Amb una nit no gaire lluminosa de diumenge i ben tard esperàvem ahir que Six Organs of Admittance ens oferissin no menys del que vàrem poder gaudir durant el Primavera Sound del 2008. Ben Chasny, cantant i cap visible del grup, ens té acostumats a més d'un àlbum l'any, ja sigui en forma d'EP, 7" o col·laboracions amb d'altres grups com Comets on Fire, Badgerlore o Current 93, així que va ser estrany trobar una sala no gaire plena després de dos anys sense noves edicions. Reivindico, diumenge i obertura de portes a les 22:00 a Sidecar, potser aquestes són les claus per entendre com els ànims d'alguns, el teloner Daniel Gutiérrez o la Kentucky Colonel guitarrista de Six Organs (Elisa Ambrogio de Magik Markers) van acabar arrebossats pel terra de la petita sala de la Plaça Reial.
A tres quarts d'onze, Daniel Gutierrez, que també era el promotor del concert -hom malpensat faria ressò del fet que el promotor es col·loqui com a teloner-, es plantava a l'escenari per començar amb una cançó a cappella i unes quantes pedaleres al terra. Aplaudiments discrets i aimarededéu que agafa una guitarra que ha vist millors dies... Efectivament, Daniel Gutierrez és un jove veneçolà establert a Barcelona que, com James Blackshaw o els locals Indiosingracia -en breu oferirem notícies relacionades entre ell i el Cicle A Viva Veu-, Enough or Too Much, El Gos Binari o Nechaev, acompanyen les seves actuacions de guitarra, loops i delays; i com Indiosingracia, El Gos Binari, Enough or Too Much o Nechaev, esdevé un concert atípic que agradarà potser a familiars, amics i gent amb inquietuds especials.
El cert és que un concert així té molt de mèrit, sempre es deixa molt a la improvisació i s'ha de confiar molt en saber seguir el compàs -potser a la nit de diumenge es podria haver concentrat en un molest so d'alarma o grill elèctric que no va parar de sonar en tota la nit- i que els aparells no fallin -com li va passar a Julia Kent al seu últim concert del Miscelänea-. Dissortadament, diumenge, Daniel Gutierrez, que va passar més temps de genolls que no pas dret -els malpensats d'abans dirien que potser demanant perdó pel que feia-, no va saber quadrar els loops tan bé com hauria volgut, les cançons s'allargaven sense cap mena de desenvolupament coherent o estètic, va acoblar el so de la guitarra al micro un parell de cops i el seu folk, droner psicodèlic exemple de la post modernitat no va sonar tan bé com de ben segur ho fa en el seu disc. Tot i això la gent va semblar força convençuda o potser per compromís varen aplaudir solemnement la fi de l'espectacle.
Ja havien perdut el metro aquells que viuen més enllà d'un transbord, però poc va importar perquè Six Organs of Admittance es plantaven a l'escenari. SOA és una experiència tan particular que a vegades és fàcil oblidar que Chasny ha estat guitarra líder del grup stoner psicodèlic Comets On Fire (un d'aquells grups que s'haurien de conèixer, important dins del que s'anomena New Weird America), la meitat del duo de folk psicodèlic que és August Born, o guitarra i compositor d'un dels meus àlbums preferits, “Black Ships Ate The Sky” (Durtro, 2006) de Current 93. Recordem també que en els últims dos anys ha estat component bandes sonores (per llibres com la novel·la de Joseph Mattson, "Empty The Sun"(2007)), anant de gira amb The Dead C o OM i tocant com a convidat amb els fantàstics Neurosis. Amb una història així i sabent que els seus concerts es comprenen des del folk de Devendra Banhart al drone metal dels, més que sentits i poc escoltats, Sunn O))), ens presentaven el seu últim disc "Luminous Light" (Drag City, 2009).
Per si encara no ho he esmentat, era diumenge, i es va notar força l'hora, el dia i les tres setmanes de gira que portaven a l'esquena; de poc va servir la trontollada guitarra fetitxe de Chasny (guitarra amb la que no va poder tocar durant l'anterior gira europea a causa de les típiques pèrdues d'equipatge) i en definitiva van sonar molt menys potents del que a mi m'hauria agradat; tampoc m'hauria d'estranyar, "Luminous Night" és un disc dens, sí (compten amb Randall Dunn i Eyvind Kang, responsables de la producció de l'últim disc de Sunn O)))), però lleuger ja que sona més un folk psicodèlic sense problemes per barrejar world music hindú, o jugar amb l'electrònica més ambiental. Elisa Ambrogio, la Kentucky Colonel que abans us comentava, va provar totes les distorsions possibles amb el seu cos -acabant cada cop més a prop del terra- i algunes més amb la guitarra mentre el cada dia més prim i joveníssim pèl-roig Alex Neilson (ex bateria de Bonnie 'Prince' Billy o actual en els directes i a l'últim disc d'estudi de Current 93), oferia un fantàstic espectacle d'improvisació amb una no menys espectacular camisa florida.
