"Malditos bastardos (Inglourious basterds)". Això és la polla

Hi ha dos factors importants que el cinema (i l’art de narrar històries, en general) ens permet (o ens pot permetre). Primer, plasmar en imatges una realitat alternativa, un món diferent, únic i peculiar. Amb bajanades diverses, anades de la pilota i excessos (molts excessos). Ens permet, per exemple, falsejar la història i quedar-nos ben amples. En segon lloc, el cinema té aquest fascinant poder d’evasió, amb un sentit especial per l'espectacle i la diversió desaforada, independentment del seu resultat final. Amb aquests dos conceptes absolutament universals i bàsics, el senyor Quentin Tarantino n’ha fet una pel·lícula. I collons, quina santa pel·lícula! Possiblement, “Malditos bastardos” (hauria estat millor deixar el seu títol original, "Inglourious Basterds", que juga amb les faltes ortogràfiques) sigui una de les tonteries més monumentals - del cinema comercial - que aquí el que us escriu hagi vist mai en els seus vint-i-quatre anys d’existència. I això, senyores i senyors, és bo. Molt bo! Perquè aquest és el Tarantino que ens agrada. El Tarantino que fot el que li dóna la real gana, barrejant gèneres i estils, apel·lant al sentit de l’humor i desequilibrant al personal. “Malditos bastardos” és cinema d’autor per a les grans masses. I el director, en aquest sentit, no se n’oblida ni un moment que el que està fent és, senzillament, un pur entreteniment artístic. Li agraeixo profundament.


S’han comentat moltes coses en relació a la pel·lícula. S’ha parlat d’un muntatge precipitat (Tarantino tenia pressa per estrenar la cinta a Canes), d’una falta de ritme en determinades seqüències o d’uns basterds excessivament desdibuixats. Després ho comentarem. Però, a trets generals i un cop vist el resultat final, he de dir que tot això m’importa més aviat poc. Sóc conscient que “Malditos bastardos” no és ni serà l’obra mestra que el senyor director pretenia realitzar en un primer moment. De fet, “Reservoir dogs” (1992), “Pulp Fiction” (1994) i “Jackie Brown” (1997) continuen sent un pèl superiors en diversos sentits. Però l’excel·lència de la pel·lícula radica en tot allò que aporta als espectadors. És a dir, evocar a la farsa històrica com a divertimento, frivolitzar amb infame seriositat sobre successos escabrosos del passat i, en definitiva, sorprendre a l’espectador i innovar amb un discurs que, fins ara, se’ns estava fent repetitiu. Tarantino li dóna la volta a les cintes bèl·liques (jugant amb la indústria cinematogràfica) i, sota el meu humil punt de vista, en surt triomfant. És cert que la pel·lícula té talls abruptes. El ritme, per la seva part, funciona a cop de moment, mitjançant un seguit de punts àlgids (el tens inici, el joc entre alemanys a la taverna, les postres compartides entre Shosanna i el coronel Landa, l’escena a la sala de projecció o l’apoteòsica pirotècnia final), que van per sobre de la pròpia història, un pèl menys elaborada. El que més lamento, en tot cas, és la falta de coneixença que l’espectador acaba tenint pel que fa a la figura d’aquests inglourious basterds, o infames cabronassos. Què hi fa B. J. Novak (l’apreciat Ryan de la sèrie “The office”) a l’escena final? Acompanyar l’artista.

“Malditos bastardos” segueix l’estela de “Kill Bill” (2003 i 2004) i es divideix en capítols. I en tot l’extens (que no excessiu) metratge, hi ha dues constants que hi planegen de forma encertada. La més important és aquella que juga amb els diàlegs (-Sóc la història dels negres a Amèrica? -No -Llavors dec ser King Kong!) i el llenguatge. La pel·lícula és absolutament excepcional i exemplar en el seu ús narratiu pel que fa als idiomes naturals de tots i cadascun dels seus personatges, els seus dialectes, la seva versatilitat lingüística (o falta d’aquesta) i les hilarants o desassossegants situacions que tot això genera. Escenes com la ja comentada part inicial, les confusions dialectals a la taverna o la parla italiana d’Aldo Raine en són una bona mostra. Si heu tingut la desgràcia de veure la pel·lícula doblada al castellà, no en tingueu cap dubte, no heu vist “Inglourious basterds”. Heu vist un succedani que, simplement, s’hi vol assemblar. Tots ens som conscients d’aquesta lacra nacional que és el fet de doblar les pel·lícules (la situació, aquí, és bastant lamentable) i que l’accés a la versió original subtitulada està patèticament limitat a les grans ciutats. Però, en el cas de “Malditos bastardos”, és imprescindible veure-la en versió original. El fet de doblar la pel·lícula hauria d’estar, directament, penat per la llei.

Però abans que m’acabi d’indignar de mala manera, passem a analitzar aquest segon factor que comentava i que no deixa de ser un dels punts clau en tota la filmografia de Quentin Tarantino. És a dir, aquest homenatge constant al cinema. En aquest cas, a l’art de fer, projectar i distribuir les pel·lícules. L’estrella de “Malditos bastardos” és la sala de cinema que posseeix Shosanna Dreyfus (l’actriu Mélanie Laurent). La sala de projecció. Els fotogrames. Les estrenes. Els films de propaganda. El pati de butaques. I aquesta sensacional i fictícia “Stolz der Nation”, pel·lícula dins la pel·lícula (dirigida per Eli Roth) a major glòria de Fredrick Zoller, el personatge que interpreta Daniel Brühl. La sala de cinema és el centre de tota la trama. I sobre aquesta, i tot el que allí dins hi ha de succeir, hi acaben navegant i confluint tots els personatges. Perquè “Malditos bastardos” és també una pel·lícula de personatges. I d’actors en estat de gràcia. En especial, Diane Kruger, Brad Pitt i Mélanie Laurent. També Eli Roth, perquè no. Això sí, hi ha un personatge essencial que sobresurt per damunt de qualsevol altre i que aconsegueix que en totes les seves aparicions, la pel·lícula arribi a unes cotes d’enginy absolutament insuperables. Lògicament, us parlo del peculiar coronel nazi Hans Landa, interpretat de forma immaculada i gairebé celestial per un senyor anomenat Christoph Waltz, gran mereixedor del premi al millor actor en la passada edició del festival de Canes.

Crec que ens hem de prendre “Malditos bastardos” com el que és. Com una descomunal i divertidíssima farsa made in Tarantino, amb un insuperable clímax final que, ja per sí mateix, justifica el preu de l’entrada. Ens queda clar que el cineasta ha gaudit com un autèntic basterd amb la realització de la pel·lícula. Per sort, nosaltres hem gaudit tant com ell. Aquesta és la cara de la venjança jueva.