In-Edit Beefeater 09: "The New Catalan Song" i la decepció que això suposa

"The New Catalan Song" és un títol sota el qual s'hi pot incloure un ventall de temàtiques prou àmplies, interessants, i si fins i tot ho desitgeu, polèmiques com per no pedre el temps discutint coses tant superficials com el procés creatiu o la col·lecció de guitarres del senyor Quico Pi de la Serra. "The New Catalan Song" és un títol que inspira recerca periodística, visió documental, punt de vista històric, criteri i crítica. Sobretot crítica. El que s'esperava era un recés històric ara que ens trobem en un moment de reflexió sobre el que ha estat i el que comença a ser el futur de la música al nostre país. La prèvia del documental oferia un pretext suculentíssim. Dues figures de primer nivell del pop fet a casa nostra es disposaven a analitzar el context sociocultural de la música contemporània catalana. Els representants eren persones interessants. D'una banda Quico Pi de la Serra, com a representant històric, i Enric Montefusco, un músic que tot i militar en l'escena underground des dels 90 als circuits més indies del hardcore nacional, actualment forma part d'una de les cares més representatives de la nova generació de músics catalans amb Standstill (i que per més inri, canta en castellà; alerta, i això no és pas un retret). Un altre dels afegits que feien d'aquest documental una première molt esperada va ser l'article que Xavi Sancho va escriure a El País el dia 23 d'octubre parlant de normalització lingüística, i on es realçaven, encara més, les espectatives d'aquest documental. Tot això per res, perquè el documental va ser una absoluta presa de pèl. Feia molt temps que no sortia tant indignat del cinema. Passin i llegeixin quines son les coses més criticables del documental.

No em considero una persona precisament exigent a l'hora d'enfrontar-me a una pel·lícula. Tot i això, quan una cosa indigna s'ha de comentar, i en aquest cas són els aspectes tècnics del documental. Cas u: recordo que l'àudio i la imatge no anaven gaire coordinats, arribant a ser fins i tot escandalós en un moment, a la meitat del film, quan durant un recital musical del gran Montefusco resultava grotesc mirar a la pantalla perquè l'àudio i la imatge portaven un delay considerable. Us asseguro que vaig haver de desviar la vista de la pantalla per la vergonya aliena que em generava aquella situació. Endinsant-nos una mica en el film i seguint una mica en la línea tècnica, el meu humil punt de vista em diu que els emplaçaments segurament no van ser els més adequats. Les entrevistes es duien a terme, bàsicament, en les escales d'un edifici. Un entorn poc atractiu i agradable per la vista, tenint en compte que es rodava a Barcelona. Però això és el que menys importa. Tampoc em va agradar gaire alguns canvis de pla i de seqüència que intentaven donar un aire postmodern al resultat final, i que em van semblar força desubicats pel tipus de reportatge.

La temàtica era bona. D'altra banda no van saber exprimir-la suficientment. Moltes coses van quedar a mig dir i alguns temes tant importants com la crítica, per totes dues parts, a l'època del rock català, tan sols van ser tractats per sobre amb el mal plantejament de ni tant sols parar a donar una mica més d'importància a aspectes polèmics com la càrrega emocional i política amb la que sovint va relacionada molta música cantada en català. Tots sabem que, actualment, la nova generació de músics catalans ja no canten en català per reivindicació política sinó com a símptoma purament necessari d'expressar-se en la llengua amb la que parlen després de fer l'amor amb la seva parella, o la llengua amb la que diuen a la seva mare que no es preocupi tant, que menja bé i que al matí ja es posa la bufanda per procurar no constipar-se. Un altre detall que empitjorava la situació era la de la sensació de manca de feeling entre els dos protagonistes. I ara que parlem de protagonistes, un servidor hi va trobar a faltar la figura d'un tercer personatge, que l'article de Xavi Sancho al El País ja s'encarregava de descartar, en referència a la possible participació d'algún representant de la tant reiteradament atribuida, durant el documental, maleïda època del rock català (aquella que per alguns és la etapa fosca de la música al nostre país, i que per altres va ser la més emotiva). Qui sap si la participació d'un Pep Sala o d'en Pemi Fortuny hagués fet més interessant el contingut final. Tal com deia, la freda relació entre tots dos personatges era latent durant tot el documental, mostrant, a més, clares evidències de desconeixement de cadascú respecte la carrera de l'altre.

En quant a temàtica, la recerca periodística del director es va centrar, bàsicament, en explicar el procés compositiu de l'artista, una temàtica de poc interés tenint en compte el títol del film. Es van trobar a faltar temes polèmics, tal com he dit abans, però també parlar sobre bandes, i fer balanç. Hi va haver, però, opinions dures contra la llengua, i no ho entenc. En alguna ocasió Pi de la Serra es va mostrar contundent, i fins i tot m'atreviria a dir hipòcrita. Deixant de banda algunes afirmacions que va fer amb les quals no combrego personalment, no em va agradar que critiqués tant durament les subvencions, quan posaria la mà al foc que ell se n'ha beneficiat en més d'una ocasió. No em considero afèrrim defensor de la política de subvencions que tenim i hem tingut a Catalunya, però no em sembla legítim que una persona com ell les critiqui. El paper de Montefusco és el menys arriscat. Tal com assegura durant el film, ell prefereix definir-se molt més pel que no és que pel que és, i és lògic. Montefusco prové i, fins i tot encara, forma part d'una escena que tot i formar part de la New Catalan Song, no manté cap vincle amb la música comercial cantada en català durant els 90. Actualment, el panorama català té moltes bandes que sí que en formen part. Van ser obviades, i no ho entenc perquè tot i que els costi entendre també formen part de la New Catalan Song. En aquest sentit el punt de vista de Montefusco hagués pogut ser molt valuós, però d'altra banda és manté prudent. Pi de la Serra és manté molt més crític, arriscat, i si m'ho permeteu, a vegades sembla que renegui del seu passat compromès amb els interessos culturals i lingüístics de Catalunya. Segons ell és involutiu jutjar la llengua amb la que es canta. Totalment d'acord, seria estúpid qüestionar-ho, alhora que em sembla igualment estúpid restar importància a la conservació d'un tret cultural tant valuós com és la llengua. Personalment penso que entrar en aquests estúpids cercles viciósos de diàleg no afavoreixen gens al criteri, ans al contrari, perque els va fer obviar el fet més important de tots, el que actualment a Catalunya es fa música en català de qualitat, i que fins i tot es consumeix fora del nostre territori. Ens trobem en una època en la que la llengua és el que menys importa si el que s'aprecia és la qualitat, i en aquest cas a casa nostra anem ben servits.

Sóc conscient del que acabo d'escriure, però si ho faig és perquè buscant a Google no he trobat cap crònica crítica d'aquest documental, i penso que és imprescindible deixar palès que el resultat no va ser l'esperat. Ni tant sols satisfactori. No vaig anar sol al cinema, i us puc assegurar que cap de les persones amb les que vaig parlar desprès de sortir de la sala van quedar satisfets amb el resultat, i la versió final the "Bird On The Wire" va ser, fins i tot, arriscada.