Estàvem avisats. Tots havíem vist vídeos al Youtube de The Pains of Being Pure at Heart i ja sabíem que Kip Berman, el cantant, no en dóna ni una, i que, pitjor encara, Peggy Wang, la teclista (sic), és de vergonya aliena. Els cors que va fer a "Young Adult Friction" eren de jutjat de guàrdia i qüestionaven el fet que fins i tot haguessin estat ells mateixos els que gravessin les veus al disc. Perquè quin disc, "The Pains of Being Pure at Heart" (Slumberland / Fortuna Pop, 2009) és un dels discos que millor tritura i presenta les dues o tres mil influències que els del grup han estat capaços d'escoltar a la seva vida. Però anem al tema: tots sabíem que The Pains of Being Pure at Heart no costen 25 euros més despeses de distribució ni de conya. No només pel seu insuficient directe, sinó també perquè un grup d'un sol LP i dos EPs, preliminar, fresc, urgent i gens despreciable el primer i per aprofitar el rebuf el segon, molt més obviable, no hauria de merèixer tant.
"Come Saturday", "The Pains of Being Pure at Heart", "Young Adult Friction", "Everything with You" i "Gentle Sons" són el motiu que ha portat el grup de Brooklyn a ser instats per la cervesa verda a trencar l'acord amb el Primavera Club i anticipar tres setmanes el seu retorn a la ciutat comtal i la seva primera gira espanyola. Les cançons exposades són tan rodones i efectives que han catapultat el grup com el nou emblema indie, en substitució de Vampire Weekend però sense la meitat de tècnica. No cal saber-ne gaire per tocar cap cançó dels The Pains, no hi ha gairebé cap seqüència especialment elaborada i, per tant, l'argument "no saben cantar però toquen prou bé" no mereix cap mena de rèplica. Faltaria més que no sabessin tocar això, que no són punk.
A part d'això, The Pains of Being Pure at Heart són com "(500) días juntos" (Marc Webb), indies per i per a indies, ergo clixés amb guitarres, nens i nena monos amb samarretes de Belle and Sebastian, tímids (la cara de Kip Berman durant tot el concert semblava més de pànic que de timidesa, però vaja), amb vestits de cintura alta, i encara va faltar la versió de "Just Like Honey" que, com a mínim podria allargar cap a l'hora els escassos 50 minuts (bis inclòs) que va durar el concert. Peggy Wang deia, rient tímida, que tampoc no tenien tantes cançons, cosa que és certa (però que porta irremeiablement de nou al preu de l'entrada) i que afortunadament els va fer rescatar cançons de l'EP anterior al disc que els ha fet famosos.
El més important del concert de The Pains of Being Pure at Heart és l'assistència, una vegada més, a l'excessiva mercantilització de la música. Fa un parell d'anys vivíem tots plegats a la lapidació pública de Sinnamon, a la bombolla inflacionista dels caxés; dels patrocinadors que, a cops de colze, s'obrien mercat per adquirir imatge dins del públic jove. Dimarts a la nit l'espectacle era grotesc. Els tiradors de cervesa, d'Estrella, totalment parats perquè el que s'havia de servir era Heieneken, que els cambrers servien en mitjanes abocades a gots de plàstic. Si bé és quelcom absolutament lògic des d'un punt de vista de màrqueting, també és demencialment grotesc per sentit comú, més i tot quan les venien pel gens raonable preu habitual de la sala Bikini de cinc euros. Segons diuen fonts prou fiables, això és el que va impedir que Atlas Sound, que acompanyen als The Pains a la resta de la península en aquest Heineken Greenspace 09 itinerant, fossin a Barcelona, perquè el pressupost ja s'havia disparat només pel lloguer de la Bikini, amb contracte d'exclusivitat amb Estrella. I de cara al públic el resultat ja el sabem: 25 euros més despeses.
La història recent ja ha donat prou exemples dels mals resultats que dóna entrar a cops de matxet al sector de la promoció cultural (només cal buscar "Summercase 09" al Google per fer-se'n una idea), i si s'agafa encara més perspectiva, resulta evident que l'art és un terreny que dóna els seus fruits sí, però que s'esgota de seguida. Que a la butxaca no hi tenim ni el cor ni l'estómac.
"Come Saturday", "The Pains of Being Pure at Heart", "Young Adult Friction", "Everything with You" i "Gentle Sons" són el motiu que ha portat el grup de Brooklyn a ser instats per la cervesa verda a trencar l'acord amb el Primavera Club i anticipar tres setmanes el seu retorn a la ciutat comtal i la seva primera gira espanyola. Les cançons exposades són tan rodones i efectives que han catapultat el grup com el nou emblema indie, en substitució de Vampire Weekend però sense la meitat de tècnica. No cal saber-ne gaire per tocar cap cançó dels The Pains, no hi ha gairebé cap seqüència especialment elaborada i, per tant, l'argument "no saben cantar però toquen prou bé" no mereix cap mena de rèplica. Faltaria més que no sabessin tocar això, que no són punk.
