Ramon Faura és Le Petit Ramon, i quan actua ho fa en format trio, amb el que la majoria coneix com Le Petit Ramon Experimenta 3, una formació poc habitual pel que a format banda es refereix. Converteix la secció rítmica habitual en una banda de rock, i utilitza un violoncel i un percusionista. En directe, Le Petit Ramon es mostra tal com és, sense embuts. Amb sinceritat, com la seva música.
El vam descobrir de veritat amb el seu anterior àlbum, “Morts, desastre i barbàrie” (Bankrobber), que datava del 2008, i era un disc fatal. Allà, Ramon Faura canalitzava la major part de les seves penes i la influència de Marcel Proust per exprimir-ne el màxim la creativitat i escriure cançons sobre la pèrdua de persones i coses estimades, així com combinar-ho tot amb una mirada crítica, personal, surreal i qui sap si cínica. D’una banda recordava el seu avi en cançons com “Montjuïc allà al final”, que a més aprofitava per relacionar amb l’amor per una ciutat, Barcelona, que ell mateix li havia transmès, i que el temps l’havia convertit en un aparador de moda, tendència, falsa modernitat i mercantilisme, que més tard descrivia amb més detall a “Supermercat de Barcelona”. L’arrodoniment fatalista del disc culminava amb “Mal al Cor”, probablement una de les cançons de desamor més tristes escrites, últimament, en la nostra llengua.
El fet que Morts, desastre, i barbàrie fos editat a finals del 2008 demostrava una clara descontextualització en la seva vida, ja que el que allà és relatava eren les experiències viscudes, i canalitzades a través de la música d’un període antic. Quan el disc arribava a les botigues, Ramon Faura havia refet, en bona part, la seva vida, acabava de ser pare, i una escletxa de llum se li obria a la seva vida. Per això, suposem que quan actuava en directe, la major part de les cançons de "Morts, desastre i barbàrie" de seguida es van veure substituïdes per noves cançons presentades, aleshores, com l’avanç del que ara és “Acusticus Replica” (Bankrobber, 2009), i d’altres cançons recollides en dos EP’s, “Les hores” i “M’agrades tant”, que a més d’incloure els senzills extrets del penúltim àlbum, també incloïa cares B inèdites. Tots dos es poden descarregar gratuïtament des del web del seu segell, Bankrobber.
Ara, “Acusticus Replica” es presenta com la maduresa d’un so, el rock psicodèlic; I la consagració d’un format, i d’un grup. El que, juntament a ell, formen Experimenta 3, la Elvis JV (Violoncel) i en Xavier Tasies (Percussions). En aquest disc han volgut plasmar el concepte del que intenten transmetre en directe. La seva particular concepció del que ells entenen per psicodèlia. Raó per la qual experimenten amb l’estructura de les cançons ("Suite nihil domèstica" n’és un exemple ben clarivident), el so, la distorsió i la música, que en si mateixa barreja aspectes personals suficientment vàlids com per definir un estil personal reconeixible a simple toc d’orella. L’ús del violoncel és probablement l’aspecte més rellevant per sobre de les guitarres i la rítmica de les percussions, ja que otorga a la seva música un caire melancòlic i de tristesa que enamora, a més d’aportar aquell toc barroc tant necessari. Les percussions arrodoneixen les cançons, i a més donen sentit allò pel qual molts consideren imprescindible en la psicodèlia, que és l’ús d’instruments poc habituals, amb la finalitat d’anar més enllà de l’experiència habitual de les cançons. El toc final, i de gràcia, diria jo, és la lírica que utilitza en Ramon, que a nivell personal considero que defineix exactament tal com és, i busca trobar el relleu d’altres mestres del nostre país que, de ben segur l’han inspirat. Sense anar més lluny, Pau Riba participà en la versió del senzill “Les hores” que he citat abans.
