Que la societat occidental acumula és símptoma del desequilibri que portem darrera nostre. Mentre s'ocupen edificis sencers de magatzems "familiars" i els basars colonitzen el carrer Princesa m'he trobat amb dos nous descobriments sobre terreny artístic. Tan Michele Lord com Tadashi Kawamata utilitzen l'acumulació com a mitjà de reflexió. El fet de que l'home hagi "apilat" des dels seus inicis fa que les seves obres siguin comprensibles a nivell material. Perquè tothom ha acumulat, tothom ha apilat alguna cosa a la seva vida, de manera que l'importància de les seves obres recau en el què s'apila, on i perquè.
Lord és una artista visual que recrea paisatges descrits per la literatura i que focalitzen en l'espai arquitectònic. És considerada del grup d'artistes ballardians i la seva obra "future ruins" va formar part de l'exposició al CCCB dedicada a l'escriptor anglès. Les imatges de Lord són fruit d'un minuciós procés de creació que va des de l'elecció d'un escenari real fins la construcció de maquetes i la fusió de fotografies en diverses escales. L'artista renuncia a la creació digital apel·lant que el resultat obtingut és fruit de tot aquest procés. Aquesta acaba qüestionant la modernitat com a generadora de paisatges catastròfics i els efectes psicològics que pot tenir sobre el cervell de l'home. Lord aplica les lògiques i la manera de generar els entorns distòpics de J.G.Ballard, per a contextualitzar-los en llocs reals i generar una crítica real.
Tadashi Kawamata (Hokaido 1951), en canvi, parteix de la construcció real per enfrontar-se amb arquitectures de certa reputació o, diguem-li tradició social consolidada. Les seves obres sempre estan al límit de l'art amb l'arquitectura, són construccions aparentment caòtiques que tenen la intenció de contradir el seu context. Kawamata utilitza materials de construcció gairebé sense tractar (fusta, bambú...) que permeten un ensemblatge fàcil o bé amb poca tecnologia, com si es tractés de construcció tradicional.
D'aquesta manera ens podem trobar davant d'un edifici construcció neoclàssica envaïda per peces de fusta agrupades en forma de niu, o veure com caixes de fruita ocupen palaus de Versailles. La bellesa de la seva obra recau en la descontextualització de certes arquitectures que a vegades arriben a ser fantasmagòriques. Kawamata parla del caos com a realitat natural a les ciutats, i realment, aconsegueix que l'ull humà acabi sentint-se còmode o atret per les seves estructures.
L'altra sorpresa va ser veure a les llibreries "Time" la publicació que l'editorial Thames & Hudson fa del què és, per a mi, un dels amos del Land Art i un dels genis d'apilar coses; Andy Goldsworthy. L'artista escocès ha muntat, desmuntat, ensemblat i ajuntat tota mena de materials trobats a la natura durant 30 anys. Goldworthy construeix processos, ajunta elements naturals amb lògiques artificials i deixa que l'entorn s'ocupi del seu destí. El llibre vol ser un recull de fotografies de gran mida de les seves obres, destinades sempre a desaparèixer. Vull pensar que es tracta d'un bon record de totes elles, tot i que el què us recomano rotundament és el reportatge Rivers & Tides (2001) que li fa el director alemany Thomas Riedelsheimer.
En podeu trobar diversos fragments al youtube on es pot apreciar com gairebé estableix una relació d'amor/odi amb els materials que utilitza mentre intenta entrendre'ls. I, sobretot, comprovar que un acte tan automàtic i banal com pot ser acumular o apilar, pot tenir una intenció genial.
Lord és una artista visual que recrea paisatges descrits per la literatura i que focalitzen en l'espai arquitectònic. És considerada del grup d'artistes ballardians i la seva obra "future ruins" va formar part de l'exposició al CCCB dedicada a l'escriptor anglès. Les imatges de Lord són fruit d'un minuciós procés de creació que va des de l'elecció d'un escenari real fins la construcció de maquetes i la fusió de fotografies en diverses escales. L'artista renuncia a la creació digital apel·lant que el resultat obtingut és fruit de tot aquest procés. Aquesta acaba qüestionant la modernitat com a generadora de paisatges catastròfics i els efectes psicològics que pot tenir sobre el cervell de l'home. Lord aplica les lògiques i la manera de generar els entorns distòpics de J.G.Ballard, per a contextualitzar-los en llocs reals i generar una crítica real.
Tadashi Kawamata (Hokaido 1951), en canvi, parteix de la construcció real per enfrontar-se amb arquitectures de certa reputació o, diguem-li tradició social consolidada. Les seves obres sempre estan al límit de l'art amb l'arquitectura, són construccions aparentment caòtiques que tenen la intenció de contradir el seu context. Kawamata utilitza materials de construcció gairebé sense tractar (fusta, bambú...) que permeten un ensemblatge fàcil o bé amb poca tecnologia, com si es tractés de construcció tradicional.D'aquesta manera ens podem trobar davant d'un edifici construcció neoclàssica envaïda per peces de fusta agrupades en forma de niu, o veure com caixes de fruita ocupen palaus de Versailles. La bellesa de la seva obra recau en la descontextualització de certes arquitectures que a vegades arriben a ser fantasmagòriques. Kawamata parla del caos com a realitat natural a les ciutats, i realment, aconsegueix que l'ull humà acabi sentint-se còmode o atret per les seves estructures.
L'altra sorpresa va ser veure a les llibreries "Time" la publicació que l'editorial Thames & Hudson fa del què és, per a mi, un dels amos del Land Art i un dels genis d'apilar coses; Andy Goldsworthy. L'artista escocès ha muntat, desmuntat, ensemblat i ajuntat tota mena de materials trobats a la natura durant 30 anys. Goldworthy construeix processos, ajunta elements naturals amb lògiques artificials i deixa que l'entorn s'ocupi del seu destí. El llibre vol ser un recull de fotografies de gran mida de les seves obres, destinades sempre a desaparèixer. Vull pensar que es tracta d'un bon record de totes elles, tot i que el què us recomano rotundament és el reportatge Rivers & Tides (2001) que li fa el director alemany Thomas Riedelsheimer.
En podeu trobar diversos fragments al youtube on es pot apreciar com gairebé estableix una relació d'amor/odi amb els materials que utilitza mentre intenta entrendre'ls. I, sobretot, comprovar que un acte tan automàtic i banal com pot ser acumular o apilar, pot tenir una intenció genial.
1 comentaris:
Molt interessant! :)
Publica un comentari