Aproximació informal a 1400 anys d'art islàmic

Per a l'occidental mig (sic) de diumenge ociós, l'art islàmic és com les carxofes cuites per als adolescents, com els Sex Pistols per als nostres pares: de difícil digestió. La nostra mirada d'avantguardes europees i modernitat popular americana es perd, orfe de referents interpretatius, el primer cop que s'enfronta al desplegament insípid, suau i pautat dels mil anys i escaig d'Art Islàmic que s'exposen des d'aquesta setmana i fins al 17 de gener de 2010 a la Casa Ramona, de Josep Puig i Cadafalch, altrament coneguda per ser la seu del CaixaFòrum a Barcelona.


I els expositors ho saben, però què carai, la multiculturalitat està de moda i va sent hora que algú ens il·lustri. Ells han fet el pas, i intenten posar-nos-ho fàcil embolcallant l'exposició amb un calendari de conferències de grans savis que ens ajudaran a entendre els ets i uts, la història i l'economia, les migracions, les tribus, la religió, els costums i tots aquells contextos que teòricament ens haurien d'explicar per què aquell art és com és -perquè, en definitiva, quan els seguidors de l'Islam s'han enfrontat als grans temes vitals de l'existència han creat com a resposta un art tan llunyà al nostre. Buscar explicacions històriques és lícit i recomanable, c'est claire.

Però des d'A Viva Veu us proposem una experiència políticament incorrecta i gens respectuosa amb la multicuralitat: us proposem, avui, arrebossar les carxofes i sucar-les amb salsa barbacoa.

Els arbres no et deixen veure Toronto

La que escriu ha de ser franca: l'amplitud geogràfica i la densitat històrica de “Els móns de l'Islam” és esglaiadora; massa esglaiadora. L'exposició comprèn l'art al llarg d'una franja territorial que comença a l'Índia i acaba a l'Al-Andalús ibèric, cobrint aproximadament 1400 anys. Salvatge. Cal ser un doctorat en història per seguir tots els moviments, llegir els cartells religiosament, fer associacions mentals, entendre perquè a les pintures que es mostren petits homínids aquests semblen xinesos (que no anava d'àrabs, això?) i copsar la transc endència que té haver construit un preciós, rigurós astrolabi al bell mig del segle XIV, quan l'Europa medieval llençava pedres a qui s'atrevís a afirmar que la terra es movia. I per això el que us suggerim és que, en un acte de rebel·lia, us oblideu de tot i us apropeu a l'art amb la pell fina i disposats a gaudir exclusivament de l'experiència estètica i els detalls curiosos.

Per exemple: la col·lecció d'art islàmic de l'actual Aga Khan, de la que procedeixen els 180 objectes exposats, és possiblement una de les més importants del món. Visita Barcelona només temporalment, en una pausa en el seu viatge cap a la que serà la seva residència definitiva, el museu Aga Khan de Toronto, Canadà, encara en construcció. Sí, heu llegit bé: ni Londres, ni Nova York, ni Jerusalem, ni Istambul. Una de les més grans col·leccions d'art islàmic s'en va a Toronto. No és això una senyal del canvi dels temps?

La relació entre la comunitat musulmana resident al Canadà i els no musulmans és tensa, i aquest nou centre sembla voler enclavar-se sobre la terra americana com una bandera blanca. Per cert, si algú sap com veure el reportatge del musulmà canadenc Saïd Kardar, “Homegrown muslims”, que ens avisi!

Què hi fan aquí pintats, aquests xinesos?

Però tornem a l'art. Un dels grans mèrits de l'exposició és descol·locar-nos i posar en dubte una de les idees més arrelades a Occident sobre l'art islàmic -per culpa segurament de molts professors de primària no totalment informats: la idea que l'Islam no permet la representació de la figura humana.

Cal fer una distinció clara entre les manifestacions artístiques islàmiques: les de vocació religiosa i les de vocació civil. És cert que l'art musulmà tendeix a preferir en tot moment l'abstracció per sobre de la concreció, la representació conceptual per sobre de la figurativa, i ho fa per una raó mística: la transcendència de Déu és una essència simbòlica, impossible de aprehendre figurativament. D'aquí al defuig a la representació d'Al·là, i l'explicació de perquè les mesquites han estat sempre decorades amb caligrafia, formes geomètriques i vegetals, a diferència de les esglèsies cristianes, on proliferen les narracions visuals que havien d'explicar al poble il·letrat la història de Jesús.

Ara bé, així com els llibres sagrats neguen la representació pictòrica de Déu, no està del tot clar que aquesta prohibió s'extengui als vulgars mortals. L'Alcorà no les prohibeix; la “tradició” islàmica sí, sobretot quan es tracta d'edificis religiosos, perquè entén -i atenció al raonament, terriblement modern al segle XX- que les imatges creen idolatries en els homes (seguiu llegint si us pot la semiòtica religiosa).

Però de forma irregular al llarg de la història, als llibres il·lustrats, a les parets dels palaus dels poderosos, a les ceràmiques de les cuines, a les catifes que cobrien les estances, les representacions figuratives van fer tímides aparicions de tant en tant, sobretot entre els pobles sotmesos per l'Islam. I heus aquí perquè a l'exposició hi veureu indis contemplatius i mongols a cavall creuant estepes fauvistes pròpies d'un restaurant xinès.

Les Helvetiques i Times New Roman musulmanes

Mal mirada la pintura per ser incitadora de la degradació moral dels homes, la caligrafia es va convertir en la reina de les arts musulmanes. A l'Orient Mitjà, aquesta­ es va convertir en una forma artística a partir del segle VII, quan la necessitat de conservar fidelment el missatge revelat al profeta va fer cercar alternatives a la transmissió oral.

Com qui talla pètals de roses a les potes d'una taula de fusta, els musulmans tatuaven els seus objectes quotidians amb les formes imbricades dels seus versos. A Occident tampoc se'ns ha passat de llarg la bellesa inherent a aquests mapes de formes abstractes que formen paraules que evoquen conceptes. Recordeu els poemes visuals de Joan Brossa, ben proper, o l'art dels caligrames que ens ensenyaven a l'escola.

Si sou amants de la tipografia i passeu les nits enfrontant en lluites encarnissades l'Helvetica contra l'Arial (com ells), disfrutareu cercant les diferències entre els diferents tipus d'escriptura de l'exposició: la cúfica, nascuda a l'Iraq, monumental i solemne, d'aires quadrats, massissa; la de l'Alcorà càrmata, cursiva i angulosa, caracteritzada per l'ús d'uns àpices verticals sobre uns renglons completament horitzontals amb dramàtiques modulacions; la muhaqqaq, que va reemplaçar la cúfica, i finalment la magrebí, que és la que es feia servir a l'Al-Andalús, i destacava per les seves formes arrodonides i les amples corbes dels àpices descendents. Si us hi voleu iniciar, aquí teniu un esclaridor pedeefe que us guiarà en aquest laberint de línies sinuoses.