Des que han tret el seu últim EP "Crows" (Aloud, 2009) (al final de l'entrada trobareu el videoclip, de vista obligada, del seu single "Fish Tank"), els barcelonins The Last 3 Lines estan que no paren. Un servidor de vostès va tenir la sort d'acompanyar-los durant la recta final de la presentació d'aquest nou treball, que els ha portat per primera vegada a creuar fronteres. El grup tot just va néixer fa tres anys, de les cendres de Laihm, i entre les seves gestes destaca el premi a millor maqueta del 2007 segons la Mondo Sonoro, cosa que els va dur a actuar a les festes Demoscópicas d'aleshores, així com ser els encarregats d'obrir els concerts de Blood Red Shoes durant la darrera gira dels anglesos. Faltava, però, sortir a l'estranger a tocar, i la setmana passada el grup va poder marcar amb una creu aquest punt a la llista.
Tot començava la nit de dimecres, quan The Last 3 Lines van fer aparició a l'escenari de la sala Razzmatazz 2 (més coneguda com The Loft), durant el concert benèfic de suport a les víctimes de l'huracà Ketsana, que va arrasar la meitat de la illa filipina de Luzón el passat 26 de setembre. La veritat és que la nit va ser una mica estranya a causa de l'eclectisime i institucionalitat de la vetllada. I és que a part dels nostres protagonistes, va actuar-hi Jofre Bardagí i van fer aparició personatges com David Fernández (l'actor que feia de Chikilicuatre al Buenafuente). Era l'endemà que començava l'acció de debò. La banda barcelonina s'enfrontava al seu cinquè concert a la ciutat en poc més d'un mes i mig. Aquesta vegada telonejant a la banda anglesa Baddies, més coneguda a la resta d'Europa que aquí, sens dubte. Una sala BeCool mig plena (o mig buida) va demostrar-nos novament que cada vegada és més comú que el grup d'aquí faci una actuació més completa que la de fora. El set dels anglesos va ser pla i no va aconseguir despertar-nos fins al final de la seva actuació, en una actuació que recordava una barreja entre We Are The Physics i The Robocop Kraus a mitges tintes.
Una vegada acabat el concert de BeCool s'havia acabat la feina per The Last 3 Lines a la península després de les actuacions a Barcelona, Mataró, Madrid i Toledo, i teníem per davant més de dotze hores en furgoneta per arribar a París. La capital francesa ens esperava i nosaltres esperàvem ser-hi per sortir d'aquell cubicle amb rodes en el que portàvem mig dia tancats. D'entrada, gràcies a la nostra (falta de) habilitat amb els navegadors, no vam tenim una bona arribada a la ciutat de l'amour. Però tot això va deixar de tenir importància quan vam veure que ja havíem fet el primer pas. Ja érem allà i ells estaven decidits a donar-ho tot.
Imagineu-vos un equivalent a la sala Sidecar de Barcelona però en una ciutat com París i on l'entrada és lliure en tots els concerts de la sala. El resultat va ser que ens vam trobar el bar L'International ple des del primer moment de gent que estava acostumada a anar a veure un concert sense conèixer molt bé allò que va a veure. Per si les condicions no semblaven prou idònies, a sobre imagineu-vos tenir com a grup teloner a uns locals coneguts com Pollux From Rio. Si s'ha de posar un "però", aquest seria la presència d'un limitador de soroll a la sala que va fer que tot sonés evidentment més baix del què estem acostumats. La nit va anar del pop al rock: Pollux From Rio van escalfar bé al públic amb una dosi de pop amb melodies de sintetitzedors que marcaven clarament el ritme i l'estructura dels temes. Bons en l'execució i amb una posada en escena força completa.
Havia arribat el gran moment, l'objectiu del viatge: el debut internacional de The Last 3 Lines, tot i que això no semblava importar-los el més mínim. Xavi Bartrina, cantant de la banda, semblava més desinjibit que mai i semblava trobar-se més còmode amb el francès fora de casa que amb el català a casa nostra. Realment els que coneixíem la banda vam veure que aquell concert va ser un abans i un després pel què fa a la seva l'actitud. No m'esperava, per exemple, veure a Sergio Pardo (guitarrista de la formació), rascant la guitarra contra una de les columnes de la sala. Realment van aconseguir guanyar-se el públic, que gairebé no va parar de moure's. The Last 3 Lines estan aconseguint un set plural, amb canvis molt marcats. Tan poden sorprendre't amb un hit mainstream com amb un tema de 10 minuts en el que la psicodèlia hi és clarament present. I tot això sense perdre la coherència. Després d'aquells 60 minuts de concert, vaig notar que tenia davant meu una banda evolucionada, en el que encara els queda molt per dir, tan en grans com petits circuits indies.
