"Los límites del control (The limits of control)". Usted no habla español, ¿verdad?

Les millors pel·lícules són com els somnis que mai saps si en realitat has tingut. Aquesta perla li solta el personatge que interpreta Tilda Swinton a un eficaç Isaach de Bankolé en una de les escenes de la nova pel·lícula de Jim Jarmusch, aquest senyor cineasta de cabellera tan extraordinària. La pel·lícula s’anomena “Los límites del control” i ...com ho podríem dir per deixar-ho ben clar?..., és absolutament esplèndida, preciosa i meravellosament absurda. La frase en qüestió diu molt de la tònica general de la cinta. Els somnis que mai saps si en realitat has tingut. Els nostres desitjos, les nostres metes (i els nostres respectius obstacles) i el poder dubitatiu de la nostra imaginació. Jarmusch ha signat una pel·lícula que sembla que ha decebut a algú. I a altres els ha deixat a quadres, o directament amb la mandíbula desencaixada. El noiet que aquí us escriu només té paraules de gratitud per aquest senyor. Vaig tenir l’oportunitat de veure’l en la roda de premsa de presentació d’aquesta pel·lícula al passat Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i també me’l vaig creuar pel carrer mentre em menjava un gelat de llet merengada i vanilla & cookies. Vaig tenir temptació de tocar-li el cabell (serà similar al cotó?), però vaig ser prudent i no ho vaig fer. En aquell moment, encara no havia vist la seva última pel·lícula. Ara sí que ho he fet. Vaig seure a la butaca i vaig gaudir. Vaig gaudir com mai. Això és art. Això és entreteniment. La resta, són bajanades.


I què coi ens proposa el nostre benvolgut Jim aquesta vegada? El més important de tot és que aquesta pel·lícula, tot i que a priori (i també a posteriori) ho pugui semblar, no està feta per matar-nos a palles (mentals) després del seu visionat. És un espectacle gratificant, en el qual l’espectador s’ha de deixar endur. Un inusual thriller amb estructura bàsica i repeticions poètiques sobre un ésser humà amb un objectiu inicial i una meta final. Una peculiar road movie entre paratges espanyols, en la qual el nostre particular heroi (un genial i gairebé mut Isaach de Bankolé) va superant un seguit d’obstacles i acumulant pistes i reflexions diverses mitjançant la seva trobada amb personatges de tota índole estrambòtica.

El nostre protagonista (conegut per l’espectador com a l’home solitari) comença la seva aventura en un aeroport francès. Arriba a Madrid, pren cafès, visita repetidament el Museu Reina Sofía, passa per Sevilla i marxa per paratges perduts de l’Almeria més profunda. Mentrestant, es troba amb gent que l’ajuda a continuar el seu camí. La pel·lícula, en aquest sentit, presenta una estructura bàsica. Hi ha un origen, unes instruccions, un objectiu i un camí per recórrer. I durant les seves gairebé dues hores de durada, la trama avança mitjançant blocs narratius. El que representa les seves trobades amb aquests personatges. Aquestes connexions amb altres éssers humans també segueixen una estructura bastant idèntica en tots els casos. Convergeixen amb el protagonista (mentre es pren two expressos in two separate cups), li fan la gran pregunta (usted no habla español, ¿verdad?) i, tot seguit, el conviden a la reflexió. Reflexions que fan referència a diverses manifestacions artístiques o assumptes com la música, el cinema, la ciència, la bohèmia, les drogues... L’home solitari escolta, s’intercanvien una capsa de mistos (amb sorpresa a l’interior) i passa al següent nivell. Així fins arribar al final, un final francament bo.

Vaig llegir després de la projecció (en aquells paperets tan útils que et donen en cines com els Renoir, els Verdi o els Icària) que, segons comentava Jarmusch, "el primer guió tenia 25 pàgines i va anar creixent fins a convertir-se en la pel·lícula. Va ser la meva intenció des del principi, que creixés sola, sense un guió tradicional. Sempre teníem l’antena posada, disposats a canviar quelcom. El dissenyador de producció Eugenio Caballero estava totalment obert als canvis. Res estava tancat, tot podia canviar. I Christopher Doyle (genial director de fotografia, habitual en el cinema de Wong Kar Wai) és un mestre en aquest tipus de rodatge, sempre està disposat a seguir el seu instint". Un instint que els va portar a tots tres a realitzar una pel·lícula exemplar, perfecta i absorbent. Amb un guió que s’endinsa en la intriga pròpia dels thrillers amb assassins a sou i que utilitza una fina ironia en el transcurs de tots els seus esdeveniments. Totes les seves escenes em queden per al record.

Com també em queda pel record la seva excepcional galeria de personatges. Personatges extravagants que tenen un paper determinat en la funció. A “Los límites del control” ens trobem, per exemple, amb Jean-François Stévenin (Francès), Óscar Jaenada (Cambrer), Luis Tosar (Violí), Paz de la Huerta (Despullada), Tilda Swinton (Rossa), Youki Kudoh (Molècules), John Hurt (Guitarra), Gael García Bernal (Mexicà), Hiam Abass (Conductora) o Bill Murray (Americà). Tots aporten alguna cosa en el seu camí. M’agrada especialment l’aura enigmàtica del fugaç personatge que interpreta Luis Tosar (un dels millors actors espanyols), l’extravagància i sensualitat de Paz de la Huerta i la cinefília i rareses diverses del gran personatge que ens serveix la sempre immensa Tilda Swinton. Però la pel·lícula no es queda només aquí. Ens ofereix, com ja ens acostuma Jarmusch, una acurada i preciosa selecció musical. Pren especial atenció pels detalls (ens podem quedar alelats mentre gaudim d’un assaig de flamenc, observem les tasses de cafè o parem compte al context paisatgístic que envolta al personatge principal). I sap descontrolar els nostres propis límits.

Perquè si parem atenció als límits del control, l’home solitari no fa res més que utilitzar la seva imaginació (a banda de practicar Tai Chi i rebutjar les armes i el sexe) per tal de fer-hi front. Jarmusch ens endinsa en aquests límits, uns límits on el conformisme evita tot tipus d’evolució artística. És “Los límites del control” una rebel·lió de la imaginació, l’art i la creativitat en contra del poder establert? És aquest poder el que controla el món on vivim? Reflexionem-hi. Però ja us ho he dit abans. Tampoc fa falta trencar-se tant el cap. Aquest és l’autèntic entreteniment. Només seieu i gaudiu de la pel·lícula. Les nostres ments i els nostres sentits ens ho agraeixen.