Les trempades japoneses de Picasso

El sexe congrega multituds. La cua que neixia avui del Museu Picasso recordava aquella altra que, fa alguns anys, s'enfilava des de Plaça Catalunya fins el cinema París per veure una tailandesa fumant amb els seus llavis inferiors a Emanuelle. Avui el motiu era “Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica”, una exposició sobre estampes japoneses molt pujades de to (shunga) i la seva influència a l'obra picassiana. La proposta ideal per a un diumenge en família al Born, vaja.

De quan Edo desflorà Barcelona

L'incisiu treball documental de l'exposició aconsegueix traslladar-nos a la Barcelona de finals del XIX, on la moda del "japonisme" feia furor entre els nostres besavis benestants. Si us pensàveu que aquí la dèria nipona va nèixer amb l'explosió de restaurants japonesos de finals del 90 o amb les congregacions d'otakus al Saló del Manga és que us està fallant la perspectiva històrica. Al 1885, “El Mikado” obria les seves portes a la Baixada de Sant Miquel, allà tocant Avinyó, per vendre productes japonesos i el que calgués a una clientela afamada d'exotisme, i al Passeig de Gràcia s'hi obria el Museu de l'Objecte Japonès. I quan queia el vespre, les iaies s'empolainaven per anar a veure el teatre de Sadayakko, la diva nipona que exaltava les plomes del periodisme cultural i els pinzells de Rusiñol, Nonell i Rops.

El més antic plaer estètic

Enmig d'aquell soroll noucentista de les modes hi aflorava l'Art, atemporal, engrescador. Avui, veure la col·lecció de gravats eròtics japonesos que atresorà Picasso és com trobar el calaix on guarda les revistes porno un geni. I en aquest cas, el fetixisme oriental sembla tenir un clar punt de partida: Katsushika Hokusai. La mateixa mà que pintà la poètica Onada de Kanagawa que segur heu vist més d'una vegada, firma una de les perles de l'exposició.

Una dona és presa d'un pop gegant de pupil·les al·lienígenes, que la immobilitza amb els seus tentacles en un bondage marí. La boca aquosa de l'animal succiona el sexe femení, rivalitzant en formositat i textura, mentre un tentacle es recargola sobre un mugró i un segon pop penetra la boca de la dona, abandonada al deliri.

Val la pena fer cua només per veure aquesta imatge. Tot en ella és d'una tensió sexual enterbolidora i poderosa, impositiva, descarada. I pels volts de 1900, amb les primeres avantguardes bullint per alliberar l'art de les seves cotilles, no va haver-hi bohemi que no en fes la seva versió, inclòs Picasso, que n'acabà dibuixant l'antítesi. En la estampeta del malagueny, però, la jove sembla avorrida, fastiguejada, deixant-se endur per les circumstàncies i obrint-se voluntàriament sense gaire entusiasme, mentre un pop serpentí a una distància gens apressant la penetra amb uns tentacles escanyolits. És, perdoneu-nos la opinió, una obra anecdòtica.

I és que la veritable influència japonesa es veuria en un altre tipus de dibuix, més tardà i més picassià, on el pintor adopta els elements formals de l'estampa japonesa per abordar-los amb un esperit totalment diferent. Manté els contorns definitis, les figures en bloc, aïllades i, sobretot, aquesta violació japonesa dels mecanismes de l'anatomia, tan propera al cubisme, que els hi permeté mostrar alhora els rostres, els òrgans sexuals i la penetració, de cara i detalladament. Però el sexe picassià no té res a veure amb la picardia i l'amor prohibit japonès: la seva és ara una còpula de brau, fosca i inexpressiva, ara una exhibició dels cossos oberta i irònica, tan quotidiana que ha perdut qualsevol flaire d'erotisme.

En definitiva: aneu-hi, aneu-hi i veieu-la amb la parenta. I no deixeu passar, per mandra, la sèrie Sode No Maki, impecable. Ni deixeu de llegir els textos, on no hi sobra un paraula, i que analitzen amb claredat les relacions entre les obres, obligant-nos a entendre racionalment el bram que ens arriba a través dels sentits.