El més remarcable va ser una versió de Coil que va sorprendre per la dedicatòria i pel notable resultat, temes de discs anteriors, un parell de bisos i apa, a casa, que ja no és ni diumenge ni ja no són hores.
Foto lo-fi cedida per Arnau Sabaté.
A tres quarts d'onze, Daniel Gutierrez, que també era el promotor del concert -hom malpensat faria ressò del fet que el promotor es col·loqui com a teloner-, es plantava a l'escenari per començar amb una cançó a cappella i unes quantes pedaleres al terra. Aplaudiments discrets i aimarededéu que agafa una guitarra que ha vist millors dies... Efectivament, Daniel Gutierrez és un jove veneçolà establert a Barcelona que, com James Blackshaw o els locals Indiosingracia -en breu oferirem notícies relacionades entre ell i el Cicle A Viva Veu-, Enough or Too Much, El Gos Binari o Nechaev, acompanyen les seves actuacions de guitarra, loops i delays; i com Indiosingracia, El Gos Binari, Enough or Too Much o Nechaev, esdevé un concert atípic que agradarà potser a familiars, amics i gent amb inquietuds especials.
El cert és que un concert així té molt de mèrit, sempre es deixa molt a la improvisació i s'ha de confiar molt en saber seguir el compàs -potser a la nit de diumenge es podria haver concentrat en un molest so d'alarma o grill elèctric que no va parar de sonar en tota la nit- i que els aparells no fallin -com li va passar a Julia Kent al seu últim concert del Miscelänea-. Dissortadament, diumenge, Daniel Gutierrez, que va passar més temps de genolls que no pas dret -els malpensats d'abans dirien que potser demanant perdó pel que feia-, no va saber quadrar els loops tan bé com hauria volgut, les cançons s'allargaven sense cap mena de desenvolupament coherent o estètic, va acoblar el so de la guitarra al micro un parell de cops i el seu folk, droner psicodèlic exemple de la post modernitat no va sonar tan bé com de ben segur ho fa en el seu disc. Tot i això la gent va semblar força convençuda o potser per compromís varen aplaudir solemnement la fi de l'espectacle.
Ja havien perdut el metro aquells que viuen més enllà d'un transbord, però poc va importar perquè Six Organs of Admittance es plantaven a l'escenari. SOA és una experiència tan particular que a vegades és fàcil oblidar que Chasny ha estat guitarra líder del grup stoner psicodèlic Comets On Fire (un d'aquells grups que s'haurien de conèixer, important dins del que s'anomena New Weird America), la meitat del duo de folk psicodèlic que és August Born, o guitarra i compositor d'un dels meus àlbums preferits, “Black Ships Ate The Sky” (Durtro, 2006) de Current 93. Recordem també que en els últims dos anys ha estat component bandes sonores (per llibres com la novel·la de Joseph Mattson, "Empty The Sun"(2007)), anant de gira amb The Dead C o OM i tocant com a convidat amb els fantàstics Neurosis. Amb una història així i sabent que els seus concerts es comprenen des del folk de Devendra Banhart al drone metal dels, més que sentits i poc escoltats, Sunn O))), ens presentaven el seu últim disc "Luminous Light" (Drag City, 2009).
Per si encara no ho he esmentat, era diumenge, i es va notar força l'hora, el dia i les tres setmanes de gira que portaven a l'esquena; de poc va servir la trontollada guitarra fetitxe de Chasny (guitarra amb la que no va poder tocar durant l'anterior gira europea a causa de les típiques pèrdues d'equipatge) i en definitiva van sonar molt menys potents del que a mi m'hauria agradat; tampoc m'hauria d'estranyar, "Luminous Night" és un disc dens, sí (compten amb Randall Dunn i Eyvind Kang, responsables de la producció de l'últim disc de Sunn O)))), però lleuger ja que sona més un folk psicodèlic sense problemes per barrejar world music hindú, o jugar amb l'electrònica més ambiental. Elisa Ambrogio, la Kentucky Colonel que abans us comentava, va provar totes les distorsions possibles amb el seu cos -acabant cada cop més a prop del terra- i algunes més amb la guitarra mentre el cada dia més prim i joveníssim pèl-roig Alex Neilson (ex bateria de Bonnie 'Prince' Billy o actual en els directes i a l'últim disc d'estudi de Current 93), oferia un fantàstic espectacle d'improvisació amb una no menys espectacular camisa florida.
El més remarcable va ser una versió de Coil que va sorprendre per la dedicatòria i pel notable resultat, temes de discs anteriors, un parell de bisos i apa, a casa, que ja no és ni diumenge ni ja no són hores.
Foto lo-fi cedida per Arnau Sabaté.
0 comentaris:
Publica un comentari