Mira que el tema és terriblement interessant. Mira que és tan polièdric i dóna tant de sí que podria atreure un ventall de públic amplíssim, incloent tot el reguitzell de turistes disciplinats que van perduts pels voltants del carrer Valldonzella i que s'autofustiguen amb una sessió d'història de la ciutat escrita tota en català. Avis i no tan avis que han vist créixer Barcelona i volen reviure memòries, fanàtics de l'arquitectura i el disseny, urbanites de pro, adoradors de la ciutat comtal, famílies de diumenge. Però ha fracassat: exposició sobre l'Eixample, ets pretenciosa i llaminera, però fas aigües pel davant i pel darrere.
“Cerdà i la Barcelona del futur, realitat vs projecte” menteix ja amb el títol. Aquí a Ildefons Cerdà només se'l cita tangencial i superficialment: no es dedica un minut a la seva persona ni a la seva obra prèvia ni posterior a l'Eixample barceloní -a excepció dels seus tractats acadèmics, tot just referenciats. Exactament el mateix que passa amb la “Barcelona del futur”, que no és ni esbossada, ni especulada, ni inspirada. Zero.
El que trobareu en realitat al CCCB és una àmplia col·lecció de mapes d'època sense explicacions, desenes d'infografies complicadíssimes que un ull no especialitzat difícilment podrà copsar de forma intuitiva, espectacle de colors i molta, molta informació sense mastegar.
S'han centrat tant en l'impacte visual de l'arquitectura expositiva que s'han oblidat de l'objectiu principal: que la informarció arribi a la gent. Es troba a faltar aquella fase de feina prèvia en que els expositors/experts analitzen les dades i troben els quatre titulars que cal transmetre amb força. Valgui d'exemple la primera estança, titulada "Un bosc d'idees": uns planells de paper repartits per tota la sala pengen del sostre. En cada un es detalla fins l'absurd una cronologia històrica d'un deseni de Barcelona, des de 1800 al 2000, aproximadament. Resultat: els visitants esquiven els planells per passar a la següent sala, amb l'esperança de trobar més anàlisi i menys base de dades. Però l'esperança és vana. Si sou mestres i voleu portar-hi les criatures, assegureu-vos de contractar un monitor que us interpreti l'exposició i que pugui afegir-hi aquelles anècdotes humanes que serveixen per entendre les coses als que no s'han llicenciat en arquitectura.
Com tot, si teniu paciència per gratar s'hi poden trobar algunes visions que valen la visita. Trobareu, per exemple, una sala amb les fotografies que Joan Fontcuberta ha fet del subsòl de la ciutat: són poques imatges, però de sobte prendreu consciència que sota els nostres peus existeix un altre nivell on estacions de metro abandonades conviuen amb rates i dipòsits d'aigua. Si el proper cop que passeu pel Passatge Simó comencen a atacar-nos els marcians, que sapigueu que a sota de vosaltres encara hi podeu trobar un refugi antiaeri.
Si viviu a un estudi de cinquanta metres de l'Eixample, potser també us interessarà descobrir que inicialment el pla Cerdà contemplava mançanes de 113 x 113 metres, amb dos pisos per replà, de manera que tots dos ventilessin tant cap al carrer com cap el pati. Les ordenances municipals al llarg dels anys, però, van anar modificant la legislació per adaptar les noves edificacions als interessos de la època: ara necessitem que hi capiguen més pisos, ara ocupem els patis, ara els rescatem, ara alcem amunt els blocs, que d'aquí n'hem de fer l'agost, etc. Fixeu-vos en la data de construcció de la vostra finca, cerqueu l'ordenança municipal que regia aleshores i les peces començaran a encaixar soles.
Entre tantes altres coses, s'hi troba a faltar una reflexió més treballada sobre el paper socialitzador del pati interior i els projectes de recuperació actuals (segons l'exposició tenim més de 50 patis públics...!), una anàlisi sobre les virtuts i pegues del model Eixample al segle XXI, una mica d'explicació històrica de per què es va imposar el model de Cerdà i no el de Rovira i Trias... Aigües, aigües.
Recomforta llegir el llibre de visites i comprovar que qui escriu no és un ésser anti-modern que rebutja les noves maneres d'ensenyar les coses. Innovació sí, sisplau, avantguardes a mort, faltaria més. Però enganyar a la gent de carrer fent-la sentir una soca a base d'emperifollar de vidres de colors un capsa de cartró buida per dins no, si us plau. Que ens coneixem, bi-ci-en.
