Aquesta tardor de 2009, el Primavera Sound (i en conseqüència el Primavera Club) no només ha canviat el patrocinador oficial sinó també n'ha adoptat un de nou de forma implícita: Transports Metropolitans de Barcelona. Naturalment, això és només una broma dolenta per introduir el fet que, una vegada sabut que l'Auditori del Fòrum deixava de ser el camp base del festival hivernal, l'organització va tenir la idea d'escampar el radi d'acció a diferents sales de Barcelona, i no sense problemes i moltes vegades per culpa, precisament, de la cervesa. A més de l'Apolo i La [2] (el bressol del Primavera), el Primavera Club envaeix les més o menys properes Sidecar i Jamboree, arriba fins al passeig d'Isabel II (el Jamboree), puja a Les Corts (la Bikini), però no del tot després d'anunciar i cancel·lar la sala BeCool com si fos un artista rebel, i arriba també fins al Poble Nou (La Nau). S'obrirà un nou món de combinacions de transport públic pels assistents, que caminaran per fer transbords i també per evitar-los. Falten encara deu dies perquè The Pastels inaugurin el festival el proper dimecres 9 a l'Apolo i tot i que les solapacions podrien haver estat molt pitjors, per fi tornarem a sentir l'estrès irracional de decidir, fer tard, esperar de mala hòstia que arribin, carregar merchandising amunt i avall i, el millor de tot, empassar-se un munt de concerts. Benvinguts al San Miguel Primavera Club 09.
DIMECRES 9
Fer un itinerari pel dimecres és la cosa més absurda del món. Per suavitzar la tornada del pont de la Puríssima, The Pastels, The Black Heart Procession i HEALTH inauguren a l'Apolo el festival un darrera l'altre. Els primers són escocesos i van enganxar els últims trets del shoegaze per llançar entre finals dels 80 i mitjans dels 90 dos discos com "Illumination" (Up, 1997) i "Mobile Safari" (Domino, 1995) que resumeixen en una escassa hora el que es pot fer amb dos melodies, soroll, falta de vocalització i molt de sucre. Encara que no els citin mai com a referència i parlin de My Bloody Valentine i The Vaselines, The Pastels són la mare de The Pains of Being Pure at Heart, que han explotat el que els escocesos no van saber o no es van atrevir. Els pares dels nord-americans són els seus compatriotes Beat Happening, amb qui The Pastels han hagut d'aguantar els paral·lelismes i les comparacions. La discussió de quin dels dos grups és millor s'ha resumit moltes vegades a una qüestió de cromosomes X o Y. L'última referència de The Pastels, que no publicaven res des d'"Illumination" (1997), ha estat enguany el disc signat en col·laboració amb els japonesos Tenniscoats, de nom "Two Sunsets" (Domino), cantat a quatre veus i en dues llengües (japonès i anglès). "Two Sunsets" és un disc bonic però que segurament ningú no voldrà sentir durant el Primavera Club 09.
Després dels escocesos serà el torn de The Black Heart Procession, un grup que va néixer de dues ruptures sentimentals. Per tal de canalitzar els laments i fustigar les penes, Pall Jenkins i Tobias Nathaniel van formar la banda fa onze anys, i des d'aleshores han tret sis discos, l'últim "Six" (Temporary Residence Limited), publicat enguany i que després de tan de temps encara explota la vena sentimental broken-heart dels primers. Tancarà la nit HEALTH, el grup de moda, l'explosió de llum i colors que reivindica el cantó més sorollós de l'escena de Los Angeles, si és que existeix. A mig camí entre Abe Vigoda, No Age i els baltimorians Animal Collective, si d'alguna cosa ha servit "Get Color" (Lovepump United, 2009) i "HEALTH" (Lovepump United, 2007) és per justificar la seva presència per ser dels que més tard sortiran a l'escenari. Amb el seu debut del 2007, els californians van ser presentats més d'una vegada per plomes reconegudes com el gir guerrer de "Strawberry Jam" (Domino, 2007) d'Animal Collective, un disc i un grup que a finals d'any va explotar amb força. HEALTH, a diferència dels de Baltimore, entenen la psicodèlia com a eina per forçar la màquina, de mirar de treure-li tot el suc. El dijous 10, per culpa seva, començarà per a molts amb xiulets a les orelles.
