2009: Les deu millors pel·lícules

Crec que som molts els amants de les llistes. Els millors pentinats del mil·lenni, les morts més escabroses de l’any, les llonganisses més bones de la dècada o les escenes pornogràfiques més extraordinàries del segle. Hi ha de tot en aquest paratge anomenat planeta Terra. Servidor és fan de les llistes, i també és fan del cinema. Tanmateix, no ha quedat gaire satisfet de l’any 2009, entre aspectes absolutament diversos. Però valdria la pena remarcar, recomanar i revisar aquelles deu (i només deu) pel·lícules que, segons la meva particular visió, mereixen ocupar el podi d’honor de les 10 millors pel·lícules de l’any. Val a dir que les produccions incloses a la llista són aquelles que s’han estrenat a Catalunya des de l’1 de gener fins al 31 de desembre d’aquest mateix any. Per això no incloc algunes pel·lícules vistes en festivals com els de Sitges o Sant Sebastià (o per altres mitjans) que, lamentablement, encara no s’han estrenat al nostre territori. Espero que aquesta llista sigui tant o més polèmica que l’apassionant recull dels millors discos catalans de la dècada que, just fa una setmana, va causar tanta excitació entre els dedicats lectors d’A Viva Veu.

Aquí teniu la llista, des de la desena fins la primera posició.


10. “Adventureland”, de Greg Mottola.

Possiblement, “Adventureland” sigui la sorpresa més majúscula de l’any. Pel·lícula disfressada d’esbojarrada comèdia juvenil, la nova producció de Greg Mottola (l’artífex de la també indispensable “Supersalidos”) és una d’aquelles pel·lícules que et fan rememorar èpoques passades, mitjançant la imaginació, la reflexió i el bon humor. Ubicada a la Nord Amèrica de finals dels anys 80, la pel·lícula ens relata la història d’un jove pre-universitari que, per fer front als seus estudis, haurà de passar tot un estiu treballant com a firaire en un destarotat parc d’atraccions. Sense imaginar-s’ho, aquest serà l’estiu de la seva vida. La típica història del pas de l’adolescència a l’etapa adulta (tot i que encara no sé ben bé que significa això d’etapa adulta), des d’un punt de vista original i absolutament tendre. Protagonitzada per Jesse Eisenberg (“Bienvenidos a Zombieland”) i Kristen Stewart (la noia de la saga “Crepúsculo”, pel·lícula que no he vist ni veuré, en un paper formidable), la pel·lícula és senzillament brillant. Sobren més qualificatius. Atenció als actors secundaris (vegeu Martin Starr).

9. "Still Walking" ("Aruitemo, aruitemo"), de Hirokazu Koreeda.


L’autor de “Hana” o “Nadie sabe” va estrenar a meitats d’any una d’aquelles joies imperdibles que acostumen a estrenar a dos o tres cines d’arreu del territori. Una pel·lícula Verdi, per entendre’ns. “Still Walking” és un drama generacional quotidià i proper, tot i tractar-se d’una família japonesa. Quan veig produccions tan extraordinàries com aquesta, torno a creure en l’ésser humà. Té un guió precís i detallista, amb grans dosis d’humanitat i coherència. Els personatges estan increïblement ben tractats. Obra d’aparença assossegada, tracta temes universals com la (mala) consciència, la recança o l’estima dins la unitat familiar. Pel·lícula preciosa, amb un argument que ens relata la visita estiuenca d’uns fills a uns pares ja ancians en la commemoració de la tràgica mort, succeïda quinze anys enrere, del fill gran de la família. Pot costar entrar en el món que ens proposa Koreeda. Quan ho feu, us semblarà sublim.

8. “Los límites del control” ("The Limits of Control"), de Jim Jarmusch [ressenya del 4 de novembre].

