Llibres que sí: Idees literàries post-nadalenques per gastar-se la paga doble

Els Reis passen, les campanyes de Nadal acaben i, indefectiblement, les noves etapes comencen (sovint les més complicades) i amb elles els bons propòsits: la costa de Gener, el deixar de fumar, aprimar-se els quilos de torró que han colonitzat alegrement els nostres abdòmens i el fer més esport, veure pel·lícules bones, estalviar més i llegir més. Per les altres (desafortunadament) no tenim solucions, però per l’última, a A Viva Veu hem creat un petit antídot que pot ajudar a les ànimes voluntarioses a abandonar les senyores del Facebook i els telefilms del diumenge a la tarda com a mínim unes hores: uns quants llibres de narrativa que sí a dojo, de tots tipus, de tots els gèneres i de tots colors, ja sigui per donar color a les vostres prestatgeries, a les vostres mans -amb la manta i el sofà com a complements estrella- o per respirar de les vostres bosses en l’infinit letargi que suposa el transport públic en dies de pluja o en hora punta.

La Carretera |The Road| - Cormac McCarthy (2006)

Podria comptar amb els dits de les mans qui s’ha llegit la novel·la de Cormac McCarthy aquest mateix any (amb el xip posat al 2009, ja s’entén) i me’n faltarien. La de McCarthy encapçala la llista perquè precisament, servidora n’és una d’elles i la situa automàticament al pòdium d’honor literari d’enguany. McCarthy és, possiblement, un dels Pulitzers més merescuts dels darrers anys, i La Carretera, un autèntic estandard de trencament i d’innovació en aquests temps on la literatura sembla encarar-se més a la distracció per distracció i no a l’enriquiment cultural. El de McCarthy conté tots els elements per convertir-se en un llibre de culte: un bon argument, un bon guió, un bon ús del llenguatge, un estil propi i elevat, una visió original i un contingent efectiu indubtable. Si una de les habilitats meravelloses de la literatura és la potestat de transformar paraules en escenes; McCarthy va més enllà i transforma tot allò que no es diu en paraules. Poques vegades el silenci és tant eloqüent, i poques vegades l’eloqüència és tant punyent. Imprescindible.



Desgracia |Disgrace| - J.M. Coetzee (1999)


Si sou dels desafortunats que veu vist la pel·lícula, feu tabula rasa i oblideu-vos de tot el que té a veure amb aquest títol, perquè no fa justícia a la immensa i magna qualitat literària de tots els llibres que el sudafricà Coetzee ha escrit al llarg de la seva trajectòria, Desgracia entre ells (que, per cert, va guanyar el Booker Prize l’any de la seva publicació). Coetzee va guanyar el Nobel fa un parell d’anys, i és possiblement el premi més merescut dels darrers vint. Llegir les seves obres equival a empatia, i, per conseqüència, al dolor. És una espècie de relació calç-sorra: Coetzee investiga, es retorça i s’enfanga en la misèria humana i la seva essència amb una tècnica paradoxalment impol·luta; va al gra i regira estómacs i consciències de la mateixa manera que enganxa, apassiona i commou. Si això us frena, no us espanteu. La catarsi que suposa llegir-lo és inversament proporcional al mal gust de boca que deixa, que no dura més que el segon de sospirar un chapeau.


Herzog – Saul Bellow (1964)


Saul Bellow és un dels altres premis Nobel de literatura ben merescuts al llarg del temps, i Herzog, la novel·la que va guanyar el National Book Award For Fiction el següent any de la seva publicació i que reflecteix perfectament el desencant general de l’època a través del seu protagonista, Moses Herzog (el nom del qual, per cert, és un manlleu de l’Ulysses de James Joyce). Herzog representa en tota la seva essència una sola paraula: fracàs. Fracàs sentimental (divorciat dos cops, la seva última dona l’ha deixat pel seu millor amic), familiar (té dos fills que han crescut sense la seva presència), laboral (ha deixat el seu lloc de treball a la universitat per escriure) i intel·lectual (però no escriu). Un dia, al prendre consciència de la seva pròpia situació (“al revisar la seva vida sencera, va adonar-se que ho havia fet tot malament; tot. La seva vida era, per dir-ho d’alguna manera, la més absoluta ruïna”), Herzog reacciona i decideix enclaustrar-se a la cuina de casa seva per posar-se a escriure d’una vegada per totes. I, efectivament, escriu; escriu de manera compulsiva a tothom, convertint allò que traça en epístoles que no llença mai a la bústia (“ocult al camp, escrivia sense parar ni un sol minut, frenèticament, als diaris, a persones públiques, a amics i a parents, i, finalment, als morts, primer als difunts propers i als quasi anònims, després als cèlebres i coneguts”), on es dedica a expressar els seus sentiments, l’opinió del món i de si mateix. El seu pensament va a cavall d’idees filosòfiques i retrets adreçats als mateixos filòsofs que van plasmar les mateixes idees: Hegel, Nietzsche i Schopenhauer; però roman condemnat al naufragi. Herzog creu encarar els problemes amb valentia, mentre que, en realitat, l’únic que fa és esgrimir el seu coneixement com un escut per protegir-se dels altres. De tota manera, la seva història no és més que una història de redempció, perquè en el fons, l'única cura d’Herzog és ell mateix. I això, al cap i a la fi, és el remei universal.


