No seria just clausurar l'any sense fer menció d'un nom, d'un grup i d'un disc. No es tracta de cap banda d'actualitat, sinó de The Clash, que es van dissoldre a les acaballes dels vuitanta. Tot i això, la seva discografia i la seva empremta ha perdurat al llarg dels anys, i per sort a les discoteques de moda encara sonen algunes de les seves cançons, actualment convertides en himnes generacionals, escrits i compostos sempre pels mateixos, Mike Jones i Joe Strummer, del qual aquest últim, la figura va ser especialment rellevant. I no per modes passatgeres ni imposicions discogràfiques comercials sinó pel seu aire carismàtic i aquell lideratge innat que el va convertir en un autèntic profeta, un símbol per la lluita, descobridor de nous hortizons musicals i un autèntic cosmopolita. Strummer va ser conseqüent amb el seu compromís, ferm en la lluita i autèntic en la posada escènica, però fràgil per dintre. Una fallida cardiorespiratòria no diagnosticada se'l va endur a l'edat de 50 anys, tot i que hagués pogut ser abans.
El passat 22 de desembre van complir-se 7 anys de la mort del geni, i el 14 de desembre va fer 30 anys de l'edició del disc que va marcar un abans i un després en la història del grup i de la música contemporània, cosa que no ens encarregarem de ratificar ja que això ja és dóna per suposat. No perdrem ni un sol paràgraf parlant de la història del disc perquè abans que nosaltres, milers de persones ja ho han fet, i probablement molt millor. "London Calling" (CBS, 1979) és la conceptualització d'una actitud que s'ensumava a les dues referències anteriors de The Clash. El més interessant del cas, però, és que "London Calling" és considerat el millor disc de punk mai publicat sense ni tan sols ser estrictament punk. Provablement l'emblema més clar d'aquest moviment sigui representat per la portada, inspirada en el disc de debut d'Elvis Presley.
"London Calling" es va editar l'any 1979, quan l'efervescència del 1977 encara perdurava però la branca estilística derivada del punk ja es començava a difondre en altres subgèneres i derivats. La primera referència de The Clash es va editar l'any 77, quan la cultura punk va néixer com a moviment contracultural a Anglaterra, en resposta a la societat retrògrada imposada per la primera ministra conservadora Margaret Thatcher, i difós gràcies al mercantilisme del "No Future" dels Sex Pistols i la genialitat comercial de Malcom McLaren. The Clash van tenir la sort de ser el grup que va poder fer front a aquest pilar estètic tan consolidat des d'una altra prespectiva. Si els Sex Pistols representaven el nihilisme, The Clash mostrava una faceta del punk molt més hedonista. Per molts lluitaven de veritat i amb un missatge real, que calava fons en la joventut perquè, per primer cop, parlava de tu a tu, de forma sincera, proposant alternatives. Aquesta va ser, probablement, la fórmula que va caracteritzar el particular so del grup especialment rellevant a "London Calling", la cançó, la seva obra mestra.
La seva primera referència va ser "The Clash" (CBS, 1977), on hi havia autèntiques joies punk com "White Riot" o "I'm So Bored with the U.S.A.", però amb una certa predilecció pel rock'n'roll d'arrel, que Joe Strummer ja s'havia encarregat d'explotar prèviament al seu grup anterior The 101'ers i que més tard tornaria a revisar amb The Mescaleros. Police & Thieves, a més, és una cançó influenciada clarament en ritmes reggae i que s'estableix com una primera empremta del so que més tard van perfilar a "London Calling".
La importància de "London Calling" rau en la forma en com és transmès el missatge. La subtilesa d'Strummer era capaç de sublevar un exèrcit o, senzillament, de despertar l'interés pel compromís polític, i en aquest cas "Spanish Bombs" és una clara mostra de la seva preocupació internacionalista, que un any més tard s'encarregaria de posar de manifest amb el seu compromís amb Nicaragua i el moviment d'alliberació nacional. D'altra banda, hi ha un fet històric que evidencia el compromís de la banda, fins i tot en la lluita contra els interesos discogràfics i editorials. "London Calling" va ser editat en doble vinil gràcies a la juguesca que el grup li va fer al segell discogràfic CBS Records. El segon disc havia de ser un single, segons el que havien acordat grup i discogràfica, però enlloc d'un single Strummer, Jones i companyia van colar un LP sencer, la versió final del qual van aconseguir que inclogués Train in Vain, una cançó d'amor escrita per Mike Jones, que prèviament havia de quedar fora del disc, i que mostra la cara més personal d'un grup que no tan sols es mostrava com a combatiu, sinó absolutament humà.
Tot i que el contingut líric i actitudinal és especialment important per justificar el punk com a gènere pel qual actualment es coneix "London Calling", cal posar de manifest que el conglomerat estilístic que agrupa aquest disc és molt extens. No únicament basat en el punk-rock, sinó en una síntesi perfecta de sub-gèneres que aleshores convivien en l'efervescent panorama anglès de finals dels 70, i que va ajudar a obrir la ment d'un estil molt ortodox, fins aleshores, amb influències de reggae, rocksteady, dub, estils importats pels immigrants jamaicans. D'altra banda el pop també va aconseguir obrir-se camí en aquest disc, fins i tot el disco, creant un equilibri perfecte, i no en va.
