Després dels repassos a l'oferta del San Miguel Primavera Club 09 d'ahir, caiem de ple als dos dies amb més activitat del festival, divendres i dissabte, i un diumenge amb regust a festa de comiat que servirà per tapar els forats deixats oberts durant el cap de setmana. Els Retribution Gospel Choir, principal referència del primer dia a tot gas del festival, repeteixen el divendres a un horari més raonable, però l'espectre de noms a tenir en compte creix exponencialment a partir d'aquest dia. Tara Jane O'Neil (a la foto), Devendra Banhart, So Cow, Ted Leo, A Place to Bury Strangers, Cass McCombs, Standstill i Scout Niblett són noms que més o menys no necessiten gaire presentació per l'assistent mig als Primavera Sound i Club, així que l'enigma recau més aviat en noms com Woods, Fred i Son, School of Seven Bells, Pájaro Sunrise i Caballo Trípode. I a partir d'aquí l'itinerari es torna quelcom molt més difícil de decidir.
DIVENDRES 11
Córrer és el que s'haurà de fer per arribar a veure Deer Tick (La Jr. queda massa lluny i difícil) al Monasterio, segons candidats a posar el bar del revés després de Jeffrey Lewis, però l'opció més raonable del divendres, a fi d'evitar en gran mesura grans desplaçaments és quedar-se a passar la tarda a la sala Bikini, que ofereix un trio d'asos difícils de rebutjar. La primera és la Tara Jane O'Neil, que contra tot pronòstic fa uns mesos es va despenjar amb l'hipnòtic "A Ways Away" (K, 2009). Encara que el company Sabaté rebutgi el folk en totes les seves vessants a la seva ressenya del disc de Mujeres, discos com el de la Tara reivindiquen el gènere dels follets, les fades, les atmosferes acústiques i les harmonies. Cançons de l'últim disc com "Drowning", "Howl" o "Beast, Go Along" bé es mereixen descartar Deer Tick, no per desmèreixer-los, si no per la profunditat de les propostes. En fi. De la mateixa manera que fa unes setmanes Agent Ribbons i Za conformaven el cartell més eclèctic de Barcelona durant mesos, el fet que la Tara obri per qui obrirà no és un acte de gran coherència estilística. Després de l'artista de Portland, pujaran a l'escenari de la sala Bikini A Place to Bury Strangers i després Retribution Gospel Choir.
Dels segons ja va quedar clar ahir que eren un dels must d'aquesta edició del festival, així que la papereta diu que ara és el moment de defensar un dels principals abanderats del soroll. A Place to Bury Strangers, nom de grup d'emo adolescent, ja han estat a punt de rebentar sengles escenaris del Primavera Sound 08 i de Razzmatazz 3 ara fa un any llarg, però aleshores era per presentar el seu debut homònim. Aquest estiu va sortir, però, "Exploding Head" (Mute), títol que descriu el que realment passa amb el disc. Si amb el debut ja van anar a per totes, "Exploding Head" és la recargolació màxima de la proposta. Tot i això, malgrat l'agressivitat i la urgència, les cançons dels novaiorquesos destilen una càrrega sentimental inaudita. Els títols i les lletres, el seu missatge, van més enllà de ser una simple eina per omplir les cançons, i a fe que, d'alguna manera, ho aconsegueixen. Aquesta serà la primera ocasió per veure A Place to Bury Strangers durant el festival, ja que el grup repetirà l'endemà a La [2] d'Apolo. Com hem dit, després dels shoegazers sortiran Retribution Gospel Choir, i quedar-s'hi fins al final significa sacrificar Devendra Banhart, So Cow, les asturianes de quinqualla Chiquita y Chatarra i Ted Leo and the Pharmacists, que a saber com s'ho faran per no colapsar el Jamboree.
