Parèntesis urbans: els horts i la ciutat

Si Barcelona no té Central Park és perquè l'home visionari no va preveure que la rendibilització de la plana seria més important que no pas la ciutat ideal que plantejava. I si per aquí ens movem pels anomenats "mals menors" que tant m'esgarrifen, avui volia homenatjar els horts urbans: espais de parèntesi dins les ciutats. Com el seu nom indica, es tracta de reproduir el procés de cultiu als teixits urbans, normalment en parcel·les o en mecanismes que ho fan possible en un espai reduït. Avui en dia l'hort urbà porta implícita una militància anti fruita de supermercat , tot i que al llarg de la història occidental no sempre ha estat així.

Més enllà de productes comestibles, aquest tipus d'espais productius generen altres béns per a les ciutats que no sempre s'han valorat. Els potencials dels horts urbans comencen amb la generació d'identitat d'un lloc, passen per a la participació veïnal que normalment comporta i fan que la gent que s'hi involucra s'hi vegi identificada. El fet de portar i construir un espai verd productiu dins dels teixits urbans fa canviar el seu caràcter i pot arribar a oxigenar certes zones molt densificades, abandonades o degradades.

La seva proliferació al llarg de la història ha anat lligada a èpoques de crisi econòmica on eren necessaris per a una població urbana amb pocs recursos. A la ciutat industrial anglesa del segle XIX els propietaris de les grans fàbriques cedien part dels seus terrenys als treballadors perquè hi cultivessin fruites i verdures. La gran distància que separava les ciutats amb les zones agrícoles donava als obrers l'oportunitat d'autosubsistir. Els directors, mentrestant, veien en els horts una forma d'oci per als seus treballadors, que feia que anessin a treballar més contents, i per tan, fossin més productius.

A l'Alemanya de després de la Primera Guerra Mundial, la companyia de ferrocarrils va cedir a la població els terrenys sense ús de les vores de les vies del tren per a generar-hi cultiu. El govern també donà bandera blanca per a utilitzar els buits urbans generats pels bombardejos. Això es traduí en un moviment important dins la ciutat que féu que es creessin tots uns estatuts referents a aquesta pràctica, tot i que amb el nazisme es va vulnerar tot el procés democràtic associat i els grups d'horticultors es van acabar dissolent.

Als anys seixanta a Nova York es va crear l'anomenada Green Guerrilla, lligada al moviment hippy, amb idees com la desindustrialització i la suburbanització en un context de crisi econòmica. Una referència de l'horticultura a Estats Units va ser la Califòrnia on es van posar en pràctica accions per l'autosubsistencia, entre les quals la transformació dels terrenys de la universitat de Berkeley amb la creació del People's Park.

Però la història dels horts urbans a Espanya és ben diferent. El fet que la majoria de ciutats hagin tingut terrenys agrícoles al seus voltants ha permès que en èpoques difícils la població pogués accedir més fàcilment als aliments. Durant la dictadura franquista, però, el règim s'apropià d'aquest tipus d'espais i els va reanomenar com a "huertos familiares". El govern franquista va prendre la bandera d'aquesta pràctica imposant un impost per aquells que la practiquessin i proclamant la "generositat" del règim per a cedir terrenys a famílies desafavorides.

Tot plegat sembla que la història d'aquesta pràctica quedi atrapada en el temps o s'acabi movent en un mon a part dels plantejaments o regeneració de les grans ciutats. I és que els principals espais de reflexió sobre habitatge i ciutat com són l'Europan en van plens. Any rere any joves arquitectes i urbanistes aposten per a l'hort com a recurs per a completar les ciutats europees, fent-les menys dependents del mercat d'importació, i de pas més sostenibles.

Actualment a Barcelona els horts urbans existeixen, sí, hi són però es queden al marge del ciutadà majoritari. I és que cultivar un hort requereix dues de les coses que un barceloní generalment no té: temps i espai. De moment, els horts municipals queden reservats només als jubilats, tot i que hi ha altres iniciatives que n'incorporen, com les d'El forat de la vergonya o el terrat dels Lluïsos de Gràcia.

També han aparegut kits per exercir aquesta pràctica en un terrat o terrassa reduïts, i és que una botiga referent dels mobles de disseny en promovia un, i ja se sap, si ets Vinçon estàs a l'última i si està a Vinçon és rendible, més enllà del romanticisme associat que li puguem donar als seus productes.

I on va a parar tot plegat? Els horts urbans avui en dia són totalment prescindibles, tot i així existeixen i són al centre del debat del futur de les ciutats del segle XIX. Acabaré amb la imatge dels abanderats dels experiments urbans a Europa com és l'estudi holandès MVRDV, i és que a la universitat de Delft es van plantejar el futur d'una ciutat densa com és Barcelona. La conclusió va ser dissenyar un eixample cobert de jardins productius i granges en alçada seguint el concepte ideat pel biòleg novayorkès Dickson Despommier l'any 1999. En definitiva, ningú sap cap a on es decantarà la ciutat global durant aquest nou segle, i per tant, jo votaré qualsevol idea descabellada que em faci més el pes per aconseguir viure decentment i poder gaudir d'una dieta i una ciutat equilibrades.