Aquest és el nostre petit homenatge, a un gran home i un gran disc. El vídeo resumeix, juntament amb la versió de "Redemption Song" de Bob Marley, que va compartir amb Johnny Cash en el seu disc "Streetcore" amb The Mescaleros, les últimes paraules del documental "The Future is Unwritten", editat l'any 2007.
El passat 22 de desembre van complir-se 7 anys de la mort del geni, i el 14 de desembre va fer 30 anys de l'edició del disc que va marcar un abans i un després en la història del grup i de la música contemporània, cosa que no ens encarregarem de ratificar ja que això ja és dóna per suposat. No perdrem ni un sol paràgraf parlant de la història del disc perquè abans que nosaltres, milers de persones ja ho han fet, i probablement molt millor. "London Calling" (CBS, 1979) és la conceptualització d'una actitud que s'ensumava a les dues referències anteriors de The Clash. El més interessant del cas, però, és que "London Calling" és considerat el millor disc de punk mai publicat sense ni tan sols ser estrictament punk. Provablement l'emblema més clar d'aquest moviment sigui representat per la portada, inspirada en el disc de debut d'Elvis Presley.
"London Calling" es va editar l'any 1979, quan l'efervescència del 1977 encara perdurava però la branca estilística derivada del punk ja es començava a difondre en altres subgèneres i derivats. La primera referència de The Clash es va editar l'any 77, quan la cultura punk va néixer com a moviment contracultural a Anglaterra, en resposta a la societat retrògrada imposada per la primera ministra conservadora Margaret Thatcher, i difós gràcies al mercantilisme del "No Future" dels Sex Pistols i la genialitat comercial de Malcom McLaren. The Clash van tenir la sort de ser el grup que va poder fer front a aquest pilar estètic tan consolidat des d'una altra prespectiva. Si els Sex Pistols representaven el nihilisme, The Clash mostrava una faceta del punk molt més hedonista. Per molts lluitaven de veritat i amb un missatge real, que calava fons en la joventut perquè, per primer cop, parlava de tu a tu, de forma sincera, proposant alternatives. Aquesta va ser, probablement, la fórmula que va caracteritzar el particular so del grup especialment rellevant a "London Calling", la cançó, la seva obra mestra.
La seva primera referència va ser "The Clash" (CBS, 1977), on hi havia autèntiques joies punk com "White Riot" o "I'm So Bored with the U.S.A.", però amb una certa predilecció pel rock'n'roll d'arrel, que Joe Strummer ja s'havia encarregat d'explotar prèviament al seu grup anterior The 101'ers i que més tard tornaria a revisar amb The Mescaleros. Police & Thieves, a més, és una cançó influenciada clarament en ritmes reggae i que s'estableix com una primera empremta del so que més tard van perfilar a "London Calling".
La importància de "London Calling" rau en la forma en com és transmès el missatge. La subtilesa d'Strummer era capaç de sublevar un exèrcit o, senzillament, de despertar l'interés pel compromís polític, i en aquest cas "Spanish Bombs" és una clara mostra de la seva preocupació internacionalista, que un any més tard s'encarregaria de posar de manifest amb el seu compromís amb Nicaragua i el moviment d'alliberació nacional. D'altra banda, hi ha un fet històric que evidencia el compromís de la banda, fins i tot en la lluita contra els interesos discogràfics i editorials. "London Calling" va ser editat en doble vinil gràcies a la juguesca que el grup li va fer al segell discogràfic CBS Records. El segon disc havia de ser un single, segons el que havien acordat grup i discogràfica, però enlloc d'un single Strummer, Jones i companyia van colar un LP sencer, la versió final del qual van aconseguir que inclogués Train in Vain, una cançó d'amor escrita per Mike Jones, que prèviament havia de quedar fora del disc, i que mostra la cara més personal d'un grup que no tan sols es mostrava com a combatiu, sinó absolutament humà.
Tot i que el contingut líric i actitudinal és especialment important per justificar el punk com a gènere pel qual actualment es coneix "London Calling", cal posar de manifest que el conglomerat estilístic que agrupa aquest disc és molt extens. No únicament basat en el punk-rock, sinó en una síntesi perfecta de sub-gèneres que aleshores convivien en l'efervescent panorama anglès de finals dels 70, i que va ajudar a obrir la ment d'un estil molt ortodox, fins aleshores, amb influències de reggae, rocksteady, dub, estils importats pels immigrants jamaicans. D'altra banda el pop també va aconseguir obrir-se camí en aquest disc, fins i tot el disco, creant un equilibri perfecte, i no en va.
Aquest és el nostre petit homenatge, a un gran home i un gran disc. El vídeo resumeix, juntament amb la versió de "Redemption Song" de Bob Marley, que va compartir amb Johnny Cash en el seu disc "Streetcore" amb The Mescaleros, les últimes paraules del documental "The Future is Unwritten", editat l'any 2007.
0 comentaris:
Publica un comentari