Hi ha exposicions mediàtiques i hi ha exposicions valentes, d'aquelles que ningú n'ha sentit a palar però que la grandesa del seu missatge les fa mantenir dempeus, humils i dignes. Petites exposicions que poden amagar-se, per exemple, a les cotxeres dels jardins del Palau Robert, allà on només arriben les pilotes perdudes dels nens i les parelles d'avis que passegen en silenci els dissabtes a la tarda. Si us hi aventureu aquests dies, trobareu una discreta joia humana que ni tans sols en la tria del títol s'ha deixat atrapar per les urpes del màrqueting. “Sant Joan de Déu, Catalunya, Àfrica: una realitat solidària” és un túnel-exposició que recull breument la feina que els voluntaris catalans vinculats a l'orde hospitalari de Sant Joan de Déu estan portant a terme a Sierra Leone. L'impacte emocional que el contingut de l'exposició té en els visitants ja en justifica l'existència i la visita, però el continent, en aquest cas, també suposa una victòria de les tècniques de visualització de l'informació.
Edinsant-nos al cor d'Àfrica
L'home de les tres Ges, Gustau Gili i Galfetti (Barcelona, 1963), és l'autor de l'arquitectura de l'exposició, que es desplega al llarg d'un túnel segmentat per panells coloristes amb estampats africans. Al centre de cada panell s'hi troba un gran forat que dibuixa el contorn del continent africà, de manera que vist en perspectiva el conjunt és una col·lecció de mapes concèntrics, com a nines russes. Mentre avança a través del mapa africà, el visitant sembla endinsar-se a un continent que mai s'atrapa. A l'espai entre planells hi trobarà explicacions, fotografies i dades objectives sobre la situació sanitària a Àfrica i el treball dels membres de Sant Joan de Déu. Quan giri cua per tornar sobre les seves passes cap a la sortida, trobarà, tatuades a l'envers de cada panell, les impressions personals dels voluntaris. Anada objectiva, tornada subjectiva.
El llenguatge més universal
La famosa cita de McLuhan que ens repetien a la facultat, allò que “el mitjà és el missatge”, és potser un dels missatges críptics que més interpretacions ha rebut entre generacions de periodistes. Sense voler entrar en doctrina, personalment sempre l'he interpretada com un reconeixement a la importancia del continent, de les formes. No és allò que em dius, sinó com m'ho dius. Fins a tal punt la forma determina la càrrega significativa (i la interpretació) del contingut, que al final el mitjà -la forma- s'acaba convertint en el missatge -el contingut.
Des d'aquesta perspectiva, l'exposició visual de la informació es converteix en un art que no rep tota l'atenció que es mereix, pel que té de creatiu i pel que té d'útil. Des dels mapes del temps als espais arquitectònics que acullen exposicions, en el món de la informació visual totes les bones obres comperteixen algunes consignes bàsiques: una disposició dels elements sobre l'espai no arbitrària, i l'ús d'un llenguatge visual pràcticament universal que tots descodifiquem a la primera sense necessitat d'aprendre consignes ni llegendes.
Digue'm on ets i et diré què ets
La portada de The Economist del 21 de Març de 2009 era un magnífic exemple de l'ús de l'espai i del punt de vista en la construcció del missatge visual. Sota el titular “How China sees the world”, se'ns mostra un tipus de mapa que va estar molt de moda als anys noranta. El dibuixant situa la nostra mirada del costat de la Xina, ens fa “veure el món” des de territori xinès. Des d'allà, més enllà de la nostra costa s'aixeca un petit grup d'illes, minúscules comparades amb la nostra pròpia magnitud, que resulten ser Amèrica, Àfrica i Europa i alguns dels referents polítics de l'univers xinès (Japó, Taiwan, Hong Kong), amb una mida -visual i semàntica- similar a la d'Europa. Els cartells, carregats d'humor, fan la resta.
La disposició visual de la informació acostuma a reproduir algunt tipus d'estructura, sigui territorial, jeràrquica, temporal o metafòrica. “Caruso no et pot tocar”, que il·lustra el camí de l'èxit, és un mapa de concepte que fa servir la metàfora del camí per a reproduir figurativa, literalment les etapes vitals sobre una muntanya al·legòrica, en l'estela de les tradicions gràfiques més clàssiques.
