Els millors discos catalans de la dècada (1-20)

A l'hora de confeccionar una llista, sempre hi ha un moment en què sembla imprescindible donar la gran campanada, fer-la grossa, i com més exagerat, millor, i no tant pel fet en sí, sinó pel fet de reconèixer el mèrit merescut a qui se li ha negat. La llista dels millors discos catalans de la dècada (segons A Viva Veu, és clar) tampoc no se n'ha lliurat i durant deu minuts va estar encapçalat pel "Chi'en" de Qa'a. Però que som gent de seny quan no bevem, ens hem rendit a l'evidència i al nostre subconscient i el podi resultant està format per tres grups que més quòrum generaria, potser. Els disset restants són una barreja de noms consolidadíssims, barbuts valencians, canaris adoptats, noms que han patit la més gran de les ignoràncies i, com no, Qa'a. And the A Viva Veu award goes to...

1. ANTÒNIA FONT
"Alegria" (Virgin / Drac, 2002)
"Taxi" (Discmedi, 2005)

"Alegria" va ser la consagració del que els mallorquins, encapçalats per Joan Miquel Oliver i Pau Debon, havien intentat en el seu disc de debut i a l'anterior "A Rússia". "Taxi", per la seva banda, va ser la reinvenció fent exactament el mateix, escrivint un disc conceptual a l'ombra dels llibres d'Asimov i Philip K. Dick i una àurea de Flaming Lips que Oliver assegurava no haver escoltat mai abans. No en va, a Sòller s'han produit avistaments d'ovnis, diuen, i el fet insular aporta lògica al surrealisme intrínsec de Joan Miquel Oliver. La continuació a "Alegria" i "Taxi", "Batiscafo Katiuscas", tot i gaudir del mateix atac de genialitat que els predecessors, és més irregular i peca de repetició del recurs que fa gran "Taxi". Aquest disc manté molt alta el nivell, sense forats ni precipitacions. El disc, que s'entén només en la seva globalitat, marca el punt àlgid de la carrera dels mallorquins i de la música feta en català aquesta dècada. De fet, si algun àlbum mostra el trencament del pop en català respecte la generació dels 90 del rock català, són aquests dos.

2. MISHIMA
"Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa" (Discmedi, 2005)
"Set tota la vida" (Sinnamon, 2007)

"Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa" i "Set tota la vida" són dos discos completament diferents. Al primer, els barcelonins Mishima van acabar el seu flirteig amb l'indietronica i cantaven en català la majoria del disc. D'aquí en van sortir el que encara són algunes de les seves cançons més aconseguides, com "No et fas el llit", "Miquel a l'accés 14" i "Sant Pere", que transmeten la sinceritat més absoluta del grup que aleshores encara no s'havia enlairat. El reconeixement va arribar amb "Set tota la vida", gràcies al qual van multiplicar les seves actuacions de renom i es van convertir en el grup de moda a Catalunya durant l'hivern i l'estiu del 2008, provocant les paraules del cantant David Carabén "som el grup més important de Catalunya després d'Antònia Font". Després d'ells van venir Manel per treure'ls del tro, però de moment ens han deixat dos discos rodons que mostren clarament la situació del grup al moment de la gravació de cada un. El final de la recerca i la maduresa compositiva. A principis del 2010 està previst la publicació de "Ordre i aventura", el seu cinquè disc.

3. REFREE
"Nones" (Acuarela, 2003)
"La matrona" (Acuarela, 2005)

Raül Fernández crema etapes. Primer va ser el hardcore i el rock amb Corn Flakes, després el pop amb Élena i, finalment, va trobar el seu lloc sota el pseudònim Refree, sota el qual ja porta quatre discos, des de "Quitamiedos" (Acuarela, 2001) fins a "Els invertebrats" (Acuarela, 2007). Els màxims reptes aconseguits enmig d'aquests dos. "Nones" i "La matrona" són dues fites compositives de molt alt nivell. Raül Fernández juga amb les cançons, mestre de l'art d'acariciar la música i balancejar-la per trencar el ritme i endolcir amb la seva veu de cançons de bressol. Refree representa el sector de la música catalana més tècnica i preparada, que fuig de l'espontaneïtat sense perdre la immediatesa i la sinceritat de la sala d'assaig. Les lletres de Fernández busquen la imperfecció poètica, amb delícies com "tant se val si més tard vindran mesos amb erra i ens tindran esperant que el dia sigui un xic més llarg" a la que possiblement és la seva millor cançó, "La reina de les neus". Dol deixar fora de la llista "Els invertebrats", el seu darrer disc fins ara, on fa convergir el jazz i el pop, però fa que l'espera s'eternitzi davant d'un cinquè disc.