Malgrat que “Acusticus Replica” no arribi a la magestria sentimental que transmetia el seu anterior treball, s’estableix com un bon disc per escoltar amb calma, sense fer res més. Fumar-se alguna cosa, beure un Gin-Tonic, i preparar la lectura de “La recerca del temps perdut”.
El vam descobrir de veritat amb el seu anterior àlbum, “Morts, desastre i barbàrie” (Bankrobber), que datava del 2008, i era un disc fatal. Allà, Ramon Faura canalitzava la major part de les seves penes i la influència de Marcel Proust per exprimir-ne el màxim la creativitat i escriure cançons sobre la pèrdua de persones i coses estimades, així com combinar-ho tot amb una mirada crítica, personal, surreal i qui sap si cínica. D’una banda recordava el seu avi en cançons com “Montjuïc allà al final”, que a més aprofitava per relacionar amb l’amor per una ciutat, Barcelona, que ell mateix li havia transmès, i que el temps l’havia convertit en un aparador de moda, tendència, falsa modernitat i mercantilisme, que més tard descrivia amb més detall a “Supermercat de Barcelona”. L’arrodoniment fatalista del disc culminava amb “Mal al Cor”, probablement una de les cançons de desamor més tristes escrites, últimament, en la nostra llengua.
El fet que Morts, desastre, i barbàrie fos editat a finals del 2008 demostrava una clara descontextualització en la seva vida, ja que el que allà és relatava eren les experiències viscudes, i canalitzades a través de la música d’un període antic. Quan el disc arribava a les botigues, Ramon Faura havia refet, en bona part, la seva vida, acabava de ser pare, i una escletxa de llum se li obria a la seva vida. Per això, suposem que quan actuava en directe, la major part de les cançons de "Morts, desastre i barbàrie" de seguida es van veure substituïdes per noves cançons presentades, aleshores, com l’avanç del que ara és “Acusticus Replica” (Bankrobber, 2009), i d’altres cançons recollides en dos EP’s, “Les hores” i “M’agrades tant”, que a més d’incloure els senzills extrets del penúltim àlbum, també incloïa cares B inèdites. Tots dos es poden descarregar gratuïtament des del web del seu segell, Bankrobber.
Ara, “Acusticus Replica” es presenta com la maduresa d’un so, el rock psicodèlic; I la consagració d’un format, i d’un grup. El que, juntament a ell, formen Experimenta 3, la Elvis JV (Violoncel) i en Xavier Tasies (Percussions). En aquest disc han volgut plasmar el concepte del que intenten transmetre en directe. La seva particular concepció del que ells entenen per psicodèlia. Raó per la qual experimenten amb l’estructura de les cançons ("Suite nihil domèstica" n’és un exemple ben clarivident), el so, la distorsió i la música, que en si mateixa barreja aspectes personals suficientment vàlids com per definir un estil personal reconeixible a simple toc d’orella. L’ús del violoncel és probablement l’aspecte més rellevant per sobre de les guitarres i la rítmica de les percussions, ja que otorga a la seva música un caire melancòlic i de tristesa que enamora, a més d’aportar aquell toc barroc tant necessari. Les percussions arrodoneixen les cançons, i a més donen sentit allò pel qual molts consideren imprescindible en la psicodèlia, que és l’ús d’instruments poc habituals, amb la finalitat d’anar més enllà de l’experiència habitual de les cançons. El toc final, i de gràcia, diria jo, és la lírica que utilitza en Ramon, que a nivell personal considero que defineix exactament tal com és, i busca trobar el relleu d’altres mestres del nostre país que, de ben segur l’han inspirat. Sense anar més lluny, Pau Riba participà en la versió del senzill “Les hores” que he citat abans.
Malgrat que “Acusticus Replica” no arribi a la magestria sentimental que transmetia el seu anterior treball, s’estableix com un bon disc per escoltar amb calma, sense fer res més. Fumar-se alguna cosa, beure un Gin-Tonic, i preparar la lectura de “La recerca del temps perdut”.
0 comentaris:
Publica un comentari