Qa'a
"Chi'en"
Autoeditat, 2009
Vaig descobrir Qa’a a un concert al Sidecar, i els teloners eren Muzak, un grup que s’adaptava a la perfecció de les circumstàncies. Recordo que el que es va viure aquella nit en aquell soterrani va ser una autèntica descàrrega d’energia. Una mescla estranya de madchester sound i space rock. En aquell moment tenia al cap els Spaceman 3 més còsmics i ho confonia, en alguna instància amb alguns detalls dels Primal Scream d’"XTRMNTR" (Creation, 2000). Era una sensació estranya que vaig acabar de contrastar acudint al seu myspace, després del concert, per fer balanç del que havia vist en directe. El seu myspace, que per aquella època –principis de 2008- només contenia tres o quatre temes, va sorprendre’m de valent. Bàsicament pel que hi vaig trobar, peces musicals de llarga durada i estones abstractes que combinaven calma i sobtats riffs esquizofrènics, amb bases rítmiques inspirades clarament en el misticisme ètnic que, de fet, posaven de manifest en el seu propi nom. Perquè el nom de Qa’a prové, originalment, del nom de l’últim faraó de la primera dinastia egípcia.
El fet és que els Qa’a del directe no són els mateixos Qa’a del disc. No cal ser un erudit per comprovar-ho. En directe no poden exprimir el suc que arriben a treure en l’estudi. El seu disc és una joia psiquedèlica. No apta per a qualsevol orella, ja us ho avisem. Tot i això la confiança rebuda per bona part de la seva audiència ha donat el seu fruit. Són la nineta dels ulls del festival LEM i han estat apadrinats per noms com Zlaya Hadzich, productor, entre d’altres, de Sonic Youth i The Ex, que va ser qui els va gravar el disc, i Joachim Irmler, músic de Faust que els hi va cedir l’estudi per rematar la feina de mescla, que ha estat molt llarga, i de fet encara no ha acabat de donar els seus fruits, perquè sinó m’equivoco, segueixen sense segell discogràfic.
Al llarg del text s’han citat alguns noms propis que m’agradaria posar de manifest en la última part de la crítica. La part dedicada a buscar referents, i ja que la música de Qa’a, si més no, és difícil de definir, podríem qualificar-la de psicodèlica. Tenint en compte que el màxim distintiu d’aquest estil encunya força quan l’ús d’instruments poc habituals s’introdueixen en una base de rock convencional. L’objectiu és cercar la sinestèsia dels sentits a través de la música, que a'aconsegueixen a través de la mescla de múltiples textures, a la qual arriben fent ús del multiinstrumentisme. Utilitzant reiteradament d’instruments exòtics com el balàfon, el sad, els orgues, flautes i múltiples percussions, amb gravacions d’ambient, gravacions d’estudi, o simples capes superposades que han aconseguit amb la post-producció.
L’empatia que aconsegueixen els Qa’a amb la seva música es fa evident des de la primera cançó, Eastdown Westdown, que apropa ambientalment, i de forma acústica, a un entorn càlid tutelat per xamans, on ells són qui tenen aquesta capacitat innata de modificar la realitat i la percepció que canvien de ritme amb "Speaker Box", segon dels sis temes de l’àlbum, i a justícia d’un servidor, la millor de l’àlbum. Quinze minuts de pura experiència psicodèlica que recorda als millors moments del Tago Mago o Ega Bamyasi dels Can. "Time is Key" ens fa perdre en un horitzó d’atmosferes lisèrgiques de tres parts, on hi té cabuda ambient, catarsi space-rockera i pura experiència psicodèlica. "Peeling Off" i "She Provides" són les cançons més espesses del disc. La seva estructura esquizofrènica s’allarga 25 minuts, en el primer cas i 10 en el segon, recordant al minimalisme industrial, i als moments més experimentals de The Ex, Throbbing Gristle i la bogeria de Silver Apples. La cançó que tanca el disc és diu "Chi’en", i els ha agradat tant que han decidit batejar el seu disc debut així, donant-li el nom d’aquesta cançó.
Llarga vida a l’experiència psicodèlica!
