Hi ha ocasions que per sort o per desgràcia, són irrepetibles, però que quan passen, no pots més que agrair trobar-t’hi al mig. La cosa va anar més o menys així: fa aproximadament uns cinc anys que vaig escoltar per primera vegada el “7 Songs Of a Sleepless Night” (Bankrobber, 2003) de Mazoni, un dels millors discs que s’han parit mai –perdoneu l’expressió, però així és- en aquest país. El dia que el vaig comprar va ser el dia que vaig anar a veure la presentació del seu disc "Esgarrapada" (Bankrobber, 2006) i, al sortir, al passar pel costat de l’estand de merchandising, el vaig veure i me’l vaig acabar quedant per raons que encara ara desconec. Potser era la portada? Potser la proposta, 7 cançons per una nit insomne com les meves d’aleshores? Qui sap. El resultat de l’escolta va anar de la mà de la meva pulsió: vaig escoltar-lo en repeat fins que em vaig adormir; i el dia següent un altre cop, i l’altre, i l’altre, fins que vaig trobar-me al cap d’uns mesos amb la retenció de les cançons a la memòria i una incomprensió absoluta cap al fet de no haver-ne sentit a parlar abans.
Poc després vaig anar-me apuntant als concerts de Mazoni amb l’esperança de sentir-ne algunes en directe. Jaume Pla (líder de la banda) s’havia passat al català i no semblava tenir cap mena d’intenció de recuperar l’esperit anglosaxó que l’havia acompanyat al "7 Songs for a sleepless night" i a l’etapa ja aigualida de Holland Park (de fet, el “7 songs for a sleepless night” va sorgir de les nits solitàries de gravació de totes aquelles cançons de caràcter personal que ja no encaixaven en el repertori dels Holland). Val a dir que no sóc una gran seguidora de Mazoni i, tot i que l’”Esgarrapada” em va semblar un disc prou consistent, no vaig trigar massa a perdre-li la pista. S’han succeït dos discos des d’aleshores: “Si Els Dits Fossin Xilòfons” (2007) i “Eufòria 5 - Esperança 0” (2009), tots ells a una distància abismal del preciosisme i la simplicitat excepcional d’aquell primer LP. L’interval de temps entre l’un i l’últim també va acabar fent que anés oblidant el disc i les meves ànsies de veure’l reproduït damunt d’un escenari.
Quan deia que hi ha ocasions que, per sort o per desgràcia, són irrepetibles, volia fer una subtil i delicada reverència al cicle de concerts que duu el nom de “Caprichos de Apolo”, que és el que ha inclòs aquest don’t look back de Mazoni a la llista de propostes. Fa anys que s’organitzen i cada any presenten una sèrie de concerts que tallen l’alè –recordem, sinó, als Silver Apples i Les Aus, a Efterklang o als Pluramon amb Julee Cruise, entre d'altres- i (no podia ser de cap altra manera) aquest n’és un més que s’ha unit a la col·lecció. Les raons són clares, contundents i òbvies: no s’ha de treballar gaire perquè un disc immens soni bé en directe. I, si s’hi treballa, la immensitat es trasllada a l’escenari i el resultat és paral·lel. Si a això es suma el fet que fa més de cinc anys que no en toquen cap peça i que aproximadament el 75% dels seus oients no n’ha sentit mai cap en directe, la conciliació és infal·lible. Això que Mazoni va fer ahir a l’Apolo és com l’últim bombó de la caixa: aquell que tothom vol però ningú s’atreveix a tastar.
La proposta era ben clara: repassar el “7 songs for a sleepless night” de dalt a baix. Pla era prou conscient de l’inconvenient (el disc dura únicament mitja hora), així que va treure les castanyes del foc dividint el concert en dues parts; la primera, un repàs de tots els temes en acústic amb una breu explicació de la seva gestació; l’altra, l’exploració de les mateixes cançons amb la banda habitual, una secció de vent i corda i els arranjaments corresponents de cada cançó. Així doncs, Pla va encarar-se sol i en companyia una sala plena –i no només de veïns de La Bisbal- i va menjar-se l’escenari desgranant el disc, els detalls i els perquès de totes i cada una de les peces que, per cert, tenen les lletres més elaborades, honestes i delicades de la seva discografia:
1. Ocean: El primer tema del disc –i, amb tota probabilitat, el millor, si exceptuem "You And Me"-, una autèntica explosió de sons, harmonies i concordances etèries, evocadores i essencials. Pla va confessar que tot era fruit d’una nit de platja a Pals i una d’aquelles comunions natura-home que tenen lloc només en determinades circumstàncies i determinats moments, però que quan tenen lloc, qualsevol cosa pot sortir d'elles. En aquest cas, aquest n’és el producte, càlid i suau en acústic, èpic i catàrtic amb banda.
