interior del convent de Sant Francesc. Les propostes que participen en aquest espai són més aviat reservades a un públic reduït, especialitzat, i molt més cordial a gèneres que troben en el soroll el clímax de totes les sensacions. No per arriscat deixarem de destacar propostes, ja que entre els nou artistes que hi van participar, Huan va ser un dels que ens va cridar més l’atenció. Pel fet de que és el projecte de Victor Hurtado, que és un dels integrants dels nostres admiradíssims Qa’a, i perquè probablement és un dels projectes més assequibles, ja que barreja composicions minimalistes amb síntesis d’electrònica industrial. Té un treball editat en cd-r pel segell Màgia Roja, que també va editar el "Chi’en" de Qa’a, i la portada li va dissenyar Arnau Sala.
La descentralització fa crèixer un país en totes els aspectes, fins i tot en els culturals. La riquesa, com més repartida millor, i quan aquesta es refereix concretament a la de la creació cultural, encara més. Propostes com les del (((Gargall))), tot i veure’s limitades a un segment de públic molt concret i especialitzat, són les que més ens alegren l’existència. D’una banda perquè ens permeten contrastar que no estem sols, i que de llunàtics el país n’està ple. Però el que més ens enforteix és el comprovar que les propostes que ens apropa aquest festival que, per cert, enguany arriba a la seva tercera edició –en aquest cas hivernal-, són d’una qualitat insòlita. El (((Gargall))) omple el buit que falta i alhora complementa altres propostes llençades des d’altres poblacions en suport a la música experimental, la improvització i el culte a l’art sonor. Als Països Catalans trobem moltes referències desconegudes que per desconeixença, falta de promoció o ignorància, a vegades passen desapercebudes. Probablement perquè la dissonància, la manca de melodies i els ritmes extrems limiten aquestes músiques al gust d’una minoria, que en qualsevol cas tampoc té la intenció de fer-se un lloc en la fama. El (((Gargall))), doncs, s’encarrega d’agrupar totes aquestes propostes en una mostra bianual per demostrar que aquest país té la suficient quantitat i qualitat cultural d’avantguarda perquè aquesta mostra s’allargui durant quinze dies.
El cartell, que consta de més de trenta actuacions, entre artistes nacionals i internacionals, es reparteix entre el 4 i el 14 de març a Manresa en set espais diferents, repartits per tota la ciutat. Tot i que alguns dels concerts ja s’han realitzat, trobareu tota la informació de la resta del festival al seu web. Nosaltres hem fet un recull de propostes d’artistes catalans o residents a Catalunya que trobareu a continuació.
Rosemary’s Babe.
Palma de Mallorca.
Mallorca sempre m’ha semblat un lloc fascinant. No només per la seva geogràfica situació al mig del Mediterrani, sinó per la gran capacitat d’aglutinar personalitats diverses, més enllà del turisme abusiu i l’esperit tradicional que encara resideix a l’interior de la illa. D’un lloc tant petit, al mig del mar, sempre ens arriben propostes musicals molt interessants, i l'última que he descobert ha estat gràcies a les referències d’aquest festival. Resulta que aquest és un projecte en solitari on col·lisionen diverses influències de rock experimental i psicodèlia d’avantguarda. Res més enllà de la senzillesa d’una guitarra, pedals d’efectes i un orgue. L’Àlex, de 22 anys, troba influències d’allò més interessants i les explota en un producte insòlit que, a més, acompanya amb la passió per la fotografia i la poesia macarrònica que penja al seu blog. La millor manera de veure com explota el seu ego es fer una ullada al seu canal Vimeo o Youtube, on penja vídeos que grava d'actuacions seves en solitari, al menjador de casa. Té un EP que data del 2008, "Scarecrow", i que està penjat en descàrrega lliure al seu myspace. Combina una sonoritat molt interessant, recordant a una mescla impossible d'influències que van de Kraftwerk fins a Sonic Youth. No us perdeu "Panchromatic Panic", que és tota una delícia.
Les Pilotes Vermelles Ataquen de 9
Solsona i Berga
Rere el surrealisme del nom del grup s’hi amaga un projecte de música experimental, de toc clàssic i amb seu a Solsona i Berga. El grup està capitanejat per Ivan Dach i Xavier Guiltó, que és teclista habitual del grup d’en Roger Mas. La seva música aglutina diverses personalitats, i configura un prisma d’estils en el directe que pot evolucionar del minimalisme clàssic a la electrònica barroca, passant per la improvització amb piano sobre una base d’efectes de drone, sense obviar cançons de caire orgànic més entretingudes i paisatges d’electrònica ambiental. Segons apunten al seu myspace, els seus shows en directe han estat presentats en diversos festivals, l’últim dels quals va ser a l’InVictro de 2008 sota el nom de "Concert per a guitarra elèctrica, piano i electroacústica ‘Tourist W.C. Adventure’, Op.3"
Larry Gus
Grècia i Barcelona
Larry Gus és un dels descobriments més sorprenents que hem fet últimament, a nivell local. El projecte és una proposta en solitari de Panagiotis Melidis, que és un grec afincat a Barcelona, que crea cançons amb samplers, percussions i ritmes llençats en directe. Sorprèn la capacitat que assoleix la seva creativitat, i de seguida t'adones que la seva influència freak no té límits. Només fa falta posar el seu nom al Google per veure que moltíssims blogs estrangers se’n fan ressò i el comparen amb artistes de primera fila. Ha editat “Stitches” (Cast-a-Blast, 2009) on conviuen 36 cançons en tan sols 50 minuts. La majoria són d’ànima pop i sobreviuen amb màxima frescor. La majoria sonen polièdriques i dissonants. D’altres son més fosques, però us asseguro que no tenen res a envejar a grups com Ariel Pink, John Maus o Xiu Xiu.
L’Orquestra dels dels Luthiers Drapaires.
Girona
L’activitat d’aquest col·lectiu amb seu a Girona consisteix en fer ús de polítiques de reciclatge i reutilització. Però no només això, sinó que a més, utilitzen l’enginy i l’astúcia per dissenyar instruments musicals insòlits a base de deixalles i materials recollits del carrer. Al seu blog expliquen com ho fan, així com mostren alguns exemples d’instruments que han creat, com per exemple l’hidròfon, que és un instrument que permet escoltar els microsons de l’aigua en l’aire o en estat líquid. És absolutament recomanable fer una volta pel seu blog i veure les seves creacions, que mesclen innovació i coneixement enginyer a fons.
Huan
Barcelona
En l’àmbit de la música més extrema, el (((Gargall)) té un espai especialment reservat per acollir tot aquest tipus de propostes. És diu (((Còlics))), i es celebra a l’interior del convent de Sant Francesc. Les propostes que participen en aquest espai són més aviat reservades a un públic reduït, especialitzat, i molt més cordial a gèneres que troben en el soroll el clímax de totes les sensacions. No per arriscat deixarem de destacar propostes, ja que entre els nou artistes que hi van participar, Huan va ser un dels que ens va cridar més l’atenció. Pel fet de que és el projecte de Victor Hurtado, que és un dels integrants dels nostres admiradíssims Qa’a, i perquè probablement és un dels projectes més assequibles, ja que barreja composicions minimalistes amb síntesis d’electrònica industrial. Té un treball editat en cd-r pel segell Màgia Roja, que també va editar el "Chi’en" de Qa’a, i la portada li va dissenyar Arnau Sala.
0 comentaris:
Publica un comentari