"Chi'en"
Autoeditat, 2009
Vaig descobrir Qa’a a un concert al Sidecar, i els teloners eren Muzak, un grup que s’adaptava a la perfecció de les circumstàncies. Recordo que el que es va viure aquella nit en aquell soterrani va ser una autèntica descàrrega d’energia. Una mescla estranya de madchester sound i space rock. En aquell moment tenia al cap els Spaceman 3 més còsmics i ho confonia, en alguna instància amb alguns detalls dels Primal Scream d’"XTRMNTR" (Creation, 2000). Era una sensació estranya que vaig acabar de contrastar acudint al seu myspace, després del concert, per fer balanç del que havia vist en directe. El seu myspace, que per aquella època –principis de 2008- només contenia tres o quatre temes, va sorprendre’m de valent. Bàsicament pel que hi vaig trobar, peces musicals de llarga durada i estones abstractes que combinaven calma i sobtats riffs esquizofrènics, amb bases rítmiques inspirades clarament en el misticisme ètnic que, de fet, posaven de manifest en el seu propi nom. Perquè el nom de Qa’a prové, originalment, del nom de l’últim faraó de la primera dinastia egípcia.
El fet és que els Qa’a del directe no són els mateixos Qa’a del disc. No cal ser un erudit per comprovar-ho. En directe no poden exprimir el suc que arriben a treure en l’estudi. El seu disc és una joia psiquedèlica. No apta per a qualsevol orella, ja us ho avisem. Tot i això la confiança rebuda per bona part de la seva audiència ha donat el seu fruit. Són la nineta dels ulls del festival LEM i han estat apadrinats per noms com Zlaya Hadzich, productor, entre d’altres, de Sonic Youth i The Ex, que va ser qui els va gravar el disc, i Joachim Irmler, músic de Faust que els hi va cedir l’estudi per rematar la feina de mescla, que ha estat molt llarga, i de fet encara no ha acabat de donar els seus fruits, perquè sinó m’equivoco, segueixen sense segell discogràfic.
Al llarg del text s’han citat alguns noms propis que m’agradaria posar de manifest en la última part de la crítica. La part dedicada a buscar referents, i ja que la música de Qa’a, si més no, és difícil de definir, podríem qualificar-la de psicodèlica. Tenint en compte que el màxim distintiu d’aquest estil encunya força quan l’ús d’instruments poc habituals s’introdueixen en una base de rock convencional. L’objectiu és cercar la sinestèsia dels sentits a través de la música, que a'aconsegueixen a través de la mescla de múltiples textures, a la qual arriben fent ús del multiinstrumentisme. Utilitzant reiteradament d’instruments exòtics com el balàfon, el sad, els orgues, flautes i múltiples percussions, amb gravacions d’ambient, gravacions d’estudi, o simples capes superposades que han aconseguit amb la post-producció.
L’empatia que aconsegueixen els Qa’a amb la seva música es fa evident des de la primera cançó, Eastdown Westdown, que apropa ambientalment, i de forma acústica, a un entorn càlid tutelat per xamans, on ells són qui tenen aquesta capacitat innata de modificar la realitat i la percepció que canvien de ritme amb "Speaker Box", segon dels sis temes de l’àlbum, i a justícia d’un servidor, la millor de l’àlbum. Quinze minuts de pura experiència psicodèlica que recorda als millors moments del Tago Mago o Ega Bamyasi dels Can. "Time is Key" ens fa perdre en un horitzó d’atmosferes lisèrgiques de tres parts, on hi té cabuda ambient, catarsi space-rockera i pura experiència psicodèlica. "Peeling Off" i "She Provides" són les cançons més espesses del disc. La seva estructura esquizofrènica s’allarga 25 minuts, en el primer cas i 10 en el segon, recordant al minimalisme industrial, i als moments més experimentals de The Ex, Throbbing Gristle i la bogeria de Silver Apples. La cançó que tanca el disc és diu "Chi’en", i els ha agradat tant que han decidit batejar el seu disc debut així, donant-li el nom d’aquesta cançó.
Llarga vida a l’experiència psicodèlica!
2 comentaris:
Doncs a mi no em diuen res.
M'encanta aquest disc! Visca el krautrock català!
Publica un comentari