Ja feia mesos que la imatge promocional del concert de The Dodos ens donava la benvinguda cada cop que entràvem a la BeCool. Segurament per aquesta raó i també pel motiu que es tractava, desgraciadament, de l’últim concert “a destacar” d’aquest 2009, la cita va gaudir d’un ple gairebé absolut tot i caure en diumenge i costar ni més ni menys que divuit/vint euros (anecdòticament es pot dir que el divendres anterior The Dodos van actuar juntament amb Wavves a Valladolid amb un preu d’entrada a quinze euros, mentre que la suma d’aquests dos concerts a Barcelona costaven més del doble).
Només arribar el públic es va haver d’esperar durant tres quarts d’hora sota zero per culpa dels habituals problemes de puntualitat en la sala (tot i que la gent de la BeCool porta una de les millors programacions de Catalunya, problemes com aquest s’haurien de solucionar sens falta). Resulta que els teloners confirmats extraoficialment pocs dies abans del concert finalment no van actuar i, amb això, els propietaris van excusar la seva hora de retard en l’obertura de portes.
A un quart d’onze el trio nord-americà va pujar a l’escenari per oferir prop d’una hora i mitja d’actuació que es va quedar curta i que poc o gens va tenir a veure amb l’aigualit debut català que van tenir a l’Auditori del Fòrum al Primavera Club 2008. El primer canvi constatable és la inclusió d’un tercer músic, concretament el vibrafonista Keaton Snyder, que, amb els ambients i harmonies creats percudint o bé fregant les grans peces de metall, enriqueix el so del grup fins al punt d’esdevenir una peça imprescindible de la formació.
L’altre canvi important és que el guitarrista i cantant, Meric Long, ha deixat la cadira al camerino i s’ha decidit a tocar dret. Aquest canvi, tot i que a primeres pot semblar insignificant, ha provocat que el grup guanyi una gran intensitat i tensió en directe. Aquest últim aspecte, juntament amb el gran rodatge que porten els músics a l’esquena (prova d’això són els nombrosos casos en que van ajuntar dues o tres cançons aconseguint que els canvis fossin del tot naturals), va fer que el públic, calmat i ressacós, es sorprengués gratament amb l’actuació dels de San Francisco.
Al concert van sonar peces del seu últim disc (destacar “Longform” i “Fables”, aquesta última va aconseguir que fins i tot els indies més puristes es belluguessin inconscientment al ritme reggaeton de la bateria) acompanyades per peces ja conegudes com “Fools” o “Red and Purple”. El punt àlgid de la nit va arribar amb la sorollosa jam de prop de vuit minuts utilitzada per a culminar la cançó “Season” tot combinant acoblaments de guitarra amb aguts i crus slides. Després d’aquesta mostra de la seva vessant més experimental i salvatge, van marxar de l’escenari per tornar-s’hi a plantar entre ovacions un minut més tard. El bis va constar de tres cançons un altre cop magistralment ajuntades. I cap a casa.
No van sonar ni “Small Deaths”, ni “Men”, ni “The Ball” (tres de les seves millors cançons, totes tres de discs diferents), però ni això va impedir que aquest concert es sobreposés a tots els mals records que teníem de fa un any i confirmés aquest grup com una de les propostes més interessants i originals de la nova escena del folk.
Només arribar el públic es va haver d’esperar durant tres quarts d’hora sota zero per culpa dels habituals problemes de puntualitat en la sala (tot i que la gent de la BeCool porta una de les millors programacions de Catalunya, problemes com aquest s’haurien de solucionar sens falta). Resulta que els teloners confirmats extraoficialment pocs dies abans del concert finalment no van actuar i, amb això, els propietaris van excusar la seva hora de retard en l’obertura de portes.
A un quart d’onze el trio nord-americà va pujar a l’escenari per oferir prop d’una hora i mitja d’actuació que es va quedar curta i que poc o gens va tenir a veure amb l’aigualit debut català que van tenir a l’Auditori del Fòrum al Primavera Club 2008. El primer canvi constatable és la inclusió d’un tercer músic, concretament el vibrafonista Keaton Snyder, que, amb els ambients i harmonies creats percudint o bé fregant les grans peces de metall, enriqueix el so del grup fins al punt d’esdevenir una peça imprescindible de la formació.
L’altre canvi important és que el guitarrista i cantant, Meric Long, ha deixat la cadira al camerino i s’ha decidit a tocar dret. Aquest canvi, tot i que a primeres pot semblar insignificant, ha provocat que el grup guanyi una gran intensitat i tensió en directe. Aquest últim aspecte, juntament amb el gran rodatge que porten els músics a l’esquena (prova d’això són els nombrosos casos en que van ajuntar dues o tres cançons aconseguint que els canvis fossin del tot naturals), va fer que el públic, calmat i ressacós, es sorprengués gratament amb l’actuació dels de San Francisco.
Al concert van sonar peces del seu últim disc (destacar “Longform” i “Fables”, aquesta última va aconseguir que fins i tot els indies més puristes es belluguessin inconscientment al ritme reggaeton de la bateria) acompanyades per peces ja conegudes com “Fools” o “Red and Purple”. El punt àlgid de la nit va arribar amb la sorollosa jam de prop de vuit minuts utilitzada per a culminar la cançó “Season” tot combinant acoblaments de guitarra amb aguts i crus slides. Després d’aquesta mostra de la seva vessant més experimental i salvatge, van marxar de l’escenari per tornar-s’hi a plantar entre ovacions un minut més tard. El bis va constar de tres cançons un altre cop magistralment ajuntades. I cap a casa.
No van sonar ni “Small Deaths”, ni “Men”, ni “The Ball” (tres de les seves millors cançons, totes tres de discs diferents), però ni això va impedir que aquest concert es sobreposés a tots els mals records que teníem de fa un any i confirmés aquest grup com una de les propostes més interessants i originals de la nova escena del folk.
Escrit pel Pau Cristòful.
0 comentaris:
Publica un comentari