Una cosa bona que té haver llegit a Longino (o el tractat sobre el sublim que atribueixen a Longino) és que, després, tota catarsi vital d’aquelles inexplicables pot transformar-se més o menys en paraules (encara que entre les seves i les nostres hi hagi pràcticament vint segles de diferència). Longino tenia aquella intuïció de crítica estranyament anticipada per l’època en què vivia i entenia tot allò que és sublim com una cosa elevada que basava (i justificava) en la seva intuïció personal. Les crítiques de Longino solien ser positives, més que res perquè ell pensava que el seu paper era pur i simplement el d’apòleg del talent i la sensibilitat, i que, per tant, les seves paraules eren només un canal per incitar als altres a llegir el mateix que ell. Així doncs, el seu apropament a la literatura era des de l’admiració i el plaer. I ara pensareu, a què ve tot això si avui no parla pas de llibres? Bé doncs, perquè la memòria de Longino va ser fantàstica per identificar tot el transcurs del concert de Tortoise al Palau de La Música (inclòs en la programació de la 41ena edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona) el passat dimecres. Tot allò que jo pugui dir aquí no serà més que un canal per traduir l’inexplicable en quatre paraules més o menys descriptives, però la resta és pura abstracció. Que això és Tortoise, i, al Cèsar, el que és del Cèsar.
Longino deia que no tothom podia fer una cosa sublim, que aquesta era una part reservada als genis. Els genis tenien la capacitat innata de concebre idees nobles gràcies a un talent natural, que els feia autèntics, sense pretensions ni artificis, i que la seva màxima proesa era la seva capacitat per implicar emocionalment el receptor. Bé doncs, aquí us presento el personatge fetitxe: John McEntire, el líder de de Tortoise i l’encarregat d’il·lustrar aquesta imatge genial. Perquè l’evident no cal negar-ho: McEntire és el catalitzador ubic d’algunes de les experiències creatives més interessants dels últims quinze anys; ha sabut estar al lloc adequat en el moment adequat i deixar fluir al màxim tot el seu potencial creatiu. No només l’avantguarda l’acompanya, sinó també el respecte, la veneració crítica i una legió de seguidors que augmenta allà on trepitgen els seus sintetitzadors o el cèlebre vibraphone. I, deixant de banda el seu pas per Gastr Del Sol, The Sea and The Cake, Bastro o en solitari, el que és capaç de fer amb Tortoise és quelcom únic i irrepetible. Que 45 euros per segons què a vegades semblen regalats.
Els de Chicago van entrar a més o menys puntuals, es van disposar als seus
llocs pertinents i van arrencar el concert. Així, sense preàmbuls innecessaris, van deixar anar la primera perla, la que, tanmateix, obre el seu últim disc, el “Beacons Of Ancestorship” (Thrill Jockey/Popstock!, 2009): High Class Slim Came Floatin' In. I ni una sola paraula, ni un sol indici verbal va esdevenir-se en tot el concert, ni falta que va fer. Els Tortoise van anar desgranant el seu últim disc, alternant-lo amb les relíquies dels àlbums anteriors, inclòs aquell nus a la gola que duia per nom “It’s All Around You” (Thrill Jockey, 2004) i que per un moment massa allargat va fer témer per la disgregació del grup. Però els cinc anys de publicació entre un i l’altre havien valgut la pena, o si més no això van fer entendre el dimecres a través del seu recorregut discogràfic. McEntire solia dir que el so no s’havia de prendre com alguna cosa metafòrica o simbòlica, sinó com una cosa abstracta; i que una bona cançó resultava en una sinèrgia entre harmonia, melodia, producció i lletra encaixats de la manera més perfecta, de tal manera que així es convertissin en alguna cosa més que la suma d’aquests elements individuals.
Seguint la mateixa premissa, la suma d’aquestes parts individuals pot traslladar-se a la banda en sí. Tots els seus membres (John McEntire, John Herndon, Jeff Parker, Doug McCombs i Dan Bitney) toquen més d’un instrument i tots ells van interactuar entre sí, establint una dialèctica sònica sense precedents en el seu camp genèric. El transcurs del concert es va podia distribuir en parts, que jo vaig diferenciar –sense ànim de menysprear cap membre de la banda- en funció de l’instrument que tocava McEntire a cada peça (tot i que cal destacar que tots els membres prenien part en la rotació). Així doncs, es podia distribuir aproximadament en sis parts i un bis, cada una d’elles caracteritzada per una direcció i una tonalitat molt diferent respecte l’anterior, obviant l’únic aspecte negatiu del concert: els decibels que a estones podien rebentar algun que altre timpà innocent.
1.Teclats
2.Bateria, amb una estructura molt més progressiva i ascendent de les cançons.