El Arco Iris De Gravedad |Gravity’s Rainbow| – Thomas Pynchon (1973)


Gravity’s Rainbow és una espècie d’Ulysses (de James Joyce) de segona fila, però no d’aquelles que mereixen ser amagades, sinó que per coses de la vida, sempre han romàs a l’ombra d’altres obres contemporànies. Aprofitant la reedició de Tusquets de fa uns quants mesos, val la pena mencionar aquesta petita gran obra d’orfebre -nogensmenys té més de mil pàgines!- que també va guanyar un Booker Prize (el 1974) i, per contra, va ser refusada pel jurat del Pulitzer el mateix any per “obscena”. L’enginyer (industrial) Pynchon va saber transformar la teoria de la relativitat en paraules i aplicar la definició d’entropia a la literatura: com més informació, més coneixement i més confusió. D’aquesta manera, a Gravity’s Rainbow és el lloc on es concentren mil temes i mil gèneres diferents de la manera més estrambòtica i inconnexa possible; on el grotesc i l’aberració conviuen amb la ciència, la ciència ficció, la gravetat i la bel·licositat, on els personatges circulen a mode de campi qui pugui. I, no obstant això, és una genialitat. I és que no ho oblidem, de Pynchon només n’hi ha hagut un (i sinó, pregunteu-ho a Matt Groening). Si us agrada Vonnegut i sou d’aquells que teniu pendent els de James Joyce, imprimiu aquesta llista (que us ajudarà a no perdre el fil) i aventureu-vos-hi.


Asfixia |Choke| - Chuck Palahniuk (2002)


Chuck Palahniuk és d’aquells autors que aconsegueixen estremir totes i cada una de les parts del teu cos quan en sents parlar. És d’aquells autors que creuen la línia del retorciment i que, en certa manera, han estat maleïts a la nova usança, ben allunyats de Baudelaire, Mallarmé o Rimbaud. Tendeixo, de fet, a relacionar-lo amb l’escriptor francès Michel Houellebecq (autor de l’excel·lent “Las Partículas Elementales”, entre d’altres) per la mateixa tendència descarada, sense pèls a la llengua, de reflectir la societat i el context històric-econòmic actual a través de la metàfora desballestada, grotesca. Vaja, que Palahniuk és un animal, però amb una certa gràcia i una habilitat literària indiscutible. “Asfixia”, de fet, relata la història de Victor Mancini, un estudiant de medicina frustrat que dissenya un pla per cobrir l’assegurança mèdica de la seva mare de per vida: fingir que s’asfixia en un restaurant amb un tros de menjar per tal que la persona que l’ajudi se’n senti responsable i li pagui un xec. Això, repetit centenars de vegades, dóna els seus fruits. Per altra banda, Mancini acudeix a un grup de teràpia d’addictes al sexe (la millor manera de conèixer dones) i treballa com a actor en un camp temàtic patètic representant un pagès del segle XVIII. El conjunt constitueix la novel·la, plena d’efemèrides, de comentaris, d’estadístiques histriòniques que la fan explosiva, àcida, corrosiva i divertida. “Asfixia”, per cert, té la seva pròpia (i mediocre)versió fílmica, com també la té una de les altres novel·les de l’autor, “El Club de la Lucha”, que crec que a aquestes altures no requereix cap presentació.


El Periodista Deportivo (1986) | El Día de la Independencia (1995) | Acción de Gracias (2008) – Richard Ford