Les línies del temps són un altre dels habituals al món de la infografia: qui seria el primer que prengué el concepte occidental del temps com a seqüència linial d'instants i l'imaginaria com una línea recta que avança -sempre, òbviament-, cap a la dreta, estàndard universal del futur? La línea vital de Ben Fogarty, suma a més un codi de capes o estrats, que indiquen el volum d'hores que el disenyador ha dedicat a diverses activitats al llarg de la seva vida, fins al punt de crear una espècie de currículum visual que retrata la seva evolució personal i professional a un cop de vista – o dos.
Llenguatge universal
Entre els primers llenguatges que descodifiquen els nadons es troba el de les mides: identifiquem les figures, les comparem, les diferenciem, les posem en proporció amb l'entorn i amb nosaltres, sempre des de la nostra perspectiva de contrapicat. Molt aviat, més gran comença a signifcar més poder -i sí, aquesta idea quedarà gravada per sempre entre els nostres mecanismes instintius. La infografia pren aquesta referència bàsica i l'explota per transmetre'ns amb rapidesa coneixements imprescindibles, a saber: que Godzilla és set vegades més gros que King Kong. Us hi haguéssiu jugat res?
La iconografia, apresa culturalment, també entra en joc quan es tracta de transmetre idees sense paraules. En aquest quadre comparatiu entre la dreta i l'esquerra nordamericana, creat per David McCandless i Stefanie Posavec, els falcons i els coloms ens porten immediatament a la iconografia distintiva dels partits. L'entrepà ennuvolat, convenció del món dels còmics per indicar pensaments, identifica la zona de “Creences” visualment. I la pròpia distribució dels elements, desplegant-se com en un mirall a esquerre i dreta, ens indica que es tracta d'una comparació.
Les possibilitats són inesgotables, i cada cop que s'aconsegueix mostrar visualment un concepte la història pictòrica de la humanitat fa un pas endavant. Com el dia que a algú se li va acudir representar la tridimensionalitat del món en una perspectiva sobre el paper, com quan algú va optar per mostrar totes les cares d'un mateix objecte a la vegada, en un estil que passaria a ser conegut com el cubisme. Què vindrà ara? Ni idea, però segurament apareixerà a Information is Beautiful o a Strangemaps. So, stay tunned... wherever you are:
On: Palau Robert
Com arribar: Mapa
Preu: Gratuït.
Fins a: 7 de gener de 2010
Edinsant-nos al cor d'Àfrica
L'home de les tres Ges, Gustau Gili i Galfetti (Barcelona, 1963), és l'autor de l'arquitectura de l'exposició, que es desplega al llarg d'un túnel segmentat per panells coloristes amb estampats africans. Al centre de cada panell s'hi troba un gran forat que dibuixa el contorn del continent africà, de manera que vist en perspectiva el conjunt és una col·lecció de mapes concèntrics, com a nines russes. Mentre avança a través del mapa africà, el visitant sembla endinsar-se a un continent que mai s'atrapa. A l'espai entre planells hi trobarà explicacions, fotografies i dades objectives sobre la situació sanitària a Àfrica i el treball dels membres de Sant Joan de Déu. Quan giri cua per tornar sobre les seves passes cap a la sortida, trobarà, tatuades a l'envers de cada panell, les impressions personals dels voluntaris. Anada objectiva, tornada subjectiva.
El llenguatge més universal
La famosa cita de McLuhan que ens repetien a la facultat, allò que “el mitjà és el missatge”, és potser un dels missatges críptics que més interpretacions ha rebut entre generacions de periodistes. Sense voler entrar en doctrina, personalment sempre l'he interpretada com un reconeixement a la importancia del continent, de les formes. No és allò que em dius, sinó com m'ho dius. Fins a tal punt la forma determina la càrrega significativa (i la interpretació) del contingut, que al final el mitjà -la forma- s'acaba convertint en el missatge -el contingut.Des d'aquesta perspectiva, l'exposició visual de la informació es converteix en un art que no rep tota l'atenció que es mereix, pel que té de creatiu i pel que té d'útil. Des dels mapes del temps als espais arquitectònics que acullen exposicions, en el món de la informació visual totes les bones obres comperteixen algunes consignes bàsiques: una disposició dels elements sobre l'espai no arbitrària, i l'ús d'un llenguatge visual pràcticament universal que tots descodifiquem a la primera sense necessitat d'aprendre consignes ni llegendes.
