La història de Wavves és curta però molt intensa. Van treure el seu primer LP tot just l’any passat i de seguida van ser apadrinats per Pitchfork, amb el què tot això representa: passar de 0 a 100 en pocs mesos, gires, grans festivals, fins a arribar a casa nostra, on la seva actuació al Primavera Sound aquest mateix any marca un abans i un després en la seva carrera. Sempre ens han dit que les barreges no són bones i les drogues, menys. Ajunta els dos conceptes i tindràs una ruptura en directe amb llançament de sabates incloses que t’obliga a declarar-te alcohòlic públicament i cancel·lar la resta de la gira europea.
Ryan Ulsh, el bateria del concert del Primavera, va ser substituit per Zach Hill (de la banda Hella) per seguir juntament amb Nathan Williams, cantant, guitarra i ànima del projecte, i sortir de gira per presentar, aquesta vegada sí, la seva segona referència, “Wavvves“ (Fat Possum / Bella Union, 2009). Però, ai las, Zach Hill es va trencar la mà i l'amic Nathan va haver-se de buscar nous companys per emprendre la gira.
La seva segona actuació a la capital catalana, aquest dimecres a la sala Sidecar, va veure la tercera formació de Wavves en set mesos, després que Nathan Williams trobés en l'antiga banda de Jay Reatard els seus companys de viatge, després d'abandonar-lo a l'octubre provocant un enfadadíssim tweet d'aquesta altra perla anomenada Jay. Billy Hayes a la bateria i Stephen Pope, al baix, doncs, van acompanyar Nathan en la seva presumible redempció a Barcelona. El líder de l'ara trio va començar sense fer cap comentari sobre el seu anterior concert a la ciutat, no sé si per amnèsia (voluntària o no) o per descuit. La seva actitud va ser des de l'inici d'una certa (i recalco "certa") prepotència. Com si tot allò no anés amb ell.
Vestit amb una jaqueta texana i equipat amb la seva Fender de color blau cel, van començar a reverberar tots els temes des de "To the Dregs" al hit "So Bored". Els ex-Jay Reatard van donar consistència a la banda i semblaven trobar-se d'allò més còmodes amb el repertori i l'actitud del de San Diego. Sobretot Billy Hayes, que no va parar d'ironitzar durant tot el conert. El públic semblava haver-lo perdonat, ja que només de començar, les primeres files van començar a moure's fins acabar en un pogo en els últims instants del set. No hi va haver bisos, però tampoc van ser reclamats amb insistència. Salir por salir es tontería.
Com a teloners, es van estrenar Salvaje Montoya, que entre les seves files comptava amb Albert Guàrdia (bateria de Nueva Vulcano) i Miguel Ángel Blancas (cantant de Manos de Topo). Els debutants, més enllà del virtuosisme i les coses complexes oferien un discurs pròxim i gamberro amb un elevat toc d'ironia. El moment rídicul del concert el van protagonitzar algunes arrítmiques forasteres, que van pujar a dalt l'escenàri posant així punt i final al repertori dels locals.
El Lo-fi està de moda. En un temps en el que només necessites és un amic que hagi fet un curs de Pro Tolos per gravar un disc, la imaginació passa per sobre de tot i moltes vegades ens torna als inicis. Aquest corrent, cada vegada més present en vessants més properes al garage, està començant a dir-nos que l’important són les emocions i que ens deixem estar de grans estudis i de grans masteritzacions. Tot i que en dos dies passarà com aquella gent que es passa una hora davant el mirall pentinant-se de manera despentintat. És a dir, es passaran hores i hores buscant aquell so brut i lo-fi per semblar descuidats. Però això és un altra historia.
Ryan Ulsh, el bateria del concert del Primavera, va ser substituit per Zach Hill (de la banda Hella) per seguir juntament amb Nathan Williams, cantant, guitarra i ànima del projecte, i sortir de gira per presentar, aquesta vegada sí, la seva segona referència, “Wavvves“ (Fat Possum / Bella Union, 2009). Però, ai las, Zach Hill es va trencar la mà i l'amic Nathan va haver-se de buscar nous companys per emprendre la gira.
La seva segona actuació a la capital catalana, aquest dimecres a la sala Sidecar, va veure la tercera formació de Wavves en set mesos, després que Nathan Williams trobés en l'antiga banda de Jay Reatard els seus companys de viatge, després d'abandonar-lo a l'octubre provocant un enfadadíssim tweet d'aquesta altra perla anomenada Jay. Billy Hayes a la bateria i Stephen Pope, al baix, doncs, van acompanyar Nathan en la seva presumible redempció a Barcelona. El líder de l'ara trio va començar sense fer cap comentari sobre el seu anterior concert a la ciutat, no sé si per amnèsia (voluntària o no) o per descuit. La seva actitud va ser des de l'inici d'una certa (i recalco "certa") prepotència. Com si tot allò no anés amb ell.
Vestit amb una jaqueta texana i equipat amb la seva Fender de color blau cel, van començar a reverberar tots els temes des de "To the Dregs" al hit "So Bored". Els ex-Jay Reatard van donar consistència a la banda i semblaven trobar-se d'allò més còmodes amb el repertori i l'actitud del de San Diego. Sobretot Billy Hayes, que no va parar d'ironitzar durant tot el conert. El públic semblava haver-lo perdonat, ja que només de començar, les primeres files van començar a moure's fins acabar en un pogo en els últims instants del set. No hi va haver bisos, però tampoc van ser reclamats amb insistència. Salir por salir es tontería.
Com a teloners, es van estrenar Salvaje Montoya, que entre les seves files comptava amb Albert Guàrdia (bateria de Nueva Vulcano) i Miguel Ángel Blancas (cantant de Manos de Topo). Els debutants, més enllà del virtuosisme i les coses complexes oferien un discurs pròxim i gamberro amb un elevat toc d'ironia. El moment rídicul del concert el van protagonitzar algunes arrítmiques forasteres, que van pujar a dalt l'escenàri posant així punt i final al repertori dels locals.
El Lo-fi està de moda. En un temps en el que només necessites és un amic que hagi fet un curs de Pro Tolos per gravar un disc, la imaginació passa per sobre de tot i moltes vegades ens torna als inicis. Aquest corrent, cada vegada més present en vessants més properes al garage, està començant a dir-nos que l’important són les emocions i que ens deixem estar de grans estudis i de grans masteritzacions. Tot i que en dos dies passarà com aquella gent que es passa una hora davant el mirall pentinant-se de manera despentintat. És a dir, es passaran hores i hores buscant aquell so brut i lo-fi per semblar descuidats. Però això és un altra historia.
1 comentaris:
el concert dels montoya va ser, apart daburrit, de verguenza ajena. quan la pose gamberra no va acompañada de res mes, es lo que te. mol bcn style, aixo si.
lo de wavves, bueno, el public no acompanyava massa (q pasa ultimamen als concerts de la ciutat) i el so del directe esta massa lluny de lo brutals q sonen en disc. la força dels temazos de la banda nomes es veu en certs moments (BRUTALS) xo massa concrets. Nomes lultima canço va estar a laltura de lo que hauria de ser un concert de wavves.
m va tocar una mica la polla que tokesin mitja hora de la qual la meitat es va perdre en arreglar problemes tecnics i coñes.
puc ser no soc un lo-fi de vritat, q sap. les birres si q eren bastan lo-fis.
Publica un comentari