"Garbo, l'espia". El documental sobre l'home que va enganyar Hitler

Petita decepció la del documental "Garbo, l'espia". A la facultat de periodisme hi havia un professor que diagnosticava els síndromes del periodista novell, i una de les apuntades era la voluntat del jove d'abocar sobre el paper tota la informació, sense fer cap mena de filtre, una cosa que amb massa imprudència acaba per allargar excessivament la peça. I aquest és el problema del documental, primer llargmetratge d'Edmon Roch, que ja duu força anys al món del cinema de manera professional però que mai abans s'havia posat al comandament d'una pel·lícula. Potser per això, Roch ha volgut no deixar-se res en aquest baptisme, amb una història immillorable i amb tots els números per ser duta al cinema, més quan ja fa més vint anys de la mort del protagonista, el Garbo, sense cap efemèride que recordi el capítol (és a dir, sense cap pressió històrica) i amb una ben previsible bona acollida a causa de la temàtica.

"Garbo, l'espia" és la història de Joan Pujol Garcia, un petit burgès barceloní que al final de la Guerra Civil es va trobar sense fites a la vida i va voler ficar-se en un jardí ple de flors amb espines. El documental no aclareix les raons que van dur a Pujol Garcia, que abans de la guerra espanyola era un dandi que campava tranquilament per Barcelona, a oferir-se a britànics i alemanys, al principi de la II Guerra Mundial, com a espia. Naturalment, els racionals i calculadors britànics no van fiar-se d'un nacional que s'havia fugat del front republicà per allistar-se a les files del combatent durant la guerra en el moment que l'Espanya franquista donava suport (sic) més explícitament a l'Alemanya nazi. I de l'ambaixada britànica a Madrid se'n va anar a l'alemanya, on sí que el van reclutar com a espia pels britànics alhora que li van regalar un curset avançat d'escriptura críptica i d'altres eines necessàries per dur a terme la tasca. Però l'home, enlloc d'anar-se'n a Londres, com que no tenia ni idea d'anglès, se'n va anar a Lisboa, que hi feia més bon temps i amb el castellà ja s'espavilava. Allà va començar a inventar-se les primeres informacions que venia als alemanys com a petits descobriments, fent-los creure que realment es trobava a Londres, al mateix temps que de manera un pèl esquizofrènica va començar a reclutar col·laboradors imaginaris que colava per tota l'esquadra als nazis.

En un principi les mentides eren petites, però la bola es va anar fent més grossa i per sortir-se'n va acudir una altra vegada als britànics, que aquesta vegada, veient les habilitats apreses a can Deutschland i amb contacte directe amb l'exèrcit enemic, sí que el van acollir a les seves files, enviant-lo per primera vegada a Londres. La pel·lícula repassa minuciosament (la síndrome d'haver-ho d'explicar tot d'Edmon Roch) diversos enganys de més gran envergadura, dedicant bona part al ganxo del film, l'engany als nazis que el desembarcament de Normandia només era una maniobra de distracció i que la creació del front occidental continental tindria lloc amb un altre desembarcament al Pas de Calais uns dies més tard, fet que, com tothom sap i els llibres (no) expliquen, no es va produir mai. L'explicació és que els nazis, a mesura que les informacions de Pujol eren cada cop més reveladores (o els enganys cada cop eren més majúsculs), combinant grans estafes amb petites filtracions expresses vertaderes, no feia sinó augmentar la confiança de l'Estat Major alemany respecte Garbo, el sobrenom adjudicat a Pujol.

Fins aquí el ritme del documental és l'adequat. Fins i tot, que el director faci la broma d'explicar primer el contingut de l'engany per mostrar encabat que és tal, és a dir, intentant fer caure l'espectador en el mateix error de confiança dels nazis, cau simpàtic, és graciós. D'altres aspectes, com la presentació dels testimonis ben entrada la pel·lícula, són més inexplicables i desconcertants, però com a joc narratiu no acaba d'estar fora de lloc. D'altra banda, un cop tancat el capítol de Normandia, el film s'allarga innecessàriament explicant massa a poc a poc la vida de Joan Pujol, que al final de la guerra va desaparèixer fent creure tothom que s'havia mort a Namíbia pocs anys després de la guerra quan en realitat s'havia amagat a Veneçuela on havia començat una nova vida, abandonant dona i fills a Madrid. En aquest punt, "Garbo, l'espia" adquireix tints roses que fan pudor tractats amb la voluntat de crear empatia amb el personatge però amb el resultat de generar recels cap a l'home que va ajudar a salvar Europa de la barbàrie completa. Roch recupera retalls televisius francesos de mitjans dels 80, quan Joan Pujol va reaparèixer d'entre els morts i se li van començar a concedir mèrits civils i militars, deixant la incògnita no resolta al film de per què va accedir l'antic Garbo a ressucitar després de passar-se 40 anys amagat. Per què aleshores va decidir escriure un llibre explicant un capítol de la guerra que havia intrigat desenes d'historiadors? La pel·lícula ni s'acosta a fer cap hipòtesis al respecte, deixant òrfena una solidaritat esperada cap a l'espectador.

Punt a part mereix la banda sonora del film, majoritàriament amb cançons d'Sparklehorse, que tot i ser increïblement commovedores, grinyolen terriblement per la diferència abismal de context entre imatge i música. Però això és molt més relatiu.