Digue'm on ets i et diré què ets
La portada de The Economist del 21 de Març de 2009 era un magnífic exemple de l'ús de l'espai i del punt de vista en la construcció del missatge visual. Sota el titular “How China sees the world”, se'ns mostra un tipus de mapa que va estar molt de moda als anys noranta. El dibuixant situa la nostra mirada del costat de la Xina, ens fa “veure el món” des de territori xinès. Des d'allà, més enllà de la nostra costa s'aixeca un petit grup d'illes, minúscules comparades amb la nostra pròpia magnitud, que resulten ser Amèrica, Àfrica i Europa i alguns dels referents polítics de l'univers xinès (Japó, Taiwan, Hong Kong), amb una mida -visual i semàntica- similar a la d'Europa. Els cartells, carregats d'humor, fan la resta.
La disposició visual de la informació acostuma a reproduir algunt tipus d'estructura, sigui territorial, jeràrquica, temporal o metafòrica. “Caruso no et pot tocar”, que il·lustra el camí de l'èxit, és un mapa de concepte que fa servir la metàfora del camí per a reproduir figurativa, literalment les etapes vitals sobre una muntanya al·legòrica, en l'estela de les tradicions gràfiques més clàssiques.
Les línies del temps són un altre dels habituals al món de la infografia: qui seria el primer que prengué el concepte occidental del temps com a seqüència linial d'instants i l'imaginaria com una línea recta que avança -sempre, òbviament-, cap a la dreta, estàndard universal del futur? La línea vital de Ben Fogarty, suma a més un codi de capes o estrats, que indiquen el volum d'hores que el disenyador ha dedicat a diverses activitats al llarg de la seva vida, fins al punt de crear una espècie de currículum visual que retrata la seva evolució personal i professional a un cop de vista – o dos.
Llenguatge universal
Entre els primers llenguatges que descodifiquen els nadons es troba el de les mides: identifiquem les figures, les comparem, les diferenciem, les posem en proporció amb l'entorn i amb nosaltres, sempre des de la nostra perspectiva de contrapicat. Molt aviat, més gran comença a signifcar més poder -i sí, aquesta idea quedarà gravada per sempre entre els nostres mecanismes instintius. La infografia pren aquesta referència bàsica i l'explota per transmetre'ns amb rapidesa coneixements imprescindibles, a saber: que Godzilla és set vegades més gros que King Kong. Us hi haguéssiu jugat res?
La iconografia, apresa culturalment, també entra en joc quan es tracta de transmetre idees sense paraules. En aquest quadre comparatiu entre la dreta i l'esquerra nordamericana, creat per David McCandless i Stefanie Posavec, els falcons i els coloms ens porten immediatament a la iconografia distintiva dels partits. L'entrepà ennuvolat, convenció del món dels còmics per indicar pensaments, identifica la zona de “Creences” visualment. I la pròpia distribució dels elements, desplegant-se com en un mirall a esquerre i dreta, ens indica que es tracta d'una comparació.
Les possibilitats són inesgotables, i cada cop que s'aconsegueix mostrar visualment un concepte la història pictòrica de la humanitat fa un pas endavant. Com el dia que a algú se li va acudir representar la tridimensionalitat del món en una perspectiva sobre el paper, com quan algú va optar per mostrar totes les cares d'un mateix objecte a la vegada, en un estil que passaria a ser conegut com el cubisme. Què vindrà ara? Ni idea, però segurament apareixerà a Information is Beautiful o a Strangemaps. So, stay tunned... wherever you are:
On: Palau Robert
Com arribar: Mapa
Preu: Gratuït.
Fins a: 7 de gener de 2010
0 comentaris:
Publica un comentari