Hi ha cròniques de concerts que són difícils d’escriure. Molt difícils. El meu cap porta ballant gairebé set dies amb la impressió que em va causar el concert de The xx a Razzmatazz 2 (altrament coneguda com The Loft) i les mil contradiccions que em vénen al cap cada cop que penso què escriuré. De fet, en segons quines ocasions, el mullar-se és relatiu i s’aproxima més a la idea de posar la mà al foc i cremar-se (o no). Us posaré un exemple esclaridor. Tots sabem que els vinils tenen, per força, dues cares: la A i la B (o la C i la D); el mateix passava amb els cassettes d’antany. Bé doncs, el concert de The xx va ser com trobar-se amb un d’aquells vinils amb una cara A increïblement bona i una cara B bastant mediocre. Quan escoltes la cara A, penses que acabes de trobar una relíquia que custodiarà la teva memòria selectiva per sempre. Quan escoltes la B, la memòria de la cara A s’entela de tal manera que, quan ho has escoltat tot plegat, la sensació d’eufòria irreemplaçable que tenies al principi s’ha dissipat massa com per fer-te pensar que és el millor que has sentit mai, però és prou present com per fer-te pensar que allò que has escoltat val la pena. Així doncs, a falta de categorització, he decidit fer un gir estilístic i distribuir l’ordre relator per cara A i cara B en comptes de tirar per la via cronològica.
Deixant de banda els teenagers, les empentes a les primeres files, les càmeres de fotos, les càmeres de vídeos, els xiulets i les escridassades, el concert de The xx va ser totalment contrari al que m’esperava. Tots hem sentit a parlar de les pintes dels seus integrants (aquí corroborades: són o bé gòtics o bé quillos), però el que sembla que no ha transcendit i considero important és l’aplom que tenen a l’escenari. Si una cosa és indubtable és l’elegància extrema, el saber estar, la serenitat i el savoir faire que caracteritza al trio de joves, en especial Oliver Sim *reverència*, el més pelat de tots i un dels personatges amb més talent musical que he descobert dalt d’un escenari últimament. De fet va ser aquesta actitud, madura, responsable i compromesa, la que penso que es val la cara A monumental de la crònica, per diversos motius. El principal, que la música ja aporta el feedback de per sí.
La cosa va anar més o menys així: els tres integrants (recordem que actualment hi ha una baixa important al grup: Baria Qureishi, que va abandonar la gira) van entrar a l’escenari i, sense dilacions, van engegar amb la previsió (ratificada després per la reproducció cronològica del disc): una magnífica “Intro” enllaçada amb el primer punt feble de la nit, el hit “Vcr” en mode accelerat. Tampoc va ser gaire millor la revisió de “Heart Skipped A Beat”, al meu parer la millor cançó del disc. Tal i com el problema de “Vcr” va ser la variació inefectiva del tempo, la de “Heart Skipped a Beat” va ser la insipidesa i la transmissió, com si la representació cardíaca indubtable del disc s’hagués quedat a mig camí (i per tant, la progressió no assolís el clímax de la versió d’estudi). Van seguir-les “Islands” i l’inici de la cara B: els greus. Tenint en compte que Razzmatazz no és precisament el local amb millor acústica de Barcelona, fer-hi petar els baixos en un concert d’aquestes característiques és condemnar a mort un concert. I així va ocórrer a Basic Space (que es va salvar de la crema), Fantasy i Shelter (que no). No m’ho invento quan dic que tota la sala vibrava com un telèfon mòbil, i no precisament d’emoció. Els focus, els altaveus, el terra, els assistents i els músics semblaven trets d’un concert de My Bloody Valentine en els moments àlgids (d’aquells que treus el cor per la boca de forma totalment involuntària i el teu cos es sacseja com un AB Shaper). El problema radica en el gènere musical que es tracta; i és que el so de The xx no s’aproxima precisament al shoegaze. Per tant la distorsió –que jo interpreto com una reivindicació de cara al disc- va ser una opció arriscada i poc coherent amb l’idiosincràsia de les cançons. Superat el cataclisme amb una recuperada "Crystalised" -que, a diferència de “Vcr”, va rebre un canvi de tempo adient amb un alentiment-, The xx van remuntar amb “Teardrops” (versió de Womack&Womack) i una anècdota pel mig: el magne refredat de la Romy va fer-li parar la cançó per demanar un mocador. Van seguir a la versió els dos temes restants: “Night Time” i “Stars”, el concert va acabar i la gent va implorar un bis durant una bona estona que no va arribar mai. Cal dir que no hi havia enlloc més on rascar.
Tornant al que deia al principi sobre els vinils i les seves cares A i B i la comparació amb el concert de The xx, la justificació és lògica. El disc “xx” és una cara A colossal, però The xx és un grup que tot just comença amb un èxit desprevingut i agafat amb pinces. Al sortir de la sala, vaig sentir una noia que li deia al seu acompanyant que havien sigut poc professionals. Tenia raó, però si comptem que els faltava un component essencial del grup, que tenen vint anys, que és el seu primer disc, que és la seva primera gira i que Romy patia una grip d’aquelles que feia patir, cal ser indulgent. No va ser el que esperava, però a mida que han anat passant els dies la lògica s’ha instal·lat al meu cap de manera esclafadora, relegant aquesta cara B només a l'opinió d'un directe limitat. Esperem que el pròxim disc que treguin segueixi sent digne de A, i que la B inciti tant a l’eufòria com el doble descobriment. Perquè tot i així, el concert va ser suficient per generar a algun que altre nou partidari.