Richard Ford tancava aquesta magnífica trilogia (El Día de la Independencia és l’únic llibre de la història que ha guanyat simultàniament un premi Pulitzer i el PEN/Faulkner) fa un parell d’anys amb l’enorme “Acción de Gracias”, la culminació de les seves dues predecessores, que ja advenien una catarsi que es fa palesa en aquesta tercera entrega. “Acción de Gracias” és un altre cop Frank Bascombe, ara ex- periodista esportiu i ex-agent immobiliari, divorciat, pare de dos fills que l’acompanyen al dinar d’Acció de Gràcies. Lleugerament autobiogràfic (Ford va treballar de periodista esportiu i ha viscut en més de dotze vivendes al llarg de la seva vida: “un acaba aprenent l’argot els detalls tècnics i el vocabulari de l’assumpte”, afirma), Ford fa un pas més enllà i cau, com el seu contemporani Pynchon, en la gravetat de l’assumpte. I l’assumpte és tot en general: la malaltia, la vida, la mort, la política, el paisatge, les costums, la tradició. Tot plegat funciona com a retrat en l’Amèrica profunda d’abans de l’11-S, i, en aquest cas, totalment aïllat de la concepció romàntica del personatge habitual de la seva quinta literària (DeLillo amb “Submundo”, per exemple, John Updike, Caldwell, Bellow o el mateix Pynchon): Frank Bascombe és un personatge feliç, si més no, que ho intenta. I per això, la novel•la funciona. Perquè tots sabem que les pel·lícules no sempre encaixen amb la realitat. I perquè la de Ford no és ni una pel·lícula ni una novel·la realista, sinó que és una novel·la real. I amb això en té prou.



El País de Los Ciegos |The Country Of The Blind| – H.G. Wells (1899)



Si hi ha alguna editorial que m’agrada, és Acantilado (Quaderns Crema en català). És d’aquelles editorials que no són petites però tampoc són massa grans; encara publiquen amb amor i acostumen a fer una selecció acurada i digna a preus generalment assequibles. Fa no massa vaig trobar a l’ICO una novel·leta desapercebuda del gran Wells (sí, el mateix que va escriure “La Máquina del Tiempo” i “La Guerra de los Mundos”) amb una portada preciosa i una història bonica i curiosa que em va cridar l’atenció. Es llegeix en dues hores, però val la pena fer-li una ullada. La faula explica la caiguda fortuïta de Núñez, explorador i muntanyer de Quito, a un poble dels Andes. La particularitat del poble és que tots i cada un dels seus habitants són cecs. Els colons que hi havia arribat generacions enrere s’havien topat amb la desgràcia (o maledicció) de tenir descendents cecs; poc després, l’erupció d’un volcà incomunicà el poble de tal manera que ningú podia accedir-hi, i la memòria col·lectiva va acabar convertint l’anècdota en llegenda popular. Però per primer cop, algú arriba al llogarret. Algú que no és cec. Les aspiracions dominants de Núñez es fan paleses ben aviat; tot sol -basant-se en la seva superioritat física- planeja un cop d’Estat per fer-se l’amo del poblat. Tot i així, les costums del poble juguen en la seva contra, convertint-lo en un inepte, en un altre “cec” sense habilitats: treballar de nit i dormir de dia, per exemple, o la seva manca de formació fa que la seva determinació quedi truncada. Aquí, Wells tergiversa la dita popular (“al país dels cecs, el borni és el rei”) i reflexiona un cop més sobre la condició humana i els seus límits. Un bon complement a la novel·la pot ésser la lectura de “Ensayo sobre la Ceguera”, del portuguès José Saramago.



Matadero Cinco |Slaughterhouse Five| – Kurt Vonnegut (1969)



Vaig sentir a parlar per primer cop de Kurt Vonnegut fa aproximadament un any; just quan feia un any que havia mort d’una lesió cerebral. De Vonnegut se’n parla relativament poc, però quan se’n parla, se’n parla molt bé, i això és el que fa que les seves novel·les tinguin poca repercussió comercial però molta força entre els cercles de lectors. Matadero Cinco és la seva novel·la estrella (avui en dia, de culte) i la més coneguda; i en ella, Vonnegut relata (també de manera semi-autobiogràfica) les experiències de Billy Pilgrim, el seu protagonista, en el marc de la IIa Guerra Mundial. Tot i que la temàtica sembla força tòpica, aquí Vonnegut gira la truita i converteix la novel·la en un manifest antibèl·lic difós en una ràfega d’anècdotes enllaçades entre sí amb un humor brillant i sublim, mesclant ciència ficció i sàtira. El conjunt resulta en una novel·la divertidíssima i mordaç, històrica, psicològica, filosòfica i fabulosa, que commou i alliçona alhora. Vonnegut argumenta entre línies que el concepte d’existència que tenim els humans és equivocat; que el temps no passa sinó que simplement és, i que tot allò que en ell té lloc, té lloc de manera simultània, però estès lentament al llarg de l’espai-temps. I és que el temps al cap i a la fi és només una dimensió, i tot és com ha de ser, i tot canvia per seguir igual. L’única cosa que puc afegir és que si us topeu amb un exemplar, l’adquiriu. És un clàssic. I un altre imprescindible.

Properament:

Part II: Narrativa Estrangera
Part III : Narrativa Espanyola / Hispanoamericana
Part IV : Poesia / Teatre
Part V: Altres publicacions