DIJOUS 10
Les primeres hores sempre són per grups petits locals. Si fem una mirada enrere, fa riure pensar que l'any passat els que duien aquesta llufa van ser Manel, que a les cinc de la tarda inauguraven els concerts a l'Auditori del Fòrum. Aleshores, aquell concert no va ser un karaoke massiu, com tampoc no ho serà sens dubte el de Me and the Bees, que estrenaran la primera de les sales convidades a aquest Primavera Club, el Monasterio. Serà a les 7 de la tarda, cosa que enganxarà mig Barcelona traient-se les lleganyes de la migdiada i l'altra mitja encaixats al metro, per la qual cosa la presència al seu concert serà un acte militant, com ho serà d'altra banda, anar el dissabte a veure Fred i Son al mateix lloc però dues hores abans, a les 5. El primer grup amb més entitat del dijous serà Beach House, que vindran a presentar "Teen Dream" (Sub Pop, 2010), la filtració del qual s'ha avançat un parell de mesos a la data de publicació. Gràcies a això l'hem pogut escoltar i comprovar que el deliciós single "Used to Be", publicat ara fa un any, era un bon exemple representatiu del que ha estat després el disc. Sense menysprear "Devotion" (Carpark, 2008), segon disc del grup i que els va dur a tocar al Tanned Tin i de gira per la península, tot i que qui els va veure diu que en directe són molt avorrits. Això i el fet que toquin a la sala menys còmode de Barcelona per veure-hi un concert, la Sidecar, fa que marcar-los amb retolador a l'itinerari pengi d'un fil fins l'últim moment. L'alternativa és Jeffrey Lewis & The Junkyard, que ja va passar per la ciutat comtal aquest estiu per posar del revés l'Heliogàbal. Potser per això l'organització l'ha ubicat al Monasterio després de Me and the Bees, amb la intenció de repetir l'ambient generat al bar de Gràcia.
A la mateixa plaça Reial, al Jamboree, a partir de les 9 sortiran a escena un dels grups més importants de l'escena (sic) barcelonina, Za. És molt graciós que a la nostra ciutat hi hagi dues esferes tan diferenciades, tan properes (tots es coneixen) i tan plena de grups interessants. Una és la senzilla, la bonica, la fràgil i delicada fornada de grups de pop de dormitori (Sedaiós, Me and the Bees, Fred i Son) i l'altra és la psicodèlia, l'experimentació, la duresa, la força, l'energia i la suor. És en aquest segon on cauen els Za, que aquest 2009 han publicat el seu segon disc oficial però el primer que ha gaudit d'un ressò i un tracte a l'altura. "Macumba o muerte", editat per Acuarela i reeditat en vinil per Gandula, és l'emblema de l'enumeració anterior. El concert del Primavera Club, més que una presentació, és un premi i reconeixement a la tasca feta pel grup, ja que de concerts a la ciutat comtal n'han fet a cabassos. Els seguiran a l'escenari del Jamboree els Zs, nord-americans i tot i diferents, de la mateixa corda experimental. Però en aquell moment, Kurt Vile estarà enllestint el seu concert de weird folk al Sidecar i als Mujeres els faltarà poc per saltar a l'Apolo per fer la presentació (aquesta vegada sí, que per a l'ocasió han deixat de fer concerts a Barcelona durant uns mesos) del seu LP de debut, homònim i a punt de ser llançat per Sones.