A part d'això, The Pains of Being Pure at Heart són com "(500) días juntos" (Marc Webb), indies per i per a indies, ergo clixés amb guitarres, nens i nena monos amb samarretes de Belle and Sebastian, tímids (la cara de Kip Berman durant tot el concert semblava més de pànic que de timidesa, però vaja), amb vestits de cintura alta, i encara va faltar la versió de "Just Like Honey" que, com a mínim podria allargar cap a l'hora els escassos 50 minuts (bis inclòs) que va durar el concert. Peggy Wang deia, rient tímida, que tampoc no tenien tantes cançons, cosa que és certa (però que porta irremeiablement de nou al preu de l'entrada) i que afortunadament els va fer rescatar cançons de l'EP anterior al disc que els ha fet famosos.
El més important del concert de The Pains of Being Pure at Heart és l'assistència, una vegada més, a l'excessiva mercantilització de la música. Fa un parell d'anys vivíem tots plegats a la lapidació pública de Sinnamon, a la bombolla inflacionista dels caxés; dels patrocinadors que, a cops de colze, s'obrien mercat per adquirir imatge dins del públic jove. Dimarts a la nit l'espectacle era grotesc. Els tiradors de cervesa, d'Estrella, totalment parats perquè el que s'havia de servir era Heieneken, que els cambrers servien en mitjanes abocades a gots de plàstic. Si bé és quelcom absolutament lògic des d'un punt de vista de màrqueting, també és demencialment grotesc per sentit comú, més i tot quan les venien pel gens raonable preu habitual de la sala Bikini de cinc euros. Segons diuen fonts prou fiables, això és el que va impedir que Atlas Sound, que acompanyen als The Pains a la resta de la península en aquest Heineken Greenspace 09 itinerant, fossin a Barcelona, perquè el pressupost ja s'havia disparat només pel lloguer de la Bikini, amb contracte d'exclusivitat amb Estrella. I de cara al públic el resultat ja el sabem: 25 euros més despeses.
La història recent ja ha donat prou exemples dels mals resultats que dóna entrar a cops de matxet al sector de la promoció cultural (només cal buscar "Summercase 09" al Google per fer-se'n una idea), i si s'agafa encara més perspectiva, resulta evident que l'art és un terreny que dóna els seus fruits sí, però que s'esgota de seguida. Que a la butxaca no hi tenim ni el cor ni l'estómac.
12 comentaris:
he dicho!
Avui dormiràs bé ,eh!? jojojoj
Haha! M'ha agradat la comparació amb "(500) días juntos". :P
Pel que fa al grup, crec que simplement s'han vist desbordats per haver fet un gran disc, i els falta molt rodatge per convencer a tothom.
Pel que fa als temes econòmics, és igual que el canvi de patrocinadors del Primavera Sound, o el motiu pel qual la BeCool ha caigut del Primavera Club. Aquí no se salva ningú...
Aleix, el canvi del Primavera a San Miguel no afecta ni a la gestió, ni al preu, ni al cartell, només al nom i a la cervesa que donaran. I a la BeCool, sí, però si la BeCool arriba a tenir Mahou hagués passat el mateix sense canvi de patrocinador. Per tant no és un problema nou que s'hagi creat ara sinó un conflicte entre proveïdors que es pot donar en qualsevol situació i en qualsevol bar. No té res a veure amb que Heineken arribi a nivells grotescos a l'hora de programar el seu festival.
I no critico els patrocinadors pel sol fet de patrocinar, em sembla.
25 euros mes despeses i segur que la gent, a la part del radere parlava...si o no?
Si no és per defensar Heineken, però vaja, el de Barcelona em sembla un cas aïllat que per res té a veure amb Sinnamon ni amb barbaritats així. Van fer-li la jugada al Primavera, sí (igual que el Primavera li va fer al FIB amb Portishead i mil histories més q no ens devem enterar), van fer un cartell guai (amb Atlas Sound) a preus assequibles, i es van trobar amb que Bikini se'ls follava pel preu i la cervesa. El Primavera CLub, per exemple, va optar per no fer el festival a BeCool per evitar el conflicte, però Heineken no se'n podia anar a cap altra sala. Si tota la gira hagués estat només amb els Pains i a 20€ sí que seria criticable, però no és el cas...
I sí, la gent parlava, però tb crec que més de la meitat de la sala anava acreditada...
fijo, aquests saraus sempre passa...amiguetes + intressos, els de sempre...i els que pringuen són tota la resta, que com que són un montón, ja es van tornant...i els que van sempre ja es coneixen, xerren, no estan per la música i priban de gratis...osea que tans alisients, al final ni jo estaria per la música...jaja...apa salut
Uau, quina canya de ressenya! Cou que els de Heineken s'ho currin tan poc amb les acres, eh? :p Els Pains són el paradigma del hype de 2009, de la mateixa manera que tothom estava que no cagava l'any passat amb el Malibú amb pinya dels Vampire Weekend, l'altre amb els Arctic Monkeys, l'altre amb Bloc Party, ad infinitum.
http://www.youtube.com/watch?v=QbkybQlDK0Y
Perdoneu, però a mi trenta-cinc euros, siguin de Heineken o no, em semblen criticables igualment. Que hi ha gent que els va pagar! Què més dónen, els merders de Heineken, si el públic s'escura les butxaques amb alguna cosa que no està a l'altura? No barregem conceptes, si us plau! estem parlant de música, i aquí el que compta és que ni el concert tenia el valor del que va costar, ni Atlas Sound van venir. El problema és seu. Haver triat una altra sala, o simplement, no haver-los portat a Barcelona. No es pot tenir tot!
PD. I anar acreditat no és pas cap excusa per parlar durant un concert. Per això, queda't a casa.
Publica un comentari