Alguns d'aquests sacrificis poden veure's resolts l'endemà (cas de So Cow) o per sempre (Devendra Banhart, que la del divendres és la seva única actuació a Barcelona), però de moment encara hi haurà temps per arribar a Jeffrey Lewis & The Junkyard, que a l'Apolo miraran de demostrar si a la que hi ha una mica més de distància amb el públic encara funcionen igual de bé que a les distàncies curtes d'un Heliogàbal o Monasterio. El dilema a quarts de dotze de la nit, però, serà entre els que fan anti-folk o The Ladybug Transistor, de l'amic del Pere Agramunt Gary Olson. Estrany cas el de The Ladybug Transistor, venerats per una petita colla de seguidors tot i que el ressò que el grup té aquí és més aviat escàs. Al pot petit hi ha la bona confitura. Els únics que no tindran cap altre rival que el fred, el cansament i la son seran School of Seven Bells, última banda a pujar a un escenari la jornada del divendres. Ho faran a la una i encabat deixaran pas a Dj Pone & Dj Need, mentre els residents habituals de La [2] de Nitsa amenitzen la festa a la sala de baix del carrer Nou de la Rambla. School of Seven Bells és un grup de dream pop amb textures electròniques de Nova York, amb només un disc, "Alpinisms", editat el 2008 per la discogràfica Ghostly International i Vagrant Records, aquesta última uns clàssics de l'escena emocore nord-americana.
DISSABTE 12
Hi ha dos motius de pes per anar a veure Fred i Son al Monasterio a les 5 de la tarda. El primer: "En pijama" (demo, 2009) i cançons com "No sap el que vol". El segon, agafar lloc per veure la Scout Niblett després. En absolut per desmèreixer el jove grup de Barcelona, Fred i Son broden les cançons quan volen i quan no cauen del tot en el pop piruleta de cançons com "El otoño en la ciudad", que malauradament recorden a La Buena Vida més empalagosa. Les tornades, però, de "i es pinta les ungles de color d'alga" ho solucionen una mica. El seu pròxim debut discogràfic de la mà de Sones no ha creat gaire expectació, però la seva presència al Primavera Club ja és indicador de bones idees i coordenades ben escollides. Després, però, sí, serà el torn de Scout Niblett, que oferirà al Monasterio el seu únic concert a Barcelona. Fa un any i mig els mateixos organitzadors ja la van programar ben d'hora a l'Auditori del Fòrum, a l'edició primaveral del festival. Aleshores venia a presentar el seu treball més rodó, "This Fool Can Die Now" (Secretly Canadian, 2007), que ara ja té tres anys de vida i que a principis de l'any que ve tindrà la seva continuació. En qualsevol cas, cap cançó del disc ha perdut ni un gram de validesa i n'ha guanyat a cabassos. Les col·laboracions amb Will Oldham a tres cançons són uns acabats perfectes per la música d'Emma Louise Niblett, que aporta al disc les mides perfectes de tendresa, ràbia, tranquilitat i fúria per compensar l'àlbum. La llunyania de la publicació del darrer disc, però, fa pensar que la britànica miri més enrere i rescati temes d'àlbums anteriors. I això condueix a la frapant "Your Beat Kicks Back Like Death", de "I Am" (Too Pure, 2003).
Quan Scout Niblett hagi acabat a dos quarts de 8, però, no hi haurà temps per veure el final de Deer Tick a la Bikini i una de les opcions més raonables és acudir a la plaça Reial per presenciar el concert de Pájaro Sunrise al Jamboree, teloners de luxe per Woods, un grup de folk elèctric de baixa fidelitat que a la primavera va publicar el seu segon disc. "Songs of Shame" (Woodsist), un bonic tractat de falsets, simples percussions i moltes idees barrejades, confoses i escampades per tot el disc. Un exemple és la cançó de nou minuts "September with Pete", que trenca la tònica del disc de temes curts i instantanis. En qualsevol cas, el resultat final juga a favor del grup, que compta amb "The Number" i "To Clean" punts brillants d'execució imprecisa i fluidesa màgica. Per veure'ls a ells i a Pájaro Sunrise caldrà rebutjar el malagueny Alberto Luque, que a l'Apolo estarà repassant a partir de les 10, mitja hora abans que comenci Woods, els primers discos de Sr. Chinarro que va treure amb el segell Acuarela. Quedar-se amb Woods implicarà també perdre's Cass McCombs, a La [2] (però que repeteix l'endemà diumenge) i Cymbals Eat Guitars, que amb el seu disc de debut, autoeditat i frenètic, s'han merescut l'atenció de mig món tot i que la seva amalgama sònica no acaba d'estar ben definida ni mesurada.
