"True Blood" (Segona temporada). Petites reflexions d'un "What the fuck" en tota regla

He vist coses que mai creuríeu. Persones canviants que es transformen en animals. Éssers sobrenaturals que inciten al canibalisme. Vampirs mil·lenaris que exploten a la llum del sol. Orgies populars al servei de la naturalesa. Sectes terroristes. Sacrificis. Caos. Perversió. Ah! I una noia telepàtica amb les dents separades. He vist tot això (i coses més bizarres) en una sèrie amb etiqueta de culte que no s'oblida de les grans masses. Finalitzada fa pocs dies a l’estimable canal HBO (i gràcies a la nostra connexió a Internet), la segona temporada de “True blood” ens invita a la reflexió. I fa que ens qüestionem un assumpte fonamental, què cony hem vist?

Mai m’he pres seriosament aquesta sèrie. Suposo que vosaltres tampoc (si algú ho ha fet, si us plau, que ens expliqui com) però, posats a cavil·lar, arribem a la conclusió que aquest és el pilar bàsic de la seva estructura narrativa. I, sense saber com, funciona. El que va començar com una atípica i estranya relació entre una virginal cambrera telepàtica i un vampir entrat en anys enmig d’un poblet perdut i ple de misteris sobrenaturals, i en un context social que presentava els vampirs com als nous marginats d’aquesta societat, ha acabat (o ha continuat, millor dit) com una autèntica festa salvatge a base de sang i vísceres on absolutament tot ja hi està permès. És igual que la trama vampírica ja no ens importi massa. O que tothom estigui increïblement sobre actuat. Arribats a aquest límit, ja no ens estranya veure com un ésser de la naturalesa (en forma de dona) controla la ment de tot un poble sencer. Tampoc ens estranya que algú es transformi en gos, en tocinet o en mosca. Simplement mirem, callem i (a vegades) gaudim.

Navegant per aquest món cibernètic (quina construcció lèxica més terrible que acabo de fer), un servidor es va trobar una desconcertant (però coherent) afirmació en un d’aquests blocs televisius que estan tan de moda últimament: “True blood” és una comèdia. I no se n’amaga. Posats a pensar-ho detingudament, si mirem o recordem algun dels dotze capítols d’aquesta rara, rara, rara segona temporada, es demostra que l’afirmació és tan certa com que Zac Efron es gasta mig jornal en maquillatge. No sóc tan fan de “True blood” com sí que ho sóc d’altres sèries, però si per alguna cosa m’ha agradat (o no m’ha desagradat) aquesta temporada ha estat precisament per que he rigut ben a gust amb totes les seves trames. Altres factors han estat també importants. Però aquest és un dels primordials.

Fem un punt i a part i analitzem ara tot el que ha succeït, a nivell de trames, en aquesta segona temporada de la sèrie creada pel meu admirat Alan Ball. Això sí, COMPTE AMB ELS SPOILERS, no continueu llegint si no heu acabat la sèrie. Els primers capítols de la nova temporada em van arribar a cansar profundament. Eren llargs, avorrits i amb seqüències que m’importaven ben poc. Tinc els meus dubtes si la cosa va millorar, a nivell de qualitat, en els següents capítols. Podríem dir que no. Però sí que va evolucionar a nivell de ritme. La sèrie es va fer més àgil i més radical fins arribar a un últim capítol bastant mediocre que ja comentarem més endavant. Pel que fa als personatges, Sookie Stackhouse continua dividint als seguidors de la sèrie. Els que l’estimen. Els que l’odien. Un servidor s’ubica en el primer grup. Que la noia s’ho val, caram! Té cara de pàmfila? M’agrada. Cansen les seves reaccions? M’agrada. Sookie continua sent el centre de la sèrie i, a més a més, li hem d’agrair que aquesta temporada hagi ensenyat els pits més que mai. Perdoneu-me, però és una dada a tenir en compte. Pel que fa a la relació entre Sookie i Bill, la cosa està estancada. Potser l’únic que ens ha sorprès és haver conegut una mica més del passat del senyor William Compton i les escenes compartides amb la seva embogida creadora. Jason Stackhouse, per la seva part, ha entrat i ha sortit d’una secta ultra religiosa en un arc narratiu bastant distret. Ens ha deixat grans moments juntament amb la senyoríssima de l’organització i el company que, finalment, s’acaba autodestruint al més pur estil talibà. Amb aquesta trama, Ball no renuncia a una crítica social que va estar més present en la primera temporada.

La resta de personatges també ens ha anat deixant unes quantes perles. El xèrif Andy i la seva mediocritat m’han captivat profundament. Hem vist com Jessica està sentenciada a perdre la virginitat fins al final dels seus dies. Tara (possiblement, un dels personatges més sensacionals i desconcertants de la sèrie) s’ha trobat un xicot molt ben plantat i han menjat cor humà al servei de la maliciosa Maryann. Lafayette va patir (i molt) en un inici de temporada bastant dur, per a passar després a un segon terme. I Sam? Sam s’ha enamorat. L’han traït. I, sense voler-ho, ha acabat sent una obsessiva peça clau en tota aquesta desaforada temporada. El noi ho ha passat malament i s’ha transformat en tants animals com ha pogut. La resta d’habitants de Bon Temps (poble optimista amb nom català), diguéssim que s’ho han passat la mar de bé ballant, bevent i fornicant els uns amb els altres. Però res de tot això és comparable a les tres estrelles, o eixos fonamentals, d’aquesta temporada. Tres personatges que han brillat per sobre dels altres. Per una banda, Eric Northman ha cobrat un gran protagonisme i ha batallat amb Bill per veure qui dels dos era el vampir més cool. Eric hi ha posat molt de la seva part. S’ha pentinat a la última moda, ha fet que Sookie begués la seva sang i hem pogut conèixer al seu creador, Godric, que ens ha regalat també moments certament impecables. La segona estrella l’hem vist als capítols finals. La reina vampir Sophie-Anne Leclerq, interpretada per la genuïna i perfecta Evan Rachel Wood, ens ha donat bones dosis d’erotisme primitiu. Però està clar que l’estrella monumental de tot aquest espectacle ha estat la mènada Maryann Forrester, interpretada de forma magistral per Michelle Forbes, vista recentment a la primera temporada d’”In Treatment”. Maryann ha estat el centre absolut, ha guiat a un espectador desconcertat per una trama que s’allunyava cada cop més dels vampirs i s’apropava en un món mitològic on conceptes com les ofrenes humanes, les orgies, els déus i la naturalesa (us sona a “Antichrist”?) hi prenien especial protagonisme. En aquest punt de la sèrie, ja tot ens importava una merda. Ens ho empassàvem amb patates.

L’últim capítol d’aquesta segona temporada, però, no ha acabat de complir les expectatives. Tot i la espectacularitat de la mort de Maryann i el final precipitat d’Eggs, hi ha coses que no queden clares. La trama principal es desenllaça a meitat episodi i tot torna a la normalitat com si poca cosa hagués passat. No sabem res més d’Eric i la seva visita a la reina vampir. I l’escena final entre Sookie i Bill és tirant a insulsa. Per sort, s’obren intrigues. El final no és espectacular, però crea expectatives. Ens interessa el nou rumb del personatge de Jessica i, sobretot, la recerca de Sam als seus propis orígens. Qui sap què ens depararà la tercera temporada. Potser apareix el diable cantant una cançó de Cañita Brava. Els vampirs canvien la sang humana per la llet de rata. O arriben uns extraterrestres disposats a aniquilar l’espècie humana. Sigui el que sigui, continuarem enganxats.