Reconec que tinc certes debilitats o tendències habituals en la meva humil i esperançada vida. Ara mateix no em posaré a enumerar res de res, més aviat perquè aquest acostuma a ser un article (seriós) sobre cinema o sèries de televisió. Però dic això de les debilitats perquè un servidor sent especial interès per un tipus de cinema en particular. No, no em refereixo a la filmografia al complet d’aquest senyor anomenat Chuck Norris, la qual LaSexta ens acostuma a passar de tant en tant (ahir mateix en vam veure una mostra) de forma totalment desinteressada. Em refereixo a les anomenades pel·lícules indie nord-americanes, una tendència fílmica la qual ha acabat evolucionant de tal manera que, fàcilment, podríem declarar-la com a gènere cinematogràfic amb totes les de la llei. Una cosa així com l’expressió cinema espanyol, que és també un gènere cinematogràfic (involuntari) per sí mateix.
Precisament fa uns dies llegia ves a saber on que enguany se celebren els cinquanta anys d’aquest anomenat, i sempre interessant, cinema independent nord-americà. Un concepte que va iniciar el senyor John Cassavettes amb la pel·lícula "Shadows" (1959) i que ha anat creixent i auto inventant-se gràcies a altres cineastes moderns com, per exemple, els meus apreciats Todd Solondz, Jim Jarmusch, Tom DiCillo o Noah Baumbach. De la pròpia evolució d’aquest tipus de cinema, en va sorgir la categoria indie. Un concepte que, suposo, va veure el seu naixement en la música i que, ràpidament, va ser establert en altres expressions artístiques. Al cinema (bàsicament nord-americà), allò indie és allò guai. És allò diferent però que, a la vegada, s’acaba assemblant molt als seus companys generacionals. És allò alternatiu, petit, urbà i potser romàntic. Però amb un romanticisme plantejat d’una altra manera. Aquí és precisament on entrem a parlar d’una de les pel·lícules amb etiqueta guai d’aquesta temporada, "(500) días juntos". La pel·lícula està dirigida pel debutant Marc Webb i té tot el que aquest tipus de pel·lícules acostumen a tenir. Referències a la cultura pop i als ambients alternatius, fixació per les tendències i la vida urbana, innovació en els usos narratius amb la càmera i/o el muntatge, referències cinèfiles, frases transcendentals entre allò humorístic i allò quotidià i, evidentment, una selecció musical al gust del seu públic.
"(500) días juntos" ho té tot. Per això funciona, possiblement. Però el que fa que aquesta pel·lícula sigui un pèl més especial és que se n’encarrega d’explicar-nos una complerta història d’amor juvenil des del punt de vista de la IDEALITZACIÓ. Ho fa amb gràcia, amb sentiment i sense floritures ni paranoies mentals. El propi tagline del cartell promocional ens deixa constància del que allí més o menys veurem. "Noi coneix noia. Noi s’enamora. Noia no". De fet, la pel·lícula ens relata l’inici, el nus i el desenllaç, de forma fragmentada i dispersa, d’una relació sentimental tirant a complicada. Un noi que s’enamora. I una noia que no creu en l’amor. La narració és clau per entendre els seus respectius estats d’ànim, les seves aspiracions i el seu grau de complementació, tot i que com diria la germana del protagonista, "només per què a alguna noia li agradin les mateixes coses bizarres que a tu, no significa que aquesta sigui l’adequada". Una història d’identificació i, com deia, idealització.
