Assistir a una actuació de Television Personalities és un veritable acte de fe. Una loteria on tens molts números per sortir-ne escaldat però per la qual sempre en compres butlletes per si toca. Així deuen pensar fins i tot molts del seus seguidors, a jutjar per la poca expectació que va aixecar dijous la seva darrera visita a la ciutat. I motius no els en manquen: un parell de cancel·lacions recents, una vida al límit, sovint incompatible amb la possibilitat de donar un bon concert, i una actuació molt sui generis a l'hivern passat a l'Apolo en tenen la culpa. Però per desgràcia per a ells i per fortuna per als que vam peregrinar fins la BeCool, dijous va tocar la grossa.
I és que Dan Treacy, ànima del grup i única constant durant els trenta anys de vida de la banda, estava de bon humor i s’havia controlat amb la beguda (segons els seus estàndards és clar). I tot i que la banda havia d’estar pendent en tot moment dels moviments del seu erràtic i imprevisible líder, van oferir una actuació més que digna i, sobretot, més que autèntica, on van sonar cançons més grans que la vida. I és que des de la inicial "Silly Girl" a la versió final d’"All Tomorrow Parties" de la Velvet van desfilar temes com "Look Back in Anger", "Three Wishes", "La Grande Ilusion" o "Stop and Smell the Roses".
Un concert de Dan Treacy i els seus Television Personalities és un espectacle on probablement no portaria a un amic per descobrir-li una de les millors bandes de culte que han donat les illes britàniques, però sí un del qual sortir-ne sent encara més fan. Perquè no es pot sonar més brutalment sincer que Treacy cantant "Someone to Share My Life with" o "All My Dreams Are Dead". Tot i així sempre hi ha despistats que increpen no se sap ben bé per què a l'home que podia haver estat més gran que els Beatles. Potser no han entès què era exactament allò del punk. Perquè Dan Treacy és més punk que el punk, com em deia dijous un amic. Sense els clixés ni els artificis que necessiten d’altres. I no va caldre que sonés "Part Time Punks" després de l'aclaridor final de concert.
I és que Dan Treacy, ànima del grup i única constant durant els trenta anys de vida de la banda, estava de bon humor i s’havia controlat amb la beguda (segons els seus estàndards és clar). I tot i que la banda havia d’estar pendent en tot moment dels moviments del seu erràtic i imprevisible líder, van oferir una actuació més que digna i, sobretot, més que autèntica, on van sonar cançons més grans que la vida. I és que des de la inicial "Silly Girl" a la versió final d’"All Tomorrow Parties" de la Velvet van desfilar temes com "Look Back in Anger", "Three Wishes", "La Grande Ilusion" o "Stop and Smell the Roses".
Un concert de Dan Treacy i els seus Television Personalities és un espectacle on probablement no portaria a un amic per descobrir-li una de les millors bandes de culte que han donat les illes britàniques, però sí un del qual sortir-ne sent encara més fan. Perquè no es pot sonar més brutalment sincer que Treacy cantant "Someone to Share My Life with" o "All My Dreams Are Dead". Tot i així sempre hi ha despistats que increpen no se sap ben bé per què a l'home que podia haver estat més gran que els Beatles. Potser no han entès què era exactament allò del punk. Perquè Dan Treacy és més punk que el punk, com em deia dijous un amic. Sense els clixés ni els artificis que necessiten d’altres. I no va caldre que sonés "Part Time Punks" després de l'aclaridor final de concert.
Escrit per l'Albert Giralt
2 comentaris:
Llàstima que tinguessim A Viva Veu...sinó no s'hi haguès faltat....merci viemooo!
va en serio això? l'autenticitat està bé, sobretot quan no acabes fent una autèntica merda... el repertori de l'apolo també va ser un repertori somiat, però crec que cap fan va sortir amb ganes de repetir: jo no, vamos
Publica un comentari