4. TOKYO SEX DESTRUCTION
"Le Red Soul Comunnitte" (BCore, 2002)
"The Neighbourhood" (BCore, 2009)

Tokyo Sex Destruction és un dels grups més sincers i amb més recorregut del nostre territori. S’han guanyat el nostre respecte des que l’any 2002 van debutar amb un dels discos més envejables composats dintre del nostre territori. “Le Red Soul Comunnitte” és un disc que des del 2002 sona als nostres giradiscos, i únicament hem pogut substituir-lo amb “The Neighbourhood”, un disc publicat enguany i on els de Vilanova sentencien la maduresa que ja s’ensumava des d’aquell primer àlbum. Aleshores eren agresius, energètics i plantaven les llavors del que al 2009 suposaria el clímax de la seva carrera. El soul punk i el garatge ha evolucionat, i ara Tokyo Sex Destruction juguen en una altra lliga. Textures groove, i l’agressivitat que no han perdut configuren un dels millors discos de l’últim any de la dècada.

5. 12TWELVE
"L'univers" (Acuarela, 2007)

Aquest cinquè lloc és un reconeixement a una trajectòria, no d'un grup de música, sinó d'un col·lectiu, una escena, que més ha sacsejat i innovat en el panorama compositiu de casa. "L'univers" de 12Twelve és l'indicador principal de tot això, barrejant el so del jazz i retalls psicodèlics de mans de Jaume L. Pantaleón (guitarra), Jens Neumaier (saxo i teclats), José Roselló (bateria) i Javi García (contrabaix, quatre músics de l'alçada de la torre Agbar. 12Twelve, però, no va néixer dins d'aquesta mena de free-jazz sinó que d'entrada, amb els seus primers discos, va ser catalogat com un grup de post-rock, però això no va ser mai un problema per rebre reconeixement per part del món del pop, el rock i el jazz. "L'univers" va ser l'últim disc del quartet, que va acomiadar-se de tothom al Primavera Club 2008, la nit que obrien el festival, però com a epicentre d'un col·lectiu, la dissolució de la banda ha significat l'expansió encara més elevada dels projectes paral·lels de cada un dels seus membres, alguns treballs dels quals han estat reconeguts també en aquesta llista.

6. STANDSTILL
"Standstill" (BCore, 2004)
"Vivalaguerra" (Buena suerte, 2006)

Uns quants grups catalans com Sidonie, Love of Lesbian o Mishima han abandonat l'anglès després de debutar amb aquesta llengua, però potser cap amb les conseqüències i circumstàncies que va hi va haver en el cas d'Standstill, que després de tres discos van reinventar-se amb "Standstill". Íntegrament escrit en castellà, aquest àlbum homònim va significar també l'abandó definitiu del hardcore per adoptar una personalitat pròpia, a mig camí entre el rock alternatiu i el segell casolà que va continuar i millorar amb "Vivalaguerra". El canvi d'idioma va revelar també les dots d'Enric Montefusco com a lletrista, generant amors (i també odis); els dos últims discos del grup estan plens de metàfores, de casualitats vestides i de poesia urbana i bruta. Després d'"Standstill", "Vivalaguerra" també va ser el debut del grup de Barcelona en el camí de l'autoedició, creant el segell Buena Suerte, amb la idea d'enfocar el grup més enllà de la música. En el mateix sentit, l'espectacle creat per presentar aquest darrer disc era tot un event amb la voluntat de transcendir les cançons.

7. JOAN MIQUEL OLIVER
"Surfistes en càmera lenta" (Discmedi, 2005)
"Bombón mallorquín" (Discmedi, 2009)

El que tenen de bo els discos en solitari de Joan Miquel Oliver és que no estan compostos per cançons que no entren dins d'Antònia Font. El músic mallorquí separa amb perícia els dos projectes, aconseguint que els àlbums que ell signa realment sonin en primera persona i no com el projecte coral que és Antònia Font. Molt a favor seu és el fet que la seva veu no s'associa a Antònia Font, lligada eternament al timbre de Pau Debon. De tota manera, convé diferenciar molt bé "Surfistes en càmera lenta" i "Bombon mallorquín", molt sobri i despullat el primer, molt més experimental el segon. Potser per la falta de cap mena de pretensió al debut en solitari, el "Surfistes" acaba resultant molt més rodó i indicatiu de la personalitat excèntrica de Joan Miquel Oliver, que es deixa anar una vegada més amb els seus divertits textos.