3.Teclats i marimba. Sintetitzador. Cançons amb uns principis molt més suaus, amb una progressió no tant catàrtica i més accessible, més melòdica i menys oscil·lant. És en aquesta vessant on es van poder comprovar més clarament les influències exteriors i populars de la banda, algunes d’elles contradictòries però cohesionades harmònicament. Des de ritmes funk a sabors llatins, tot amb el segell personal de la casa, és clar. Elements del krautrock (un subgènere del rock progressiu amb elements electrònics), de jazz avantgarde i de dub que, plegats, són integrats en aquell terme que tant detesta McEntire (i tant bé hi encaixa, en essència): post-rock.
4. Bateria: estructures cícliques i progressives un altre cop. L’etapa més contundent del concert, assolida amb el diàleg rítmic entre percussions.
5. Teclats i marimba: McEntire pren el paper protagonista en aquest joc tropical de melodies i ritmes, sobretot ritmes. Fades a mode d’enllaçaments, estructures cícliques i progressives però més depurades, pròximes al minimal i diferents estils de jazz. Val a dir que el "Beacons of Ancestorship" és el disc que més beu d’aquestes influències.
6. Bateria: El concert torna a prendre una estructura progressiva que s’aproxima al lo-fi noise. Per primera vegada, McEntire abandona la comunió sonora per atrevir-se amb un solo rítmic mentre el públic pica de mans a mode d’instrument.
7. Primer BIS
8. Segon BIS (jaqueta en mà dels músics), tensió, èpica i catarsi final amb l’elegiaca “Glass Museum”.
Si alguna cosa bona té el "Beacons Of Ancestorship", és que és un disc que ha estat capaç d’aglomerar tota la trajectòria musical de Tortoise des de la publicació del seu homònim el 1994. En ell es troben cançons que es podrien definir com la típica cançó d’estructura pop, però supleixen aquesta part convencional amb altres elements extraordinaris, com la producció o els arranjaments. El resultat és una barreja increïblement eclèctica i efectiva d’estils i referències, una comunicació entre instruments, sons i l’evolució d’aquestes interaccions. Pels inquisidors: van tocar temes dels discs "TNT" (a destacar: In Sarah, Mencken i The Suspension Bridge At Iguazu Falls) i de l’"Standards" (Séneca, Eros, Benway, Monica). Potser l'altre punt feble del recital va ser l'oblit més aviat injust del fantàstic "Millions Now Living Will Never Die". I pels curiosos, una engruna d’orgull: aquest ha estat l’únic concert de la història on Tortoise ha fet dos bisos.
Deia McEntire que el punt a favor de Tortoise és que tants anys tocant junts els havia fet desenvolupar un vocabulari comú. El que no saben és que, allà per on passen, aquest vocabulari s’entén de tal manera que ha conformat un llenguatge universal per sí sol. Fins i tot en aquesta part Longino i McEntire s’entenen: mentre l’un absorbia, l’altre alliberava. I aquesta estructura cíclica d'acció-reacció és la que, afortunadament, s’ha repetit al llarg de la història dels concerts. I d’aquest, ja us ho ben dic ara, se’n seguirà parlant.
Longino deia que no tothom podia fer una cosa sublim, que aquesta era una part reservada als genis. Els genis tenien la capacitat innata de concebre idees nobles gràcies a un talent natural, que els feia autèntics, sense pretensions ni artificis, i que la seva màxima proesa era la seva capacitat per implicar emocionalment el receptor. Bé doncs, aquí us presento el personatge fetitxe: John McEntire, el líder de de Tortoise i l’encarregat d’il·lustrar aquesta imatge genial. Perquè l’evident no cal negar-ho: McEntire és el catalitzador ubic d’algunes de les experiències creatives més interessants dels últims quinze anys; ha sabut estar al lloc adequat en el moment adequat i deixar fluir al màxim tot el seu potencial creatiu. No només l’avantguarda l’acompanya, sinó també el respecte, la veneració crítica i una legió de seguidors que augmenta allà on trepitgen els seus sintetitzadors o el cèlebre vibraphone. I, deixant de banda el seu pas per Gastr Del Sol, The Sea and The Cake, Bastro o en solitari, el que és capaç de fer amb Tortoise és quelcom únic i irrepetible. Que 45 euros per segons què a vegades semblen regalats.
