The Horrors no són ni de Manchester ni de l'oest americà. Són de Southend-on-Sea, un poble coster del sud-est d'Anglaterra. Van aparèixer el 2007 amb "Strange House" (Loog) i eren l'enèsima next big thing de la NME. Tenien més façana que música, tot i que acreditaven The Fleshtones i The Sonics com les principals influències. Tot i això, eren el paradigma de grup llançat a l'estrellat pel setmanari sensacionalista, els hereus de Pete Doherty en la vessant social i l'exemple més malvat (sic) dels hypes britànics. Al 2007 ningú ja no feia gaire bandera del post-punk i The Horrors miraven de reivindicar el garage i les destrosses com a etiqueta principal, amb la sort (buscada a pols) que aquestes destrosses i la imatge de nens dolents sempre van passar per davant d'unes cançons amb algunes bones intencions i pocs, molt pocs, resultats reeixits. Per la història queda la famosa anècdota a la sala Moby Dick de Madrid on el cantant Faris Badwan es va penjar de la bola de miralls de discoteca i van anar a parar a terra tots dos, bola i Faris. Amb aquest panorama, van fer de teloners dels Arctic Monkeys en una gira d'estadis arran de "Favourite Worst Nightmare" (Domino, 2007) i van ser els encarregats de tocar a la gala dels premis NME de l'any següent (juntament amb Crystal Castles i These New Puritans). La imatge del grup (intencionada o no) sempre va passar per davant del grup, escalant a la velocitat de la llum a l'escala de prejudicis de qualsevol. Cançons com "Sheena Is a Parasite" semblaven més aviat bromes i els seus desastres en directe no ajudaven a traspassar la frontera que liquida l'adolescència.
Ni l'anunci que Geoff Barrow de Portishead participaria a la producció del següent disc va despertar gaires perspectives de millora. De fet, la pregunta era com és que Barrow s'anava a ficar a l'estudi amb un dels grups menys valorats de les darreres fornades britàniques. Alguna cosa hi devia veure, però, el membre del grup de Bristol quan va prendre la decisió. L'eclèctic trio de productors el completava, a més de la pròpia banda, el director de videoclips Chris Cunningham (que ja havia produït el vídeo per "Sheena Is a Parasite") i el jove músic i escriptor australià Craig Silvey, cosa que porta a pensar que bona part dels consells tècnics i musicals devien venir de part de Barrow. "Primary Colours" (XL, 2009), el resultat de l'heterogènia barreja, s'allunyava diametralment de qualsevol herència més o menys garagera per acostar-se, incomprensiblement, als que les bandes contemporànies angleses havien intentat explotar cinc anys abans: Joy Division; i, a sobre, molt millor que d'altres que s'havien endut la glòria abans que ells, semblant, de lluny, de costat i amb les ulleres entelades, els millors Chameleons. Darrera del fantasma d'Ian Curtis, queden a l'ombra The Stone Roses ("Do You Remember") i The Jesus and Mary Chain (sobretot al single "Who Can Say"), per acabar d'adobar un magnífic sofregit picat i ben presentat de post-punk amb gust realment de principis dels 80. Les capes de feedback que apareixen a totes les cançons, a més de fer que els hagi caigut merescudament l'etiqueta de shoegaze (o nugaze), ajuda a The Horrors a ficar el peu a les aigües de la psicodèlia.
Cançons com "I Only Think of You", "Scarlet Fields" i els primers compassos de "Mirror's Image" presenten textures i colors impensables als ruixats directes i furiosos de "Strange House". Amb el darrer disc, The Horrors han après que aspectes físics com la velocitat i la força no és, ni molt menys, l'únic missatge que es pot transmetre amb la música. Tot i ser, de nou, blanc de dards amb crítiques sobre la falta d'originalitat (terreny pantanós per argumentar, tot sigui dit), al fons queden les dissonàncies d'"I Only Think of You", amb el clímax que no arriba i si arriba ho fa disfressat d'atmosfera, que allarga la cançó fins als set minuts. En qualsevol cas, l'evolució del grup fa olor a recremat. És estrany un viratge tan forçat en la línia del grup, que va presentar precisament una cançó de vuit minuts, "Sea Within a Sea", on abunden els puntejats psicodèlics, com a senzill per introduir "Primary Colours". D'un disc a l'altre, o de "Sea Within a Sea" a "Sheena Is a Parasite", sembla que estiguem parlant de grups diferents, ni la veu de Faris Badwan sembla la mateixa. Per més inri, al primer senzill de presentació és on es veu més la mà de Geoff Barrow a la producció, amb unes capes de teclat estranyament semblants a les que van aparèixer a "Third" (Island, 2008) de Portishead.