Ja he dit que la pel·lícula no es desmarca excessivament de la manera de fer del cinema indie nord-americà (ningú li demana el contrari), però sí en la forma de filmar una, per fi, bona comèdia romàntica. A "(500) días juntos" hi tenim una parella perfecta. Ell és Joseph Gordon-Levitt i vesteix la mar de bé. Els freaks melancòlics com jo el recordem pel seu paper de Tommy a la mítica sèrie "3rd Rock from the Sun" ("Cosas de marcianos" para los amigos) i és un d’aquells nois que s’ho val en la seva condició d’estrella independent. L’hem vist a "Oscura inocencia" (Gregg Araki, 2004). A "Brick" (Rian Johnson, 2005). A "The lookout" (Scott Frank, 2007). I també a "10 razones para odiarte" (Gil Junger, 1999), no ho oblidem. Ella és Zooey Deschanel. Diguem que és el meu amor platònic. Actriu d’inquietant mirada a la qual hem vist en produccions com "The good girl" (Miguel Arteta, 2002), la sèrie "Weeds" (Jenji Kohan, 2005-...), "El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford" (Andrew Dominik, 2007) o "El incidente" (2008), aquella cosa rara de M. Night Shyamalan. També té grup de música, per cert, formant parella amb M. Ward al duet She & Him. A Joseph i a Zooey (o als seus respectius personatges) els agrada The Smiths, aparentar fascinació en els museus d’art contemporani i passejar-se per l’IKEA. També els agrada estimar i discutir. Ells són l’ànima de la pel·lícula, com també ho és el seu realitzador. Aquest bon home sap el que ens agrada. No content en filmar una alternativa i ja de per sí interessant i bonica història d’amor, desamor, humor, caos i confusió, resulta que té ganes d’innovar. Webb es pren llicències absolutament genials, com ara el fet d’incorporar als dos protagonistes en una intel·lectual pel·lícula europea, regalar-nos un número musical post-fornicació amb ocellet animat incorporat o fer un exercici realment interessant, confrontar en una pantalla dividida, en una situació en concret, les expectacions del protagonista amb el que realment allí està passant. És difícil expressar-ho en paraules per aquells que encara no hagueu vist la pel·lícula, però són aquells detalls que, si surten bé, realment s’agraeixen. I fan que la pel·lícula pugi molts punts.
"(500) days of Summer" és una pel·lícula de grans diàlegs, optimista, que fa que ens sentim bé. No ens pren per imbècils. Ofereix el que el seu públic potencial busca. Crea i diverteix. I ens parla de coses que ens impliquen a tots, la necessitat de trobar a aquell/a que ens complementi i el sempre complicat pas de la joventut a l’etapa adulta. És difícil que una pel·lícula d’aquestes característiques ens acabi sorprenent i no irritant (o irritar en la seva justa mesura), però crec que "(500) días juntos" és una de les millors alternatives de mainstream independent que trobareu actualment a les sales de cinema. Permeteu-me que acabi l’article dient això. Penis!
Precisament fa uns dies llegia ves a saber on que enguany se celebren els cinquanta anys d’aquest anomenat, i sempre interessant, cinema independent nord-americà. Un concepte que va iniciar el senyor John Cassavettes amb la pel·lícula "Shadows" (1959) i que ha anat creixent i auto inventant-se gràcies a altres cineastes moderns com, per exemple, els meus apreciats Todd Solondz, Jim Jarmusch, Tom DiCillo o Noah Baumbach. De la pròpia evolució d’aquest tipus de cinema, en va sorgir la categoria indie. Un concepte que, suposo, va veure el seu naixement en la música i que, ràpidament, va ser establert en altres expressions artístiques. Al cinema (bàsicament nord-americà), allò indie és allò guai. És allò diferent però que, a la vegada, s’acaba assemblant molt als seus companys generacionals. És allò alternatiu, petit, urbà i potser romàntic. Però amb un romanticisme plantejat d’una altra manera. Aquí és precisament on entrem a parlar d’una de les pel·lícules amb etiqueta guai d’aquesta temporada, "(500) días juntos". La pel·lícula està dirigida pel debutant Marc Webb i té tot el que aquest tipus de pel·lícules acostumen a tenir. Referències a la cultura pop i als ambients alternatius, fixació per les tendències i la vida urbana, innovació en els usos narratius amb la càmera i/o el muntatge, referències cinèfiles, frases transcendentals entre allò humorístic i allò quotidià i, evidentment, una selecció musical al gust del seu públic.
"(500) días juntos" ho té tot. Per això funciona, possiblement. Però el que fa que aquesta pel·lícula sigui un pèl més especial és que se n’encarrega d’explicar-nos una complerta història d’amor juvenil des del punt de vista de la IDEALITZACIÓ. Ho fa amb gràcia, amb sentiment i sense floritures ni paranoies mentals. El propi tagline del cartell promocional ens deixa constància del que allí més o menys veurem. "Noi coneix noia. Noi s’enamora. Noia no". De fet, la pel·lícula ens relata l’inici, el nus i el desenllaç, de forma fragmentada i dispersa, d’una relació sentimental tirant a complicada. Un noi que s’enamora. I una noia que no creu en l’amor. La narració és clau per entendre els seus respectius estats d’ànim, les seves aspiracions i el seu grau de complementació, tot i que com diria la germana del protagonista, "només per què a alguna noia li agradin les mateixes coses bizarres que a tu, no significa que aquesta sigui l’adequada". Una història d’identificació i, com deia, idealització.
