Escrivia el cineasta Jem Cohen al full de les lletres de "North Star Deserter" (Constellation, 2007) que durant la gravació del disc, on ell va fer de productor, havien tingut com a convidats els fantasmes del poeta W.H. Auden, el pintor Philip Guston i la cantant Nina Simone, de qui Chesnutt versionava "Fodder on Her Wings". Continuava Cohen dient "some day we'll be ghosts there too". Tothom sap que Vic Chesnutt va morir divendres passat dia de Nadal després d'una sobredosi de calmants musculars i un conseqüent coma agònic envoltat de confirmacions de la seva mort, desmentits i mig món seguint els twits de Kirstin Hersh de Throwing Muses, amiga del cantautor d'Athens.
A més de Hersh i Cohen, el segell Constellation Records es va encarregar de donar la confimarció oficial a la tragèdia amb una breu nota a la portada de la pàgina web, i el col·lectiu de nom canviant A Silver Mount Zion van retre-li l'homenatge públic de seguida a través del seu blog. La de Vic Chesnutt ha superat la mort televisada en directe per elevar-la a la instantaneïtat d'internet, a fronteres confuses amb la pornografia i el sensacionalisme. El rampell de Jem Cohen exigint ètica periodística després de la primera publicació de la notícia quan encara no havia estat. Però no ha estat res d'això, ni pornografia ni sensacionalisme, el traspàs de Vic Chesnutt ha trasbalsat l'estructura sobre la que s'aguanta la música independent en aquest món, des dels seus companys i amics músics fins a al públic passant pels mitjans.
Més important que plantejar-se el perquè del suicidi són les composicions de "North Star Deserter" i "At The Cut" (Constellation, 2009), que queden com a testament dels seus monstres interiors, exagerada pels arranjaments amb el segell dels canadanencs de Constellation. Trobats per Jem Cohen, Thee Silver Mt. Zion Orchestra & Tra-La-La Band i Guy Picciotto ha estat el complement ideal per la música de Chesnutt, on han aplicat la mateixa èpica tempestuosa present des dels dies de Godspeed You! Black Emperor. Les úniques referències més "pacífiques" no s'han trobat més a la discografia més oficial del difunt sinó a "Dark Developments" (Orange Twin, 2008), acompanyat i acompanyant els Elf Power, del col·lectiu Elephant 6, i "Skitter on Take-Off" (Vapor, 2009), gravat per Jonathan Richman i Tommy Larkins. Aquests dos discos, tot i això, també mostren la cruesa de Chesnutt, tot i el matís psicodèlic i festiu inherent als primers i la nuesa provocada pels segons, lliure de tota força instrumental.
La mort de Vic Chesnutt ha provocat moltes llàgrimes d'un seguici fúnebre format per tots els companys mencionats a més de gent com Michael Stipe de R.E.M., qui va descobrir-lo, i Jeff Mangum, pedra angular d'Elephant 6 i autor de la melodia de la cançó "Glossolalia" (de "North Star Deserter"). I si amb Michael Stipe costa més imaginar-s'ho, és ara que el retorn de Mangum a l'actualitat sobrevola cada cop amb més força quan es veuen que els paral·lelismes entre els dos artistes haurien pogut desembocar en quelcom artísticament sublim. Si alguna cosa tenia Vic Chesnutt en comú amb l'ànima dels desapareguts Neutral Milk Hotel és aquest sentiment orgànic i visceral i l'aversió a qualsevol artifici no analògic.
Desgraciadament això ha passat de ser un somni a una fantasia, i el prolífic 2009 quedarà com a últim record del músic de la castanya. Sí, anava en cadira de rodes per culpa d'un accident des dels 18 anys. Aleshores es va trencar el coll i, això, que va servir com ell mateix havia reconegut per enfocar la seva vida a l'art, va acabar per generar-li un deute de, diuen, 50.000 dòlars. Es veu que tots els diners que guanyava com a músic anaven a parar a cobrir la sagnia i ni així. Ara, Kristin Hersh ha creat una pàgina per fer donacions a la vídua i a nosaltres sempre ens quedaran els seus disset discos.
A més de Hersh i Cohen, el segell Constellation Records es va encarregar de donar la confimarció oficial a la tragèdia amb una breu nota a la portada de la pàgina web, i el col·lectiu de nom canviant A Silver Mount Zion van retre-li l'homenatge públic de seguida a través del seu blog. La de Vic Chesnutt ha superat la mort televisada en directe per elevar-la a la instantaneïtat d'internet, a fronteres confuses amb la pornografia i el sensacionalisme. El rampell de Jem Cohen exigint ètica periodística després de la primera publicació de la notícia quan encara no havia estat. Però no ha estat res d'això, ni pornografia ni sensacionalisme, el traspàs de Vic Chesnutt ha trasbalsat l'estructura sobre la que s'aguanta la música independent en aquest món, des dels seus companys i amics músics fins a al públic passant pels mitjans.
Més important que plantejar-se el perquè del suicidi són les composicions de "North Star Deserter" i "At The Cut" (Constellation, 2009), que queden com a testament dels seus monstres interiors, exagerada pels arranjaments amb el segell dels canadanencs de Constellation. Trobats per Jem Cohen, Thee Silver Mt. Zion Orchestra & Tra-La-La Band i Guy Picciotto ha estat el complement ideal per la música de Chesnutt, on han aplicat la mateixa èpica tempestuosa present des dels dies de Godspeed You! Black Emperor. Les úniques referències més "pacífiques" no s'han trobat més a la discografia més oficial del difunt sinó a "Dark Developments" (Orange Twin, 2008), acompanyat i acompanyant els Elf Power, del col·lectiu Elephant 6, i "Skitter on Take-Off" (Vapor, 2009), gravat per Jonathan Richman i Tommy Larkins. Aquests dos discos, tot i això, també mostren la cruesa de Chesnutt, tot i el matís psicodèlic i festiu inherent als primers i la nuesa provocada pels segons, lliure de tota força instrumental.
La mort de Vic Chesnutt ha provocat moltes llàgrimes d'un seguici fúnebre format per tots els companys mencionats a més de gent com Michael Stipe de R.E.M., qui va descobrir-lo, i Jeff Mangum, pedra angular d'Elephant 6 i autor de la melodia de la cançó "Glossolalia" (de "North Star Deserter"). I si amb Michael Stipe costa més imaginar-s'ho, és ara que el retorn de Mangum a l'actualitat sobrevola cada cop amb més força quan es veuen que els paral·lelismes entre els dos artistes haurien pogut desembocar en quelcom artísticament sublim. Si alguna cosa tenia Vic Chesnutt en comú amb l'ànima dels desapareguts Neutral Milk Hotel és aquest sentiment orgànic i visceral i l'aversió a qualsevol artifici no analògic.
Desgraciadament això ha passat de ser un somni a una fantasia, i el prolífic 2009 quedarà com a últim record del músic de la castanya. Sí, anava en cadira de rodes per culpa d'un accident des dels 18 anys. Aleshores es va trencar el coll i, això, que va servir com ell mateix havia reconegut per enfocar la seva vida a l'art, va acabar per generar-li un deute de, diuen, 50.000 dòlars. Es veu que tots els diners que guanyava com a músic anaven a parar a cobrir la sagnia i ni així. Ara, Kristin Hersh ha creat una pàgina per fer donacions a la vídua i a nosaltres sempre ens quedaran els seus disset discos.
2 comentaris:
excel·lent repàs!
Well done, Gras.
Publica un comentari