"En tierra hostil (The hurt locker)". Des d'Iraq, amb amor.

Pel·lícula de combat. Així és com defineix “En tierra hostil” la seva directora, Kathryn Bigelow, quan intenta explicar què és o què suposa, segons ella, una pel·lícula d’aquestes característiques. Amb “En tierra hostil” ens trobem amb un relat que tracta la guerra d’Iraq però que, a la mateixa vegada, no la tracta. Una cinta que, en aparença i de forma deliberada, deixa la política, l’idealisme i la moralitat al marge. És una de les poques produccions que han abordat aquesta temàtica i n’han sortit certament triomfants entre crítica i públic (el seu públic). Una pel·lícula de combat, doncs, que acaba de posar finalment a Kathryn Bigelow (“Le llaman Bodhi”, “Días extraños”, “El peso del agua”, “K-19: The Widowmaker”...) entre l’olimp dels/les cineastes més destacats/des de l’actual panorama nord-americà. Al marge de les seves múltiples (i merescudes) nominacions als Academy Awards d’enguany (on competeix, per cert, amb el seu ex-marit James Cameron), m’agradaria recomanar aquesta pel·lícula per diversos motius. “En tierra hostil” pren una especial importància a un relat que, sense explicar-nos una gran història, aconsegueix que les nostres sensacions més profundes facin acte de presència. És una pel·lícula on importen els detalls. Ens impliquem amb els personatges (cony, personatges ben escrits!). Ens defineix l’adrenalina. I ens qüestiona la masculinitat. “En tierra hostil” se centra en els desactivadors de bombers que operen en un camp de batalla que, en aquest cas, ens serveix un Iraq contextualitzat i, també, en l’adrenalina que es destil·la en situacions com aquesta.

“A mi m’agraden els films ambigus i posicionar la meva pel·lícula sobre un tauler polític no m’interessa. És una manera una mica reduccionista de pensar el cinema. Es tracta d’una història personal, humana. No hi ha política a les trinxeres. M’atreuen les experiències de cinema intenses, amb personatges forts. Els desactivadors de mines a l’Iraq fan el treball més perillós del món, s’imposen de manera natural com a subjectes d’un film visceral. El meu objectiu era dramatitzar l’experiència del conflicte viscuda per aquests soldats, per tal que l’espectador experimenti i vegi a aquests homes que viuen als carrers plens de pols i amb la calor del Humvee quan els exploten les bombes. Al mateix temps, era una manera d’abordar un problema social”. Ah! (Monegal dixit). Aquestes declaracions de Kathryn Bigelow recollides a l’edició espanyola de la revista Cahiers du Cinema em resulten gloriosament aclaridores! Vegeu les paraules que he marcat en negreta i intentem-les analitzar.

És “En tierra hostil” un film ambigu? Certament, la pel·lícula ens remet diverses lectures. Bigelow no ens polititza, però fa que ens posicionem. Un thriller bèl·lic que ens entreté, ens xoca (aquí també hi entraria el concepte de la visceralitat) i ens aliena des d’un punt de vista cinematogràfic. La pel·lícula ens planteja un joc de gèneres realment interessant. “En tierra hostil” ens pot semblar un western, per una banda, amb els seus indrets àrids, uns personatges masculins molt marcats i un conflicte que s’ha de superar sense saber ben bé perquè ni qui collons els mana fer això. Ens pot semblar una cinta de ciència-ficció en el sentit que, aquí, els personatges estan literalment en un altre món, enfrontant-se a una amenaça exterior totalment invisible. És també un drama intens i intimista en relació als pensaments i els motius de cadascun d’aquests éssers humans. Una pel·lícula d’aventures. Una història amb un suspens molt subratllat. I un relat que ens crea el mateix grau d’addicció que el cèlebre protagonista té en la seva peculiar tasca. Té un interès que va contínuament in crescendo i, al menys, té sis o set escenes dignes per recordar. Les bombes múltiples, l’esglai inicial, el majestuós tiroteig central, la desactivació de la primera bomba per part del protagonista, l’home a punt d’esclatar, l’immensa xerrameca final... “En tierra hostil” és, només amb això, un tros de pel·lícula.

Un moment. No correu esperitats a veure-la encara. La vull acariciar una mica més. Analitzem el mot “polític”. Comenten les males llengües (o les llengües en general) que “En tierra hostil” és la primera pel·lícula, de les que tracten el tema d’Iraq, que ha funcionat bé a nivell de públic, premis i crítica. I que això és gràcies a que la senyora Bigelow no es posiciona ideològicament. Personalment, no em molesten les pel·lícules que sí que ho pretenen (sense anar més lluny, “En el valle de Elah” em sembla una pel·lícula realment interessant) però és que, en aquest cas, la història de “En tierra hostil” no demandava pas una visió moralista. És un altre punt de vista. Com a pel·lícula de combat i, sobretot, com a pel·lícula bèl·lica (bona pel·lícula bèl·lica) centra l’atenció en els seus personatges, com fan front a les situacions que se’ls presenten i a sant de què estan allí. Coneixem moments del seu passat i el seu present i, tanmateix, els intentem comprendre. És evident, però, que Bigelow no sent una especial simpatia per aquest atac indiscriminat contra Iraq. Això ho sabem tots. Però crec que fa bé, en aquest cas, deixant-ho en un segon terme. Com deia, el relat no ho demandava. Com Kathryn Bigelow ben bé diu, no hi ha política a les trinxeres.

Analitzem, tanmateix, la part humana i natural d’aquest relat. El guió el signa Mark Boal, un home que es va passar un any amb els membres d’una brigada antibombes a l’Iraq, cobrint les seves peripècies per a la revista Playboy. Sí, la Playboy tenia un corresponsal a l’Iraq. Us sorpren tan com a mi. Aquest senyor, que de fet ja havia coescrit el guió de l’abans anomenada “En el valle de Elah”, ha sabut combinar un relat bèl·lic amb força, gràcies a uns personatges perfilats de manera brillant, absolutament oposats als encefalogrames plans que ens va plantar, per exemple, James Cameron a “Avatar”. A la pel·lícula, Jeremy Renner sorprèn tothom amb una interpretació impecable. També ho fan la resta dels actors. Anthonie Mackie, Brian Geraghty o Guy Pearce i Ralph Fiennes, que participen en la pel·lícula amb papers curts, però decisius. També és curt (curtíssim) el paper d’Evangeline Lilly (la Kate de “Lost”), però la seva presència és sempre benvinguda. Crec que allò més interessant que destil·la la part humana i natural del relat és que, senyors, “En tierra hostil” no és més que una pel·lícula al servei de L’HEROI. L’heroi en majúscules. Un heroi addicte a la guerra. Addicte al que fa. I addicte, al mateix temps, a la seva família. Un heroi al servei d’uns personatges que, no ho oblidem, fan el que fan de forma voluntària!

La pel·lícula experimenta amb ella mateixa i ho fa també amb els seus espectadors. “En tierra hostil” sap moure molt bé les seves peces. De fet, el moviment és quelcom fonamental en l’evolució del relat. Un relat que, com dèiem, utilitza Iraq com a context, com a paisatge, com a teló de fons d’un seguit d’històries humanes que, ben bé, podrien succeir en indrets com l’Afganistan, la Xina popular, l’altra o qualsevol paratge poc explorat on s’hagin de desactivar bombes. Iraq ens serveix com a context, doncs, d’una pel·lícula d’exteriors, amb una particular il·luminació i una edició formidable. Mireu la pel·lícula si encara no l’heu vista. Fareu bé.