2. On Sundays: "On Sundays" parla dels diumenges en general, i de tot allò que impliquen. Allò que els diumenges no solen agradar a ningú. I parla especialment dels dies de ressaca. De les llacunes de les nits anteriors, de les ganes de fer res, del cansament però la manca de son, del menjar sol, de la baixesa en general: "sunlight through my window illuminates my careless room". I, de la mateixa manera que ells, la cançó flueix tota sola, per inèrcia, de manera quasi automàtica, com un impasse o un viaducte, però un impasse o viaducte amb sentit i forma.
3. In a Coma: “In a coma” és la visió d’un personatge a qui li tot plegat li fa por. Els amics, els fills, l’amor, tot allò inestable, que pot fallar. En la seva reflexió se n’adona que l’eliminació d’allò que diu –expectatives, significats, relacions, desigs, sentiments- és el més proper a un estat de coma. La cançó pren el seu sentit amb la conjunció lletra-tempo, que segueix el ritme d’un respirador d’hospital.
4. Blue: La quarta cançó del disc és l’única que és instrumental i –segons Pla creu recordar- l’única cançó que ha fet que no conté veu. La seva gestació es remunta a tres influències: Bernard Herrmann, el compositor de la banda sonora de les pel·lícules de Hitchcock, el “Pet Sounds” de Beach Boys i l’”Smile” de Brian Wilson. Del primer n’extreu la melodia theremin; dels dos últims, l'electrònica domèstica i la idea de la “pocket symphony” (simfonia de butxaca), tan pròpia de cançons com “Good Vibrations”, per exemple: un concepte simple amb instrumentació complexa. "Blue" també en pren l’estructura ascendent.
5. Golden Cage: L’inici precipitat determina tot l’esquema de la cançó. Pla parla d’ella com una d’aquelles coses que fas però que al pas del temps ja no reconeixes com teves del temps que ha passat des que les vas fer. Golden Cage parla dels carrerons sense sortida, la inconnexió entre passat i present, les fugides cap enlloc “she runs to stay / in a wheel of a golden cage”, i és la cançó més moguda del disc. Per aquest motiu, la seva interpretació amb el conjunt és molt més rodona.
6. Suddenly: Suddenly és una faula, i és el contrapunt psicodèlic i paranoic –en paraules del mateix Pla- del disc. Explica la història d’una dona que, vora les tres de la matinada, es desperta i descobreix que aquell qui dorm el seu costat no és el seu marit. La cuina i no és la seva cuina. I “suddenly she realizes that she starts to float” i es desencadenen una sèrie de fets fabulosos i màgics. Els arranjaments i els semi-tons de la cançó s’encarreguen d’atorgar l’aire de fantasia i misteri, i la lletra, el contingut.
7. You And Me: "You And Me" ve a ser la mena de tancament pel qual matarien la meitat d’artistes del món per acabar el seu disc. La combinació intel·ligent amb “Ocean” li dóna una coherència i una continuïtat a l’àlbum, que troba la seva fi amb l’apogeu que acaba essent aquesta joia de cançó, senzilla, delicada, propera i honesta. Una cançó d’amor a la vella usança, sense parafernàlia, real. La seva gràcia rau en l’afinació, la lleugera distorsió i l’eterificació del seu contingut. “You And Me” és la peça final de 18 mesos de gravació i la resposta al cúmul d’incerteses, dubtes i estancament que tot inici provoca. La seva versió acústica com la versió amb banda (amb el final més heroic, optimista i vencedor del repertori) són completament diferents, però tot i així són igualment catàrtiques. La raó és lògica: "You And Me" és la culminació d’un procés llarg comprimit en poca durada. És la petita ascensió final a un disc completament lineal, que comença al capdamunt i acaba al capdamunt , mantenint-se en la brillantor sense decadències. Lliga el principi amb el final i transforma el conjunt en un cicle tan breu com intens (i igualment immens).