A partir d'aquesta hora, les deu de la nit, tota l'acció quedarà concentrada al carrer Nou de la Rambla, on després de Mujeres tocaran els veterans The Soundtrack of Our Lives, Smoking Bambino, un altre cop HEALTH, Kid Congo i els autèntics caps de cartell de la nit, Retribution Gospel Choir. El projecte paral·lel d'Alan Sparhawk de Low és en camí de deixar de ser un divertimento per passar a ser quelcom molt seriós. A punt d'editar el segon àlbum a través de Sub Pop, Sparhawk i companyia ja han demostrat un parell de cops la descàrrega i potència sonora que són els seus concerts. A dos quarts de 3 de la nit de dijous a divendres, apareixeran per tercera vegada després del seu pas pel darrer Tanned Tin i La [2] de Nitsa el novembre i el maig passats respectivament. El disc de debut és una meravella de rock sentimental, de força gens continguda, de desesperació i crits, i en directe Alan Sparhawk ho escenifica tot. És un dels concerts més llaminers de tot el festival sens dubte, tot i que l'hora és un gran handicap un dijous vigília de laborable.
DIMECRES 9
Fer un itinerari pel dimecres és la cosa més absurda del món. Per suavitzar la tornada del pont de la Puríssima, The Pastels, The Black Heart Procession i HEALTH inauguren a l'Apolo el festival un darrera l'altre. Els primers són escocesos i van enganxar els últims trets del shoegaze per llançar entre finals dels 80 i mitjans dels 90 dos discos com "Illumination" (Up, 1997) i "Mobile Safari" (Domino, 1995) que resumeixen en una escassa hora el que es pot fer amb dos melodies, soroll, falta de vocalització i molt de sucre. Encara que no els citin mai com a referència i parlin de My Bloody Valentine i The Vaselines, The Pastels són la mare de The Pains of Being Pure at Heart, que han explotat el que els escocesos no van saber o no es van atrevir. Els pares dels nord-americans són els seus compatriotes Beat Happening, amb qui The Pastels han hagut d'aguantar els paral·lelismes i les comparacions. La discussió de quin dels dos grups és millor s'ha resumit moltes vegades a una qüestió de cromosomes X o Y. L'última referència de The Pastels, que no publicaven res des d'"Illumination" (1997), ha estat enguany el disc signat en col·laboració amb els japonesos Tenniscoats, de nom "Two Sunsets" (Domino), cantat a quatre veus i en dues llengües (japonès i anglès). "Two Sunsets" és un disc bonic però que segurament ningú no voldrà sentir durant el Primavera Club 09.
Després dels escocesos serà el torn de The Black Heart Procession, un grup que va néixer de dues ruptures sentimentals. Per tal de canalitzar els laments i fustigar les penes, Pall Jenkins i Tobias Nathaniel van formar la banda fa onze anys, i des d'aleshores han tret sis discos, l'últim "Six" (Temporary Residence Limited), publicat enguany i que després de tan de temps encara explota la vena sentimental broken-heart dels primers. Tancarà la nit HEALTH, el grup de moda, l'explosió de llum i colors que reivindica el cantó més sorollós de l'escena de Los Angeles, si és que existeix. A mig camí entre Abe Vigoda, No Age i els baltimorians Animal Collective, si d'alguna cosa ha servit "Get Color" (Lovepump United, 2009) i "HEALTH" (Lovepump United, 2007) és per justificar la seva presència per ser dels que més tard sortiran a l'escenari. Amb el seu debut del 2007, els californians van ser presentats més d'una vegada per plomes reconegudes com el gir guerrer de "Strawberry Jam" (Domino, 2007) d'Animal Collective, un disc i un grup que a finals d'any va explotar amb força. HEALTH, a diferència dels de Baltimore, entenen la psicodèlia com a eina per forçar la màquina, de mirar de treure-li tot el suc. El dijous 10, per culpa seva, començarà per a molts amb xiulets a les orelles.
