Tokyo Sex Destruction
"The Neighbourhood"
BCore, 2009
Tot i que aquesta crítica ve una mica tard -el disc en qüestió va sortir al mercat el passat 28 de setembre-, calia fer justícia amb un disc com aquest. Fa molts dies que hi estic enganxat, ja sigui per la energia que té o la sincertitat que transmet. No ho sé, la qüestió és que per mi, Tokyo Sex Destruction, és una banda que va marcar un impàs molt important a la meva vida, ja que el seu disc de debut, "Le Red Soul Comunnitte" (BCore, 2002), va suposar un redescobriment de moltes influències que comparteixo amb la banda. Tot i que més tard, amb "Black Noise is the New Sound" (BCore, 2004), i sobretot amb "5th Avenue South" (BCore, 2005), els vaig perdre una mica la pista, el seu debut era un disc al qual recorria sovint per omplir-me d'energia. La forma que els de Vilanova tenen a l'hora de sonar és absolutament actitudinal. La música la fan amb el cor, i per això els ha sortit tot tant bé.
Per entendre el grup cal haver-lo seguit des d'un bon principi, conèixer-ne l'evolució. "Le Red Soul Comunnitte" era un disc de soul-punk impresionant. Garage i Detroit Rock'n'Roll amb lletres que cridaven a la revolució amb consignes com "capitalism plus dope equal genocide" i que presentaven en directe amb un show únic. L'esperit seminal d'aquell disc va ser clau per entendre com han evolucionat, ja que segueixen mantenint la energia punk dels inicis, i en el nou disc, la cançó "They've Lost Control" n'és un clar exemple. Tot i això, els anys i l'experiència ha fet que els de Vilanova evolucionin coherentment cap a uns altres confins. Barrejant amb fidelitat a les seves arrels, altres músiques com el soul, el funk i la psicodèlia. El seu nou disc porta aquesta evidència al seu màxim exponent, i "The Neighbourhood" és una síntesi de tot això.
Són molts anys d'experiència, i en aquest aspecte, els membres de Tokyo han crescut a damunt de l'escenari. No només amb aquesta banda sinó amb tota la resta de projectes paral·lels on militen, des dels reconegudíssims It's Not Not fins a The Lions Constellation, el grup de nova creació aquest últim que lidera RJ Sinclair on explora la psiquedèlia des d'un punt de vista més còsmic. A "The Neigbourhood", en canvi, la psiquedèlia s'afronta des d'una altra vessant, la que que uneix aquest estil al punt de fuga d'altres gèneres més directament relacionats com el rock'n'roll.
En aquest disc accentuen d'una forma més pronunciada aquest estil. Tot i que practiquen el black sound amb força, sobretot en els temes més funk ("Cold Sweet"), i en altres més groovy (fixeu-vos en el ritme de les congues de "Move It"), l'instrument que provablement més predomina i destaca en el disc és el teclat, afegit pel seu productor Gregg Foreman, el mateix que no es va presentar al concert del passat Primavera Sound i que havien de fer conjuntament. Un altre fet que cohesiona encara més el disc és el fet que, per primer cop en la història de la banda, el seu baixista RM Sinclair ha estat present a la gravació. Tokyo Sex Destruction és un grup de directe, en això no hi ha cap mena de dubte, i el fet que RM Sinclair hagi estat tocant tants anys amb ells, ha aportat molta serenor al disc.
La grandiloqüencia dels Tokyo Sex Destruction és equiparable a la d'altres bandes actuals com ara King Khan amb qualsevol de les seves dues formacions, tant amb The BBQ Show, com amb els Shrines. Òbviament també són equiparables a altres clàssics, i de molt millor manera que altres aprenents de l'estil com Black Lips o Jay Reatard. El disc és sensacional de principi a final, i les meves cançons preferides són, en aquest ordre: "It was 69'", "The Sounds Of Your Soul" i la inicial "Dope & Love", sense oblidar-me de l'anteriorment citada "They've Lost Control".
Per entendre el grup cal haver-lo seguit des d'un bon principi, conèixer-ne l'evolució. "Le Red Soul Comunnitte" era un disc de soul-punk impresionant. Garage i Detroit Rock'n'Roll amb lletres que cridaven a la revolució amb consignes com "capitalism plus dope equal genocide" i que presentaven en directe amb un show únic. L'esperit seminal d'aquell disc va ser clau per entendre com han evolucionat, ja que segueixen mantenint la energia punk dels inicis, i en el nou disc, la cançó "They've Lost Control" n'és un clar exemple. Tot i això, els anys i l'experiència ha fet que els de Vilanova evolucionin coherentment cap a uns altres confins. Barrejant amb fidelitat a les seves arrels, altres músiques com el soul, el funk i la psicodèlia. El seu nou disc porta aquesta evidència al seu màxim exponent, i "The Neighbourhood" és una síntesi de tot això.
Són molts anys d'experiència, i en aquest aspecte, els membres de Tokyo han crescut a damunt de l'escenari. No només amb aquesta banda sinó amb tota la resta de projectes paral·lels on militen, des dels reconegudíssims It's Not Not fins a The Lions Constellation, el grup de nova creació aquest últim que lidera RJ Sinclair on explora la psiquedèlia des d'un punt de vista més còsmic. A "The Neigbourhood", en canvi, la psiquedèlia s'afronta des d'una altra vessant, la que que uneix aquest estil al punt de fuga d'altres gèneres més directament relacionats com el rock'n'roll.
En aquest disc accentuen d'una forma més pronunciada aquest estil. Tot i que practiquen el black sound amb força, sobretot en els temes més funk ("Cold Sweet"), i en altres més groovy (fixeu-vos en el ritme de les congues de "Move It"), l'instrument que provablement més predomina i destaca en el disc és el teclat, afegit pel seu productor Gregg Foreman, el mateix que no es va presentar al concert del passat Primavera Sound i que havien de fer conjuntament. Un altre fet que cohesiona encara més el disc és el fet que, per primer cop en la història de la banda, el seu baixista RM Sinclair ha estat present a la gravació. Tokyo Sex Destruction és un grup de directe, en això no hi ha cap mena de dubte, i el fet que RM Sinclair hagi estat tocant tants anys amb ells, ha aportat molta serenor al disc.
La grandiloqüencia dels Tokyo Sex Destruction és equiparable a la d'altres bandes actuals com ara King Khan amb qualsevol de les seves dues formacions, tant amb The BBQ Show, com amb els Shrines. Òbviament també són equiparables a altres clàssics, i de molt millor manera que altres aprenents de l'estil com Black Lips o Jay Reatard. El disc és sensacional de principi a final, i les meves cançons preferides són, en aquest ordre: "It was 69'", "The Sounds Of Your Soul" i la inicial "Dope & Love", sense oblidar-me de l'anteriorment citada "They've Lost Control".
0 comentaris:
Publica un comentari