Absolutament esplèndida. Cinema en majúscula i espectacle gratificant. Meravellosament absurda i preciosa. Una d’aquelles pel·lícules que s’han de pair (i bé) per, finalment, poder-les gaudir. Jarmusch continua sent un tipus collonut, i ho demostra amb excentricitats tan lúcides com aquesta. “Los límites del control” absorbeix fins l’última gota de l’espectador més impacient. Una particular road movie en forma de thriller, amb un protagonista impassible, un objectiu inicial i un recorregut específic a base de blocs narratius de caire similar. Cinema del bo.

7. “Déjame entrar” ("Låt den rätte komma in"), de Tomas Alfredson.


Vaig veure “Déjame entrar” fa gairebé un any i mig. Vaig tenir la sort de contemplar-la en una d’aquelles sessions maratonianes del Festival de Sitges de l’any 2008. La pel·lícula es va estrenar arreu del territori a mitjans d’abril i va ser un dels boca-orella més sensacionals que es recorden. És una pel·lícula sueca de vampirs que ens va arribar quan els propis vampirs encara no estaven tant de moda. Però, principalment, aquest és un dels drames romàntics (sí, romàntics) més gloriosos que he vist en la meva curta existència. La pel·lícula va connectar amb tothom. Va agradar a tothom. Va entusiasmar a tothom. I va marcar una fita importantíssima dins la indústria europea de cinema. “Déjame entrar” barreja una mena de terror melancòlic, amb assetjament escolar i amor entre uns outsiders bastant marcats per la seva pròpia existència. El final de la pel·lícula és absolutament espatarrant. I els seus joves protagonistes ens marquen unes interpretacions celestials (o infernals, depèn de com ens ho mirem).

6. “Génova (Genova)”, de Michael Winterbottom.


No sé si aquesta pel·lícula estarà present en moltes de les llistes de les millors produccions cinematogràfiques d’aquest any. En tot cas, a mi em té el cor robat. Una pel·lícula que ens parla d’allò que passa després. En aquest cas, d’allò que li passa a una família després de la sobtada mort de la mare. El pare decideix acceptar una feina com a professor universitari a la ciutat italiana de Gènova i s’emporta amb ell, durant tot un any, a les seves dues filles (una nena i una adolescent). Personalment, en el moment en què es va estrenar la pel·lícula, em vaig sorprendre bastant en segons quines crítiques generalment pomposes. La nova pel·lícula de Michael Winterbottom és senzillament extraordinària. Ens mostra el que no ens explica. Ens suggereix sentiments d’empatia. Té unes interpretacions formidables. I fa que l’espectador es submergeixi en una ciutat tan genuïna com aquesta. I no, encara no hi he anat.

5. “Malditos bastardos” ("Inglourious basterds"), de Quentin Tarantino [ressenya del 14 d'octubre]


Com ja vaig exclamar i titular al seu dia, “Malditos bastardos” és la polla. Christoph Waltz, Diane Kruger, Brad Pitt, Eli Roth i Mélanie Laurent són la polla. Tarantino és la polla. L’escena inicial és la polla. El clímax final és la polla. I la història és la polla. Poden dir que alguns personatges estan desdibuixats, que s’ha editat precipitadament, que té greus altibaixos o mil coses més. Però el que no podrà negar ningú és que “Malditos bastardos” és un dels espectacles més collonuts que ens ha deixat aquest 2009.

4. “La clase” ("Entre les murs"), de Laurent Cantet.

Pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or al Festival de Canes de l’any 2008. Ens va arribar entre nosaltres entre finals de gener i principis de febrer, després d’haver triomfat i assaltat la competència amb premis, mencions i crítiques realment positives. “La clase” ens pot semblar, a priori, la clàssica història de professor modèlic i alternatiu que arriba a un institut marginal per tal de fer canviar el comportament i la frustració dels seus alumnes amb nous mètodes d’aprenentatge. En certa manera, l’argument és aquest. Però “La clase” arriba a uns extrems de mestria realment esfereïdors. Entenem els personatges. No els jutgem. Entenem al professor, la situació que l’envolta. Assimilem el context. I aplaudim. Aplaudim al final dels crèdits una pel·lícula sorprenent sobre el model educatiu actual. Podem dir, sense equivocar-nos, que aquesta és una pel·lícula necessària. I una obra d’importància cabdal.

