És simptomàtic que la petita gira de la setmana passada fos el tercer cop que els italians Zu trepitgessin la península, des del Tanned Tin d'ara fa un any, en una gloriosa nit acompanyats Dâlek, que es repetiria la no menys gloriosa nit de la final de la Champions, al maig, amb la que va coincidir l'última festa de presentació del Primavera Sound que començava l'endemà. I de la primera a la tercera, el trio italià s'ha anat endurint i ara és una engreixadíssima màquina que fins i tot amb aparents problemes de so (a l'escenari, a la pista tot estava en ordre) funcionava amb tots els engranatges en punta. Els van precedir Bèstia Ferida, que col·locats dalt de l'escenari sembla una disfressa de tres ments brillants que conjuga classe i perícia. A Bèstia Ferida, però, els passa com a tots els agents revolucionaris de la cultura. La seva obra, per avançada i com a resultat de moure's per esquemes allunyats de les convencions, es balanceja per sobre de la frontera entre estafa i revolució.
És clar, però, que un dia de ressaca (com em va passar el dia de l'Emergència Fest, organitzat per BCN mp7 al CCCB el passat març), de revolució n'hi ha poca i l'estafa es converteix en un maldecap i una nul·la connexió entre el grup i l'auditori. La segona trobada, una tarda de juliol, a l'idílic marc del festival Faraday de Vilanova, amb una visió panoràmica de l'escenari, resulta molt més fàcil entendre i, amb sort, apreciar-los. I quan, com va passar dissabte passat, Bèstia Ferida es presenta com la definició enciclopèdica de compenetració, amb Arnau Sala portant l'estructura, mès sòlida que mai, la trompeta de Mark Cunningham aporta el so robust i el cos de la banda i Adrián de Alfonso es dedica a apuntalar l'edifici jugant amb la guitarra, i res no desentona i tot encaixa, la sensació d'estafa ja està completament oblidada. Devia ajudar la mitja hora escassa que tenia adjudicat el trio català, que va fer que el seu concert ni cansés ni pequés de monòton.
Per la seva banda, Zu semblen haver oblidat els seus orígens jazzístics, la improvització i, progressivament, han anat subsituint el sufix "-core" pel prefix "metal-". La bateria de Jacopo Battaglia era una marxa militar constant, i el baix de Massimo Pupillo cada dia s'assembla més al de Brain Bibson de Lightning Bolt. A diferència de Bèstia Ferida, on el vent s'encarrega de donar consistència, a Zu el baix es revela com la peça principal, l'autor de les filigranes al mateix temps que dels riffs cíclics. La secció rítmica porta el pes i atorga la contundència metàl·lica al grup i deixa al saxo de Luca T Mai com un comparsa de luxe. Curiosament, com si Luca fos conscient del seu paper i estigués entestat a remeiar-ho, a mesura que va anar avançant el concert el saxo va anar agafant protagonisme fins que la suma de l'instrument de vent amb el baix va crear una pilota de so que va damnificar la bateria, poc perceptible des de la pista.
És clar, però, que un dia de ressaca (com em va passar el dia de l'Emergència Fest, organitzat per BCN mp7 al CCCB el passat març), de revolució n'hi ha poca i l'estafa es converteix en un maldecap i una nul·la connexió entre el grup i l'auditori. La segona trobada, una tarda de juliol, a l'idílic marc del festival Faraday de Vilanova, amb una visió panoràmica de l'escenari, resulta molt més fàcil entendre i, amb sort, apreciar-los. I quan, com va passar dissabte passat, Bèstia Ferida es presenta com la definició enciclopèdica de compenetració, amb Arnau Sala portant l'estructura, mès sòlida que mai, la trompeta de Mark Cunningham aporta el so robust i el cos de la banda i Adrián de Alfonso es dedica a apuntalar l'edifici jugant amb la guitarra, i res no desentona i tot encaixa, la sensació d'estafa ja està completament oblidada. Devia ajudar la mitja hora escassa que tenia adjudicat el trio català, que va fer que el seu concert ni cansés ni pequés de monòton.
Per la seva banda, Zu semblen haver oblidat els seus orígens jazzístics, la improvització i, progressivament, han anat subsituint el sufix "-core" pel prefix "metal-". La bateria de Jacopo Battaglia era una marxa militar constant, i el baix de Massimo Pupillo cada dia s'assembla més al de Brain Bibson de Lightning Bolt. A diferència de Bèstia Ferida, on el vent s'encarrega de donar consistència, a Zu el baix es revela com la peça principal, l'autor de les filigranes al mateix temps que dels riffs cíclics. La secció rítmica porta el pes i atorga la contundència metàl·lica al grup i deixa al saxo de Luca T Mai com un comparsa de luxe. Curiosament, com si Luca fos conscient del seu paper i estigués entestat a remeiar-ho, a mesura que va anar avançant el concert el saxo va anar agafant protagonisme fins que la suma de l'instrument de vent amb el baix va crear una pilota de so que va damnificar la bateria, poc perceptible des de la pista.
0 comentaris:
Publica un comentari