DIJOUS 10
Les primeres hores sempre són per grups petits locals. Si fem una mirada enrere, fa riure pensar que l'any passat els que duien aquesta llufa van ser Manel, que a les cinc de la tarda inauguraven els concerts a l'Auditori del Fòrum. Aleshores, aquell concert no va ser un karaoke massiu, com tampoc no ho serà sens dubte el de Me and the Bees, que estrenaran la primera de les sales convidades a aquest Primavera Club, el Monasterio. Serà a les 7 de la tarda, cosa que enganxarà mig Barcelona traient-se les lleganyes de la migdiada i l'altra mitja encaixats al metro, per la qual cosa la presència al seu concert serà un acte militant, com ho serà d'altra banda, anar el dissabte a veure Fred i Son al mateix lloc però dues hores abans, a les 5. El primer grup amb més entitat del dijous serà Beach House, que vindran a presentar "Teen Dream" (Sub Pop, 2010), la filtració del qual s'ha avançat un parell de mesos a la data de publicació. Gràcies a això l'hem pogut escoltar i comprovar que el deliciós single "Used to Be", publicat ara fa un any, era un bon exemple representatiu del que ha estat després el disc. Sense menysprear "Devotion" (Carpark, 2008), segon disc del grup i que els va dur a tocar al Tanned Tin i de gira per la península, tot i que qui els va veure diu que en directe són molt avorrits. Això i el fet que toquin a la sala menys còmode de Barcelona per veure-hi un concert, la Sidecar, fa que marcar-los amb retolador a l'itinerari pengi d'un fil fins l'últim moment. L'alternativa és Jeffrey Lewis & The Junkyard, que ja va passar per la ciutat comtal aquest estiu per posar del revés l'Heliogàbal. Potser per això l'organització l'ha ubicat al Monasterio després de Me and the Bees, amb la intenció de repetir l'ambient generat al bar de Gràcia.
A la mateixa plaça Reial, al Jamboree, a partir de les 9 sortiran a escena un dels grups més importants de l'escena (sic) barcelonina, Za. És molt graciós que a la nostra ciutat hi hagi dues esferes tan diferenciades, tan properes (tots es coneixen) i tan plena de grups interessants. Una és la senzilla, la bonica, la fràgil i delicada fornada de grups de pop de dormitori (Sedaiós, Me and the Bees, Fred i Son) i l'altra és la psicodèlia, l'experimentació, la duresa, la força, l'energia i la suor. És en aquest segon on cauen els Za, que aquest 2009 han publicat el seu segon disc oficial però el primer que ha gaudit d'un ressò i un tracte a l'altura. "Macumba o muerte", editat per Acuarela i reeditat en vinil per Gandula, és l'emblema de l'enumeració anterior. El concert del Primavera Club, més que una presentació, és un premi i reconeixement a la tasca feta pel grup, ja que de concerts a la ciutat comtal n'han fet a cabassos. Els seguiran a l'escenari del Jamboree els Zs, nord-americans i tot i diferents, de la mateixa corda experimental. Però en aquell moment, Kurt Vile estarà enllestint el seu concert de weird folk al Sidecar i als Mujeres els faltarà poc per saltar a l'Apolo per fer la presentació (aquesta vegada sí, que per a l'ocasió han deixat de fer concerts a Barcelona durant uns mesos) del seu LP de debut, homònim i a punt de ser llançat per Sones.
A partir d'aquesta hora, les deu de la nit, tota l'acció quedarà concentrada al carrer Nou de la Rambla, on després de Mujeres tocaran els veterans The Soundtrack of Our Lives, Smoking Bambino, un altre cop HEALTH, Kid Congo i els autèntics caps de cartell de la nit, Retribution Gospel Choir. El projecte paral·lel d'Alan Sparhawk de Low és en camí de deixar de ser un divertimento per passar a ser quelcom molt seriós. A punt d'editar el segon àlbum a través de Sub Pop, Sparhawk i companyia ja han demostrat un parell de cops la descàrrega i potència sonora que són els seus concerts. A dos quarts de 3 de la nit de dijous a divendres, apareixeran per tercera vegada després del seu pas pel darrer Tanned Tin i La [2] de Nitsa el novembre i el maig passats respectivament. El disc de debut és una meravella de rock sentimental, de força gens continguda, de desesperació i crits, i en directe Alan Sparhawk ho escenifica tot. És un dels concerts més llaminers de tot el festival sens dubte, tot i que l'hora és un gran handicap un dijous vigília de laborable.
3 comentaris:
ensabonada final a Retribution Gospel Choir, eh!
Si els haguessis vist ho entendries, Sabaté, ho entendries...
Els Retribution són paraules majors :D
Publica un comentari