3. “The Visitor”, de Thomas McCarthy.

La tercera posició l’encapçala una pel·lícula magistral en tots els seus aspectes. Quan la humanitat ens regala pel·lícules com aquesta, només ens queda donar les gràcies. “The Visitor” funciona com a senzilla història que ens relata la vida d’un professor universitari que viatja a Nova York i es veu, sense voler-ho, immers en la vida d’una jove parella immigrant que descobreix vivint al seu apartament de Manhattan, un pis que poques vegades acostuma a visitar. La força amb que McCarthy ens planteja la pel·lícula és realment envejable. Les interpretacions (en especial, un Richard Jenkins tocant la glòria) són meravelloses. Connecto amb el relat i amb les vicissituds dels personatges. “The Visitor” és una pel·lícula rodona, coherent, preciosa, emocionant i humil. I amb un dels finals més lacrimògens d’aquest any cinematogràfic. Només per l’escena de Richard Jenkins cridant indignat al centre penitenciari, ja val la pena fer-li una ullada. No ho lamentareu.

2. “Paranoid Park”, de Gus Van Sant.

A Gus Van Sant li agrada posar-se alternatiu i experimental de tant en tant. Aquest cop, un servidor el felicita per haver filmat una de les millors obres mestres de l’última dècada. Pel·lícula imperdible. Podria posar-li molts adjectius típics i tòpics, però no fa falta. El tractament de la història és brutal. La composició del so. La fotografia. Les interpretacions. “Paranoid Park” és gran. Molt gran. És, de lluny, la millor pel·lícula de Van Sant i una de les meves preferides de tots els temps. És molt difícil aconseguir el que aconsegueix aquesta pel·lícula, i arribar a uns límits artístics tan exagerats. Aquest cop, Van Sant es llueix, experimenta i li surt bé. És una pel·lícula excepcional que hauria d’estar present en totes les DVDteques particulars, hagudes i per haver. Feu-me cas.

1. “Donde viven los monstruos” ("Where the Wild Things Are"), d’Spike Jonze [ressenya del 23 de desembre]



"Donde viven los monstruos” és la pel·lícula que ha desbancat a última hora la que, fins fa unes setmanes, ocupava la posició d’honor. No sé si és millor o pitjor que la que he ubicat en segon terme però, tal com vaig escriure en la ressenya de la setmana passada, “Donde viven los monstruos” representa una reinvenció total d’un determinat mode de fer cinema. Una de les pel·lícules més precioses i glorioses que he vist mai. Entenc al nen protagonista (una de les interpretacions més prodigioses de l’any) des del primer moment i em miro la pel·lícula amb ulls atònits fins al final. La vida vista des de la més absoluta puresa, amb ulls de nen. Una pel·lícula magistral, amb un pròleg meravellós i una cuidada estètica al servei de l’espectador. Tot funciona en aquesta pel·lícula. El guió, també. Podeu comprovar la meva excitació llegint o rellegint l’article que li vaig dedicar tot just fa una setmana.

Fora del Top 10, moltes pel·lícules s’han quedat pel camí. Pel·lícules igualment recomanables que m’agradaria, si més no, anomenar. El 2009 ens ha deixat produccions tant importants com el “Gran Torino” de Clint Eastwood, la comèdia política “In the loop”, la demencial (en el bon sentit de la paraula) “Anticristo”, l’agradable “El primer día del resto de tu vida” o una producció de Sam Mendes que s’anomenava “Revolutionary Road” i que era molt més encertada del que podia semblar a simple vista. Aquest any també hem pogut veure cintes d’animació tan apoteòsiques com “Los mundos de Coraline”, “Up” o “Ponyo en el acantilado”. I sorpreses com “El desafío. Frost contra Nixon”, “El luchador”, “Vals con Bashir”, “Frozen river”, “Man on wire”, “La caja de pandora” o “Si la cosa funciona”, la darrera producció de Woody Allen. Només per citar-ne algunes.

Per vosaltres, quines han estat les millors pel·lícules d’aquest 2009?