El CCCB parla d'atopia

Els grecs utilitzaven "atopia" per a definir algú o alguna cosa sense lloc, perdut i els metges l'utilitzen per un tipus de transtorn, inestable. Des del 25 de febrer, també és el nom que el CCCB dóna a l'exposició que reuneix 41 artistes que utilitzen fotografia, pintura, fotomuntatge, escultura i la instal·lació sonora per a parlar del fracàs de la ciutat com a context per a l'home. Atopia fuig de les ideologies o reivindicacions d'avantguarda dins la urbs, reconeix la ciutat post-capitalista en tots els seus sentits i, sobretot, destil·la el que els seus comissaris Josep Ramoneda i Ivan de la Nuez molt bé anomenen "l'agonia universal: la de l'individu davant l'apoteosi urbana". I és que l'exposició parla de pessimisme, però ho fa des d'un punt d'acceptació, no s'enrabia, no crida. Com el mateix individu massificat, accepta el gra de sorra que és i assumeix que tot plegat el supera. La mostra acaba desprenent violència de com de passives que són les seves obres, i aquí recau la qualitat del recull, el qual et va gratant no-sé-què que acaba esmicolant la teva moral de diumenge plàcid.

La ciutat contra l'habitant, la ciutat sense habitant, l'habitant sense ciutat i l'apoteosi urbana, són les parts en què s'ha dividit Atopia. Es tracta d'un reconeixement d'allò que només alguns oloren. L'exposició sembla aturar-se en el present i retratar el caos de la ciutat que s'ha generat en l'últim segle. No dóna solucions i posa l'home en la categoria de "sedat mental" al ser capaç de conviure amb tota la deixalla de l'era materialista. Des del cinisme que pot comportar la reflexió artística sobre la desgràcia humana, el desequilibri i les frustracions de l'home contemporani, aquesta exposició posa en un primer pla el sentiment de l'individu. Deixa de banda les complexitats del funcionament del món humà i enfronta una petjada urbana agressiva amb la fragilitat de l'home, que sembla despertar en un infern i no tenir-ne cap mena de responsabilitat.

Abstraccions a part, us proposo una modesta tria entre tots els artistes que podeu veure a l'exposició per aquells que es vulguin anar preparant.


Carey Young, artista visual de Zàmbia resident a Londres, exposa fotografies de la sèrie Body Techniques, on enfronta el cos humà amb paisatges de desenvolupaments urbanístics dantescos.


Emeka Okereke, fotògrafa africana, retrata persones en estats d'acceptació de diferents situacions agressives.


Montserrat Soto, artista barcelonina, mostra una sèrie de fotografies que parlen del desajustament urbanístic en contra del sentit comú, la ciutat per error que es tradueix en pobresa.


El fotògraf alemany Andreas Gursky ens continua bocabadant amb dues peces de gran format. Des de la panoràmica exposa l'abundància en el seu màxim exponent, en aquest cas focalitza en la humana i l'escombraria.

David La Chapelle està inclòs a la llista d'artistes convidats portant una sèrie de fotografies que encapçalen la secció de l'oci, la festa dins de la ciutat o com el deixar fluir de l'individu.

El meu contrapunt i desacord amb l'exposició l'enfoco a la solitud d'Atopia en quant ella mateixa. M'explico. El tema del que parla dóna molt de si i en queda exclosa de les contextualitzacions que normalment el CCCB fa de les seves exposicions. Atopia podria generar molt debat, molta informació, molt intercanvi entre persones de diferents disciplines o fins i tot, (total, per demanar) generar instal·lacions o utilitzar la mateixa ciutat com a discussió. En entrar trobem un recull d'esdeveniments que han passat durant la primera dècada del segle XXI com a únic coixí d'una exposició que és pair lentament. Tampoc no s'ha comptat amb obres que utilitzin les noves tecnologies en el seu màxim exponent, però com que per això ja tenim el Sònar, us recomano plenament que hi aneu a passejar; teniu fins el 24 de maig!