Au revoire The Last 3 Lines i merci per tot!
The Last 3 Lines - "Fish Tank":
Tot començava la nit de dimecres, quan The Last 3 Lines van fer aparició a l'escenari de la sala Razzmatazz 2 (més coneguda com The Loft), durant el concert benèfic de suport a les víctimes de l'huracà Ketsana, que va arrasar la meitat de la illa filipina de Luzón el passat 26 de setembre. La veritat és que la nit va ser una mica estranya a causa de l'eclectisime i institucionalitat de la vetllada. I és que a part dels nostres protagonistes, va actuar-hi Jofre Bardagí i van fer aparició personatges com David Fernández (l'actor que feia de Chikilicuatre al Buenafuente). Era l'endemà que començava l'acció de debò. La banda barcelonina s'enfrontava al seu cinquè concert a la ciutat en poc més d'un mes i mig. Aquesta vegada telonejant a la banda anglesa Baddies, més coneguda a la resta d'Europa que aquí, sens dubte. Una sala BeCool mig plena (o mig buida) va demostrar-nos novament que cada vegada és més comú que el grup d'aquí faci una actuació més completa que la de fora. El set dels anglesos va ser pla i no va aconseguir despertar-nos fins al final de la seva actuació, en una actuació que recordava una barreja entre We Are The Physics i The Robocop Kraus a mitges tintes.
Una vegada acabat el concert de BeCool s'havia acabat la feina per The Last 3 Lines a la península després de les actuacions a Barcelona, Mataró, Madrid i Toledo, i teníem per davant més de dotze hores en furgoneta per arribar a París. La capital francesa ens esperava i nosaltres esperàvem ser-hi per sortir d'aquell cubicle amb rodes en el que portàvem mig dia tancats. D'entrada, gràcies a la nostra (falta de) habilitat amb els navegadors, no vam tenim una bona arribada a la ciutat de l'amour. Però tot això va deixar de tenir importància quan vam veure que ja havíem fet el primer pas. Ja érem allà i ells estaven decidits a donar-ho tot.
Imagineu-vos un equivalent a la sala Sidecar de Barcelona però en una ciutat com París i on l'entrada és lliure en tots els concerts de la sala. El resultat va ser que ens vam trobar el bar L'International ple des del primer moment de gent que estava acostumada a anar a veure un concert sense conèixer molt bé allò que va a veure. Per si les condicions no semblaven prou idònies, a sobre imagineu-vos tenir com a grup teloner a uns locals coneguts com Pollux From Rio. Si s'ha de posar un "però", aquest seria la presència d'un limitador de soroll a la sala que va fer que tot sonés evidentment més baix del què estem acostumats. La nit va anar del pop al rock: Pollux From Rio van escalfar bé al públic amb una dosi de pop amb melodies de sintetitzedors que marcaven clarament el ritme i l'estructura dels temes. Bons en l'execució i amb una posada en escena força completa.
Havia arribat el gran moment, l'objectiu del viatge: el debut internacional de The Last 3 Lines, tot i que això no semblava importar-los el més mínim. Xavi Bartrina, cantant de la banda, semblava més desinjibit que mai i semblava trobar-se més còmode amb el francès fora de casa que amb el català a casa nostra. Realment els que coneixíem la banda vam veure que aquell concert va ser un abans i un després pel què fa a la seva l'actitud. No m'esperava, per exemple, veure a Sergio Pardo (guitarrista de la formació), rascant la guitarra contra una de les columnes de la sala. Realment van aconseguir guanyar-se el públic, que gairebé no va parar de moure's. The Last 3 Lines estan aconseguint un set plural, amb canvis molt marcats. Tan poden sorprendre't amb un hit mainstream com amb un tema de 10 minuts en el que la psicodèlia hi és clarament present. I tot això sense perdre la coherència. Després d'aquells 60 minuts de concert, vaig notar que tenia davant meu una banda evolucionada, en el que encara els queda molt per dir, tan en grans com petits circuits indies.
Au revoire The Last 3 Lines i merci per tot!
The Last 3 Lines - "Fish Tank":
3 comentaris:
Al razz va estar molt be, pero a Paris va ser la bomba!!!!
Jo en vull messss!!!
:D
Sergi Egea, A Viva Veu, París.
Hahahaha!
Publica un comentari