Quan només quedi l'Apolo com a focus d'atenció del Primavera Club, ja serà l'hora de triar entre So Cow i Ted Leo and the Pharmacists, dos damnificats del dia anterior. Aquests darrers ja van passar per Barcelona pel Primavera Sound 2007, van anunciar un concert a la primavera de l'any següent, per cancel·lar-lo poques setmanes abans. La seva última referència és "Living with the Living" (Touch and Go, 2007), que van venir a presentar a aquella edició del Primavera, i el seu pròxim àlbum té una inconcreta data de publicació l'any que ve. "The Brutalist Bricks", aquest és el títol, sortirà publicat per Matador, després de la recent desfeta de Touch and Go que ha obligat a emigrar a tot el seu catàleg. L'alternativa a La [2] és So Cow, d'Irlanda, i és la promesa més fresca que ha sortit aquest estiu passat. Han publicat el seu debut, homònim, via Tic Tac Totally, i beuen del pop britànic més desfet com Comet Gain o Television Personalities. "So Cow", l'elapé, és un recopilatori de cançons publicades anteriorment en CD-Rs que gravava Brian Kelly, ànima, cantant, compositor i nom real que s'amaga darrera del graciós nom del grup, entre les quals hi ha "Moon Guen Young" i, sobretot, "Greetings", una de les millors cançons de l'any. Simple, clàssica i perenne en el temps. Després d'això se solaparan A Place to Bury Strangers, que repeteixen a La [2], i Neon Indian, per dedicar-se ja a enfilar la recta final del festival.
DIUMENGE 13
Si el dijous 9 haurà de servir per treure'ns de sobre alguns grups per alleujar la càrrega els posteriors dies, el diumenge servirà per tapar forats deixats oberts expressaments els dies anteriors. És el cas tant de Cass McCombs, com d'Standstill com de Port O'Brien. Sobretot pel primer, cap de cartell indiscutible juntament amb els barcelonins, que tornen als escenaris després de molt temps aturats mentre preparaven la continuació de "Vivalaguerra" (Buena Suerte, 2006). El nordamericà va ser la sensació de Pitchfork durant uns dies en llançar el vídeo de "You Saved My Life", una de les boniques cançons que conté el seu quart disc "Catacombs" (Domino, 2009). La cançó, amb el canvi de ritme més lloable de l'any, és d'una fragilitat i candidesa que espanta, i fa ressaltar i enllustra un bon àlbum, per convertir-lo en una de les novetats més agradables de l'any. El nordamericà serà el segon a sortir aquest dia, a dos quarts de 10.
Després tocarà als catalans Standstill, a les 11, que el dia abans s'hauran menjat una múltiple solapació amb Woods, Sr. Chinarro, Cymbals Eat Guitars i els mateixos Cass McCombs i Port O'Brien, tornen a trepitjar la sala Apolo després d'haver-hi passat el cantant Enric Montefusco i el baixista Ricky Falkner per presentar l'In-Edit Beefeater. Com dèiem, aquest ha estat un dels pocs concerts del grup darrerament, que ja porta tres anys sense publicar res. En paral·lel, hem pogut veure dos documentals del grup, "10 años y una zanahoria" (produït pel mateix Montefusco ara fa dos anys) sobre la història del grup a la primera dècada d'existència, i "1, 2, 3 Standstill" (José M. Rodríguez, Clara Saiz, Juan Peralta, 2009), sobre els concerts de presentació de "Vivalaguerra". Ricky Falkner ha seguit produint discos sense parar gaire, el bateria Piti Elvira ha llançat el seu projecte en solitari i el grup ha anat cobrint-se de pols fins ara, retornant per la porta gran als escenaris.
Abans d'Standstill i Cass McCombs, a les 8 del vespre, serà el torn de Port O'Brien. Els americans trepitjaran Barcelona per segon cop de la mà del Primavera. Ja van aparèixer el 2008 per solapar-se dolorosament amb Atlas Sound i Madee. Aleshores estava en plena efervescència de "I Woke Up Today", hit single de "All We Could Do Was Sing" (City Slang, 2007), títol que explica tot el que es pot fer quan se surt a pescar. Ara tot just acaben de publicar "Threadbare" (TBD), disc que ni de bon tros ha rebut tanta expectació com l'anterior. Però tot això encara ha de començar i ningú no ens assegura que no perdem una tarda sencera buscant La Nau, seu descartada d'avantmà, perquè algú ens ha enredat per anar-hi a veure Beach House a l'hora que teníem reservada per Retribution Gospel Choir.