8. NUEVA VULCANO
"Juego entrópico"(BCore, 2005)

Tothom estarà d’acord en que si hagués de sortir algun nom de culte dins l’escena independent catalana, i si s’allargués una mica més enllà, a l’estatal, molts citarien el seu. Formats desprès de la dissolució de The Moon Men, de Shanty Rd i dels mitiquíssims Aina, Nueva Vulcano és tot allò que millor defineix la llavor de l’underground català. Crescuts entre discos de Superchunk, Jawbox i Minor Threat, els Nueva Vulcano han editat tres discos boníssims, però el que millor defineix la seva essència és “Juego entrópico”, un disc imprescindible tant pels seus recursos lírics com per la seva originalitat compositiva, que troba un equilibri perfecte en l’agressivitat i la brillant essència indie que hi ha al darrere.

9. SANPEDRO
"La porta estreta" (Música Global, 2003)
"L'atracció monumental" (Cydonia, 2007)

Que els dos únics discos de Sanpedro hagin passat tan desapercebuts és un misteri, ja que el producte fruit de la cura i l'estima amb què el grup encapçalat per Oriol Canals tracta les cançons és d'una bellesa i d'una força poc habitual. En paraules de Raül Moya, "en un país normal Sanpedro rebrien el reconeixement que es mereixen i tocarien cada setmana". "La porta estreta", que els va dur a tocar al Primavera Sound, va ser el seu debut després del seu pas pel concurs Sona 9 i deixa molt clara la línia de pop urbà orquestral que reafirmaran a "L'atracció monumental", una meravella de disc que gira al voltant de la Barcelona del segle XIX. És en directe, però, quan el grup desplega tota la força, ja que funcionen com uns engranatges perfectament engreixats, amb Ricky Falkner encapçalant una mà de grans músics.

10. XAVIER BARÓ
"Deserts" (Satchmo, 2000)
"Cançons del temps de destrals" (Satchmo, 2004)

És molt difícil parlar d’en Xavier Baró. Sempre que n’hem parlat, ell mateix n’ha trobat algun retret fruit d’algun detall que se’ns escapa. El que és cert és que a A Viva Veu considera Xavier Baró com un dels tresors més ben apreciats de la música cantada en català. El músic d'Almacelles no només fa cançons sinó que les compon amb detall i precisió, fixant-se en detalls tant obviats en el procés compositiu –sobretot líric- per músics contemporanis, com la mètrica. Musicalment, Baró sempre busca que la seva música s’adapti a la època en que es troba. Tot i això no renuncia a fer recerca en el passat per deixar influenciar la seva obra, que s’inspira en clàssics literaris i cançoners folclòrics tradicionals. La seva obra és purament clàssica, concebuda amb un punt de vista contemporani, com el que van utilitzar en el seu moment músics com Nick Drake, Dylan i Young. “Cançons del temps de destrals” probablement sigui el seu disc més reconegut. Tot i això, nosaltres també en volem destacar la figura de “Deserts”, un disc més lumínic, menys visceral, i més poètic.

11. MADEE
"Orion's Belt" (BCore / Cydonia, 2004)
"L'Antarctica" (BCore / Cydonia, 2007)

Abans d'explotar la seva faceta de cantautor torturat com The New Raemon, Ramón Rodríguez se sentia hereu de l'emo de Sunny Day Real Estate amb el seu grup de tota la vida. A la primera meitat de la dècada, Madee va ser un dels grups més prolífics de la factoria BCore, havent publicat tres discos en tres anys, del 2002 al 2004. L'últim de la trilogia, "Orion's Belt" va significar el pas endavant del grup, que se'n va anar a gravar-lo a l'Engine Studios de Chicago acompanyats pel productor "oficial" de Bankrobber, Santi Garcia, en un procés que va quedar enregistrat en el documental d'explícit títol "We Should Take Our Chances". Madee són uns especialistes de transformar l'èpica en un drama contingut i en disparar canonades amb cada cançó. Tres anys en blanc després d'"Orion's Belt", el grup va tornar amb un disc conceptual que Rodríguez es va treure de la màniga per recuperar la seva dona (la circumstància sobre la qual sembla descansar el projecte en solitari de dos discos i mig en poc més d'un any). "L'Antarctica" és un disc molt més directe, amb les cançons molt més al gra i més carregat d'urgència desolada.