Pla va reforçar el concert amb un parell de bisos –en els quals va tocar un parell de peces interessants dels seus últims discos, “Se’m moren les plantes” i “Virgínia i el Pantà”- mentre els del segell, Bankrobber, s’afanyaven a editar els discos del directe que acabava d’oferir per regalar-los al públic a la sortida. I és que no és tant agosarat dir que les coses de casa solen ser les millors. L’únic que ahir no va aconseguir Pla era l’objectiu del “7 Songs...”: que algú que l’escoltés s’adormís amb la seva escolta. I no és per menys: materialitzar en una hora cinc anys d’espera implica fer una relació constant amb el passat i, en el seu cas, no va ser només millor. Va ser extraordinari.
Poc després vaig anar-me apuntant als concerts de Mazoni amb l’esperança de sentir-ne algunes en directe. Jaume Pla (líder de la banda) s’havia passat al català i no semblava tenir cap mena d’intenció de recuperar l’esperit anglosaxó que l’havia acompanyat al "7 Songs for a sleepless night" i a l’etapa ja aigualida de Holland Park (de fet, el “7 songs for a sleepless night” va sorgir de les nits solitàries de gravació de totes aquelles cançons de caràcter personal que ja no encaixaven en el repertori dels Holland). Val a dir que no sóc una gran seguidora de Mazoni i, tot i que l’”Esgarrapada” em va semblar un disc prou consistent, no vaig trigar massa a perdre-li la pista. S’han succeït dos discos des d’aleshores: “Si Els Dits Fossin Xilòfons” (2007) i “Eufòria 5 - Esperança 0” (2009), tots ells a una distància abismal del preciosisme i la simplicitat excepcional d’aquell primer LP. L’interval de temps entre l’un i l’últim també va acabar fent que anés oblidant el disc i les meves ànsies de veure’l reproduït damunt d’un escenari.
Quan deia que hi ha ocasions que, per sort o per desgràcia, són irrepetibles, volia fer una subtil i delicada reverència al cicle de concerts que duu el nom de “Caprichos de Apolo”, que és el que ha inclòs aquest don’t look back de Mazoni a la llista de propostes. Fa anys que s’organitzen i cada any presenten una sèrie de concerts que tallen l’alè –recordem, sinó, als Silver Apples i Les Aus, a Efterklang o als Pluramon amb Julee Cruise, entre d'altres- i (no podia ser de cap altra manera) aquest n’és un més que s’ha unit a la col·lecció. Les raons són clares, contundents i òbvies: no s’ha de treballar gaire perquè un disc immens soni bé en directe. I, si s’hi treballa, la immensitat es trasllada a l’escenari i el resultat és paral·lel. Si a això es suma el fet que fa més de cinc anys que no en toquen cap peça i que aproximadament el 75% dels seus oients no n’ha sentit mai cap en directe, la conciliació és infal·lible. Això que Mazoni va fer ahir a l’Apolo és com l’últim bombó de la caixa: aquell que tothom vol però ningú s’atreveix a tastar.
La proposta era ben clara: repassar el “7 songs for a sleepless night” de dalt a baix. Pla era prou conscient de l’inconvenient (el disc dura únicament mitja hora), així que va treure les castanyes del foc dividint el concert en dues parts; la primera, un repàs de tots els temes en acústic amb una breu explicació de la seva gestació; l’altra, l’exploració de les mateixes cançons amb la banda habitual, una secció de vent i corda i els arranjaments corresponents de cada cançó. Així doncs, Pla va encarar-se sol i en companyia una sala plena –i no només de veïns de La Bisbal- i va menjar-se l’escenari desgranant el disc, els detalls i els perquès de totes i cada una de les peces que, per cert, tenen les lletres més elaborades, honestes i delicades de la seva discografia:
1. Ocean: El primer tema del disc –i, amb tota probabilitat, el millor, si exceptuem "You And Me"-, una autèntica explosió de sons, harmonies i concordances etèries, evocadores i essencials. Pla va confessar que tot era fruit d’una nit de platja a Pals i una d’aquelles comunions natura-home que tenen lloc només en determinades circumstàncies i determinats moments, però que quan tenen lloc, qualsevol cosa pot sortir d'elles. En aquest cas, aquest n’és el producte, càlid i suau en acústic, èpic i catàrtic amb banda.
2. On Sundays: "On Sundays" parla dels diumenges en general, i de tot allò que impliquen. Allò que els diumenges no solen agradar a ningú. I parla especialment dels dies de ressaca. De les llacunes de les nits anteriors, de les ganes de fer res, del cansament però la manca de son, del menjar sol, de la baixesa en general: "sunlight through my window illuminates my careless room". I, de la mateixa manera que ells, la cançó flueix tota sola, per inèrcia, de manera quasi automàtica, com un impasse o un viaducte, però un impasse o viaducte amb sentit i forma.