Els de Chicago van entrar a més o menys puntuals, es van disposar als seus
llocs pertinents i van arrencar el concert. Així, sense preàmbuls innecessaris, van deixar anar la primera perla, la que, tanmateix, obre el seu últim disc, el “Beacons Of Ancestorship” (Thrill Jockey/Popstock!, 2009): High Class Slim Came Floatin' In. I ni una sola paraula, ni un sol indici verbal va esdevenir-se en tot el concert, ni falta que va fer. Els Tortoise van anar desgranant el seu últim disc, alternant-lo amb les relíquies dels àlbums anteriors, inclòs aquell nus a la gola que duia per nom “It’s All Around You” (Thrill Jockey, 2004) i que per un moment massa allargat va fer témer per la disgregació del grup. Però els cinc anys de publicació entre un i l’altre havien valgut la pena, o si més no això van fer entendre el dimecres a través del seu recorregut discogràfic. McEntire solia dir que el so no s’havia de prendre com alguna cosa metafòrica o simbòlica, sinó com una cosa abstracta; i que una bona cançó resultava en una sinèrgia entre harmonia, melodia, producció i lletra encaixats de la manera més perfecta, de tal manera que així es convertissin en alguna cosa més que la suma d’aquests elements individuals.Seguint la mateixa premissa, la suma d’aquestes parts individuals pot traslladar-se a la banda en sí. Tots els seus membres (John McEntire, John Herndon, Jeff Parker, Doug McCombs i Dan Bitney) toquen més d’un instrument i tots ells van interactuar entre sí, establint una dialèctica sònica sense precedents en el seu camp genèric. El transcurs del concert es va podia distribuir en parts, que jo vaig diferenciar –sense ànim de menysprear cap membre de la banda- en funció de l’instrument que tocava McEntire a cada peça (tot i que cal destacar que tots els membres prenien part en la rotació). Així doncs, es podia distribuir aproximadament en sis parts i un bis, cada una d’elles caracteritzada per una direcció i una tonalitat molt diferent respecte l’anterior, obviant l’únic aspecte negatiu del concert: els decibels que a estones podien rebentar algun que altre timpà innocent.
1.Teclats
2.Bateria, amb una estructura molt més progressiva i ascendent de les cançons.
3.Teclats i marimba. Sintetitzador. Cançons amb uns principis molt més suaus, amb una progressió no tant catàrtica i més accessible, més melòdica i menys oscil·lant. És en aquesta vessant on es van poder comprovar més clarament les influències exteriors i populars de la banda, algunes d’elles contradictòries però cohesionades harmònicament. Des de ritmes funk a sabors llatins, tot amb el segell personal de la casa, és clar. Elements del krautrock (un subgènere del rock progressiu amb elements electrònics), de jazz avantgarde i de dub que, plegats, són integrats en aquell terme que tant detesta McEntire (i tant bé hi encaixa, en essència): post-rock.
4. Bateria: estructures cícliques i progressives un altre cop. L’etapa més contundent del concert, assolida amb el diàleg rítmic entre percussions.
5. Teclats i marimba: McEntire pren el paper protagonista en aquest joc tropical de melodies i ritmes, sobretot ritmes. Fades a mode d’enllaçaments, estructures cícliques i progressives però més depurades, pròximes al minimal i diferents estils de jazz. Val a dir que el "Beacons of Ancestorship" és el disc que més beu d’aquestes influències.
6. Bateria: El concert torna a prendre una estructura progressiva que s’aproxima al lo-fi noise. Per primera vegada, McEntire abandona la comunió sonora per atrevir-se amb un solo rítmic mentre el públic pica de mans a mode d’instrument.
7. Primer BIS
8. Segon BIS (jaqueta en mà dels músics), tensió, èpica i catarsi final amb l’elegiaca “Glass Museum”.
Si alguna cosa bona té el "Beacons Of Ancestorship", és que és un disc que ha estat capaç d’aglomerar tota la trajectòria musical de Tortoise des de la publicació del seu homònim el 1994. En ell es troben cançons que es podrien definir com la típica cançó d’estructura pop, però supleixen aquesta part convencional amb altres elements extraordinaris, com la producció o els arranjaments. El resultat és una barreja increïblement eclèctica i efectiva d’estils i referències, una comunicació entre instruments, sons i l’evolució d’aquestes interaccions. Pels inquisidors: van tocar temes dels discs "TNT" (a destacar: In Sarah, Mencken i The Suspension Bridge At Iguazu Falls) i de l’"Standards" (Séneca, Eros, Benway, Monica). Potser l'altre punt feble del recital va ser l'oblit més aviat injust del fantàstic "Millions Now Living Will Never Die". I pels curiosos, una engruna d’orgull: aquest ha estat l’únic concert de la història on Tortoise ha fet dos bisos.
Deia McEntire que el punt a favor de Tortoise és que tants anys tocant junts els havia fet desenvolupar un vocabulari comú. El que no saben és que, allà per on passen, aquest vocabulari s’entén de tal manera que ha conformat un llenguatge universal per sí sol. Fins i tot en aquesta part Longino i McEntire s’entenen: mentre l’un absorbia, l’altre alliberava. I aquesta estructura cíclica d'acció-reacció és la que, afortunadament, s’ha repetit al llarg de la història dels concerts. I d’aquest, ja us ho ben dic ara, se’n seguirà parlant.
2 comentaris:
Bona crónica, només un apunt..., lo de l'exclusivitat històrica dels 2 bisos, no se si ho ha dit el propi McEntire, pero és una mica fals. jeje
Ho va dir el mateix McEntire en una entrevista després del concert. Però potser es referia a un bis espontani. Recordem que van sortir a l'escenari bossa i jaqueta en mà. O potser la memòria comença a fallar-li...
Publica un comentari