12. ROGER MAS
"Mística domèstica" (Música Global, 2006)
"Les cançons tel·lúriques" (Música Global, 2008)

Des de Solsona i musicant poemes de Jacint Verdaguer. "Mística domèstica" va ser un experiment per Roger Mas, que va convidar a Raül Fernández (Refree) perquè li produís el disc, amb la intenció de fer un àlbum de pop. El resultat, satisfactori per la crítica i públic, no va acabar de convèncer al de solsoní, que a "Les cançons tel·lúriques" va deixar-se anar a dins de la seva bombolla espiritual, musicant el poeta mossèn romàntic. Altra vegada igual de satisfactori, però amb el pap buidat i l'espina treta. Per culpa de la seva inquietud experimental, Roger Mas no pot ser catalogat com un cantautor normal i corrent, la seva tradició no és la de cap referent de casa. No és surrealista com Joan Miquel Oliver quan mira a Sisa i no té l'esperit de rock'n'roll de circ de Pau Riba. Tot i això, sona intrínsecament català, però no de barretina i espardenya. No és la impostura del referent estranger. No, del que Roger Mas s'acompanya és de la introspecció, la fina ironia i el savoir faire.

13. SENIOR I EL COR BRUTAL
"L'experiència gratificant" (Mala testa, 2009)

Miquel Àngel Landete és un músic valencià que ha tret a la llum un dels discos més apreciats per la redacció d’aquest blog. “L’experiència gratificant” és un disc ple de textures, i carregat de sentiment, que agafa d’influències, bàsicament, arribades de més enllà de l’Atlàntic. Amb una lírica molt profunda despatxa realitats com a temples, i fins i tot s’atreveix amb consignes revolucionàries que posen de manifest l’opinió d’una una minoria que nosaltres ens estimem de tot cor. Treballat fins a l’últim detall, “L’experiència gratificant” posa de manifest una sensibilitat que enamora, i ens demostra que la joventut és un camí que es pot allargar fins a la vellesa. “L’experiència gratificant” és un disc que diu la veritat, parla de tu a tu, sense embuts. Tocat, gravat i produït amb molta meticulositat.

14. QA'A
"Chi'en" (autoeditat, 2009)

Segurament, molts pensaran que “Chi’en” ocupa un lloc molt arriscat en aquesta llista, però també es provable que tots aquells qui ho pensin no hauran escoltat el disc. Qa’a és un grup que tenia planejat aquest disc de feia temps, i precisament ha estat l’últim any de la dècada quan ha sortit al mercat. Compten amb el suport de personalitats com Zlaya Hadzich (productor, entre d’altres, de Sonic Youth i The Ex), i Joachim Irmler (Faust). Qa’a és un grup que busca referents en la psicodèlia, fan ús d’instruments poc habituals que introdueixen en una base de rock convencional, i cerquen la sinestèsia dels sentits a través de la música, que a'aconsegueixen a través de la mescla de múltiples textures, a la qual arriben fent ús del multiinstrumentisme.

15. MANEL
"Els millors professors europeus" (Discmedi, 2008)

A hores d'ara encara no ha començat a remetre el temporal Manel, però sí que comencem a tenir prou perspectiva per valorar la seva aparició dins de la música catalana. Els barcelonins van passar de ser un petit secret a grup de masses en pràcticament mig any. El seu únic disc, "Els millors professors europeus" ha agradat a gairebé tothom, sent el disc més transversal dels últims anys, aconseguint unir els sectors més hippys, Jordi Barbeta i el clan Primavera Sound. A la llarga, els seus concerts s'han convertit en un karaoke massiu, com a producte d'un èxit massiu que ha derivat en un avorriment que no hauria d'entelar la frescor que entranya tot el disc. Ni ells ben bé saben com han arribat fins aquí, batent rècords, omplint sales a Madrid i convertint-se en l'emblema del nou pop en català.

16. GUILLAMINO
"Somnis de llop" (Bankrobber, 2005)
"Les minves de gener" (Bankrobber, 2008)

Poden estar orgullosos els companys de Bankrobber d'haver vist créixer un dels artistes catalans amb més ressò internacional. Pau Guillamet és músic i productor. Al llarg de la seva carrera ha editat sis referències discogràfiques absolutament eclèctiques, que es mouen dins els terrenys del pop i l'electrònica, configurant així, un dels referents més destacats de la nova música d’avantguarda catalana. Ha experimentat amb tot, des de la música d’autor en projectes com eXile fins al sampleig amb sardanes a En/Doll. D’altra banda, les seves obres més importants són "Somnis de llop", i sobretot "Les minves de gener", on Guillamet s’endisa en la electrònica més negra, que no fosca, i hi barreja detalls de soul, funk i house, establint-se, d’aquesta manera, com el Jamie Lidell català. Que hagi despertat l’interès per personalitats com Gilles Peterson i el mateix John Peel no és pas en va. Quan en Guillamino no és a Catalunya provablement el pugueu trobar a Japó, Nova York, Alemanya o de gira amb la Red Bull Music Academy.