DIVENDRES 11
Córrer és el que s'haurà de fer per arribar a veure Deer Tick (La Jr. queda massa lluny i difícil) al Monasterio, segons candidats a posar el bar del revés després de Jeffrey Lewis, però l'opció més raonable del divendres, a fi d'evitar en gran mesura grans desplaçaments és quedar-se a passar la tarda a la sala Bikini, que ofereix un trio d'asos difícils de rebutjar. La primera és la Tara Jane O'Neil, que contra tot pronòstic fa uns mesos es va despenjar amb l'hipnòtic "A Ways Away" (K, 2009). Encara que el company Sabaté rebutgi el folk en totes les seves vessants a la seva ressenya del disc de Mujeres, discos com el de la Tara reivindiquen el gènere dels follets, les fades, les atmosferes acústiques i les harmonies. Cançons de l'últim disc com "Drowning", "Howl" o "Beast, Go Along" bé es mereixen descartar Deer Tick, no per desmèreixer-los, si no per la profunditat de les propostes. En fi. De la mateixa manera que fa unes setmanes Agent Ribbons i Za conformaven el cartell més eclèctic de Barcelona durant mesos, el fet que la Tara obri per qui obrirà no és un acte de gran coherència estilística. Després de l'artista de Portland, pujaran a l'escenari de la sala Bikini A Place to Bury Strangers i després Retribution Gospel Choir.
Dels segons ja va quedar clar ahir que eren un dels must d'aquesta edició del festival, així que la papereta diu que ara és el moment de defensar un dels principals abanderats del soroll. A Place to Bury Strangers, nom de grup d'emo adolescent, ja han estat a punt de rebentar sengles escenaris del Primavera Sound 08 i de Razzmatazz 3 ara fa un any llarg, però aleshores era per presentar el seu debut homònim. Aquest estiu va sortir, però, "Exploding Head" (Mute), títol que descriu el que realment passa amb el disc. Si amb el debut ja van anar a per totes, "Exploding Head" és la recargolació màxima de la proposta. Tot i això, malgrat l'agressivitat i la urgència, les cançons dels novaiorquesos destilen una càrrega sentimental inaudita. Els títols i les lletres, el seu missatge, van més enllà de ser una simple eina per omplir les cançons, i a fe que, d'alguna manera, ho aconsegueixen. Aquesta serà la primera ocasió per veure A Place to Bury Strangers durant el festival, ja que el grup repetirà l'endemà a La [2] d'Apolo. Com hem dit, després dels shoegazers sortiran Retribution Gospel Choir, i quedar-s'hi fins al final significa sacrificar Devendra Banhart, So Cow, les asturianes de quinqualla Chiquita y Chatarra i Ted Leo and the Pharmacists, que a saber com s'ho faran per no colapsar el Jamboree.
Alguns d'aquests sacrificis poden veure's resolts l'endemà (cas de So Cow) o per sempre (Devendra Banhart, que la del divendres és la seva única actuació a Barcelona), però de moment encara hi haurà temps per arribar a Jeffrey Lewis & The Junkyard, que a l'Apolo miraran de demostrar si a la que hi ha una mica més de distància amb el públic encara funcionen igual de bé que a les distàncies curtes d'un Heliogàbal o Monasterio. El dilema a quarts de dotze de la nit, però, serà entre els que fan anti-folk o The Ladybug Transistor, de l'amic del Pere Agramunt Gary Olson. Estrany cas el de The Ladybug Transistor, venerats per una petita colla de seguidors tot i que el ressò que el grup té aquí és més aviat escàs. Al pot petit hi ha la bona confitura. Els únics que no tindran cap altre rival que el fred, el cansament i la son seran School of Seven Bells, última banda a pujar a un escenari la jornada del divendres. Ho faran a la una i encabat deixaran pas a Dj Pone & Dj Need, mentre els residents habituals de La [2] de Nitsa amenitzen la festa a la sala de baix del carrer Nou de la Rambla. School of Seven Bells és un grup de dream pop amb textures electròniques de Nova York, amb només un disc, "Alpinisms", editat el 2008 per la discogràfica Ghostly International i Vagrant Records, aquesta última uns clàssics de l'escena emocore nord-americana.