3. In a Coma: “In a coma” és la visió d’un personatge a qui li tot plegat li fa por. Els amics, els fills, l’amor, tot allò inestable, que pot fallar. En la seva reflexió se n’adona que l’eliminació d’allò que diu –expectatives, significats, relacions, desigs, sentiments- és el més proper a un estat de coma. La cançó pren el seu sentit amb la conjunció lletra-tempo, que segueix el ritme d’un respirador d’hospital.
4. Blue: La quarta cançó del disc és l’única que és instrumental i –segons Pla creu recordar- l’única cançó que ha fet que no conté veu. La seva gestació es remunta a tres influències: Bernard Herrmann, el compositor de la banda sonora de les pel·lícules de Hitchcock, el “Pet Sounds” de Beach Boys i l’”Smile” de Brian Wilson. Del primer n’extreu la melodia theremin; dels dos últims, l'electrònica domèstica i la idea de la “pocket symphony” (simfonia de butxaca), tan pròpia de cançons com “Good Vibrations”, per exemple: un concepte simple amb instrumentació complexa. "Blue" també en pren l’estructura ascendent.
5. Golden Cage: L’inici precipitat determina tot l’esquema de la cançó. Pla parla d’ella com una d’aquelles coses que fas però que al pas del temps ja no reconeixes com teves del temps que ha passat des que les vas fer. Golden Cage parla dels carrerons sense sortida, la inconnexió entre passat i present, les fugides cap enlloc “she runs to stay / in a wheel of a golden cage”, i és la cançó més moguda del disc. Per aquest motiu, la seva interpretació amb el conjunt és molt més rodona.
6. Suddenly: Suddenly és una faula, i és el contrapunt psicodèlic i paranoic –en paraules del mateix Pla- del disc. Explica la història d’una dona que, vora les tres de la matinada, es desperta i descobreix que aquell qui dorm el seu costat no és el seu marit. La cuina i no és la seva cuina. I “suddenly she realizes that she starts to float” i es desencadenen una sèrie de fets fabulosos i màgics. Els arranjaments i els semi-tons de la cançó s’encarreguen d’atorgar l’aire de fantasia i misteri, i la lletra, el contingut.
7. You And Me: "You And Me" ve a ser la mena de tancament pel qual matarien la meitat d’artistes del món per acabar el seu disc. La combinació intel·ligent amb “Ocean” li dóna una coherència i una continuïtat a l’àlbum, que troba la seva fi amb l’apogeu que acaba essent aquesta joia de cançó, senzilla, delicada, propera i honesta. Una cançó d’amor a la vella usança, sense parafernàlia, real. La seva gràcia rau en l’afinació, la lleugera distorsió i l’eterificació del seu contingut. “You And Me” és la peça final de 18 mesos de gravació i la resposta al cúmul d’incerteses, dubtes i estancament que tot inici provoca. La seva versió acústica com la versió amb banda (amb el final més heroic, optimista i vencedor del repertori) són completament diferents, però tot i així són igualment catàrtiques. La raó és lògica: "You And Me" és la culminació d’un procés llarg comprimit en poca durada. És la petita ascensió final a un disc completament lineal, que comença al capdamunt i acaba al capdamunt , mantenint-se en la brillantor sense decadències. Lliga el principi amb el final i transforma el conjunt en un cicle tan breu com intens (i igualment immens).
Pla va reforçar el concert amb un parell de bisos –en els quals va tocar un parell de peces interessants dels seus últims discos, “Se’m moren les plantes” i “Virgínia i el Pantà”- mentre els del segell, Bankrobber, s’afanyaven a editar els discos del directe que acabava d’oferir per regalar-los al públic a la sortida. I és que no és tant agosarat dir que les coses de casa solen ser les millors. L’únic que ahir no va aconseguir Pla era l’objectiu del “7 Songs...”: que algú que l’escoltés s’adormís amb la seva escolta. I no és per menys: materialitzar en una hora cinc anys d’espera implica fer una relació constant amb el passat i, en el seu cas, no va ser només millor. Va ser extraordinari.
3 comentaris:
Genial, i el detall del disc al sortir realment fantàstic. Vaig anar a dormir reescoltant el concert dins el llit :)
Genial!
estoy totalmente de acuerdo con Juanma!
Publica un comentari