The Horrors van venir per primer cop a Barcelona a presentar aquest darrer disc al Primavera Sound 09, l'anunci dels quals va agafar tothom a peu canviat. Gairebé ningú no havia escoltat el nou disc i això va provocar una sensació estranya pel fet que el festival massiu amb més presumible criteri els portés. Un cop "Primary Colours" va començar a circular, tot va adquirir més sentit, tot i que després el FIB més comercial amb del cartell més obvi de la història del festival, que fins i tot hauria pogut programar la portera de Núñez, també els contractés. A Benicàssim, però, el vent apocalíptic es va encarregar de cancel·lar l'actuació del grup de Southend-on-Sea. Així que entre les habituals solapacions del Primavera i el càstig diví a Vince Power, és com si The Horrors encara no haguessin vingut. Fins demà, quan actuaran a la sala Razzmatazz, a priori massa grossa per l'audiència que The Horrors pugui congregar, organitzat per l'empresa hereva de Sinnamon, que no sabrem si Faris Badwan encara intenta causar perillosos accidents, si els altres membres s'han de maquillar com a condició sine qua non per sortir a l'escenari o si tenen la bondat d'obviar absolutament qualsevol cançó del primer disc. Els ho agrairem.
Ni l'anunci que Geoff Barrow de Portishead participaria a la producció del següent disc va despertar gaires perspectives de millora. De fet, la pregunta era com és que Barrow s'anava a ficar a l'estudi amb un dels grups menys valorats de les darreres fornades britàniques. Alguna cosa hi devia veure, però, el membre del grup de Bristol quan va prendre la decisió. L'eclèctic trio de productors el completava, a més de la pròpia banda, el director de videoclips Chris Cunningham (que ja havia produït el vídeo per "Sheena Is a Parasite") i el jove músic i escriptor australià Craig Silvey, cosa que porta a pensar que bona part dels consells tècnics i musicals devien venir de part de Barrow. "Primary Colours" (XL, 2009), el resultat de l'heterogènia barreja, s'allunyava diametralment de qualsevol herència més o menys garagera per acostar-se, incomprensiblement, als que les bandes contemporànies angleses havien intentat explotar cinc anys abans: Joy Division; i, a sobre, molt millor que d'altres que s'havien endut la glòria abans que ells, semblant, de lluny, de costat i amb les ulleres entelades, els millors Chameleons. Darrera del fantasma d'Ian Curtis, queden a l'ombra The Stone Roses ("Do You Remember") i The Jesus and Mary Chain (sobretot al single "Who Can Say"), per acabar d'adobar un magnífic sofregit picat i ben presentat de post-punk amb gust realment de principis dels 80. Les capes de feedback que apareixen a totes les cançons, a més de fer que els hagi caigut merescudament l'etiqueta de shoegaze (o nugaze), ajuda a The Horrors a ficar el peu a les aigües de la psicodèlia.
Cançons com "I Only Think of You", "Scarlet Fields" i els primers compassos de "Mirror's Image" presenten textures i colors impensables als ruixats directes i furiosos de "Strange House". Amb el darrer disc, The Horrors han après que aspectes físics com la velocitat i la força no és, ni molt menys, l'únic missatge que es pot transmetre amb la música. Tot i ser, de nou, blanc de dards amb crítiques sobre la falta d'originalitat (terreny pantanós per argumentar, tot sigui dit), al fons queden les dissonàncies d'"I Only Think of You", amb el clímax que no arriba i si arriba ho fa disfressat d'atmosfera, que allarga la cançó fins als set minuts. En qualsevol cas, l'evolució del grup fa olor a recremat. És estrany un viratge tan forçat en la línia del grup, que va presentar precisament una cançó de vuit minuts, "Sea Within a Sea", on abunden els puntejats psicodèlics, com a senzill per introduir "Primary Colours". D'un disc a l'altre, o de "Sea Within a Sea" a "Sheena Is a Parasite", sembla que estiguem parlant de grups diferents, ni la veu de Faris Badwan sembla la mateixa. Per més inri, al primer senzill de presentació és on es veu més la mà de Geoff Barrow a la producció, amb unes capes de teclat estranyament semblants a les que van aparèixer a "Third" (Island, 2008) de Portishead.
The Horrors van venir per primer cop a Barcelona a presentar aquest darrer disc al Primavera Sound 09, l'anunci dels quals va agafar tothom a peu canviat. Gairebé ningú no havia escoltat el nou disc i això va provocar una sensació estranya pel fet que el festival massiu amb més presumible criteri els portés. Un cop "Primary Colours" va començar a circular, tot va adquirir més sentit, tot i que després el FIB més comercial amb del cartell més obvi de la història del festival, que fins i tot hauria pogut programar la portera de Núñez, també els contractés. A Benicàssim, però, el vent apocalíptic es va encarregar de cancel·lar l'actuació del grup de Southend-on-Sea. Així que entre les habituals solapacions del Primavera i el càstig diví a Vince Power, és com si The Horrors encara no haguessin vingut. Fins demà, quan actuaran a la sala Razzmatazz, a priori massa grossa per l'audiència que The Horrors pugui congregar, organitzat per l'empresa hereva de Sinnamon, que no sabrem si Faris Badwan encara intenta causar perillosos accidents, si els altres membres s'han de maquillar com a condició sine qua non per sortir a l'escenari o si tenen la bondat d'obviar absolutament qualsevol cançó del primer disc. Els ho agrairem.
0 comentaris:
Publica un comentari