DISSABTE 12
Hi ha dos motius de pes per anar a veure Fred i Son al Monasterio a les 5 de la tarda. El primer: "En pijama" (demo, 2009) i cançons com "No sap el que vol". El segon, agafar lloc per veure la Scout Niblett després. En absolut per desmèreixer el jove grup de Barcelona, Fred i Son broden les cançons quan volen i quan no cauen del tot en el pop piruleta de cançons com "El otoño en la ciudad", que malauradament recorden a La Buena Vida més empalagosa. Les tornades, però, de "i es pinta les ungles de color d'alga" ho solucionen una mica. El seu pròxim debut discogràfic de la mà de Sones no ha creat gaire expectació, però la seva presència al Primavera Club ja és indicador de bones idees i coordenades ben escollides. Després, però, sí, serà el torn de Scout Niblett, que oferirà al Monasterio el seu únic concert a Barcelona. Fa un any i mig els mateixos organitzadors ja la van programar ben d'hora a l'Auditori del Fòrum, a l'edició primaveral del festival. Aleshores venia a presentar el seu treball més rodó, "This Fool Can Die Now" (Secretly Canadian, 2007), que ara ja té tres anys de vida i que a principis de l'any que ve tindrà la seva continuació. En qualsevol cas, cap cançó del disc ha perdut ni un gram de validesa i n'ha guanyat a cabassos. Les col·laboracions amb Will Oldham a tres cançons són uns acabats perfectes per la música d'Emma Louise Niblett, que aporta al disc les mides perfectes de tendresa, ràbia, tranquilitat i fúria per compensar l'àlbum. La llunyania de la publicació del darrer disc, però, fa pensar que la britànica miri més enrere i rescati temes d'àlbums anteriors. I això condueix a la frapant "Your Beat Kicks Back Like Death", de "I Am" (Too Pure, 2003).
Quan Scout Niblett hagi acabat a dos quarts de 8, però, no hi haurà temps per veure el final de Deer Tick a la Bikini i una de les opcions més raonables és acudir a la plaça Reial per presenciar el concert de Pájaro Sunrise al Jamboree, teloners de luxe per Woods, un grup de folk elèctric de baixa fidelitat que a la primavera va publicar el seu segon disc. "Songs of Shame" (Woodsist), un bonic tractat de falsets, simples percussions i moltes idees barrejades, confoses i escampades per tot el disc. Un exemple és la cançó de nou minuts "September with Pete", que trenca la tònica del disc de temes curts i instantanis. En qualsevol cas, el resultat final juga a favor del grup, que compta amb "The Number" i "To Clean" punts brillants d'execució imprecisa i fluidesa màgica. Per veure'ls a ells i a Pájaro Sunrise caldrà rebutjar el malagueny Alberto Luque, que a l'Apolo estarà repassant a partir de les 10, mitja hora abans que comenci Woods, els primers discos de Sr. Chinarro que va treure amb el segell Acuarela. Quedar-se amb Woods implicarà també perdre's Cass McCombs, a La [2] (però que repeteix l'endemà diumenge) i Cymbals Eat Guitars, que amb el seu disc de debut, autoeditat i frenètic, s'han merescut l'atenció de mig món tot i que la seva amalgama sònica no acaba d'estar ben definida ni mesurada.
Quan només quedi l'Apolo com a focus d'atenció del Primavera Club, ja serà l'hora de triar entre So Cow i Ted Leo and the Pharmacists, dos damnificats del dia anterior. Aquests darrers ja van passar per Barcelona pel Primavera Sound 2007, van anunciar un concert a la primavera de l'any següent, per cancel·lar-lo poques setmanes abans. La seva última referència és "Living with the Living" (Touch and Go, 2007), que van venir a presentar a aquella edició del Primavera, i el seu pròxim àlbum té una inconcreta data de publicació l'any que ve. "The Brutalist Bricks", aquest és el títol, sortirà publicat per Matador, després de la recent desfeta de Touch and Go que ha obligat a emigrar a tot el seu catàleg. L'alternativa a La [2] és So Cow, d'Irlanda, i és la promesa més fresca que ha sortit aquest estiu passat. Han publicat el seu debut, homònim, via Tic Tac Totally, i beuen del pop britànic més desfet com Comet Gain o Television Personalities. "So Cow", l'elapé, és un recopilatori de cançons publicades anteriorment en CD-Rs que gravava Brian Kelly, ànima, cantant, compositor i nom real que s'amaga darrera del graciós nom del grup, entre les quals hi ha "Moon Guen Young" i, sobretot, "Greetings", una de les millors cançons de l'any. Simple, clàssica i perenne en el temps. Després d'això se solaparan A Place to Bury Strangers, que repeteixen a La [2], i Neon Indian, per dedicar-se ja a enfilar la recta final del festival.