17. QUIMI PORTET
"La Terra és plana" (Quisso Records / Música Global, 2004)

Tot i que ens ensumem que en solitari Quimi Portet no ha venut tants discos com quan formava part de El Último de la Fila, estarem d’acord que ell és el músic que més discos ha venut de tota aquesta llista. Quimi portet va començar a compondre en solitari l’any 1987, i sens dubte, s’estableix com una de les figures més rellevants de la música en català. Quimi Portet és imprescindible per entendre l’existència de molts músics catalans contemporanis, que s’han inspirat en la seva manera de treballar. “La Terra és plana” és, des del nostre humil punt de vista, una de les seves obres més importants, on practica amb força traça el rock d’herència clàssica passada pel sedàs irònic i surreal que el caracteritza per donar lloc a composicions contemporànies on la seva guitarra és un pilar, i les habituals cites a personatges imprescindibles (Beach Boys, Bonnie M) s’estableixen com un clàssic.

18. ALBERT PLÀ
"¿Anem al llit?" (BMG Ariola, 2002)

Albert Plà va estrenar la dècada amb un disc de cançons de bressol enterament magistral. Curt, intens i perfecte. “¿Anem al llit?” té la propietat de ser un disc absolutament versàtil i que té molta personalitat. Albert Plà adapta el seu particular surrealisme a tots els públics i juga amb una combativa sutilesa per fer que sigui un disc recomanable tant per petits com per a grans. Musicalment oníric, i pròxim a el “Qualsevol nit pot sortir el sol” (cançó precisament versionada al disc) d’en Sisa, aconsegueix traslladar-nos al seu univers particular. La fantasia agrada a petits, joves i grans, i aquest disc té la virtut de fer-nos sentir com un petits, altre cop. “¿Anem al llit?”, a més, conté "El somiatruites", una de les més boniques cançons escrites mai en la nostra llengua. Si mai teniu un fill no us oblideu d’educar-lo amb aquest disc.

19. HIDROGENESSE
"Animalitos" (Austrohúngaro, 2007)

Genís Segarra i Carlos Ballesteros, a més de ser Hidrogenesse i capitanejar un segell discogràfic propi anomenat Austrohúngaro, sota el qual editen música que els agrada, formen la parella més adorable de l'indie nacional. El grup, que podria considerar-se germà gran del grup Astrud, on també toca en Genís Segarra té un gran potencial gràcies a les seves influències, no només artístiques sinó també estètiques. Musicalment prenen influències de l'electrònica seminal que als setanta i principis dels vuitanta feia ús de sintetitzadors analògics, i ho complementen amb detalls estrictament més pop i un vocoder. A "Animalitos" s'hi deixen entreveure molts detalls però els que més valorem són la seva originalitat, la ironia, i sobretot aquest punt de vista "cañí" que tant els caracteritza.

20. EL GUINCHO
"Alegranza" (Discoteca Océano, 2007)

La inclusió d'El Guincho a la llista té la seva raó de ser. Tot i que no és català ni catalanoparlant ni és valencià ni balear, el canari Pablo Díaz-Reixa encapçala una generació de músics molt barcelonina, que van des de 12Twelve (i els fills Cuzo i Ruizpantaleón) i Giulia y los Tellarini amb Jens Neumaier com a frontissa, fins a Albaialeix (on Pablo es va encarregar de les percussions i la producció del disc) i Extraperlo, passant pel seu altre grup Coconot. El seu "Alegranza", a més, des de Barcelona ha donat la volta al món, beneït per Pitchfork i publicat als Estats Units per XL Recordings, segell de Vampire Weekend i l'"In Rainbows" de Radiohead, per exemple. A "Alegranza", El Guincho es presentava al món com una mena de Panda Bear deconstructor de cançons amb plena influència de ritmes africans, una mena d'aperitiu de l'onada afro-indie que va venir tot just després.

Veieu aquí la continuació de la llista, del 21 al 60.