"Castillos de cartón". Divina (i frustrada) joventut

No sé si la joventut és (o hauria de ser) la millor època de les nostres vides. Segurament, sí. És una etapa agraïda, tot i que estranya, plena de dubtes morals, confusions, desitjos i frustracions. Sobretot, si parlem del pas de l’adolescència a l’etapa adulta. D’això ens parla “Castillos de cartón”, la nova pel·lícula del cineasta Salvador García Ruiz (“Mensaka”, “El otro barrio”, “Las voces de la noche”) que, en aquesta ocasió, adapta al cinema la novel·la homònima d’Almudena Grandes, en un guió escrit pel senyor Enrique Urbizu. Abans de començar, però, amb tot aquest rotllet analític i de jijí-jajá habitual en aquesta secció, us he de confessar, admirats lectors, que no m’he llegit el llibre en què es basa aquesta pel·lícula. Ooooohhhh! Quina indignació. Això és vergonyós. Però tant és. Són dues coses diferents. Aquí hem vingut a parlar de la pel·lícula, sense comparar-la amb el text original. Ja sabeu, si els focus estan ben col·locats, si els actors donen la talla, si no es veu cap cable pel terra, si no hi ha cap extra que miri la càmera... aquestes minúcies.

Fa una setmaneta, en l’anàlisi que li vaig dedicar a la indie-guai “(500) días juntos”, vaig comentar de passada una escena de la pel·lícula que em va cridar especialment l’atenció. Em refereixo a la seqüència on es confrontava, en una pantalla dividida, les expectatives del protagonista amb el que realment estava passant en aquella situació en concret. I tot i que el model narratiu de “Castillos de cartón” és radicalment diferent al que ens oferia la peli de la Deschanel i el Gordon-Levitt, crec que les propostes no s’allunyen gaire de les seves respectives essències, d’allò que ens volen explicar, i que aquesta escena de “(500) días juntos” resumeix tan bé. “Castillos de cartón” ens parla des de la més profunda sinceritat i humilitat i, tot i que el guió resulta sovint bastant sec i amb una exagerada profunditat poètica, no li desmereix en absolut aquesta intenció d’apel·lar a les frustracions, els records i els instints més amagats de l’espectador. Ho aconsegueix? En part.


La pel·lícula de García Ruiz té els sentiments i l’atracció sexual com a base de tot el projecte. “Castillos de cartón” ens proposa endinsar-nos en els sentiments i desitjos de tres joves personatges del mundo del artisteo (estudiants de belles arts, vull dir) dels anys 80. Dos nois i una noia que es coneixen, exploren i comencen a mantenir, tots tres, una relació sentimental a tres bandes (ells dos amb ella, més aviat) mentre avancen els seus estudis i, mentre poc a poc, cadascú s’intenta forjar un futur profitós, coneixent les seves aspiracions personals i també les seves mancances artístiques. Suposo que no cal que aclareixi que, com a pel·lícula de gènere espanyol que és, aquesta compleix (i molt) la quota visualment sexual necessària. En una pel·lícula que tracta un ménage à trois en tota regla, era d’esperar un èxtasi sexual d’àmplies magnituds. De fet, la pel·lícula intenta no tallar-se i, des d’aquí, més o menys ho aplaudim. Però sobretot m’alegra especialment veure que la intenció de gravar les escenes més compromeses no sigui la d’ensenyar per ensenyar, sinó la d’evocar a l’espectador, fer que els personatges evolucionin i mostrar la seva personalitat en tot moment. D’acord que això potser ho aconsegueix més en la primera part. Però, al menys, s’intenten fer les coses bé. Amb pocs mitjans i amb voluntat. Tot salvant molt les distàncies, la pel·lícula pot tenir diverses similituds amb aquella preciositat que va dirigir Bernardo Bertolucci i que s’anomenava “Soñadores (The dreamers)”. A les dues hi tenim trio sexual i afectiu. Èpoques passades. Joventut. I interès per l’art. La primera, per la pintura. La segona, pel cinema. Dues tendències artístiques que ens serveixen per complementar narrativament les respectives pel·lícules. En el cas de “Castillos de cartón”, els personatges expressen les seves diferents visions de la vida, mitjançant els seus quadres i les seves pràctiques artístiques.

Tanmateix, un pes específic del funcionament (o no) de la pel·lícula són els actors. Adriana Ugarte interpreta a María José i, segons em comenten, és una noia que actualment està tenint molt èxit com a protagonista d’una sèrie on surten capellans fornicadors i que s’anomena “La señora”. Un servidor no l’ha vist mai. A la pel·lícula, Adriana n’és l’estrella i, la veritat, en surt molt ben parada, amb una interpretació difícil, creïble i contundent. Nilo Mur és Marcos, d’aparença més reservada i amb problemes d’identitat. I Biel Duràn és Jaime. És el que porta la veu cantant. Per ell, es pinta només el que es veu. Duràn ja no és el noiet innocent que sortia a “Nissaga de poder”. Ara s’ha fet gran i es dedica a altres menesters. Bé que fa.


L’estructura de la pel·lícula és eminentment evolutiva. “Castillos de cartón” s’inicia, en la meva humil visió, d’una forma més aviat incòmoda (això és bo), per acabar evolucionant cap a una certa normalitat. Amb el pas del temps, la situació canvia. Els desitjos d’uns no coincideixen amb els dels altres. Sorgeixen les enveges i la gelosia. I apareix el pes de la societat. Amb un colofó final que se’ns mostra com el que, més aviat, sempre acaba sent. Pel·lícula de fotografia i filmació sòbria, no aporta novetats al cinema, però acaba resultant una petita sorpresa, tot i les seves limitacions i algun que altre defecte, dins el panorama actual. Cal afegir, a més, la música vuitantera i l’encert en la seqüència plantejada en la festa a l’aire lliure. En conjunt, ens pot semblar freda i massa teatralitzada, però no podem obviar que la pel·lícula té un cert i veritable interès.