DIUMENGE 13
Si el dijous 9 haurà de servir per treure'ns de sobre alguns grups per alleujar la càrrega els posteriors dies, el diumenge servirà per tapar forats deixats oberts expressaments els dies anteriors. És el cas tant de Cass McCombs, com d'Standstill com de Port O'Brien. Sobretot pel primer, cap de cartell indiscutible juntament amb els barcelonins, que tornen als escenaris després de molt temps aturats mentre preparaven la continuació de "Vivalaguerra" (Buena Suerte, 2006). El nordamericà va ser la sensació de Pitchfork durant uns dies en llançar el vídeo de "You Saved My Life", una de les boniques cançons que conté el seu quart disc "Catacombs" (Domino, 2009). La cançó, amb el canvi de ritme més lloable de l'any, és d'una fragilitat i candidesa que espanta, i fa ressaltar i enllustra un bon àlbum, per convertir-lo en una de les novetats més agradables de l'any. El nordamericà serà el segon a sortir aquest dia, a dos quarts de 10.
Després tocarà als catalans Standstill, a les 11, que el dia abans s'hauran menjat una múltiple solapació amb Woods, Sr. Chinarro, Cymbals Eat Guitars i els mateixos Cass McCombs i Port O'Brien, tornen a trepitjar la sala Apolo després d'haver-hi passat el cantant Enric Montefusco i el baixista Ricky Falkner per presentar l'In-Edit Beefeater. Com dèiem, aquest ha estat un dels pocs concerts del grup darrerament, que ja porta tres anys sense publicar res. En paral·lel, hem pogut veure dos documentals del grup, "10 años y una zanahoria" (produït pel mateix Montefusco ara fa dos anys) sobre la història del grup a la primera dècada d'existència, i "1, 2, 3 Standstill" (José M. Rodríguez, Clara Saiz, Juan Peralta, 2009), sobre els concerts de presentació de "Vivalaguerra". Ricky Falkner ha seguit produint discos sense parar gaire, el bateria Piti Elvira ha llançat el seu projecte en solitari i el grup ha anat cobrint-se de pols fins ara, retornant per la porta gran als escenaris.
Abans d'Standstill i Cass McCombs, a les 8 del vespre, serà el torn de Port O'Brien. Els americans trepitjaran Barcelona per segon cop de la mà del Primavera. Ja van aparèixer el 2008 per solapar-se dolorosament amb Atlas Sound i Madee. Aleshores estava en plena efervescència de "I Woke Up Today", hit single de "All We Could Do Was Sing" (City Slang, 2007), títol que explica tot el que es pot fer quan se surt a pescar. Ara tot just acaben de publicar "Threadbare" (TBD), disc que ni de bon tros ha rebut tanta expectació com l'anterior. Però tot això encara ha de començar i ningú no ens assegura que no perdem una tarda sencera buscant La Nau, seu descartada d'avantmà, perquè algú ens ha enredat per anar-hi a veure Beach House a l'hora que teníem reservada per Retribution Gospel Choir.
4 comentaris:
Edu, felicitats pel recorregut :) vaya currazo!
No me jodas Eduard... Has de vore als Deer Tick, encara que siga sols per contar-m'ho!!!
Et puc contar el concert del Tanned Tin: increïblement divertit i pròxim, amb versió de Para bailar la Bamba i tot.
Si jo els tornaria a veure..., però me'ls han posat amb la Tara i la Scout i és clar...
Ie, doncs envia a algú i que m'ho conte...
Publica un comentari