Deixant de banda els teenagers, les empentes a les primeres files, les càmeres de fotos, les càmeres de vídeos, els xiulets i les escridassades, el concert de The xx va ser totalment contrari al que m’esperava. Tots hem sentit a parlar de les pintes dels seus integrants (aquí corroborades: són o bé gòtics o bé quillos), però el que sembla que no ha transcendit i considero important és l’aplom que tenen a l’escenari. Si una cosa és indubtable és l’elegància extrema, el saber estar, la serenitat i el savoir faire que caracteritza al trio de joves, en especial Oliver Sim *reverència*, el més pelat de tots i un dels personatges amb més talent musical que he descobert dalt d’un escenari últimament. De fet va ser aquesta actitud, madura, responsable i compromesa, la que penso que es val la cara A monumental de la crònica, per diversos motius. El principal, que la música ja aporta el feedback de per sí.
La cosa va anar més o menys així: els tres integrants (recordem que actualment hi ha una baixa important al grup: Baria Qureishi, que va abandonar la gira) van entrar a l’escenari i, sense dilacions, van engegar amb la previsió (ratificada després per la reproducció cronològica del disc): una magnífica “Intro” enllaçada amb el primer punt feble de la nit, el hit “Vcr” en mode accelerat. Tampoc va ser gaire millor la revisió de “Heart Skipped A Beat”, al meu parer la millor cançó del disc. Tal i com el problema de “Vcr” va ser la variació inefectiva del tempo, la de “Heart Skipped a Beat” va ser la insipidesa i la transmissió, com si la representació cardíaca indubtable del disc s’hagués quedat a mig camí (i per tant, la progressió no assolís el clímax de la versió d’estudi). Van seguir-les “Islands” i l’inici de la cara B: els greus. Tenint en compte que Razzmatazz no és precisament el local amb millor acústica de Barcelona, fer-hi petar els baixos en un concert d’aquestes característiques és condemnar a mort un concert. I així va ocórrer a Basic Space (que es va salvar de la crema), Fantasy i Shelter (que no). No m’ho invento quan dic que tota la sala vibrava com un telèfon mòbil, i no precisament d’emoció. Els focus, els altaveus, el terra, els assistents i els músics semblaven trets d’un concert de My Bloody Valentine en els moments àlgids (d’aquells que treus el cor per la boca de forma totalment involuntària i el teu cos es sacseja com un AB Shaper). El problema radica en el gènere musical que es tracta; i és que el so de The xx no s’aproxima precisament al shoegaze. Per tant la distorsió –que jo interpreto com una reivindicació de cara al disc- va ser una opció arriscada i poc coherent amb l’idiosincràsia de les cançons. Superat el cataclisme amb una recuperada "Crystalised" -que, a diferència de “Vcr”, va rebre un canvi de tempo adient amb un alentiment-, The xx van remuntar amb “Teardrops” (versió de Womack&Womack) i una anècdota pel mig: el magne refredat de la Romy va fer-li parar la cançó per demanar un mocador. Van seguir a la versió els dos temes restants: “Night Time” i “Stars”, el concert va acabar i la gent va implorar un bis durant una bona estona que no va arribar mai. Cal dir que no hi havia enlloc més on rascar.
Tornant al que deia al principi sobre els vinils i les seves cares A i B i la comparació amb el concert de The xx, la justificació és lògica. El disc “xx” és una cara A colossal, però The xx és un grup que tot just comença amb un èxit desprevingut i agafat amb pinces. Al sortir de la sala, vaig sentir una noia que li deia al seu acompanyant que havien sigut poc professionals. Tenia raó, però si comptem que els faltava un component essencial del grup, que tenen vint anys, que és el seu primer disc, que és la seva primera gira i que Romy patia una grip d’aquelles que feia patir, cal ser indulgent. No va ser el que esperava, però a mida que han anat passant els dies la lògica s’ha instal·lat al meu cap de manera esclafadora, relegant aquesta cara B només a l'opinió d'un directe limitat. Esperem que el pròxim disc que treguin segueixi sent digne de A, i que la B inciti tant a l’eufòria com el doble descobriment. Perquè tot i així, el concert va ser suficient per generar a algun que altre nou partidari.
2 comentaris:
La millor crònica de totes. 100% d'acord.
Els greus van 'petar' el concert.
Duaaa me n'alegro d'haver anat al concert sense coneixer massa xx i d'haver tingut les teves intros al respecte. Tot i que ara entenc que sortissis més o menys descontenta, jo el vaig disfrutar i em va transmetre molt. El meu dubte d'A i B el tinc al cap després d'haver-me fet fan del disc en menys de 24h.
La base del grup és moooooooolt bona; moltes cançons són d'aquelles que te les apropies a la primera. I sí! Potser no és el concert d l'any, però (a part de la petada de decibels) me n'alegro 100% d'haver-hi anat. El grup omple l'escenari per si sol, trobo que van sonar prou bé i penso que tothom va captar que aquells bollicaus tenen talent. Potser sóc massa permisiva, però els perdono per aquestes laliraons (superemocionals i poc professionals) 1 per fer temes com els que fan 2 perquè tenen 20 anys 3 pel sò que treuen al disc 4 perquè em van caure molt bé 5 perquè era la seva primera gira?
Suposo que la gira europea els hi anat gran, però repetiré!
Publica un comentari