Ja he dit que la pel·lícula no es desmarca excessivament de la manera de fer del cinema indie nord-americà (ningú li demana el contrari), però sí en la forma de filmar una, per fi, bona comèdia romàntica. A "(500) días juntos" hi tenim una parella perfecta. Ell és Joseph Gordon-Levitt i vesteix la mar de bé. Els freaks melancòlics com jo el recordem pel seu paper de Tommy a la mítica sèrie "3rd Rock from the Sun" ("Cosas de marcianos" para los amigos) i és un d’aquells nois que s’ho val en la seva condició d’estrella independent. L’hem vist a "Oscura inocencia" (Gregg Araki, 2004). A "Brick" (Rian Johnson, 2005). A "The lookout" (Scott Frank, 2007). I també a "10 razones para odiarte" (Gil Junger, 1999), no ho oblidem. Ella és Zooey Deschanel. Diguem que és el meu amor platònic. Actriu d’inquietant mirada a la qual hem vist en produccions com "The good girl" (Miguel Arteta, 2002), la sèrie "Weeds" (Jenji Kohan, 2005-...), "El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford" (Andrew Dominik, 2007) o "El incidente" (2008), aquella cosa rara de M. Night Shyamalan. També té grup de música, per cert, formant parella amb M. Ward al duet She & Him. A Joseph i a Zooey (o als seus respectius personatges) els agrada The Smiths, aparentar fascinació en els museus d’art contemporani i passejar-se per l’IKEA. També els agrada estimar i discutir. Ells són l’ànima de la pel·lícula, com també ho és el seu realitzador. Aquest bon home sap el que ens agrada. No content en filmar una alternativa i ja de per sí interessant i bonica història d’amor, desamor, humor, caos i confusió, resulta que té ganes d’innovar. Webb es pren llicències absolutament genials, com ara el fet d’incorporar als dos protagonistes en una intel·lectual pel·lícula europea, regalar-nos un número musical post-fornicació amb ocellet animat incorporat o fer un exercici realment interessant, confrontar en una pantalla dividida, en una situació en concret, les expectacions del protagonista amb el que realment allí està passant. És difícil expressar-ho en paraules per aquells que encara no hagueu vist la pel·lícula, però són aquells detalls que, si surten bé, realment s’agraeixen. I fan que la pel·lícula pugi molts punts.
"(500) days of Summer" és una pel·lícula de grans diàlegs, optimista, que fa que ens sentim bé. No ens pren per imbècils. Ofereix el que el seu públic potencial busca. Crea i diverteix. I ens parla de coses que ens impliquen a tots, la necessitat de trobar a aquell/a que ens complementi i el sempre complicat pas de la joventut a l’etapa adulta. És difícil que una pel·lícula d’aquestes característiques ens acabi sorprenent i no irritant (o irritar en la seva justa mesura), però crec que "(500) días juntos" és una de les millors alternatives de mainstream independent que trobareu actualment a les sales de cinema. Permeteu-me que acabi l’article dient això. Penis!
4 comentaris:
Xavi, sense que serveixi de precedent no estic d'acord amb tu! Al minut dos amb el clixé indie #192734 ja em vaig cansar!
(I que em vaig baixar una versió megaxunga gravada al cine i doblada)
Ei Sinde!
estic molt d'acord amb aquest article tan rodó!
no és la millor pel·li de l'any, però crec que tampoc és la seva intenció ser-ho, no és superpretensiosa i això tb fa que agradi més. i molt bé aquest final, ;).
Edu, ja saps que el rollo indie és la meva debilitat. Per tant, a més clixés indies, més satisfacció per la meva part. :P En serio, vale que la peli té moooooooolts clixés, però és igual. Com bé diu la Carme, ni és la millor peli de l'any ni pretén ser-ho. Però, coi, és bonicota! :)
Però no et perdono lo de la versió megaxunga gravada del cine i doblada! :P La Sinde ja t'està rastrejant...
Ais, doncs a mi ella ja em comença a cansar, bé, segurament és el seu paper, en plan: "oh, tothom l'adora" que no ajuda gaire haha
La peli sí, se deja ver, però jo vaig acabar amb una sensació extranya, no de bonica eh :S
Publica un comentari