Antídots Estacionals: Patrick Watson i altres remeis combustibles

Ara que sembla que l’hivern –i, per conseqüència, el fred- s’han estacionat irremeiablement i fins nou avís a les nostres vides, als que patim intolerància a la parafernàlia nadalenca ens ha calgut buscar algun que altre antídot per sobreposar-nos. I no, aquest cop no parlo ni de gelea reial ni d’equinàcea per les defenses, ni tones de paquets de mocadors rondant per les profunditats de les bosses de mà. La proposta d’avui és ràpida, senzilla i eficaç, i duu un nom, una data i una ubicació: Patrick Watson, dimecres 2 i Sala Bikini.


Si sou dels –pocs- afortunats que fa gairebé dos anys vau gaudir del concert que Watson va oferir a la sala Razzmatazz 3, sabreu de què parlo i probablement (si no és que hi anéssiu vexats per una força major) ja tingueu l’entrada i porteu, com jo, comptant els dies de la setmana que falten perquè el dia arribi. Més d’un segur que recorda a Watson damunt d’una cadira, plantat al mig de la sala i entonant a capella “Man Under the Sea”. Pels que no, no patiu, teniu temps; i, us ho dic per experiència, un dia és més que suficient per engrapar-vos a les seves cançons. I, encara que us sembli d’allò més pastel –cosa que a alguns, segons com, ja ens està bé- us asseguro que els seus directes no hi tenen res a veure.

Patrick Watson ve de Montreal, on ja des del seu primer àlbum, "Just An Ordinary Day", va causar una sensació discreta però duradora. No va ser fins el 2006, a arrel de la publicació del “Close To Paradise” llançat a la seva terra natal sota el segell Secret City Records i editat al nostre país per V2), que aquest reconeixement local va traspassar l’Atlàntic. I a aquestes altures, Watson ja ha recorregut mitja Europa, ha trepitjat l’Àsia i s’ha encaminat per Austràlia repassant els temes dels tres àlbums i –com no- les seves col·laboracions amb The Cinematic Orchestra. De fet, el seu projecte en solitari va sorgir d’aquestes últimes: Watson va embardissar-se durant el procés de creació de "Ma Fleur" a estudiar una sèrie de sons que, combinats, van acabar composant el “Close To Paradise” i el seu últim àlbum, el magnífic “Wooden Arms”. La oscil·lació entre el shoegaze, l’electrònica, la psicodèlia de la segona meitat del segle XX i el dream pop poden endevinar-se en aquesta odissea d’influències clàssiques: la música cabaretera i el jazz de Nova Orléans. Aquesta variació ja es va veure reflectida amb la nominació al Polaris Mercury Prize el 2006 (el més important de l’escena musical del seu país) i una projecció incipient que comença a donar els seus fruits. Perquè sí, aquí ens pot semblar que Watson és un artista emergent com tants altres, però el seu potencial, ens agradi o no, és innegable. La part positiva d’aquest semidesconeixement és que la proximitat està tant assegurada com la fluïdesa, i que aquesta lleugeresa que caracteritza els seus àlbums –demostrada amb escreix amb els seu últim àlbum, tant èpic com evocador- no ha acabat d’abandonar el seu tarannà íntim i proper.

Sobre el seu últim disc, poc més hi tinc a dir, apart de recomanar-vos que li feu una escolta. També podeu fer una ullada als vídeos que Vincent Moon, de La Blogothèque, va gravar amb Watson i la seva banda pels carrers i el metro de París. De fet us ho aconsello, molt especialment, si us agrada Claude Débussy (la principal influència de Watson), Eric Satie (sense reduïr-vos a les "Gymnopédies"), Nick Drake i Phillip Glass. Al cap i a la fi, temes com “Big Bird In A Small Cage”, “Firewood”, “Man Like You” o la terriblement evocadora “Where The Wild Things Are” (que, segons les males i bones llengües, ha estat inclosa a la banda sonora de la pel·lícula d’ Spike Jonze, basada en aquest llibre que sí) es valen prou els 18 euros –això sí- que val l’entrada. I, ei, a vegades pagar una suma tant considerable per segons què és un encert. Jo poso la mà al foc (i no em cremo) que aquest és, indefectiblement, un dels casos en què afirmar-ho no és cap bogeria.