Per Phil Elverum, la seva és la veu més bonica, dramàtica i torbadora del món. Per Ora Cogan és la gran artista canadenca. Ella és Julie Doiron, baixista d'Eric's Trip, culpables d'un dels discos més bons dels 90, "Love Tara" (Sub Pop, 1993), i aquesta setmana, la del Primavera Club, trepitjarà la península, fent ruta per Madrid, Vitòria, Saragossa i Osca mentre uns quants ens preguntem per què coi els del Primavera no l'han convidada o perquè coi no allarga l'estada fins a diumenge o dilluns i es queda a Barcelona. O a Lleida, i organitzem un minibús i ens quedem a sopar a casa del company Arnau Sabaté. Aquest 2009 que acaba ha vist com l'artista canadenca ha tret dos discos. D'una banda, i com ja va fer l'any passat, un àlbum amb la col·laboració una altra vegada de Fred Squire (amb qui ja va gravar el "Lost Wisdom" (2008) de Mount Eerie) i Daniel Romano on versionen cançons tradicionals, i, de l'altra, el seu primer disc en solitari des del 2007, "I Can Wonder What You Did With Your Day" (Jagjaguwar), un disc que no té res a veure amb l'EP "Will You Still Love Me?" (Tree, 1999). Si l'últim disc té els moments més optimistes i lluminosos de la carrera de Doiron amb "Nice to Come Home" i "Glad to Be Alive", l'EP de fa deu anys culminava una trilogia començada amb els discos d'explícit títol "Broken Girl" (Sub Pop, 1996) i "Lonelinest in the Morning" (Sub Pop, 1997).
A "Will You Still Love Me?" hi ha cinc cançons que en fan una de sola, fent que cada pista sigui un episodi d'una entitat global superior. Els canvis entre cançó i cançó són a vegades imperceptibles, l'harmonia és pràcticament la mateixa i la veu de Julie Doiron segueix la mateixa intensitat desfeta durant tot el minutatge. L'EP va publicar-se tres anys més tard després de la ruptura d'Eric's Trip, grup que havia fundat Doiron amb el seu xicot d'aleshores, Rick White (amb qui, precisament, ha acabat treballant a "I Can Wonder..."). El grup canadenc, que pren el nom d'una cançó de Sonic Youth i va néixer amb l'explosió del grunge a sota de la frontera i no en va va acabar fitxant pel segell emblema del gènere, Sub Pop, queda a l'horitzó de l'EP publicat en solitari per Doiron. Tota la instrumentació de "Will You Still Love Me?" és la guitarra elèctrica neta, la característica veu de Doiron (que d'alguna manera empatitza amb la mateixa intensitat tan si canta trista o canta alegre, sempre amb el mateix to) i, ocasionalment, un teclat i un xilòfon. La nuesa d'aquest so no té res a veure amb la intensitat de volum d'Eric's Trip.
Publicat poc després, uns tres anys, de la dissolució d'Eric's Trip a finals del 1996, l'EP té una pinta de material terapèutic que no se l'acaba. Cada una de les cançons barreja penediment, inevitabilitat i enyorança. La contradicció és el pa a cada minut. A "Stay Now, You Can Go", Doiron es mostra dura i impenetrable, per enfondrar-se a la següent "Will You Still Love Me in December?", la culminació del disc, sense cap perspectiva, cap possibilitat d'enfrontar l'avenir i amb la Julie més destrossada de la seva discografia. El paral·lelisme amb el que realment va passar és aquí el menys important de tot. La importància de "Will You Still Love Me?", l'EP, és la capacitat de concentració de les sensacions més miserables que un humà mig arriba a experimentar a la vida. Quan Phil Elverum afirmava que la veu de Julie Doiron era la més bonica, dramàtica i torbadora del món es devia referir a la capacitat de la canadenca de, tot i el seu limitat espectre vocal, mantenir el timbre tràgic, recomfortant i perturbador alhora.
A "Will You Still Love Me?" hi ha cinc cançons que en fan una de sola, fent que cada pista sigui un episodi d'una entitat global superior. Els canvis entre cançó i cançó són a vegades imperceptibles, l'harmonia és pràcticament la mateixa i la veu de Julie Doiron segueix la mateixa intensitat desfeta durant tot el minutatge. L'EP va publicar-se tres anys més tard després de la ruptura d'Eric's Trip, grup que havia fundat Doiron amb el seu xicot d'aleshores, Rick White (amb qui, precisament, ha acabat treballant a "I Can Wonder..."). El grup canadenc, que pren el nom d'una cançó de Sonic Youth i va néixer amb l'explosió del grunge a sota de la frontera i no en va va acabar fitxant pel segell emblema del gènere, Sub Pop, queda a l'horitzó de l'EP publicat en solitari per Doiron. Tota la instrumentació de "Will You Still Love Me?" és la guitarra elèctrica neta, la característica veu de Doiron (que d'alguna manera empatitza amb la mateixa intensitat tan si canta trista o canta alegre, sempre amb el mateix to) i, ocasionalment, un teclat i un xilòfon. La nuesa d'aquest so no té res a veure amb la intensitat de volum d'Eric's Trip.Publicat poc després, uns tres anys, de la dissolució d'Eric's Trip a finals del 1996, l'EP té una pinta de material terapèutic que no se l'acaba. Cada una de les cançons barreja penediment, inevitabilitat i enyorança. La contradicció és el pa a cada minut. A "Stay Now, You Can Go", Doiron es mostra dura i impenetrable, per enfondrar-se a la següent "Will You Still Love Me in December?", la culminació del disc, sense cap perspectiva, cap possibilitat d'enfrontar l'avenir i amb la Julie més destrossada de la seva discografia. El paral·lelisme amb el que realment va passar és aquí el menys important de tot. La importància de "Will You Still Love Me?", l'EP, és la capacitat de concentració de les sensacions més miserables que un humà mig arriba a experimentar a la vida. Quan Phil Elverum afirmava que la veu de Julie Doiron era la més bonica, dramàtica i torbadora del món es devia referir a la capacitat de la canadenca de, tot i el seu limitat espectre vocal, mantenir el timbre tràgic, recomfortant i perturbador alhora.
0 comentaris:
Publica un comentari