“Cerdà i la Barcelona del futur, realitat vs projecte” menteix ja amb el títol. Aquí a Ildefons Cerdà només se'l cita tangencial i superficialment: no es dedica un minut a la seva persona ni a la seva obra prèvia ni posterior a l'Eixample barceloní -a excepció dels seus tractats acadèmics, tot just referenciats. Exactament el mateix que passa amb la “Barcelona del futur”, que no és ni esbossada, ni especulada, ni inspirada. Zero.
El que trobareu en realitat al CCCB és una àmplia col·lecció de mapes d'època sense explicacions, desenes d'infografies complicadíssimes que un ull no especialitzat difícilment podrà copsar de forma intuitiva, espectacle de colors i molta, molta informació sense mastegar.
S'han centrat tant en l'impacte visual de l'arquitectura expositiva que s'han oblidat de l'objectiu principal: que la informarció arribi a la gent. Es troba a faltar aquella fase de feina prèvia en que els expositors/experts analitzen les dades i troben els quatre titulars que cal transmetre amb força. Valgui d'exemple la primera estança, titulada "Un bosc d'idees": uns planells de paper repartits per tota la sala pengen del sostre. En cada un es detalla fins l'absurd una cronologia històrica d'un deseni de Barcelona, des de 1800 al 2000, aproximadament. Resultat: els visitants esquiven els planells per passar a la següent sala, amb l'esperança de trobar més anàlisi i menys base de dades. Però l'esperança és vana. Si sou mestres i voleu portar-hi les criatures, assegureu-vos de contractar un monitor que us interpreti l'exposició i que pugui afegir-hi aquelles anècdotes humanes que serveixen per entendre les coses als que no s'han llicenciat en arquitectura.
Com tot, si teniu paciència per gratar s'hi poden trobar algunes visions que valen la visita. Trobareu, per exemple, una sala amb les fotografies que Joan Fontcuberta ha fet del subsòl de la ciutat: són poques imatges, però de sobte prendreu consciència que sota els nostres peus existeix un altre nivell on estacions de metro abandonades conviuen amb rates i dipòsits d'aigua. Si el proper cop que passeu pel Passatge Simó comencen a atacar-nos els marcians, que sapigueu que a sota de vosaltres encara hi podeu trobar un refugi antiaeri.Si viviu a un estudi de cinquanta metres de l'Eixample, potser també us interessarà descobrir que inicialment el pla Cerdà contemplava mançanes de 113 x 113 metres, amb dos pisos per replà, de manera que tots dos ventilessin tant cap al carrer com cap el pati. Les ordenances municipals al llarg dels anys, però, van anar modificant la legislació per adaptar les noves edificacions als interessos de la època: ara necessitem que hi capiguen més pisos, ara ocupem els patis, ara els rescatem, ara alcem amunt els blocs, que d'aquí n'hem de fer l'agost, etc. Fixeu-vos en la data de construcció de la vostra finca, cerqueu l'ordenança municipal que regia aleshores i les peces començaran a encaixar soles.
Entre tantes altres coses, s'hi troba a faltar una reflexió més treballada sobre el paper socialitzador del pati interior i els projectes de recuperació actuals (segons l'exposició tenim més de 50 patis públics...!), una anàlisi sobre les virtuts i pegues del model Eixample al segle XXI, una mica d'explicació històrica de per què es va imposar el model de Cerdà i no el de Rovira i Trias... Aigües, aigües.
Recomforta llegir el llibre de visites i comprovar que qui escriu no és un ésser anti-modern que rebutja les noves maneres d'ensenyar les coses. Innovació sí, sisplau, avantguardes a mort, faltaria més. Però enganyar a la gent de carrer fent-la sentir una soca a base d'emperifollar de vidres de colors un capsa de cartró buida per dins no, si us plau. Que ens coneixem, bi-ci-en.
2 comentaris:
Pel que expliques em sembla que és la exposició que cada X anys fan a un lloc o un altre de bcn. Concretament jo vaig veure una que s'assemblava molt fa uns 15 anys a on ara hi ha el museu de la xocolata, amb els mateixos problemes i només una diferència, i és que en aquella època les infografies no es feien servir tant o eren molt més cutres ;)
vaje...
Publica un comentari